Francesc Garcia Arrocha

Avui divendres celebrarem l’acte final de campanya a la Plaça de Sant Joan, una  campanya que  hem  intentat portar des del  positivisme,   des  de  la serenitat,  amb enginy  i   guiats   per    la   passió,   passió  per  Montgat,  el  lema  que  ens  ha  inspirat.  Crec  que qualsevol  empresa, entitat,  associació,  qualsevol  grup  necessita  renovar  i reforçar  periòdicament  les  seves apostes  de futur. Amb el pasar  del temps  les  persones  s’acomoden,  perden  la  frescor i la brillantor que caracteritza   als  projectes  joves,   per  això  i   per  moltes  altres  raons és necessari  que  els qui ens representen en les administracions  es  vegin  subjectes  a  una rotació,  perquè  les idees deixen de fluir quan passa el temps i els gestors comencen a creure’s en possessió de les seves parcel·les, cosa poc recomanable.

Qui diu que Montgat no pot trobar noves i millors formes de gestió ?    Nosaltres defensem que hi han millors formes de fer les coses  i   que no podem deixar de buscar-les, formes de gestionar més eficients, més transparents i fent que els nostres veïns se sentin més propers i atesos.  En contra, aquells que manen i que es resisteixen a abandonar les que creuen que són les seves parcel·les particulars de poder.

Se’ns ha acusat de tot el possible, se’ns ha intentat desacreditar des de la mentida i  des del ridícul, si se’m permet, però cap d’aquestes argúcies ha aconseguit emmascarar la veritable causa d´aquesta lluita:   no hi ha governant que es deixi substituir sense resistència.

Un jove periodista va escriure de nosaltres que,   aquest  diumenge,  oferirem  un projecte de gestió renovat, fresc, creïble, un projecte de  suport  a  les  famílies, d ‘impuls econòmic, progressista i realista.  Aquest  diumenge  oferirem  una altra forma de fer les coses, entre tots, obrirem la finestra perquè entre aire fresc a la casa de la vila.

Podem aconseguir-ho entre tots, per passió, passió per Montgat.

La reactivació econòmica de Montgat ha de passar per posar en mans   de  persones sensibles als esforços dels emprenedors les corresponents regidories i si, es possiblerecuperar l’alegria que el poble necessita.

Dotar d’usos les places publiques, organitzar  trobades  d’intercanvi,  fires,  portar  la cultura  al    carrer,   facilitar  la  senyalització  dels  centres  econòmics  i  comercials,  dinamitzar en essència, una bona aposta que fins ara no ha gosat posar en practica el govern tripartit a  Montgat,  per  mes  que  amb el seu  programa vulguin vendre’ns la moto i posicionar-se com els salvadors de la industria maresmenca.

Del  programa  socialista  em  sorprenen  moltes  coses,  especialment  la proposta de construcció d’un nucli industrial a Montgat. Particularment els hi recomanaria, abans d’iniciar la seva obra, que intentessin  posar  en  marxa  el  polígon  que  ja  existeix a Montgat, el de Les Pedreres,  que  manca  d’una  falta  de  senyalització i de promoció creixent per part del nostre ajuntament.  Com es possible   que  proposin  aixecar  mes naus industrials mentre que aquelles que ja tenim estan en fase d’inactivitat.

A  Badalona  si que s’han preocupat per promocionar adequadament els seus centres industrials i d’emprenedors, com el de Les Guixeres, i la diferencia es notoria.

El programa de CIUMontgat  proposa  millores  i  innovacions  assumibles,  com  ara    posar en marxa  la  dinamització de les zones comercials i econòmiques,   mentre que           el del PSC, novament, aposta  pel  totxo,  la  construcció,  sense  parar-se a mirar si les coses funcionen o no.

L’activitat de millora de determinats punts de la via pública  a  Montgat  no  cessa  durant aquests mesos previs a les eleccions municipals, tàctica ben coneguda per tots i practicada amb excel·lència per la majoria dels governs amb principis ajustats a les necessitat del qui mana.  Plantada d´arbres al Pla, nous vials a  Can  Ciurana,  estacionament de  vehicles  a    l´ Escola  Marina,  aquestes  i  moltes  altres  són intervencions  que  la brigada opera amb celeritat   durant  aquests  últims  mesos. Obres que en d’altres circumstàncies m’haurien semblat raonables  acaben  per incomodar-me per la improvisació que representen.

Aquesta tarda,   sense anar  més  lluny, he comprovat que  s’està  realitzant  una  reforma integral de  l´espai  infantil  al  Tramvia.   Aquest  espai  necessitava,  en tot cas, feines  de manteniment i  reparacions puntuals,  millorar algun accés, però no invertir una milionada en realitzar la   substitució  dels jocs, quina barbaritat. La improvisació comporta saltar-se el consens dels  veïns  i això és el que està succeïnt aquí, que ens  estem,  entre tots vull dir, gastant una  dinerada en  reformar  un parc infantil que no ho necessita  i  a   més  ho  fem    a ditet, a gust de l´arquitecte de torn i sense consultar els usuaris, com és habitual.

Arranjaments precipitats per donar el pego mentre que altres llocs com el parc de la Riera d´en Font es mantenen  sense cura durant  anys,  bruts  i  amb  els  equipaments  trencats  i insalubres.

Fa   un   temps,   un  reconegut  exalcalde  que  actualment  regenta  una  Conselleria  de  la Generalitat em va recomanar no barrejar el temps electoral   amb  el  temps   d’execució de les obres públiques.   Cada vegada interpreto millor les seves paraules.

Prioritzar, senyors, prioritzar.

El debat organitzat per l´Omnium Cultural va permetre als assistents rebre, de primera mà, la sensació de buit que manté el  govern  municipal a Montgat.   Falta  de   concreció i raonaments  per  part  dels  dos  partits,  PSC   i  ICV  que  es  van  permetre  el  luxe   de demanar-me detalls que  només  afecten a  la  seva  actual  i  desidiosa  gestió.  Per  posar alguns exemples, la candidata d’ICV em va demanar com ho faria per practicar  contenció d´  impostos  municipals i taxes. La meva contestació va ser molt contundent: gestionant millor (que vostè s’entén), cosa  que va resultar evident a  tots els presents  menys   a  la edil, que em  va  mirar amb cara de  no  saber  com  fer-ho.   L’actual  alcalde  tampoc  va quedar curt  i  es  va  destapar  demanant-me,   fora de temps per cert,   com  faria jo per ampliar la llar d’infants, possiblement esperant que li arribes, de part meva, la solució a la seva indecisió. No deixa de ser curiós que un alcalde vulgui  saber  i  demani  informació a un candidat sobre coses que el mateix desconeix i que li afecten: no li dirè, no. Una cosa si que li puc avançar,  que abans  de  prometre  ampliacions  de  llard d’infants hauria de fer memoria, perque precisamentre un membre del seu propi govern va desestimar aquesta ampliació de la llar de infants ara farà uns mesos (El Punt). Quina curiositat noi !

Si que va quedar clara una cosa, mes aviat dues:  una es que CIU s’enfronta al tripartit, al de  sempre,  en  aquesta  ocasió  immers  en una campanya de descrèdit ben orquestrada utilitzant els fòrums verinosos que volten  pel  nostre  Montgat.  La   segona,  que  la  falta d’arguments cada vegada es mes gran, encara que la  senyora  Arès  s’empenyi  en  dir  la seva i vanagloriar les seves penúries.

Estic segur de que els ciutadans no obliden  i  sabran  valorar adequadament la feina feta per aquest que els hi han caigut a sobre, aquests que diuen que son molt de Montgat.

Salut     per accedir a l´article de El Punt cliqueu a sobre

Portar a Lluis Recoder a Montgat perquè presentés el seu llibre “La política que ve” va ser una decisió arriscada, arriscada des d’un punt de vista  d´estratègia  política,  però  valenta des de la seguretat en un canvi necessari per a Montgat.  Des  que  vam  celebrar  l’acte de presentació,  a l’octubre  del  2010,  vam marcar    obertament  com  havia  de  ser  la  línia  de referència  del nostre projecte: la reforma i millora de l’administració pública a Montgat.

Avançar-se  comporta  facilitar a  l’ oponent  opcions  per   rebatre  les  teves  propostes  o simplement,   com  és  el  cas,   per  caminar  paral·lels encara   que solament  sigui  per  no desmarcar-se. Com saber, llavors, si les intencions manifestes   d´uns i d´ altres  tenen   la suficient credibilitat, si seran complertes  o  si neixen de  la  seguretat  en  el  projecte  i  no  en l’oportunisme ?

Amb la màxima humilitat afirmo que, en el meu cas, no hi ha dubte. Quan vaig demanar al llavors alcalde de Sant Cugat, avui Conseller de la Generalitat,  que  vingués  a  Montgat  a  explicar-nos   com   havia   engegat   projectes   de  millora,   com  havia  aconseguit  ser  el municipi més transparent de l’any 2009, com s’havia fet amb el premi al millor  projecte de lideratge polític en l’Institut Europeu de Gestió Pública, ho  vaig  fer  per  convicció  en què necessitàvem aquest punt de vista i aquests consells per prendre el camí correcte.   Portar  a  l’administració  municipal de Montgat  a  la millora   contínua,   aproximar-la  al  ciutadà,   fer-la  transparent  i  més  competitiva,  més eficient,  fer  millor  l’empresa  de  tots,  perquè  un  ajuntament som tots els ciutadans.

Les empreses, tant les públiques com les privades,  petites grans,  locals  o  multinacionals, totes, necessiten dotar-se de  les  millors  eines  i  mecanismes  de  gestió  per  fer-les  més eficaces i fortes, fortalesa que  en  el  cas  d’un  ajuntament  es tradueix en millors resultats econòmics i major sensació de satisfacció del ciutadà i dels propis empleats municipals i tot això és positiu. Però és la gerència, l’alcaldia en el cas d’un  ajuntament,  la  que  ha  d’estar convençuda de la necessitat de practicar aquestes millores i canvis, donar exemple.

Durant   les  properes  setmanes  tindrem   a   l’abast  diferents   propostes,  algunes   molt semblants, però  caldrà  decidir quines tenen o  no  la  credibilitat   necessaria.   Recomano mirar enrere,   valorar  qui  va  ser transparent i proper, qui va escoltar, decidir si algú ha mantingut una postura oberta  o  no,  qui  va  obrar  o no amb  diàleg i per sobre de tot qui va començar a demanar canvis en una administració local mentre la resta es mantenien en la lloa dels béns aconseguits.

Novament,  en  el  meu  cas,  crec  que  no  hi  ha  dubte i  des  que  en   Lluis   Recoder  va  trepitjar    Montgat   he  vingut  demostrant   que   aposto   decididament    per   aquestes millores, per benefici de tots,  de les famílies, dels comerços, dels emprenedors, de tots.

La resta són conseqüències del període electoral.

La necessitat d’obrir nous camins en gestió local és indiscutible i negar-la, de necis. El complicat moment actual  demana  idees  noves,   idees  que  ens  permetin  sortir  de determinats  tolls  sense   tacar-nos  massa  de  fang   i  crec  que  no  totes  ens  estan  esperant    a  peu  de  carrer.   Mesurar-te  amb  professionals,   empreses  o  entitats,  comparar-se  amb  persones  o  agrupacions  que  funcionen  millor  que un mateix és recomanable i saludable, per què no apendre dels que en saben mes?

Si   que  és  cert  que  les  noves  formes  solen  provocar   adhesió  cega  o   resistència  sorda i cal explicar bé les coses que portem al cap. Desgraciadament i atès que no som perfectes,  no sempre ho aconseguim, un altre repte cap a la millora, la comunicació.

Una   de  les  meves  propostes   és  la  d’utilitzar  espais  amb  finalitats  diferents  als contemplats,   revolucionar   el  ús  de  determinats  llocs  demana,   normalment,   readaptar-los.   La  proposta  evident,  utilitzant  mitjans  al  nostre  abast  perquè les arques no es vegin ressentides, per exemple mitjançant algun taller ocupacional.

Treballar amb imaginació i amb  visió  de 360 graus,   en   línia   amb   les  necessitats       del grup,  caminar  ben  orientats,   demanar   consell,   permet  aconseguir   objectius  generals  amb  majors  garanties  i  els  moments  econòmics  actuals desaconsellen el contrari.

De tal manera  i si tenim una previsió del tipus de poble que volem, de les millores que necessitem, sabrem aprofitar cada opció per avançar. Tots guanyen.

Fa  alguns  mesos   un  amic em va  recomanar  matisar unes  declaracions  que vaig fer durant una entrevista a El Punt,  recomanació que vaig considerar procedent, que vaig agrair  i  que  vaig  seguir.   Sempre  m’ha  semblat  profitós  i  terapèutic  rectificar   i disculpar-me quan he equivocat  el camí  o quan he comès la malaptesa  de  manifestar  quelcom inadequat, coses naturals.  Dit això, què passa quan t’adones que, precisament,  aquests  que  alguna vegada et van recriminar són, precisament, els que  no  practiquen       la disculpa, els que es  consideren  en  l’ús  de  la  veritat ?  Suposo  que  també  aquesta pràctica  forma  part  de  les  formes  més  primàries de  l´Homo  sapiens,  encara que no  de les meves.

Sempre  m’he  considerat  una  persona  equilibrada  i  respectuosa,  escolto i sóc  pacient     i valoro l’amistat. He practicat l’ajuda desinteressada des que era  un  adolescent, per tant   em sorprèn  que  les  persones  es permetin,  alegrement,  etiquetar  i  injuriar  els  altres.

Novament  suposo que forma part de la nostra naturalesa,  la por o la sorpresa,  no  conec  la  causa  exacta  i és possible que hagi de furgar en la  paraula  del  meu  bon  amic  Fidel,  psicòleg  de  professió, argentí adoptat per a majors, perquè m’il·lustri sobre el motiu que empeny alguns a caure en la mediocritat.

Jo no la practico, suposo que no ha de ser bona per a la salut.

Per una persona nouvinguda  a la política, llegir  d’un “adversari” que un determinat partit polític representa, millor que  uns altres,  valors  primaris com  la llibertat,  la  igualtat  i  la solidaritat, significa, si mes no,  donar-se de cara  amb  una  veritable  lliçó  d’esquiva  ètica moral, vagi per endavant el meu  respecte manifest a les opinions dels altres.  Representar millor que els altres els valors principals, quan aquests valors formen part de les premisses acceptades per la practica totalitat de la nostra societat, em reafirma que aquesta necessita d’una reordenació ideològica urgent.  Sempre he pensat que son les persones les que tenen la capacitat de posar en marxa accions  i millores i precisament les que representen la cara visible de les entitats, agrupacions,  partits  o  el  que  vulguis,  sempre  ho  he  pensat  i  ho defenso, que son, que som les persones, les que tenim la capacitat de fer canviar les coses i les  que  decidim  be  o  malament,  les  que  innovem,  les  que aportem  valors, materials o socials. Dit això, es evident que la diversitat d’opinió millora  el  resultat  final i també ho es que aquí la tenim. Si hagués d’apostar, jo aportaria, novament, per la transparència, per fer les coses be, per decidir a favor dels que tenen necessitats, per escoltar, per respondre, per disculpar-se a temps, per obrir camins,  per deixar passar,  per arriscar,  per entregar, per incorporar, per donar la mà,  per la il·lusió,  per  ser  qui  ets,  apostaria  i  apostaré  per  les persones que acompanyen a persones sense demanar res.  Son visions ben diferents.

Les prioritats de les persones no deixen de sorprendre’m, i es que la victòria  de  Jordi Hereu davant l’exconsellera Tura marca, sota el meu punt de vista, el perfil de l’actual militància socialista a Barcelona.

Els mèrits de Montserrat Tura al capdavant de la conselleria d’interior i justícia  no han constituït valor suficient per donar-li la victòria davant Jordi Hereu. L’alcalde s’ha sortit amb la seva i tot això desprès de gastar tres milions d’euros  en  una  consulta  sobre  la reforma de l’Avinguda Diagonal en una operació que ell mateix va qualificar com el pitjor error de la seva legislatura. L’error, si m´ho permeten, va anar a càrrec de la ciutat, per tant suposo que el mal va ser passatger i l’empremta negativa esborrada amb el temps, com ja s’ha vist.

Els actes de campanya de les primàries tampoc han estat en línia amb la  situació  econò- mica dels mercats, i es que la successió de glamour i  dialèctica  ha  marcat  la  forma  de venda a la militància i ja dins del sac, a la ciutat.

Modestament, ignoro si Montserrat Tura hauria arribat a ser millor alcaldessa que Jordi Hereu, pero d’una cosa si que estic segur: no seria pitjor.

Els ciutadans ens hem d’acostumar a castigar amb el vot als  gestors  que  s’equivoquen, i en  aquesta  ocasió,   la  militància  del  partit  socialista  ha  perdut  una  oportunitat  que difícilment tornarà a tenir per demostrar el seu sentit comú  i  la  seva  coherència. No ha estat possible i ha guanyat la xerrameca, la tant utilitzada il·lusió, que la  tindran,  pero  a un cost inadmissible.

Mentre s’esperaven els resultats, al carrer, davant l’hotel que el PSC  havia  reservat per posar cara  a  l’acte  de  proclamació  del  guanyador,  els  bombers  de  Barcelona  es  van manifestar  novament  i  mantenen  un  pols  amb  el  govern  de la ciutat en demanda de millores laborals.

El resultat d’aquest partit:  Bombers 0 –  Hereu 1.

Article AVUI 20/02/2011

A finals del 2010 i setmanalment, prop de 800  famílies espanyoles  perdien la  seva  casa  al no poder fer front al pagament de les quotes hipotecaries. Aquesta complicada  situació, que no ha  disminuït,  no finalitzava  amb  l’embargament  i  posterior  subhasta dels béns immobles,  i es que,  la diferencia econòmica entre el préstec pendent  de  tornar i el  preu obtingut  en  la  subhasta  de  l’habitatge,  quedava  i  queda   pendent  i  a  esquenes  dels desnonats. Perdre la casa i quedar encara hipotecat, un fet.  Aquesta situació pot  canviar  si   atenem  a  la  sentencia  de  l’Audiència  de  Navarra,  que  ha   desestimat  les  preten- sions   d’una   entitat  financera.    Aquesta,   desprès   d’adjudicar-se   la   titularitat   d’un habitatge en procediment   de  subhasta,  pretenia  reclamar   a  la  família  desnonada   la  quantitat  que  faltava  fins  a  cobrir la totalitat del préstec hipotecari  que es va concedir. Reflexiono que les taxacions immobiliàries han estat  requisit  ineludible  i  exigit  per   les entitats financeres com a  pas  previ  a  la  concessió  de  qualssevol   hipoteca.   De  forma ràpida i clara, els bancs o caixes  demanaven  una valoració de  l ‘ habitatge  que  es   volia  hipotecar,  i  ho  demanaven  als seus serveis tècnics recomanats. Si aquests serveis  eren els de  confiança  dels  bancs, sembla  objectiu  opinar  que  el  preu  dels  habitatges  eren coneguts  i  acceptats  per  aquests.  El  problema estrebaria en que les taxacions  haurien d’haver considerat els preus dels  béns  a  hipotecar a futurs i no  subjectes  als   capritxos  dels mercats i als moments que vivíem anys  enrere. Hauria d’acceptar el banc l´habitatge embargat com a  cancel·lació  total  de  la  deute?   Moralment  i  atenent  a  l´ elecció  dels serveis de taxació, per part del banc, entenc  que  si.    L’Audiència  de  Navarra  ha  donat  cobertura  de  protecció  al   perjudicat, que no  es  altre que  el  particular  que ha  perdut  casa seva i les quantitats fins ara invertides, i ha donat aquesta protecció amb  bon  criteri:  “… el  banc s´adjudica una finca que  el  mateix  va  valorar  en una quantitat superior…”.

Justícia  divina  que  no  sempre  acompanya a la legalitat vigent.