Joaquim Montoriol

Ha mort en Joaquim Montoriol Pous. Els geòlegs i els espeleòlegs catalans estem de dol. Va tenir una vida llarga i activa. Molta gent el recordarà per la seva activitat de conferenciant sobre els aspectes més diversos dels seus viatges i les seves expedicions espeleològiques o geològiques que evocava amb gran capacitat pedagògica. El vaig tenir de professor de mineralogia i cristal.lografia a la facultat de Geologia i de referent pel que fa les ciències del carst i l'espeleologia. Una vegada, en petit grup de geòlegs interessats pel carst, ens va confessar que ell hagués volgut dedicar-se a estudiar els glaciars (fins i tot tenia plantejada cap aquí la tesi doctoral) però que després de la guerra, per anar a moltes zones dels Pirineus, s'havia d'aconseguir uns permisos especials i ell, per tradició familiar, era considerat un desafecte al règim franquista.El seu avi va ser l'inventor del submarí, en Narcís Montoriol, republicà federal de l'Empordà. Anar per Garraf és anar permanentment darrera les seves traces i escriure sobre qualsevol aspecte del carst de Garraf és quasi impossible sense citar la seva extensa bibliografia. A la revista Speleon va marcar tota una època, especialment en l'etapa primera en que la revista s'editava a la universitat d'Oviedo i també quan es va editar a Barcelona. A principis dels setanta va començar a interessar-se per les coves volcàniques, la vulcanoespeleologia i va anar per tot el món a estudiar la seva gènesi i les seves característiques. Era un dels pocs espeleòlegs de la generació més gloriosa del GES del Club Muntanyenc Barcelonès que ens quedaven, els seus deixebles mantindrem el seu record.

Històries del camí ral 8. Un hospital i una creu penitents

Un jovenet seminarista, Norbert Font i Sagué va escriure l’any 1894 un treball sobre les creus de terme de Catalunya ( Creus de pedra de Catalunya), amb el qual va obtenir un premi als Jocs Florals d’aquell any. Norbert Font i Sagué va ser més tard geòleg i introductor de l’espeleologia a Catalunya, però en els seus primers anys es va distingir com a propagandista catalanista i divulgador de la història de Catalunya, explicada des de la mentalitat i els coneixements de l’època. L’any passat es va conmemorar el centenari de la seva mort, com una figura cabdal de la Renaixença cultural i de l’excursionisme científic.
Font i Sagué relaciona l’origen d’aquestes creus amb els camins, com a pedrons caminers, des dels segles X i XI. Posteriorment al segle XIV, es van cobrir moltes d’aquestes creus amb sostre o teuladeta i recorda la Creu Coberta de Barcelona: “que s’alçava en lo camí ral de Madrid, en lo punt hon pren origen lo d’Hospitalet, á un quart de llegua de la Porta de Sant Antoni, construhida per la ciutat de Barcelona”.
En el post anterior dedicat a l’antic monestir de Valldonzella parlàvem dels efectes de la revolta feudal contra Jaume I encapçalada per Guillem II de Cervelló, tot un personatge que mereix més comentaris. Font i Sagué en el seu estudi sobre les creus de pedra recull aquest fet llegendari relacionat amb l’Hospital Cervelló o Hospital d’Olesa de Bonesvalls, iniciat l’any 1262, segons explica, pel compliment d’una penitència papal en el marc de la guerra feudal dels nobles d’Urgell, Cervelló i altres contra el rei i el llinatge dels Montcada:
“Estaven, feya molt temps, enemistades les families de Cervelló y Moncada, quan essent Bisbe, y per lo tant tenint permís pera ferho, un individuu dels Moncades, atravessá ab son acompanyament la propietat dels Cervelló; lo qual, vist per son senyor, lo feu agafar, tancantlo en lo Castell de Gelida y, una vegada allí, l’insultá donantli una bofetada. Després lo Bisbe, recobrá la llibertat y acudí al Papa pel cástich del sacrilech. Lo Papa’l va perdonar, mes, posant per penitencia al de Cervelló, l’axacar un Hospital pels pobres, en sos dominis, y fer luego á peu y segons altres de genolls, quinze vegades lo camí antich de Vilafranca del Panadés á Olesa de Bonesvalls.
Complí lo de Cervelló la penitencia fundant en dita ultima població, un Hospital, que avuy encara existeix, á la entrada del qual hi ha un escut ab una má estesa per blassó, á fi de recordar la bofetada, y fent lo camí indicat; mes diuen que en los llochs ahon se tingué de parar per cansanci, hi feu alçar una creu. Vora Oleseta n’hi ha dues de ben conservades; una d’elles porta en una part lo Sant Crist y en la altra una má estesa.”
La veracitat d’aquesta historia és relativa, més enllà del fet que Guillem de Cervelló, en el seu testament de 1262 ordena la construcció de l’hospital al lloc anomenat Pèlag de Bonesvalls, a peu del camí ral. El rerafons històric és del tot real,com a resultes de les inestabilitats produïdes per la seva revolta contra el rei i les hostilitats que es van derivar del seu “deseiximent” és a dir de la ruptura del vassallatge al rei l’any 1260. El conflicte va ser tal que part de la població baixllobregatina va emigrar i Guillem de Cervelló va haver de donar carta de franquicia i abolir mals usos en els seus dominis per tal que no hi hagués despoblament. Per altra part, la mà estesa que cita Font i Sagué, present a les creus de terme, és similar a la mà totpoderosa del Crist romànic del Pantocràtor de Taüll, per exemple, i per tant no ha de tenir el sentit que li dóna la llegenda. En tot cas "Se non è vero, è ben trovato” i tot ajuda a reviure un camí carregat d’Història, però també d’” històries”.
Mentrestant, l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls, propietat del bisbat de Sant Feliu de Llobregat, demana a crits una restauració del conjunt arquitectònic i la seva posada en valor turístic i cultural dins del projecte del Cami Ral de Sant Boi a Vilafranca en el que estem treballant.

Pels rodals i les històries de Valldonzella

Una de les millors rutes pel vessant baixllobregatí de la serra de Collserola combina perfectament un passeig pel patrimoni natural i per l’històric de més interès.
Sortim de Sant Just Desvern pel barri de Bell Soleig, que s’enfila pels vessants del Puig del Moro. Una pista senyalitzada ens porta al coll de les Solanes, des d’on, per la carena, podem acostar-nos al poblat ibèric que hi ha al mateix cim ( avís a cercadors d’antiguitats: darrera del topònim “ del Moro” acostuma a amagar-se un jaciment antic, ibèric o romà). Retornats al coll, si seguim pel camí principal i les indicacions a Santa Creu d’Olorda anem endinsant-nos cap a Valldonzella, fins a trobar en un lloc feréstec i humit, les restes de l’antic monestir de les monges de Valldonzella. Una mica mé avall hi ha altres construccions antigues com la torre del Bisbe. Des d’aquí podríem anar cap a l’ermita de la Salut i cap a Sant Feliu de Llobregat però és millor seguir cap a la Font de Can Ferriol i pujar cap a Santa Creu d’Olorda. Si anem sobrats podrem pujar fins la creu (439 m.s.n.m.) un dels miradors més bonics de la comarca i punt geodèsic. En el vessant que dóna al Llobregat, baixant per una de les pistes de la pedrera, hi ha les coves d’Olorda o de l’Or, miraculosament preservades enmig dels fronts de la pedrera, a les seves galeries, petites i laberíntiques, s’hi va trobar un jaciment neolític. Retornats al monestir romànic de Santa Creu d’Olorda, seguirem el GR92 direcció a Molins de Rei, passant per davant de les antigues mines de pissarres negres bituminoses del Silurià, lloc clàssic per a afeccionats als minerals (entre altres s’hi troba variscita, el mineral verd que s’explotava a les mines neolìtiques de Gavà), és interessant observar el peculiar ambient creat amb les basses d’aigües sulfuroses. Seguint el camí comencem a veure magnifiques vistes de Montserrat mentre anem baixant cap a Molins de rei. Arribats a un collet surt un camí cap a Can Ferrers, podem acostar-nos fins la masia per veure una masia amb murs de pedra calcària, fet no habitual en aquesta part de la comarca. Abans d’entrar a la trama urbana de Molins passem pel Castell Ciuró, famós pels seus opus spicatum, és una construcció referenciada al segle XI, però amb restes més antigues. Seguim el camí, ara ja pels carrers costeruts d’aquests nous barris de Molins i podem anar fins l’estació del tren, on nosaltres acabem l’excursió. Us recomano fer l’excursió un d’aquests matins clars d’hivern, o de la primavera que arriba, porteu el mapa de l’editorial Alpina i les guies de natura i de geologia editades pel parc de Collserola per fruir dels paisatges, les roques i la gran biodiversitat que us envolta en tot el trajecte. Podreu interpretar els abundants rastres i petjades de mamífers, reconèixer arbres i arbusts o les associacions lligades als ambients més boscosos, més humits o als rupícoles.
La història del monestir de Valldonzella
Actualment el monestir de Valldonzella està en estat de total abandonament, la vegetació s’enfila pels pocs murs que queden, però l’entorn és molt evocador. Molta gent que hi passa pel davant desconeix la historia d’aquest antic monestir, on el segle XI ja hi residien unes poques monges. Les inestabilitats de les guerres feudals del segle XIII, especialment virulentes a la comarca per l’acció de Guillem de Cervelló, van fer que les monges marxessin prop de Barcelona, extramurs de la ciutat però en una situació més segura, al costat de les vies d’accés a la ciutat i prop de la Creu Coberta. Aquest monestir, d’estructura gòtica, va ser molt afavorit per reis i nobles, moltes de les seves filles hi entraven a professar i sovint els reis hi feien estades. L’any 1401 va ser el lloc de pas de la comitiva del papa Benet XIII i més tard va allotjar Jaume d’Urgell mentre aquest esperava el veredicte del Compromís de Casp, com a pretendent a la corona. La seva presència, amb gent armada, a les portes de Barcelona es va considerar amenaçadora i se li va exigir que es retirés més lluny. Va escollir instal.lar-se al Castell de Sant Boi, ja que el propietari era amic personal i aliat, i allà va esperar la sentència que va ser desfavorable. En declarar la seva rebel.lia va ser empresonat i del Castell de Sant Boi va anar a parar a la presó de Xàtiva, on va morir.
El monestir va ser lloc estratègic durant la guerra dels Segadors i l’any 1652 va ser ocupat per les tropes castellanes comandades per Joan d’Austria, fill “natural” de Felip IV. Des d’allà es va negociar la fi de les hostilitats. El monestir que s’havia fortificat, va quedar en ruïnes i les monges van canviar de lloc per tercera vegada, aquesta vegada dins la ciutat, on encara hi ha el carrer de Valldonzella i l’arc d’entrada al monestir, molt a prop de la plaça Universitat. Avui la congregació encara existeix i té un monestir modernista situat prop de la ronda de Dalt.

Propaganda de guerra del segle XVIII als papers de Francisco de Zamora

Consultant vells papers a la Biblioteca Real del Palacio Real de Madrid vaig trobar un sorprenent manuscrit anomenat: “Capitulación que hizo la Nación Cathalana a el Archiduque de Austria y que este aprobó el año 1711”, dins d’un lligall de manuscrits de Francisco de Zamora. La meva consulta anava adreçada a esclarir les circumstàncies del projecte d’obra magna sobre la història natural de Montserrat, en la qual van treballar l’any 1789, per encàrrec de Zamora, diversos monjos del monestir, així com dibuixants, topògrafs, botànics i naturalistes de gran prestigi dins els reduïts cercles científics i intel.lectuals il.lustrats de Barcelona. En el lligall de manuscrits pertanyents a la seva correspondència amb monjos del monestir i amb la resta dels seus col.laboradors i juntament amb materials de la seva enquesta pels municipis de Catalunya vaig trobar inclòs aquest document d’una pretesa Capitulació de l’Arxiduc Carles d’Àustria amb la “nación cathalana” del 1711. La seva lectura és extraordinària ja que va descrivint ,de manera minuciosa, els privilegis d’una Catalunya guanyadora de la guerra de Successió a qui se li otorga entre altres coses, l’exclusivitat de la fabricació de moneda i armes, la concessió de Santander i La Coruña com a ports catalans per al comerç atlàntic, la concessió a catalans d’ “Encomiendas” de les de major renda de Castella, repressàlies a Castella i Navarra per haver estat partidàries del pretendent Felip de Borbó, totes les terres i propietats conquerides a França si la guerra entrava en aquell territori enemic, etc.
Segurament ens trobem davant d’un panflet de propaganda de guerra que té com objectiu la creació a Castella d’un estat d’opinió de recel o d’odi cap als catalans i les seves suposades pretensions, és a dir donar corda als sentiments de catalanofòbia. He consultat amb alguns experts com l’Agustí Alcoberro, que tenia algun coneixement d’aquest document, i que em va confirmar que si hagués estat una capitulació real hi hauria còpia en algun lloc a Catalunya. És curiós que aquest paper estigui en el lligall de Francisco de Zamora que va nèixer l’any 1757 i no va viure, per tant, els fets relacionats amb el document.
Zamora va viure uns anys a Barcelona on va ser funcionari judicial, alcalde del crim i oïdor de l’audiència de Barcelona, és conegut pels seus “Viajes hechos en Cataluña””, especialment actiu entre 1785 i 1790. És un personatge d’una gran ambició enciclopèdica, però la magnitud de les obres proposades era sovint excessiva a les seves possibilitats. És l’autor d’una enquesta-qüestionari de 183 preguntes enviat a totes les poblacions catalanes, les respostes a les quals conformen el gruix més important d’informació directa de la Catalunya de finals del segle XVIII. Algunes fonts l’assenyalen com a confident dels ministres Floridablanca i Godoy i membre del seu equip propagandista o directament com espia especialista en Catalunya (“que es donde son frecuentes los clamores y lo que debe darnos mas cuidado”, com li escriu el mateix Manuel Godoy, l’any 1793) i vigilant dels moviments de la França revolucionària, a les portes de la Guerra Gran. S'acabava el segle que s'havia iniciat amb la guerra contra Catalunya, però els recels continuaven vius.

En Ponis, guia i geni del lloc de les coves de Collbató

Feia alguns mesos que no ens veiem. La darrera vegada ens el vam trobar, el Bernat i jo, pel camí de la cova Gran, arreglant una antiga cisterna, ara plena de pedres. Altres vegades me’l trobava refent un marge de pedra seca o cercant aquells bocins del passat que semblava atreure com si fos un iman. Aquell dia li va donar al Bernat un tros de metralla de quan la guerra i vam parlar del nostre amor en comú: les coves de Collbató. Quan jo corria més per Collbató pujava a veure’l a dalt de la cova del Salnitre on sovint el trobava en plena classe magistral dirigint un grup de visitants, explicant llegendes de tota la vida acabades d’inventar o fent anar els milions d’anys amb alegria i generositat.
La setmana passada vaig tornar a Collbató i vaig anar cap a les coves. Un cartell amb la seva foto a la paret i anunciant un homenatge em va fer donar un salt al cor. Vaig preguntar el perquè d’aquell acte i em vaig trobar una resposta amb veu entretallada i mirada que s’anava fent humida: En Ponis havia mort el 4 d’agost d’una malatia sobtada. El coneixia des que vaig aparèixer per allà l’any 1985. S’obrien al públic altre cop les coves del Salnitre i el Servei Geològic de Catalunya ( ara IGC) m’havia encarregat un estudi sobre els continguts per a l’educació ambiental i el turisme de divulgació geològica. M’hi vaig passar moltes hores, moltes d’elles nocturnes, recorrent aquells passadissos subterranis, recollint mostres i interpretant el registre sedimentari. A vegades em deixava les claus de la porta i estava ben sol en aquell món subterrani i em sentia un privilegiat de gaudir en solitari d’aquells llocs immòvils i silenciosos. A vegades el Ponis em feia companyia, m’ajudava a traginar les mostres, escoltava les meves dissertacions geològiques, m’explicava coses dels racons més amagats, m’ensenyava troballes seves, desxifràvem gravats i escrits antics a les parets de la cova… Sempre col.laborava quan li portava grups de gent per a ensenyar la cova i em deixava fer de guia. Va prestar tota la seva col.laboració en la commemoració del centenari de la visita de E.A.Martel a les coves l’any 1896. Un dia, ens vam colar entre els blocs de la sala de la Catedral i allà sota vam trobar uns fulls de diari de la Veu de Catalunya de l’any 1924, que segurament estaven destinats a embolicar les mostres arqueològiques durant els treballs que J. Colomines va dur a terme aquell any, durant els quals va identificar allà la ceràmica cardial neolìtica que se’n va dir “montserratina”. -Això és una peça de museu com les peces que s’hi embolicaven, em va comentar. Estaria bé que algun dia compartissin vitrina les restes de ceràmica o de treballs en òs del neolìtic i el full de diari destinat a embolicar-les i que , abandonat sobre el terra de la cova, va estar-hi 60 anys en un punt estret i fora del trajecte habitual.
Compartíem la preocupació per la malatia verda de la cova, l'efecte contaminant de l'habilitació turística, en especial per una il.luminació no adequada al medi. Va seguir amb atenció els estudis sobre climàtica subterrània i sobre l’impacte ambiental de les visites i la il.luminació que vaig dur a terme els anys noranta, i més tard els que van fer unes investigadores de la UPC.
La notícia de la seva mort m’ha deixat tan trasbalsat com va trasbalsar tot Collbató. En Josep Matalonga, Ponis, era tot un personatge, digne hereu de la tradició trisecular de guies de cova de Collbató i serà recordat com a guia i geni del lloc de les coves del Salnitre de Collbató.

ponts i camins del Baix Llobregat

Durant el mandat del govern del marquès de la Mina a Catalunya es van produir algunes obres d’infrastructura viària importants després de dècades d’abandonament. Com exemple hi ha el cas del pont de Sant Boi que ,mentre va existir el Consell de Cent, va tenir manteniment i es va refer després de moltes ensulsiades per revingudes del riu. Després de la guerra de 1714, desaparegut el Consell de Cent i suprimida tota l’administració territorial catalana anterior al Decret de Nova Planta, el pont ja no es refà i no serà fins el segle XIX que se’n fa un de nou, de fusta, a càrrec de la iniciativa particular. El pont i la barca de Sant Boi, com a infrastructura viària de primer ordre passen, però, a un ordre secundari a partir de la nova via a Vilafranca i cap a Tarragona i Lleida, que des de 1769 passa per Molins de Rei,el seu nou pont i la carretera de l’Ordal.
Carles III en una reial ordre de 10 de juny de 1761 manava posar en marxa un pla radial de camins amb Madrid com a centre. I el 1762 es dicta un reglament per a la conservació i l’ús de camins. Amb el nou destí final de Madrid s’arreglen camins antics de Catalunya, especialment el tram que uneix el Penedès i el Baix Llobregat pel coll de l’Ordal, substituïnt l’antiga via mercadera del camí ral que travessava el riu Llobregat per Sant Boi. El pont de Molins de Rei i el viaducte del Lledoner són les obres d’enginyeria més destacades del moment. Malgrat tot, anys més tard, Alexandre de Laborde, viatger francès, es queixa que a Catalunya és on els camins són pitjors i menys arreglats. Al seu llibre Voyage pittoresque et historique de I'Espagne publica un gravat de l’inacabat viaducte del Lledoner, amb un fantasiós i cabalós riu sota els seus arcs.

Un altre viatger, l’anglès Arthur Young , en el seu “ Tour in Catalonia” de l’any 1787, venint del Pirineu i passant per Montserrat, entra al Baix Llobregat seguint el camí i, després d’uns comentaris no gaire amables sobre Martorell, diu:
“Arribat per fi a un gran camí, construït per compte del rei. La calçada té de 50 a 60 peus d’ample i està protegida a cada costat per un mur de contenció. Els homes que la fan guanyen de 18 a 25 sous diaris i, de més a més, els donen un got de vi si ho fan bé. El camp s’anima, les cases són millors, els conreus, les vinyes, es multipliquen. Ja us adonareu probablement que la gran reputació d’aquesta província ve de les millores que s’han fet a les planes baixes i regades. Caldria fer-ne la distinció, car aquests indrets fèrtils no n’ocupen gaire més de la vuitena part. La resta és coberta de muntanyes Passem pel costat d’un gran molí de paper. Seguim pel mateix camí que s’ajunta amb un altre d’igual amplada que porta a Vilafranca. Girem a l’esquerra i, ens dirigim a barcelona, passant per un pont superb de granit vermell, de 440 passes. És una obra que anuncia la solidesa i la durada, però l’estil és poc elegant, encara que no deu de tenir més de vuit anys. Trobem un gran nombre de carros i de carruatges tirats per bells animals. Tot denota la proximitat d’una gran ciutat. A dues o tres milles es veuen, a cada costat del camí, lluny, enmig dels camps, gracioses torres i boniques construccions de tota mena. Estan llaurant per fer-hi mongetes. El cicle és: 1, cànem; 2, blat; 3, mongetes. Tres collites cada dos anys. Bon aspecte. Un jornal ( un acre anglès, aproximadament) de bona terra de secà ve a valer 500 lliures¸de regadiu, 1000. Llauren amb dues mules aparellades, sense conductor. Les menen amb una corda, com a Anglaterra. El braç de l’arada és prou llarg per a atènyer el cercle de ferro a 9 polzades, sota el jou al qual les mules són enganxades”. (…)
I continua dient: “ No he vist, des que vaig sortir de Paris, una ciutat que projecti al seu voltant una animació tan gran; i quan es pensa que Barcelona no és més que la capital d’una sola província, i que París ho és d’un gran reialme, la diferència és del tot a favor de la primera. El camí que agafem fa honor al rei actual. És un camí que va planejant al llarg de valls estretes i que evita les pujades i les baixades. Algunes palmeres afegeixen per a nosaltres, homes del nord, una nota de novetat al paisatge.”
Arthur Young és agrònom, d’aquí que s’extengui sempre en consideracions agrícoles. Després del seu viatge des dels Pirineus, entrant per Benasc i l’Aran, troba una gran diferència entre la Catalunya interior molt empobrida i el Baix Llobregat, desfent-se en elogis conforme va avançant pel camí i arribant a Barcelona, ciutat que el fascina. Lloa les obres modernes que s’hi han produït, com l’arranjament de camins i el pont de Molins de Rei, que fan honor al rei, però no s’està de denunciar que “ el comerç i la indústria d’aquesta ciutat han resistit la mala disposició que la Cort ha mantingut sempre envers tot Catalunya. Pel seu gran deshonor, els princeps de la casa de Borbó no li han perdonat mai els esforços que va fer per posar al tron un príncep de la casa d’Àustria. El poble està sobrecarregat d’impostos; no entra res a la ciutat que no pagui tributs. Un carregament de 220 ampolles de vi paga 12 pessetes, és a dir, 12 s. anglesos. Ni el pa no n’és exempt. Les cases paguen un fort impost proporcional, que és percebut amb tant de rigor que el més simple engrandiment o la més simple millora es tradueix en un increment del tribut. I això no és tot: la tinença d’armes és encara prohibida a tots els catalans, o sigui que un noble no pot tenir espasa, excepte per gràcia especial o perquè la feina ho faci necessari. La cosa és tan singular que la noblesa cerca el títol de membre del Sant Ofici pel fet que dóna dret a la tal distinció. No faig aquí més que repetir el que m’han dit, esperant que hi haurà error per part dels meus interlocutors: fóra molt greu que els nobles arribessin tan avall, i també ho fóra que el princep els hi forcés després de vuitanta anys d’haver comès una falta que la fidelitat a un príncep, en qui els drets no mancaven, feia en certa manera legítima”.
El viaducte o pont del Lledoner resta avui amagat sota la carretera del port de l’Ordal que el va escapçar sense massa consideracions, i el pont de Molins, de factura neoclàssica, feta amb els gresos vermells ( i no amb granit com diu Arthur Young) subministrats segurament des de la pedrera de Pallejà, al costat de la Roca de l’Adroc, és va ensulsiar l’any 1971, ja que no va poder resistir una riuada a causa de les extraccions d’àrids que van deixar al descobert part dels seus fonaments, construïts amb fusta. Mai no va ser reconstruït, les seves pedres, que es van numerar, les podeu veure “fent bonic” al costat de la carretera BV2002 al seu pas per Sant Vicenç dels Horts.
Les obres de la carretera de l’Ordal i la construcció del pont de Lledoner, que es va dilatar molt en el temps, van ser pagades en gran part pel peatge. Abans de pujar el port, venint de Vilafranca i en el terme de Subirats hi ha un indret que encara avui porta un nom ben significatiu “el Pago”, lloc on hi havia l’homòleg del que avui són les barreres de peatge de Martorell. Ja veieu que en qüestió d’infrastructures a Catalunya, no hi ha res de nou sota el sol…

un mapa de 1762

Mapa de la diòcesi de Barcelona amb indicació dels antics deganats d'origen medieval, dibuixat per F.X.de Garma l'any 1762.
Presenta molts elements d'interès:
1. Noteu el traçat del camí ral que passant per Sant Boi anava cap a Vilafranca del Penedès, és una de les vies importants del moment i així consta en el mapa. De Sant Boi també partia el camí de Viladecans, Gavà i Castelldefels, que s'endinsava aql Garraf per les costes. Era un camí de mala fama i perillós per l'atac de bandolers i pirates.
2. El mapa va ser dibuixat dos anys abans que entrés en funcionament el pont de Molins de Rei, el pont de carles III, que desviaria la ruta cap a Vilafranca per l'Ordal, deixant com a via secundària l'antic camí Ral de Sant Boi.
3. Noteu també, pel marge esquerre del riu llobregat el camí que surt de Barcelona, passa per l'Hospitalet, Sant Joan Despí, Sant Feliu i Molins de Rei, continua pel marge esquerre del riu fins la barca de Sant Andreu i allà passa a l'altra vora del riu per on segueix cap a Martorell. Aquest camí, hereu de l'antiga Via Augusta romana permet pensar que aquesta via no creuava el riu pel pont del Diable a Martorell sinó que arribava a aquesta població pel marge dret. el pont del Diable no seria doncs una estructura lligada a la via augusta romana.

A Sant Boi aquells anys van ser decisius, ja que es perdien els privilegis econòmics de la barca i del trànsit de persones i mercaderies cap a Barcelona.