La infiltració i la provocació és una tècnica policial més suada que la cansalada. Fins i tot, un autor tan poc sospitós com G.K. Chesterton en va fer una novel·la d’èxit fa més de cent anys: L’home que fou Dijous. Que el moviment del 15-M està infiltrat pels Mossos és una evidència. El vídeo que ha circulat en les últimes hores per Youtube –i que ha estat desactivat ràpidament, per ordre de qui?- n’és una prova fefaent.

Dóna la sensació que la nostra classe política no és capaç de transmetre un concepte d’ordre públic que pugui ser assumit per la gran majoria de la ciutadania. Lionel Jospin, qui va ser primer ministre de la República Francesa, dirigent socialista gens procliu a “l’esquerra innòcua”, rigorós, de religió protestant (fet que marca caràcter a França), va dir en una ocasió que l’ordre públic era un concepte que podia ser defensat per les esquerres, sempre i quan...

El moviment del 15-M, bressol dels indignats, ha propulsat un malestar difús però potencialment transformador. A tenor de la immensa marxa d'aquest diumenge passat, ha superat l'adolescència inicial per arrossegar generacions senceres a exigir profundes reformes democràtiques. La indignació creix en proporció als afectes de la crisi i la manca de respostes d'una classe política i financera tan desconcertada com deslegitimada...

D'entrada, el meu públic --i modest-- reconeixement a la veu valenta i desacomplexada del senyor Arcadi Oliveres. Tinc un bon amic, fotògraf i gens bolxevic, que va estar present cobrint la jornada a les rodalies de la Ciutadella. A l'endemà, tot fullejant els diaris em comentava: "A aquesta gent se li ha anat la pinça, tio", en referència als comentaris de cronistes i opinadors de la proteica fauna mediàtica. I m'explicava –ell hi era present!– que, certament, va haver-hi escridassades a ses senyories. Lleig. 

Quan el passat 15 de maig, alguns grups de joves, indignats amb els privilegis dels banquers i de la classe política, van organitzar acampades de protesta en diverses ciutats espanyoles, van despertar simpaties entre una part de la població, que veien amb aquesta actitud una manera de palesar el malestar creixent que ha provocat la política del govern Zapatero.

És cert que, en obrir el diari el dilluns 23 de Maig, vaig quedar espantat de com de blava ha quedat Espanya, fins i tot en la gran majoria de feus clàssics del Partit Socialista. Els populars, a ulls de molts, semblen haver-se imposat arreu, i és prou compartida la sensació que l'esquerra ha quedat condemnada a una etapa de marginalitat. Cap de les dues afirmacions són certes.

La irrupció de la indignació en plena campanya electoral ens ha agafat a tots per sorpresa i tinc la sensació que encara no l’hem acabat d’entendre. Dos expressions diferents de la indignació sortien al carrer una setmana abans de les eleccions. Sense que puguem passar per alt la massiva manifestació del dissabte, és obvi que la sorpresa és el 15m i sobretot les acampades posteriors que ja en són 194 arreu del món.

En els últims mesos, i potser ja en els últims anys, paraules com Facebook, Tuenti i més recentment Twitter han passat a un primer pla. L’ajut de la mateixa moda, els mitjans de comunicació, una pel·lícula i la mateixa Internet han fet que el concepte “xarxes socials” sigui ja entre nosaltres. I s’ha establert entre nosaltres de forma definitiva. És a dir, ha arribat per quedar-se.