El deute

Començava la meva marxa a la ràdio i tenia per costum acudir a qualsevol lloc on aprendre l'ofici contemplant als que em precedien i admirant l'art que malbarataven per si en alguna cosa pogués contagiar-me.

Amb aquest bon propòsit, em vaig plantar en un partit de futbol de divisió menor de les incidències del qual donava compte un col·lega armat d'un modest aparell connectat a la línia telefònica per fer arribar als seus oïdors el que ocorria all terreny.

El partit era una lluita entre dos equips modests que va acabar amb empat a zero sense que hi hagués res digne de ressaltar, però va ser tal la passió amb que el company va radiar el que ocorria sobre aquell fanguer, que vaig comprendre, en aquell moment, que una paraula val més que mil imatges, ja que en genera tantes com oients interpreten el missatge. Estic segur que els oïdors d'aquella modesta transmissió van gaudir molt més que els assistents al camp, tal va ser l'èpica narrada pel locutor que, sense faltar a la veritat, estic segur va mantenir emocionats als seus oïdors mentre en el camp badallaven els espectadors.

Això és la ràdio, amb la que el futbol té un deute impagable encara que ara s'obstinin a posar el cassó i cobrar a aquells que converteixen un espectacle sense substància, en la majoria dels casos, en una epopeia.

Això sense explicar als García i hereus que escalfen les nits en els dies previs a la competició.

Qui hauria de pagar a qui?