Les convulsions financeres i socials d'aquest mes d'agost ens anticipen un setembre -quan tots siguem aquí, al peu del canó- duríssim i explosiu. Cap a on camina la Humanitat? Cap a on va la Unió Europea, ofegada per un endeutament insostenible? Cap a on va l'Estat espanyol, amb Euskadi i Catalunya cada cop més a prop de la secessió? Cap a on va Catalunya, sumida en una crisi dels serveis públics insuportable i sense precedents?

La mort de Carles Sentís ha generat la previsible corrua d’opinions sobre la particular trajectòria del personatge, certament un periodista amb olfacte i ploma brillant. S’han escoltat elogis desmesurats i algunes crítiques contundents, recordant la seva faceta “al servei dels serveis” d’espionatge i/o informació del bàndol “nacional”. A Sentís se l’ha presentat de forma ridícula com un impulsor de la transició i un conspirador monàrquic...

La massacre de Noruega l’ha fet un psicòpata per qui els joves laboristes representaven els garants de la multiculturalitat. Tothom, a l’uníson, s'ha horroritzat davant del doble crim perpetrat per aquest boig entossudit a “salvar Noruega i tot Europa del marxisme cultural i la colonització de l’islam”, la mateixa idea que, des d'algunes poltrones, s’ha anat projectant els últims anys.

Al món, ara mateix hi ha dos processos revolucionaris en marxa. Un, multitudinari i ciutadà, espontani i alliberador, que ha derrocat ja dos tirans, fidels aliats d’Occident, i està capgirant les estructures arcaiques i granítiques de les societats àrabs. Sense vanguàrdies preceptores ni tuteles humiliants, aquests pobles, percebuts com a endèmicament “menors d’edat”...

Aquesta afirmació històrica, amb no poca raó i visió de futur, va ser pronunciada en la conferència magistral que Fidel Castro va impartir al novembre de 2005 a l'aula magna de la Universitat de l'Havana. Fidel va alertar molt seriosament al poble d'allò que s'aproximava, igual que ho ha fet recentment Raúl Castro en no poques oportunitats i amb no menys rotunditat.

El proppassat 14 d’abril l’historiador Miquel-Àngel Velasco defensava la seva tesi doctoral davant un tribunal que li atorgava la màxima qualificació. “Manuel Serra i Moret: l’exili (1939-1963)” analitza –i vindica- una figura senyera de l’esquerra catalana. I ho fa sense lloances ditiràmbiques, posant de relleu el seu rigor intel·lectual, la seva honestedat i els seus compromisos irreductibles: Catalunya, democràcia i socialisme.

Quan el passat 15 de maig, alguns grups de joves, indignats amb els privilegis dels banquers i de la classe política, van organitzar acampades de protesta en diverses ciutats espanyoles, van despertar simpaties entre una part de la població, que veien amb aquesta actitud una manera de palesar el malestar creixent que ha provocat la política del govern Zapatero.

En els últims mesos, i potser ja en els últims anys, paraules com Facebook, Tuenti i més recentment Twitter han passat a un primer pla. L’ajut de la mateixa moda, els mitjans de comunicació, una pel·lícula i la mateixa Internet han fet que el concepte “xarxes socials” sigui ja entre nosaltres. I s’ha establert entre nosaltres de forma definitiva. És a dir, ha arribat per quedar-se.