En els pressupostos hi ha la ideologia, i els números canten. Només cal revisar si les partides públiques abonen els privilegis d'una minoria o s'adrecen a garantir el sistema de sanitat, educació i serveis universals públics, els tres pilars amb què se sosté l'Estat del benestar conquerit amb suor i llàgrimes. A l'Estat espanyol, més enllà de la sagnia que suposa l'espoli fiscal sobre Catalunya, sembla consolidar-se la tendència del govern...

Els problemes judicials que arrossega l’expresident del Barça, Joan Laporta, haurien de fer reflexionar una mica a més d’un independentista. Sense entrar ara en el fons dels assumptes que encerclen l’antic dirigent de l’Elefant Blau, i sense negar-li cap dels aspectes positius que va tenir la seva gestió, cal recordar que no fa pas massa, Laporta era vist per una franja de l’opinió sobiranista com un referent, és a dir, com un model...

Darrerament, el ball de xifres fa feredat. Potser, perquè les incerteses aclaparadores sobre el futur que planen sobre els ciutadans de a peu, aquells que encara ens creiem –amb cert i saludable escepticisme, però– això que anomenen democràcia, ens torna més sensibles a l’aritmètica. I no és pas dolent. Ens havíem insensibilitzat davant la colossal corrupció quotidiana que s’ha infiltrat en els intersticis de la societat.

Mentre les Nacions Unides alerten de la necessitat d’una solidaritat transnacional que ajudi a evitar el creixement de la immigració o la importació de malalties i afronti les causes profundes de molts dels problemes que amenacen els països desenvolupats –com el canvi climàtic, les drogues o el terrorisme–, el Govern català sordeja i redueix el 50% del pressupost en Cooperació al Desenvolupament al bell mig d’una allau de retallades en despesa social.

No cal ser molt intel·ligent per imaginar, fent una mica de ciència ficció, què passaria si, encara que fos només per set dies (168 hores), la quasi totalitat dels grans mitjans de comunicació del planeta deixessin d’estar controlats pel gran capital, corrupte i especulatiu, i l’extrema dreta feixista. Imaginem què passaria si els mitjans passessin a estar dirigits per ciutadans que, al marge de la seva ideologia, tinguessin com a finalitat única i exclusiva...

Fa uns anys va fer fortuna, entre els mitjans de comunicació, la figura del català emprenyat que reflectia l’estat d’ànim d’una part de la població, decebuda amb els polítics i molesta amb la situació de conflicte permanent amb l’Estat espanyol. Corria l’any 2007, feia poc que s’havia aprovat l’Estatut, aquell Estatut que ens havia d’anar tan bé, però que en realitat ha servit per a ben poca cosa...