Amb TV3 no s’hi juga

Posted on 12 octubre 2011 by alfredbosch

Aquest dimarts hem pogut llegir a la majoria de la premsa generalista catalana un magnífic article de la directora de TV3, Mònica Terribas, defensant els esforços que està fent la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per seguir mantenint un model de qualitat i d’èxit amb menys pressupost. En l’article, Terribas ens posa en alerta davant la intenció d’alguns sectors de debilitar els mitjans de comunicació públics catalans. I és que en els últims dies algunes veus s’han mostrat favorables de “retallar i molt” la televisió pública.

És evident que els mitjans de la Corpo han estat eines imprescindibles en la construcció d’un imaginari col·lectiu per la nació catalana. En aquest sentit, TV3 o Catalunya Ràdio han estat mitjans que han ajudat a cohesionar socialment i nacional el nostre país. I hem tingut la sort durant tots aquests anys de gaudir d’uns mitjans plurals, democràtics i que han fomentat el debat i la reflexió en la nostra societat. Ens en podem sentir orgullosos perquè ho hem pogut fer amb el minso autogovern que teníem.

Més enllà d’una òptica  sobiranista, els mitjans de la Corporació Catalana són claus pel desenvolupament i foment de la indústria cultural del país, ho explica molt bé Terribas en el seu article. Com hem pogut sentir mil vegades també Joan Manuel Tresserras, quan lluitava per fer arribar TV3 al País Valencià i defensant l’espai de comunicació català com un mercat cultural no explotat de 11 milions de persones. Diguem-ho clar: desenvolupant i potenciant els nostres mitjans ajudem a prosperar tot un entorn audiovisual, de la mateixa manera que com més telespectadors tinguin els mitjans públics arreu dels Països Catalans, més quota de mercat podran tenir les empreses que vulguin  inserir-hi publicitat. Estem parlant de producció  i de llocs de treball. Perquè la Corpo actua de catalitzador del sector audiovisual privat català, que genera feina, a la vegada que és un segment econòmic amb una gran capacitat d’internacionalització.

Jo entenc algunes de les mesures d’austeritat que està aplicant la Corporació actualment. Són temps difícils i és l’hora de trobar formules imaginatives que ens permetin mantenir la qualitat dels seus canals, ràdios i webs. Els catalans sempre ens n’hem sortit de les situacions més adverses i podem intentar ser més eficients, podem fer esforços, fer el mateix amb menys… però no abusem. Una cosa és aprimar-se i una altra és torpedinar els mitjans públics en benefici d’altres de privats.

És bàsic que algú que aspira a defensar els interessos dels catalans a Madrid en sigui conscient. Afeblir els nostres mitjans públics seria un magre favor per a la nostra economia i per a la nostra nació. Jo tinc molt clar que TV3 és la teva, la meva i la de tots. Amb TV3 no s’hi juga.

Posted in General | Deixa un comentari

El 10A vam aprendre que junts podem arribar lluny

Posted on 10 octubre 2011 by alfredbosch

Avui fa 6 mesos que Barcelona, el 10 d’abril, celebrava als seus barris i carrers una consulta ciutadana sobre la independència de Catalunya. Aquell procés, que alguna gent va titllar d’il·legal, de foc d’encenalls o de més que possible fracàs va acabar essent una autèntica lliçó de mobilització ciutadana a favor del dret de decidir. Vam sorprendre a tothom, també a nosaltres mateixos.

El passat 10 d’abril, més d’un quart de milió de barcelonins van participar en la consulta sobre la independència. I ho vam aconseguir tots sols, amb la feina dels voluntaris i les voluntàries. De fet, vam comptar amb les traves de l’Ajuntament de Barcelona governat pel PSC, que no ens van voler cedir espais municipals per posar-hi les urnes de vot. Malgrat els impediments, els més de 7.000 de voluntaris de Barcelona Decideix vam sortir al carrer i vam recollir fins a 257.645 vots a favor de l’autodeterminació, és a dir, un gens menyspreable 21,37% del cens. No podem oblidar que la consulta era organitzada per voluntaris, que no era vinculant i que la consulta sobre la reforma de la Diagonal, organitzada per l’Ajuntament de Barcelona, no va poder superar el 12% de participació.

Aquell diumenge vam fer història. Hi va haver gent que va votar a favor de la independència, una majoria aclaparadora. Però també hi va haver gent que va votar en contra, fent palès que tot i no estar a favor d’un Estat català volien exercir el seu dret de decidir el futur de Catalunya. Un dret que, malauradament, a dia d’avui ens és negat per l’Estat espanyol.

Arribar a l’èxit de la consulta no va ser una tasca gens fàcil. Vam ser molts els que vam estar treballant més d’un any, buscant complicitats amb entitats i associacions, engrescant voluntaris, recollint vot anticipat, explicant què volíem fer a totes les comunitats lingüístiques de la capital de Catalunya… No vam parar fins aconseguir complicitats de tot tipus per donar a conèixer la consulta. I ens en vam sortir.

Per mi el 10A va ser un punt d’inflexió en la meva vida. És un dels motius que m’han empès a implicar-me en la política. Vaig conèixer molt bona gent, vam aconseguir sumar moltes sensibilitats, vam riure, vam plorar, ens vam emocionar junts. I estic molt orgullós d’haver-hi pogut participar. L’endemà del 10A, amb la ressaca dels resultats, fent balanç, vaig ser conscient que havíem après moltes coses. La més important d’elles és que quan ens posem d’acord i treballem junts amb passió per un objectiu comú: les coses surten bé. Encara ara se’m posa la pell de gallina quan penso el que vam aconseguir. Vam suar la cansalada, però ho vam fer possible.

Penso doncs, que aquest ha de ser l’esperit que ens ha de guiar d’ara fins a la victòria final. Hem d’aconseguir la independència de Catalunya per viure en una societat millor on la justícia social vetlli pel benestar de totes les persones i s’atengui a les demandes dels més necessitats. Per això cal que entre tots fem passes endavant en la consecució del nostre somni. I aquest és l’esperit que portaré amb mi a Madrid.

Posted in Articles d'opinió | Deixa un comentari

Satisfacció, però incompleta

Posted on 8 octubre 2011 by alfredbosch

Ahir vam fer una passa ferma. Vam tancar una coalició entre ERC, Reagrupament i independents com ara jo mateix per anar en una llista conjunta a les eleccions espanyoles del 20 de novembre. La certesa que ens encaminem en la bona direcció és un motiu de joia; per primer cop en uns quants anys, en massa anys, l’independendentisme català comença a sumar a escala nacional. Això, unit a la renovació a fons que s’ha emprès amb èxit i entusiasme dins d’ERC, ofereix motius per pensar que estem fent un gir cap amunt. Ens n’hem de felicitar, no només a l’interior de les formacions implicades, sinó jo diria que fins i tot al país en general, perquè una força en ascens que defensi amb nitidesa la llibertat nacional i la justícia social és, sens dubte, una necessitat. Cal afegir que, amb independència dels resultats, s’han pogut celebrar converses ben cordials i apropaments entre totes les forces que defensen al seu programa la consecució d’un estat propi. Això tot sol, el fet que parlem uns i altres, ha estat un gran pas endavant, que fa tot just uns mesos semblava impensable. Som en el bon camí.

D’altra banda, però, haig d’admetre de manera molt personal que jo aspirava a més. Els contactes amb la CUP no van poder fructificar en converses formals. I les converses amb SI, formalitzades en comissions negociadores, no van desembocar en cap entesa electoral. Aquesta manca d’acord amb SI m’ha deixat un regust de decepció, perquè en alguns moments molts vam arribar a pensar que seria possible, i molts ens hi vam deixar la pell i vam intentar-ho fins al darrer minut. Crèiem que es tractava d’un exercici de responsabilitat envers el futur del país, i vam actuar en conseqüència. Finalment no ha pogut ser, segurament perquè els temps no eren prou madurs, i no havíem avançat prou en la construcció de confiances mútues. Em sap greu, i demano comprensió i complicitat de la part d’aquells que jo, o els partits implicats en el procés, haguem pogut decebre.

A partir d’avui, penso esforçar-me sense repòs perquè això que no ha estat possible ara ho pugui ser en la propera ocasió. I la millor manera d’avançar en aquesta direcció és pencant, pencant i pencant. Mantenint-me fidel al servei d’aquest poble, oferint tota la meva força, que sovint és poca i no empeny prou, però que neix en la convicció, en l’amor a la meva gent i en la confiança en la condició humana. Alguns potser diran que sóc un ingenu, però estic convençut que només els ingenus poden arribar a convertir els impossibles en realitats. A tots els que vulgueu caminar cap al somni, amb els peus a terra i la mirada ben lluny, una abraçada ben forta. Perquè el demà, no ho dubtem mai, pertany a les persones amb ales.

Posted in Reflexions | Deixa un comentari