No es la primera vez ni será la última que critique el sistema de prestaciones existentes en el mundo rural andaluz y extremeño. Lo hago, y lo seguiré haciendo, no como desprecio, insulto, ni tan siquiera crítica al pueblo andaluz o extremeño. A quien sí que critico sin insultar, educadamente y con el respecto que me caracteriza, pero con fuerza y firmeza, es a los gobernantes que Andalucía y Extremadura han tenido en los últimos años. Lo hago porque no comparto en absoluto el principio de las sociedades subsidiadas. Para mí, son sociedades condenadas al fracaso que atentan contra la dignidad de las personas. Y en Andalucía y en Extremadura una parte del mundo rural (no todo, por favor) es víctima de este tipo de sociedad subsidiada que, por cierto, siempre tiende a ser más cautiva del poder político

Los responsables de ello no son los andaluces, ni los extremeños, sino los gobernantes socialistas. A ello añado mi incomprensión hacia el PP que, en un principio, lo criticó con dureza y que después ha cambiado de actitud. Debo decir que lo entiendo. Lamentablemente lo entiendo, pero lo lamento. Como lamento también que ese tipo de prestación para el mundo rural suponga un gasto que sólo existe en determinadas zonas de España y no en todas. Los que tanto claman por la igualdad tienen en ello una clara muestra de desigualdad. ¿Por qué no reciben el mismo trato los agricultores de Aragón o de Catalunya, por citar las dos comunidades que más conozco? Y que quede claro que he dicho que como gobierno de Catalunya siempre desearía utilizar ese dinero para fomentar la creación de trabajo y no para pagar a quienes no lo tienen.

Critico también que eso se haga y que además encima haya fraude, porque una parte –no todos, por el amor de Dios- de los beneficiarios hacen otros trabajos en la economía sumergida. ¿Que como lo sé? O ¿cómo sé que hay gente también que rechaza otro empleo conformándose con recibir esa prestación? Porque estoy harto de que me lo expliquen los propios andaluces, los de aquí y los que residen en Andalucía (debo reconocer que tengo menos contacto con Extremadura).

Ante tales afirmaciones, el presidente de la Junta de Andalucía -aparte de que su partido propugne mi reprobación en el parlamento andaluz, algo realmente sorprendente e insólito- ha afirmado que “los andaluces no necesitamos maltratar a los catalanes para sentirnos mejor, o más importantes.. y muchos andaluces trabajaron duro en Catalunya para hacerla mejor… Pensé que había aprendido de ellos el respeto y la educación “

Pues bien, señor Griñán, no tengo intención de sentirme mejor ni más importante a costa de los andaluces; de hecho a costa de nadie y mucho menos contra nadie. Soy de los que siempre ha defendido públicamente, en Catalunya –y de ello le pueden dar fe los andaluces catalanes- y fuera de ella, la aportación de los andaluces a la construcción de una Catalunya más rica, con mayor bienestar y cohesionada. Jamás lo he ignorado. Y siempre he tratado con respeto y educación e incluso con admiración a los andaluces, a los que hoy son catalanes y a los que viven en Andalucía. Por el respeto y educación que me transmitieron mis padres como valores, afortunadamente no he tenido que aprenderlo con el tiempo y de terceros. Lo mamé de mi familia y en mi familia.

De lo que hablo también, señor Griñán es del sin sentido que tiene que algunas comunidades autónomas puedan permitirse esas políticas de subsidio, ciertas operaciones quirúrgicas… y de que en Catalunya, teniendo un déficit publico estructural permanente con el Estado del 8, 10%, tengamos dificultades para atender servicios básicos de los ciudadanos -también de los andaluces que viven en Catalunya-, porque así lo exigen un gobierno central socialista que no ha sabido gestionar la crisis y porque así lo obliga el gran déficit heredado de un gobierno tripartito catalán en el que el partido socialista era el principal responsable.

Dilluns, en una dinar conferència-col·loqui de Tribuna Barcelona, em van demanar la meva opinió sobre la immigració. Vaig assegurar que la immigració és un problema i que no el perceben igual les persones que viuen en un bloc de pisos a Sarrià per exemple o una família que porta els seus fills a una escola concertada o pública en aquest mateix barri de Barcelona que les persones que viuen en un bloc de pisos a Salt -que poden veure com la seva propietat perd valor- i la família que porta el seus fills a una escola concertada o pública d’aquesta mateixa localitat gironina.

El director del diari El Punt-Avui, Xevi Xirgo,  ha publicat avui un article –que li agraeixo- i que reprodueixo tot seguit.

Duran, escoles i immigració

08/10/11 02:00 – Xevi Xirgo

“Negar que l’arribada d’immigrants a mig curs fa baixar el nivell és ser cec, no conèixer cap mestre o no dur els fills a la pública”

La cronologia dels fets és més o menys aquesta. Dilluns, el candidat de CiU a les eleccions, Josep Antoni Duran i Lleida, va assegurar que “la immigració és un problema” i que “els nouvinguts endarrereixen el nivell de l’escola pública”. Hores després, alguns diaris titulaven: Dures declaracions de Duran contra la immigració. Algun anava més lluny i deia: Duran es treu la màscara i atia contra els immigrants. L’endemà, alguns ja parlaven de declaracions xenòfobes i racistes. I hores després els sindicats l’acusaven de fomentar l’odi entre col·lectius. Jo, què volen que els digui, estic perplex. I no tinc pas cap ganes de defensar Duran. Però ja em diran què té de xenòfob tot plegat. La immigració “és un problema”, diu Duran. I és de calaix. La immigració, em diran, és un fet, un fenomen, i no un problema. D’acord. Però quan els fluxos no es controlen o no estan clars és un problema. Tot Europa està debatent la qüestió. I no sap com resoldre-la. Un problema és com plantejar-se quant fan 2 més 2. No passa res. És un problema. L’interessant és saber és com ho fem per arribar a saber que són 4.

Que la immigració fa baixar el nivell a les escoles? I tant! Arriben a mig curs, amb un nivell molt baix i els integrem, perquè és el que hem decidit fer. I el mestre ha de fer un sobreesforç. Negar això, negar que l’arribada d’estrangers a mig curs influeix en el nivell, és ser cec, no conèixer cap mestre o no tenir cap fill a la pública. No fa tan progre com dir que a l’aula tots som iguals, però Duran va dir dues veritats i se li munta un sidral. Jo, en canvi, el sidral el muntaria perquè estic tip que tothom diagnostiqui el problema però no el solucioni.

La mort de qui va ser l’ànima d’Apple ha sacsejat el món d’Internet. Ha desaparegut un referent humà i empresarial amb una gran visió de futur, que va gosar travessar portes que d’altres ni tan sols van intentar obrir.

Steve Jobs tenia càncer. Tothom ho sabia, però quan he llegit la noticia de la seva mort m’ha sorprès. No sabia que el tingués tan avançat i que la seva mort fos tan imminent quan va anunciar el cessament de la seva activitat.

Steve Jobs va triomfar segurament perquè era nord-americà i perquè el seu esperit el va desenvolupar als EUA. Era adoptat -això és el de menys- i va fracassar en els seus estudis universitaris, no pas per manca de suport dels pares adoptants. Va tornar a fracassar quan treballava a Apple i va ser acomiadat. Gràcies a aquest acomiadament, el  seu esperit emprenedor i l’entorn favorable per l’emprenedoria va crear Next i Pixar i va ser a partir de la compra de Next quan va fer néixer la nova i revolucionaria Apple.

Jobs representa el valor del risc, que aquí encara no hem incorporat a la nostra mentalitat. Posa de relleu també que quan un fracassa no és res més que l’avantsala d’un tornar-se a aixecar. Aquí menyspreem el fracàs mentre que als Estats Units passa tot el contrari. Són molts els nord-americans que han fracassat i després han arribat a ser persones de primera fila. Fins i tot ha passat amb presidents dels EUA. Quan que ens queda per fer!

El fundador d’Apple va pronunciar un discurs a la Universitat de Stanford, que segurament demà serà recordat pels mitjans de comunicació. Va ser el 12 de juny del 2005 en una cerimònia de graduació. En record seu, vull reproduir una de les seves reflexions: “no permetin que el soroll de les opinions d’altres silenciï la seva pròpia veu interior. I més important encara, tinguin el valor de seguir el seu cor i la seva intuïció….la resta és secundari”.

Descansi en pau!

Aquests dies una part important de l’opinió pública, entre els quals m’hi compto, ens escandalitzem en conèixer que deu càrrecs de l’entitat Nova Caixa Galícia cobraran 40 milions d’euros per la seva sortida. Això de fet ha passat amb altres entitats de tal manera que els executius que surten de les caixes, més o menys una vintena, es repartiran més de cent milions en indemnitzacions i pensions. Segurament, la directora general de l’entitat alacantina CAM que va pactar una prestació vitalícia de 30.791 euros al mes és un dels exemples més descarats. A Catalunya afortunadament no conec cap cas similar.

La gent, per tant, s’indigna i amb raó. No sé -no ho he estudiat a fons- si hi ha alguna manera d’evitar el que aquests directius tenien pactat prèviament amb les seves entitats. I per tant, els drets adquirits. Caldria doncs que l’organisme regulador, que és el Banc d’Espanya, i que en molts casos ha posat diners al FROB per algunes d’aquestes entitats ho revisi molt a fons. I en qualsevol dels casos, si no es pot evitar el que acaba de passar, sí que s’ha de preveure que no passi mai més en el futur.

En aquest sentit, crec que és indispensable regular i controlar els sous dels exdirectius de la banca en funció dels seus resultats. Entenc perfectament que el president d’un gran banc tingui un gran sou si aquest té beneficis i, per tant, el president és una part important en la creació dels mateixos. Però no entenc que es permeti que directius d’entitats que han estat malgestionades i que després ha hagut d’intervenir-les el Banc d’Espanya o ha hagut de comprar una altra participació a través del FROB tinguin sous alts i quan acabin les seves responsabilitats s’emportin grans indemnitzacions.

Crec que, per tant, hauria de regular-se de cara al futur en funció dels resultats. Si una caixa o una entitat bancària en general els seus directius no han gestionat bé  trobo que el mínim que els hi pot succeir és que no es vegin lucrats quan deixen la seva responsabilitats. Més enllà de pensar en responsabilitats penals, el Banc d’Espanya té l’obligació, torno a dir-ho, d’evitar que tornin a passar casos com la CAM i Nova Caixa Galícia.

En vigílies de l’inici oficial de la campanya i de cara a preparar el programa electoral, hem preparat quatre fòrums públics amb participació de persones que res tenen a veure amb CiU (el president d’una entitat o el rector d’una Universitat o el president d’un Col·legi professional). N’hem fet un sobre “Qualitat Democràtica”, avui un sobre “Cohesió Social i Igualtat” i ens resten per fer un de “Preparant el Futur” dirigit a gent jove i a problemàtiques com universitat, feina, habitatge, recerca… i finalment un quart sobre “Reactivació Econòmica i generació d’ocupació”.

Pel que fa a cohesió social i igualtat, han sortit molts temes. Hi havia representants de la Taula del Tercer Sector, del col·lectiu de vídues pensionistes, de l’Once, d’entitats com Arrels o Pere Tarrés, de Gent Gran, de Família Nombrosa, col·lectius de dones i d’altres. Hem ratificat la importància de la família de cara a la crisi social; no només per raons ideològiques o de valors, sinó per necessitat en funció de la natalitat. També ha quedat clar que allà on no pot arribar la família o quan no hi ha família, la reinserció social és fonamental de cara a la dignitat de les persones. Per això, el Tercer Sector té una importància extraordinària de cara al futur.

El tercer sector s’ha de protegir molt més del que ho està. La futura llei de mecenatge que proposa Convergència i Unió és considerada, en aquest sentit, com un instrument molt important. També un tractament diferent de l’IVA que avui no poden descomptar, així com una major protecció en la contractació pública a través de la clàusula social.

En el context del debat, ha sortit l’exemple de l’exconseller de Benestar Social, Antoni Comas, que abans de ser-ho, havia visitat el psiquiàtric de Salt i un temps després la Cooperativa de la Fageda a la Garrotxa. En aquesta segona visita va intuir que algunes de les cares dels treballadors li eren conegudes i li van aclarir que procedien del psiquiàtric de Salt. És a dir aquelles persones que costaven diners a l’administració i que al psiquiàtric se sentien inútils, a través de la reinserció havien recuperat la seva dignitat, no costaven diners i, a més, amb el seu treball generaven ingressos a l’erari públic.

L’habitatge, els desnonaments, la igualtat de gènere, la pobresa, la violència de gènere i la immigració, entre d’altres qüestions, també hi han estat presents.

Hi ha hagut un tema, però, que després ha protagonitzat els teletips dels mitjans de comunicació. He parlat de salut i de la necessitat d’un pacte sanitari en l’àmbit de l’Estat. Aquí tothom amaga el cap sota l’ala i ningú vol mullar-se, tot i que saben que, si continuem com ara, el sistema sanitari serà insostenible. A més, sovint s’aprofita per utilitzar-lo com a instrument electoralista. Es tracta d’acusar l’adversari de voler impulsar el copagament. Això ho fa, sobretot, l’esquerra.

Doncs bé, crec que el sistema necessita més ingressos per mantenir la qualitat dels serveis i per pagar millor als professionals públics de la salut. Això s’ha de fer creant una comissió permanent, com vam fer amb el Pacte de Toledo per les pensions, i que entre tots i de comú acord cal que prenguem les decisions que siguin necessàries en col·laboració i escoltant el sector. El Ministre Blanco de manera insòlita ha aprofitat la roda de premsa institucional del govern estatal per polemitzar amb la meva proposta electoral. Potser té raó ell, però si continuem igual arribarà el dia que això no s’aguantarà. Al temps sinó!

Ahir el primer ministre luxemburguès, el vell amic Jean-Claude Juncker, president també de l’Eurogrup, va ser interpel·lat per un diputat del PP al Parlament Europeu per carregar contra el govern de Zapatero. Sense voler, però, el tret li va sortir per la culata i en Juncker va aprofitar l’avinentesa per dir que partia de la base que qui governés Espanya els propers mesos continués amb l’esforç de consolidació, via austeritat. Els dirigents europeus encara no han oblidat la irresponsabilitat de Rajoy de votar contra el primer paquet de mesures d’austeritat que el govern Zapatero va presentar pel maig del 2010 i que la nostra abstenció va salvar i amb la qual es va salvar la intervenció econòmica i la desestabilització i tal vegada el propi euro.

És curiós que mentre el veterà Juncker deia això, aquí hi havia tres posicions amb estils ben diferents. Els candidats del PP y del PSOE frivolitzaven amb declaracions (que quedi clar, com ja es podrà apreciar, que moltíssim més Pérez Rubalcaba que no pas Rajoy) sobre pensions i els pensionistes. I en un altre marc més solemne i en el context del debat de política general (el debat polític més important de l’any, juntament amb el de pressupostos), el president Mas repassava com tenim el país i com ens en podem sortir, amb un to de responsabilitat i rigorositat inqüestionable.

Pérez Rubalcaba anunciava que pujaria pensions i sous de funcionaris davant d’una hipotètica retallada del PP. Mariano Rajoy no obre la boca i no ens diu què pensa fer quan governi. Però en Rubalcaba ja ha governat i ja ha congelat les pensions en contra de tots els grups i han trencat la pràctica del Pacte de Toledo en fer-ho unilateralment. Però és que si depengués de Rajoy, ara estaríem intervinguts com a Grècia o Portugal, amb unes retallades bestials de pensions i de sous de funcionaris. Per tant, tots dos van a la caça del vot i amaguen la veritat de la situació en què ens trobem.

El president Mas, en canvi, al·lèrgic a la demagògia i al populisme, desgrana totes les mesures que caldrà portar a terme per recuperar la salut de les finances sense enganyar ningú. Va parlar clar i sense concessions al vot, tot i estar, com el PSOE i el PP, en plena precampanya electoral. Es podrà criticar les propostes i presentar una alternativa viable (tant de bo algú la tingués), però ningú el podrà acusar de fer volar coloms per enganyar quatre votants.

Tres estils, certament, ben diferents.

Hi ha molta gent que té problemes amb l’habitatge: gent jove que no hi pot accedir perquè no compta amb prou ingressos, gent gran que tampoc pot per les mateixes raons, i moltes famílies que en aquests moments són objecte de desnonaments per no poder fer front a la hipoteca que en el seu dia van subscriure en condicions econòmiques completament diferents de les actuals, arran d’haver-se quedat sense feina o de tenir una rebaixa substancial dels ingressos com a conseqüència de la crisi econòmica.

L’accés a un habitatge digne ha estat sempre considerat un dels pilars de l’Estat del Benestar tot i que mai s’ha garantit del tot. Arran de les polítiques de reorientació de la despesa publica (conegudes popularment com a retallades -ja sé que aquí tinc la batalla perduda-), alguns partits han criticat durament el govern de CiU de voler retallar l’Estat del Benestar. Entre aquests hi ha, com no podia ser d’una altra manera, els que integraren el tripartit. És a dir, els mateixos que han deixat un dèficit del 4,2% del PIB i que ara obliguen a reorientar la despesa i a disminuir-la. I evidentment com gairebé sempre, i amb una pretesa autoritat moral que fa fredar: Iniciativa per Catalunya-Verds és la que més lliçons ens vol donar.

Doncs bé, des de fa mesos ja es va saber que la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge del darrer tripartit,regentada per ICV havia deixat 1.200 habitatges protegits desocupats. Era la xifra oficial admesa per aquesta formació política. Ha tingut que passar una mica més de temps perquè el company d’Unió, actual Secretari d’Habitatge i, per tant, responsable de tota aquesta política expliqui que son  3.200 (2.000 més) els habitatges construïts per la Generalitat i que estan tancats i barrats no poden ser usats. Un 23% del total d’habitatges del Parc Públic de la Generalitat.

Arran d’aixó, en Carles Sala (ho torno a recordar, l’actual responsable de la política d’habitatge de la Generalitat) anuncia un paquet de mesures que posen a disposició tots aquestes 3.200 habitatges al mercat de lloguer i a un preu més barat. Crec un encert optar pel lloguer en lloc de la propietat per les dificultats econòmiques en general i les de l’accés al crèdit hipotecari en particular. D’altra banda, la mesura generarà ingressos que bé li aniran a la Generalitat per eixugar el deute contret amb promotors constructors d’habitatges públics i que els anteriors gestors no van consignar i que, per tant, no estat pressupostats.

Visca l’esquerra que ens dóna permanentment lliçons de política social!

Tothom deu recordar la cimera iberoamericana en la qual el cap d’Esat espanyol, és a dir, el Rei Joan Carles I, va interrompre una intervenció del president veneçolà, Hugo Chávez, amb l’exclamació “¡¿Por qué no te callas?!”. Aquests dies, en llegir la premsa  en general, i l’econòmica en particular, i en veure les declaracions que fan responsables de diversos organismes econòmics, m’he recordat moltíssim de l’expressió utilitzada pel Rei a la cimera iberoamericana. Cristina Lagarde, actual directora del FMI i exministra de Finances francesa, que coneix bé de la situació europea, es dedica a fer declaracions explicant que podem entrar en una nova recessió. Un conseller del Banc Central Europeu, en concret, l’holandès Knob, adverteix que una fallida de Grècia no pot ser exclosa dels potencials escenaris existents del futur. D’una altra banda, el ministre de Finances japonès ha admès la seva preocupació sobre l’augment d’inquietuds financeres mundials.

Fa quatre dies era Obama qui feia unes declaracions molt inquietants sobre l’economia europea i sobre l’economia espanyola i la italiana en particular. Felipe González va dir que érem a les portes de l’abisme. Un té la sensació, i un periodista així ho expressava ahir en una entrevista que em van fer al programa de Josep Cuní a 8TV, que aquests dirigents es dediquen a retransmetre el partit, però que en cap moment ens diuen el que s’ha de fer per combatre els perills que ens cauen al damunt. Al meu entendre, a banda que això és cert, aquests dirigents el que fan és provocar alarmisme i al mateix temps donar joc perquè els mercats puguin especular encara més. Per tant, el millor que podrien fer és callar.

Crec que qualsevol persona que té responsabilitats, més que fer declaracions que agreugin la situació i que permetin que els que especulen puguin anar guanyant diners –molts diners-, el que han de fer és plantejar propostes als organismes pertinents per treure’ns de la situació en la qual estem. A petita escala, durant tres anys i mig, jo ho he intentat fer. He procurat no provocar grans alarmismes, he criticat a fons i durament la política econòmica de Zapatero –això sí, sempre amb respecte i amb el meu estil, bo o dolent. Però, sempre, sempre, he acompanyat la critica amb propostes a curt, mitjà i llarg termini i mai –que jo ho recordi-, sense fer cap mena de declaració que provoqui una alarma que perjudiqués encara més la nostra situació econòmica. Crec que això és el que han de fer els líders del FMI, del BCE, d’Holanda… També, i molt, d’Alemanya, etc., etc.

Aquesta setmana la vella reivindicació de Catalunya en pro del Corredor del Mediterrani ha tingut dos escenaris importants de suport. El primer, dimarts, al Congrés de Diputats, amb una moció presentada per Convergència i Unió que pretenia el suport de la Cambra al projecte davant la decisió que el dia 19 d’octubre ha de prendre la Unió Europea d’incloure o no aquesta infraestructura en la Xarxa Ferroviària Transeuropea. Aquest fet significaria que una part important del finançament de la seva construcció aniria a càrrec de la UE.

L’altre escenari ha tingut Brussel·les com a protagonista. Els presidents de Murcià,València, Balears, Catalunya i representants del govern andalús han anat a la capital comunitària a defensar aquest projecte. La presència dels governs autonòmics andalús, murcià, valència, balear i català permet recordar que l’àrea que abasta aquest corredor supera el 40% del PIB espanyol, representa les 2/3 parts de l’exportació del conjunt de l’Estat, el 50 i 55% de la producció agrícola i industrial respectivament i una supraregió d’una gran capacitat d’atracció turística.

Si finalment Europa s’inclina per incloure aquesta infraestructura, haurà estat un èxit de molta gent de la societat civil i d’institucions i haurà posat de relleu que la col·laboració i bona entesa entre les diferents comunitats autònomes implicades, i especialment València i Catalunya, ha estat fonamental. I dins d’aquest marc d’entesa no es pot ignorar el mèrit del teixit empresarial valència, que de comú acord amb el català van provocar un canvi d’actitud de l’anterior president valencià, Camps, que ara el president Fabra, amb un tarannà i predisposició més oberts a l’entesa en tots els àmbits amb Catalunya, ha acabat d’afavorir.

Acabo de fer l’última roda de premsa d’aquesta legislatura al Congrés dels Diputats. He baixat més a la sala de premsa per acomiadar-me dels representants dels mitjans de comunicació que segueixen habitualment la vida parlamentària, que no pas perquè volgués anunciar grans coses o per fer declaracions. Quan no hi ha un tema que, al meu entendre, interessi la gent, prefereixo no dir res.

He parlat d’una moció que presentem perquè el Congrés doni suport al corredor mediterrani i de la pregunta que demà faré a la sessió de control al president del govern sobre la negociació col·lectiva i, lògicament, m’he posat a disposició dels periodistes pel que em volguessin plantejar.
La corresponsal d’A3 al Congrés m’ha demanat que fes un breu balanç de la legislatura. Com que Soraya Sáenz de Santamaria m’havia precedit a la sala de premsa i ella l’havia qualificat – ara no recordo de quina manera-, a mi m’han demanat com la qualificava jo.

Doncs bé, aquí és quan he dit que la considerava una legislatura frustrant. ¿Quin era i continua essent el principal problema de la societat? La crisi econòmica i l’atur. Doncs no hem sabut resoldre’ls. Sé de la seva complexitat, conec les causes internacionals, però allò que podíem haver fet aquí no s’ha fet, i per a mi aquests tres anys i mig han estat frustrants. Vaig començar la legislatura demanant un pacte d’Estat perquè tots plegats de la mà, pensant menys en els interessos de cadascú, pensant menys en les pròximes eleccions i més en el bé comú i en les noves generacions, prenguéssim les mesures i féssim les reformes estructurals que necessitàvem per aixecar el país i per crear feina.

Els interessos electorals han prevalgut per a alguns; per a d’altres, la incapacitat; i per a d’altres -entre els quals m’identifico- la impotència per presentar propostes, estendre la mà sense cap èxit.

Tant de bo que mai més es repeteixi una legislatura com aquesta. Per a mi, almenys, ja ho he dit, ha estat frustrant.