El mediterrani es mou....lady absent, no!

Ens hauria de fer vergonya les mesures insuficients contra el règim sanguinari que domina Síria. Eleccions a Tunísia el 23 d'octubre. Turquia està agafant un lideratge regional molt important. Qatar, una esfera d'influència inquietant. França i Gran Bretanya ocupen l'espai buit deixat per la diplomàcia de la UE. Lady Catherine Ashton, alta representant de la Unió, en cercles europeus també és coneguda com "lady Absent".

Un debat parlamentari sobre Líbia al final de la guerra

Dimecres, a les quatre de la tarda. Compareix la Ministra d'Afers Exteriors, Trinidad Jiménez, per explicar la posició diplomàtica i militar al final de la guerra de Líbia. Com a portaveu del grup allí estic, per escoltar la ministra, per expressar el criteri propi i, sobretot, encuriosit per escoltar el diputat Gaspar Llamazares que es va oposar a la missió de bloqueig aeri de l'OTAN per enderrocar el tirà coronel Gaddafi que a l'inici de la intervenció ja havia massacrat 11.000 civils. El diputat del BNG ja ni ha vingut perquè no deu saber què dir. Llamazares continua amb el discurs del colonialisme, dels interessos econòmics i que, fruit de la intervenció, ara Líbia depèn més de Iran! Fot-li fort! Quins arguments! Convé dir que en aquest assumpte ICV va votar a favor de la missió de l'OTAN. Devien aprendre, com quasi tots, les lliçons dels grans errors de les guerres dels Balcans occidentals en els anys 90 del segle passat. Llamazares encara no creu que s'hagués d'intervenir per protegir la població després d'una guerra que ha deixat entre 20.000 i 25.000 morts civils. Un altre que no reconeix el seu error.

De com Felipe González fa recordar el que és la socialdemocràcia

Dilluns, a dos quarts de vuit. Presentació del llibre del professor José Ignacio Torreblanca sobre la crisi de la construcció europea. El presenta l'expresident Felipe González i el secretari d'Estat d'Afers Europeus, Diego López Garrido. L'autor és lúcidament crític amb el moment actual de la Unió Europea. López-Garrido fa una defensa d'ofici i apassionada d'una Europa que diu que no està en crisi. Després intervé González des de la llibertat de pensament d'un expresident que diu ser "militant però no simpatitzant del PSOE, al revés del que és habitual". L'expresident diu les veritats. I, sobretot, fa una crítica molt subtil però molt directa a la "regla d'or", l'equilibri pressupostari que prohibeix l'endeutament i les polítiques contracícliques pròpies de la doctrina keynesiana. La regla d'or que aquí s'ha convertit en reforma constitucional exprés. Escoltant Felipe González (tinc a la meva esquerra la seva nova esposa, entregada i enamorada, i a la meva dreta el segon del secretari d'Estat renegant ferros i claus) em ve un record precís de què és la socialdemocràcia, quelcom que el president Zapatero ha esborrat de la carta de presentació socialista i que el candidat Rubalcaba no aconsegueix restaurar (en el seu intent de la Restauració socialdemòcrata) embolicat en tants anys d'entrenament en la tàctica i abandonament de les lectures que perfilen l'estratègia i la renovació ideològica. I així comencen la setmana els socialistes. La sala a vessar. S'ho val el llibre i el presentador principal. Els vells socialistes respiren per un moment. A l'expresident Manuel Marín li dic que enyorem la seva presidència rigorosa i viatjada que ha estat seguida pel que tots ja coneixem. Zapatero encara avui no ha reconegut que es va equivocar amb la reforma atropellada i esvalotada de la Constitució.

Una majoría absoluta no pas inevitable

Molta gent, esvalotada, em dóna per feta la majoria absoluta del Partit Popular el 20-N. Els dic que no és tan clar. Que el 22 de maig el PP va tenir el 37'7% dels vots però que l'esfondrada del PSOE va obrir la porta a molt de poder local i autonòmic. Però una majoria absoluta només s'assoleix a partir del 42% dels vots. I en tot cas, que el lloc clau per frenar aquesta majoria absoluta és el resultat a Catalunya. Fa quatre anys Catalunya va salvar Zapatero. Ara el vot català ens hauria de salvar d'una majoria absoluta del PP. El vot a CiU és doblement útil: frena la majoría absoluta del PP i el dia després de les eleccions és útil per influir en la defensa dels interessos de Catalunya en la política espanyola. El vot al PSC el dia després, és un vot estèril. Del vot més útil ja en parlarem el novembre, transitant per un camí de crisi europea i de ruïna hel·lènica (si qui has ajudat al cap d'un any no fa els deures acordats...potser no mereix ser més ajudat). En veurem de grosses les properes setmanes. Més que mai, gent amb els peus a terra i la mirada a l'horitzó.

El català a l'escola,,,,i una màquina de guanyar vots

Dimarts a la tarda. Ple del Congrés. La segona intervenció és sobre el català com a llengua vehicular de l'escola. Sóc conscient que és una de les meves últimes intervencions de la legislatura. Pujo a la tribuna sense papers. Dic, ordenadament, el que he pensat i em surt de l'ànima. Els informo que des del parvulari he estat escolaritzat en català i que em puc expressar en castellà correctament. Encara que sembli estrany, aquest argument impacta. Després em pregunten si sempre he fet les classes en català. I un diputat socialista de Canàries fins i tot em pregunta si a casa parlo en català a les meves filles. Aiii, el desconeixement! Tots votem a favor, gran feina aquí de continuïtat i coherència del PSC, menys el PP, que vota en contra. Després Mariano Rajoy diu que no hi ha conflicte. Però el que compta són els fets, les votacions..., aquesta presumpta màquina de guanyar vots. Que potser recolliran en una altra part de la geografia hispànica però no pas aquí.

Una oportunitat perduda per el català a la UE

Dimarts a la tarda, de les tres intervencions en el Ple del Congrés, dues són referides al català. En primer lloc defenso sense èxit que el català es converteixi en llengua oficial de la Unió Europea aprofitant l'entrada de Croàcia a la UE l'1 de juliol de 2013. Per aquesta nova incorporació s'ha de revisar el Tractat de la Unió i el reglament de règim lingüístic. I s'ha de fer per unanimitat. Es pot bloquejar el croata si no es reconeix el català. Una arma de negociació que difícilment es tindrà en molts i molts anys. Recordo que el català és la tretzena llengua més parlada de la Unió i que té catorze llengües per darrere, menys parlades. Recordo que anem cap a un règim de treball bàsicament en anglès, francès i, potser, alemany i castellà. I que el català no pot estar per sota de l'holandès o el maltès. PSOE i PP, aquesta gran coalició, hi voten en contra. Tot i que els eurodiputats del PSC havien firmat a favor d'aquesta proposta. El diputat Àlex Sáez fa el possible per arrencar el sí del govern a aquesta proposta. Però no: no és la idea del Govern, no és la idea del socialisme encara majoritari. I el PSC, sempre esqueixat pel mig. Per què no fan un cop de cap?

L'últim error de Zapatero

Després de quasi 33 anys de l’aprovació de la Constitució espanyola, el president del govern ha volgut afrontar una reforma gens menor a un mes de dissoldre les Corts Generals de la IX legislatura. Ho ha fet només amb el diàleg i l’acord amb el Partit Popular, ho ha fet sense un element bàsic en qualsevol llei i especialment en la reforma de la Constitució: deliberació, debat parlamentari i cerca del consens. I ho ha fet trencant ponts amb partits que van estar en la ponència constitucional i que van demanar el vot favorable en el referèndum de 1978 i que s’han fet seva i han impulsat la dinàmica constitucional. Ho ha fet d’esquenes a les Comunitats Autònomes i els ajuntaments (directament afectats per la mesura). Ho ha fet d’esquenes a CiU i IU que van participar en la ponència constitucional amb Miquel Roca (en nom de CiU) i Jordi Soler Tura (en nom del PCE). El referèndum de 1978 va ser afortunat pel resultat global però també pel resultat del mapa territorial. La Constitució va ser majoritàriament rebutjada al País Basc i a Catalunya va guanyar el si perquè totes les forces de tradició catalanista se la van fer seva, i la van lligar amb el procés de recuperació de la Generalitat. S’han trencat els ponts amb els constitucionalistes dels partits de tradició catalanista. També amb els constitucionalistes propers al PSC.

La Constitució té diverses parts quina modificació requereix de major flexibilitat o rigidesa segons la matèria. Per exemple, la forma d’Estat, la carta de drets fonamentals, les competències entre Estats i Comunitats autònomes.... requereixen forçosament d’una reforma agreujada: aprovació per unes Corts, dissolució de les Corts, aprovació per unes noves Corts i referèndum. S’ha dit que la matèria que s’introdueix a la Constitució amb el nou redactat de l’article 135 no és matèria major. Mentida majúscula. Com que durant tants anys han deixat fossilitzar la Constitució sense cap retoc, ara ens trobem que en una part “tova” de la Constitució hi introdueixen una reforma major. Mirem els punts claus: primera referència a la Unió Europea i vinculació del dèficit de totes les administracions als criteris de la Unió Europea: reformulació de les sobiranies i el poder polític de gran profunditat!! Primera referència en concret a les comunitats autònomes (ara ja creades i no com a dret d’accés en el disseny de 1978) i limitació de la seva autonomia financera per una norma el màxim de rígida com és la Constitució. Sense autonomia financera i d’endeutament no hi ha autonomia política. Sóc i som partidaris de l’equilibri entre ingressos i despeses i de limitar l’endeutament. Però aquesta limitació l’ha de fixar cada parlament si creiem en l’autonomia política. I, en tercer lloc, una norma que iguala absolutament totes les comunitats autònomes, també les de règim foral (i tanca portes, per tant, a la proposta del pacte fiscal) S’ha de llegir l’article del constitucionalista Jorge de Esteban, president del Consell Editorial de El Mundo. La seva alegria per la reforma i per la “igualació” són proves evidents d’involució política i autonòmica. Sense autonomia no es poden fer polítiques socials per evitar la fractura social en èpoques de crisis. Una norma única per tot l’Estat (subjecte a criteri de la UE) limita aquesta autonomia.

S’ha dit molt pels dos grups proponents que aquesta és una reforma inspirada en la “regla d’or” de l’equilibri pressupostari a Alemanya. Si es vol comparar amb Alemanya, s’ha de dir que la reforma germànica es va fer amb un diàleg llarg i constructiu (que va modificar la proposta inicial) entre el govern federal de Berlín i els länders. Aquí estem presenciant una “tràgala”. El vicepresident segon i responsable de matèria autonòmica, Manuel Chaves, reconeixia aquesta setmana en una entrevista que es va assabentar de la reforma el mateix moment que la resta de la cambra. Això és normal? Deliris neronians. No és una reforma menor, és una reforma que requereix referèndum des d’un punt de vista de substància política. Recordem que els socialistes van sotmetre a referèndum la fallida i mal anomenada Constitució europea (quan no en tenien necessitat) i ara eviten el referèndum per una reforma que toca els fonaments de la política econòmica, les sobiranies de les administracions i l’autonomia política. No pas poc. I el PSC callat, pàlid, descolorit...informe....en una perplexitat crònica agreujada.

I no menys important: un debat ideològic. La socialdemocràcia sempre ha estat partidària de l’endeutament en època de crisis per fer polítiques anticícliques per reactivar l’economia. Després es poden fer bé (inversions estratègiques) o malament (pla Zapatero per fer voreres per tot arreu i allargar uns mesos la bombolla del totxo). La visió econòmica de Keynes ha mort en el manual socialista espanyol de la mà de Zapatero, més un radical francès del segle XIX ocupat en capgirar la societat que en fer una política socialista. Un president desbordat i intervingut des del 9 de maig de 2010. El dia que hauria d’haver convocat eleccions per salvar la seva reputació, el ideari socialista i endossar les reformes a un precari govern del PP. Però la vanitat titànica i l’optimisme naïf van poder més. L’últim error de Zapatero, l’última ocurrència, l’última trencadissa (de la que va dubtar fins una hora abans del debat del 23 d’agost, segons ha escrit a El País el periodista més proper). Zapatero llega a Rubalcaba un partit en estat de pura contradicció, allunyat dels sectors socials més explícits en la manifestació del malestar. I les nacions que conformem l’Estat cada cop més allunyades d’un pacte silent entre PP i PSOE quin abast no van calibrar prou bé. Per això dimarts Rubalcaba i Rajoy es van afanyar a recollir els fragments del mirall trencat i iniciar converses amb els “nacionalistes”. Massa tard: sentència del Constitucional laminant l’Estatut i reforma major de la Constitució excloent partits que foren en el consens de 1978. Una colla d’irresponsables. Ara volen pactar.

Zapatero no té ni idea de la N-II

Quinze dies abans del debat de política general que se celebra aquesta setmana, el portaveu del Grup, en Duran-Lleida, ens va demanar notes als diputats per l’orientació de la seva intervenció. En ser un debat de política general, els temes que es tracten són molt generals: situació econòmica, reestructuració financera, sistema de pensions, la greu problemàtica de l’habitatge....Però li vaig demanar a en Duran que en els seus trenta minuts d’intervenció fes una referència explícita i detallada a la vergonya de la N-II i les obres aturades.
Aquesta interpel·lació directa al president del Govern és la culminació de l’escalada d’un munt d’iniciatives per recordar cada setmana al govern que no compleix amb les comarques gironines. Després de fer mullar al ministre en els Plens del Congrés i del Senat, quedava fer parlar del tema al president del Govern. Zapatero ha escoltat del discurs de Duran: “La vergonyosa situació de la N-II a Girona: en 7 anys i mig amb un govern presidit per vostè, sr President, són només 6’6 km anunciats però no licitats. La N-II a Girona desdoblada és un projecte de 110 km i n’hi ha 7 en servei fruit del Pacte del Majèstic. Per la N-II transiten 22 mil vehicles diaris i la UE considera indispensable desdoblar una carretera a partir de 15 mil vehicles diaris. Senzillament, vergonyós., Sr. President, i després hi ha qui parla de desigualtats i privilegis de Catalunya!”.
El ministre José Blanco s’ha remogut a l’escó. Rubalcaba ha girat la mirada cap al ministre de Foment a l’espera d’una resposta. Blanco ha entregat un paper al president, qui sap de quines obres. La resposta no ha arribat. Podem dir que per primer cop hem portat la N-II a un debat de política general. I hem constatat que el president Zapatero no en té ni idea de la greu situació. També han escoltat aquestes paraules els candidats Rubalcaba i Rajoy. Amb un dels dos els haurem de fer entrar en raó, a cop de força en forma d’escons, per recuperar el molt temps perdut.

El pare ha heretat del fill (pètals de rosa en un gintònic amb pebre)

“Això havia d’acabar malament”- Fa tres anys que, entre altres feines, sóc portaveu del meu grup parlamentari a la Comissió de Defensa. Aquesta responsabilitat m’ha portat a tractar amb freqüència a la ministra Carme Chacón, a qui ja coneixia dels nostres anys de professors a la Facultat de Dret de la Universitat de Girona. Temps per tractar-la, per debatre, per pactar, per coincidir i per discrepar. Temps per conèixer-la. I durant tot aquest temps he conegut dos característiques que la fan difícil en el tracte quotidià: la inflexibilitat de qui vol guanyar les partides sempre 10 a 0 (això és impossible en política i en tantes coses bàsiques de la vida) i una presumpte superioritat moral de l’esquerra que ella vol encarnar les 24 hores del dia sense el més mínim marge per la distensió ni per l’empatia d’entendre que l’altre pot tenir també un punt de raó. Així ho hem viscut els altres però també els seus, els socialistes catalans, que fa anys que la noten lluny. Lluny....en la galàxia del somni de ser presidenta del Govern d’Espanya. Lluny...per fer mèrits en el socialisme espanyol fins al punt d’espetar-me a la cara en el debat més dur que he tingut mai en el parlament que “cada dia soy menos nacionalista, más alejada de sus posiciones”. Mèrits per fer possible un somni alimentat per el president Zapatero. Ara Zapatero l’ha fet caure (diferent de “deixar-la caure”). Una víctima? No, una ingènua presumpte! Una zapaterista deixada a la deriva pel seu mentor...dos jugadors que es fan trampes utilitzant el mateix llibre d’estil. “Això havia d’acabar malament” anava dient cada dia que passava, cada cop que l’escoltava, cada posada en escena que presenciava. I ha acabat malament.

“Els pares hereten dels fills”- Dimarts, un dels principals “entrenadors” de la candidatura telegènica de Chacón (que ja tenia la pàgina web de les primàries feta per obrir el divendres a la tarda) em deia al final del Ple, en aquella hora suau que corre l’airet de la primavera al pati del Congrés: “T’asseguro que hi haurà primàries. I anem a guanyar-les. Ja saps que allò més freqüent en política és que els fills heretin dels pares (Chacón per Zapatero) i no pas que els pares heretin dels fills (Rubalcaba per Zapatero)”. Doncs el pare heretarà del fill. No és una herència del tot atorgada amb lliure consentiment. S’han mogut molts fils aquesta setmana pel sotabosc del socialisme espanyol absolutament entrat en pànic i histèria. Aquesta setmana el parlament no ha funcionat correctament. Els socialistes no hi eren. No es convocaven ponències legislatives, s’anul•laven reunions, no compareixien representants de la majoria a reunions d’alt nivell...els socialistes esperaven que la ferida sagnant del diumenge (un esborranc històric) es convertís en ferida lluminosa. Esperaven una catarsi. I si pel camí havien de sacrificar ambicions per aferrar-se a certeses, estaven disposats a tot. Dimarts a la nit, mentre es produïa la conversa en la que Zapatero comunicava a Chacón que la feia caure, varem trobar, sortint de sopar del Come Prima per celebrar amb una humil i digníssima pasta italiana els resultats de diumenge, un grup de socialistes confraternitzant amb els nacionalistes bascos en el carrer del Prado. Allò ens va portar a una copa digestiva (un gintònic s’ha de dir que és un digestiu per assentar bé el menjar i, si s’escau, fer el rotet). El socialisme entonava a l’uníson: “ens estimem molt a Carme però ara no és el moment de jugar amb foc...ens l’estimem molt...(amigues personals, diuen totes)...però si es presenta el partit la castigarà”. No calia, ja sabia després de la conversa amb el que li havia alimentat les esperances que no seria així. El socialisme s’aferrava a un got d’aigua de tònica amb ginebre contra els mosquits en l’hora de la tensa espera. És inacceptable aquesta tendència a destrossar un digníssim got d’aigua de tònica amb destil•lat de ginebre que ara es produeix a cop de cogombres (que ja es veu que fins i tot maten a Alemanya), fruites dolces i pètals de roses. Una frivolitat que emmarcava molt bé aquelles hores d’angoixa socialista: pètals de roses i cogombres...en el Titànic que s’inclinava en el bar Miau de la cantonada de la Plaza de Santa Ana. En un moment dèbil de personalitat pròpia baixa vaig cedir a la insistència del propietari del bar que em va prometre el millor brevatge del món. Va resultar ser un gintònic amb pebre. La set "apretava". Pur verí. Inacceptable. Vaig passar mala nit, com Chacón. En aquelles hores, Rubalcaba ja havia mogut els barons territorials que s’havien sumat a la petició de Patxi López de fer un Congrés extraordinari (Zapatero agafat per ganyet). Les hores decisives. El plat estava servit. Seria plantejat amb tots els seus ornaments (pètals de rosa socialista) el dimecres al matí abans i després de la sessió de control. El pare heretava del fill. Escena de caiguda de taló del zapaterisme amb Felipe González en un angle de l’escenari il•luminat per una potent llum. Rubalcaba sortint del matoll. L’àngel caigut preparant el seu discurs amarg. Música de Tannhäuser.

I ara, què?- Rubalcaba, que va dir que “ell sempre respecte les formes” (última carícia a Chacón, després de tant de temps...), va recordar en el seu discurs d’acceptació de l’encàrrec que ell havia format part dels governs de Felipe González i de Zapatero. Cita explícita a l’ortodòxia felipista per fer baixar els nivells d’ansietat de la resultant de tants anys de frivolitat zapaterista. Rubalcaba es presentarà com a “reconductor” cap a la socialdemocràcia clàssica (que també està en crisi) del projecte vaporós que ha portat el socialisme a la derrota més humiliant des del retorn de la democràcia. Hi haurà més partit. Hi haurà, ara amb més probabilitat que abans d’ahir, un escenari sense majoria absoluta per a cap partit. CiU, ho noto, pot recollir un vot pràctic, útil, amb un encàrrec ben concret: arregleu tot això amb un nou règim de separació de bens patrimonials mentre compartim teulat però no pas habitació ni pis (ni gaire amor, ni afecte). Un vot útil: pacte fiscal i gestió dels aeroports. La legislatura ara té més possibilitats d’acabar al març (per la tossuderia de Zapatero i perquè Rubalcaba necessita preparar la seva candidatura). Però el Consell Europeu de juny serà clau per saber si el Directori europeu dóna sis mesos de crèdit o si torna a sobrevolar el fantasma del 12 de maig de 2010 (al precipici de la fallida econòmica general). Si fos així, es precipitaria el calendari electoral. En tot cas, els altres partits hem restat en segon terme. De manual: quan l’oponent s’embolica, no el distreguis. Música: Variacions Golberg per començar el seré camí cap al govern dels ajuntaments de Catalunya i cap a un escenari decisiu en l’aritmètica del Congrés dels Diputats. I prous emocions per aquesta setmana.

Insofferenza (una impaciència desesperada)

Irritació- Cinc milions d’aturats ( que representen un 20% de la població activa), un 43% d’atur juvenil, una crisi que s’allarga, una generació amb quinze anys ininterromputs de bonança que hem passat de les aules a la hipoteca, els fills i algun cabell blanc ( la meva generació, una generació una pèl consentida). D’alguna manera o altre havia d’esclatar la irritació, el que en italià s’anomena insofferenza (una impaciència desesperada). Ara és l’hora d’escoltar, escatir el que demana aquest moviment més enllà de la glopada inicial indignada i autoreferencial (quan és té poca esperança, queda la reacció iconoclasta). Res serà igual, no per aquestes concentracions, sinó des del dia que varem veure’ns davant la crisi econòmica més important dels últims 80 anys. La solució no passarà principalment per més pes del sector públic (els comptes no quadraran durant una temporada) sinó per un retorn a les cel·lules més bàsiques de solidaritat. Un retorn a “la vida petita”, que diuen els pagesos de la Garrotxa.

També serà el moment que ens passaran els escàners sobre el conjunt dels polítics ( a mi que em revisin). I després veuran que el problema no està en el sistema democràtic representatiu. Sinó en el individualisme, la cultura del diner fàcil amb el mínim esforç, l’estraper-lo dels nostres temps (econòmic, social, acadèmic...), la falta de vocacions per fer carreres professionals de llarg recorregut amb la dignitat de cultivar amb passió una feixa petita però fecunda i no pas un camp bast i mal menat.

El problema està en un país (Espanya) que no té (ni ha tingut mai) les condicions de país industrialitzat centreeuropeu. La solució ha de ser un país (Catalunya) que torni a mirar nord enllà, per enmirallar-se en les societats on diuen que la “gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” (Salvador Espriu). O ens apropem a aquesta Europa que ja creix o els millors se n’aniran, i continuarà el coragre.

La irritació líquida- Expressada la preocupació i el respecte per les manifestacions, també s’ha d’apuntar que vivim en una societat líquida. Aquest mateix individualisme farà que el que avui es manifesta potser si demà ha trobat una feina abandoni l’encapçalament de la manifestació i deixi plantat el moviment que es pregunta i busca respostes. On va anar a parar la injusta, violent i dura mobilització dels joves francesos que van sortir al carrer ara fa un any per protestar perquè l’edat de jubilació a França ha passat dels 60 als 62 anys?

El socialisme durant dècades ha redistribuït la riquesa però no ha fet cap pedagogia de la solidaritat de base. Més aviat ha fomentat una societat individualista on quasi tot era possible en versió “low cost”. Ara aquesta societat es remou.