Lògica reglamentista

La constitució de les noves Corts espanyoles, fruit de les darreres eleccions generals, és un fet des d’ahir, i això hauria de permetre la pesa de possessió del nou govern el dia 22 vinent, coincidint amb el sorteig de la grossa de Nadal.

El que va passar al Congrés dels diputats amb els grups parlamentaris recorda el vell acudit masclista segons el qual hi ha diversos tipus de lògica: matemàtica, aristotèlica, escolàstica (i podeu afegir-ne a voluntat) però una que escapa a tots els esquemes: la femenina (elles dirien, i amb raó, la masculina).

Doncs hem trobat una altra d’aquestes lògiques estranyes, que és la reglamentista. Lleis i reglaments, per molt que vulguin contemplar i atendre totes les circumstàncies i col•lectius possibles, amb equitat, sempre deixen racons d’injustícia.

En aquest cas, els requisits per formar grup parlamentari són dos diferents: tenir un mínim de cinc diputats i, a més, haver aconseguit un mínim del 15 per cent dels vots directes allà on la formació política hagi presentat candidatures.

Amb els resultats del darrer 20-N, hi ha dues formacions que compleixen la primera de les exigències, però no la segona. Una, Unión Progreso y Democracia, de l’exsocialista Rosa Díez es queda per sota del topall de percentatge de sufragis, per poc, i des del primer moment, la majoria del PP es va mostrar disposada a aplicar l’amplitud de criteris de legislatures anteriors. La darrera de les solucions apuntades era el “préstec” d’un diputat, l’obtingut a Astúries pel “Foro” de l’exmninistre Álvarez Cascos, separat del Partit Popular, com fa temps va fer CiU al Senat, en favor del PNB, quan li va cedir l’electa per Lleida Maria Rubies.

En canvi, per Amaiur, la coalició radical basca, que supera de llarg el nombre d’escons exigit, amb 7, la intenció mostrada era d’aplicar amb la màxima radicalitat la lletra del reglament per evitar que tinguin grup, i per tant, veu pròpia i separada.

I aquí és on la “lògica reglamentista” es mostra més peculiar. Aquests d’Amaiur no compleixen la segona de les condicions (la del 15 per cent) només en una de les quatre circumscripcions on es presentaven (Navarra). Potser no ho havien previst a l’avança, o potser, com en altres temps,volien forçar que la resta de forces polítiques apareguessin com intransigents i desqualificar-les davant els seus seguidors.

Al PNB, per veterania i domini dels marcs legals, no li havia passat mai, això, i ara tampoc. La seva representació en l’àmbit navarrès, que va obtenir presència en coalició reduïda, rep un altre nom (Geroa bai) i es presenta com una altra cosa. Els independentistes radicals han trobat una altra manera d’esquivar la limitació i quedar-se sense grup representatiu: que l’electe navarrés no prengui possessió, i així no figuri en la llista dels diputats. Els altres sis que resten, sí que van obtenir més dels 15 per cent dels vots (cal que tothom prengui nota per a futures argumentacions) a les tres circumscripcions –territoris on es presentaven, els reunits en la comunitat autònoma del País Basc.

La lògica sense adjectius sembla demanar que UPyD i Amaiur tinguin grups propis, i que aquesta vegada hi hagi més veus opositores que mai a la cambra baixa espanyola, quan –pot semblar paradoxal- hi ha una nova i àmplia majoria absoluta, en aquest cas del PP. I així sembla que serà.