Pirates,
Independentment del resultat d’avui, vull felicitar-nos per la extraordinària feina que hem fet. Estic convençut, i penso que no sóc l’únic, que cada acció, per petita que ens hagi semblat, ha marcat una gran diferència. De fet, aquests últimes dies he repetit una frase sovint mentre treballàvem: “si no ho fas, això que perds”.
I és que, mentre alguns prenen el camí fàcil de justificar-se amb dades de dubtós origen o deixar que la resta decideixen per ells, nosaltres hem triat el camí de l’esforç i la constància. El camí més dur, el d’obrir-ne de nous, invertint el nostre temps i energies per fer arrelar la llavor del que creiem que ha de ser el futur, lluny d’ideologies dogmàtiques.
Som els innovadors de la política. Els que ens allunyem totalment dels eixos i les formes de govern de segles anteriors que ens han portat fins on estem, que demanem coses que esglaien als polítics professionals: referèndums vinculants, transparència total, neutralitat a la xarxa, participació directa en les institucions, pluralitat democràtica, etc. Alhora, malgrat espantar-los, aquests altres partits ens han copiat obertament, ja que els nous moviments socials s’aproximen molt a allò que nosaltres ja predicàvem abans del 15-M.
Amb la feina de tots estem transformant el món i aquest 20-N no és pas el final, sinó un nou inici. Només hem vist la punta dels canvis que venen. I estigueu segurs que nosaltres hi estarem presents, innovant amb nous projectes, on tots esteu convidats a participar-hi.
Com podeu imaginar, no sé que passarà avui, però sé que continuarem obrint nous camins. En una frase: som el futur.
Moltes gràcies a tots. Estic content i orgullós del que hem fet, fem i farem.
Dario Castañé (inspirat per en Jordi Soucheiron).
Es innegable que en los últimos años hemos visto ampliados nuestros conocimientos e información gracias al acceso a Internet. Hecho este, que conlleva a su vez una mayor conciencia política y la exigencia de una información más completa y veraz.
Reclamamos cambios en la sociedad. No queremos dejar el gobierno en manos de unos gestores. Exigimos que rindan cuentas y nos expliquen el porqué de una determinada política económica o los resultados de la misma. Sin embargo, no todo es economía, o dicho de otra manera, no todo es “dinero” y un “quiero saber en qué se gastan mi dinero”. La sociedad debe exigir un comportamiento transparente que garantice la lealtad de los gobernantes hacia los ciudadanos a quienes representan, que evite una doble moral y los usos cuestionables del poder de decisión cuando los “gobernantes” (dicho en el sentido amplio de la palabra) son los únicos y directamente beneficiados del actuar en los denominados cargos públicos.
No hablo de corrupción, que la hay. Ni de imputados, que evidentemente los hay. Hablo de aquello que es y puede ser legal pero desde luego no puede considerarse ni justo ni moral.
Continua llegint…
El text recull l’opinió, interpretació dels fets i propostes recollides per l’autor.
Us convidem a enviar les vostres pròpies opinions i propostes.
Dicen que John se paseaba por las fábricas de Londres y Cambridge después de charlar con sus amigos del club. A pesar de ser terrateniente sus preocupaciones eran muy distintas a las del común de los barones. Él, como “todo el mundo”, había vivido la increíble expansión industrial. Había visto crecer la cantidad de comida, electricidad, ropa y movilidad producida por un capitalismo que parecía no tener rival. Se podía imaginar un mundo de utopía, donde los avances en todos los campos llegasen a un punto en que no costase nada de producir comida, energía, ropa, casa y puzzles y, por tanto, todo el mundo pudiese tenerlos. ¡Gratis! Era un mundo de felicidad o, mejor dicho, de falta de miseria. En cambio, John, veía como a pesar de esas mejoras, cíclicamente, los trabajadores padecían autenticas miserias. Había años en que abundaba el trabajo, los sueldos subían y vivían mejor que cualquier campesino inglés hubiese imaginado un siglo antes. En cambio, otros años no había trabajo y se morían literalmente de hambre. Entender cómo y por qué,en una sociedad que aspiraba a la utopía, se producía tamaña destrucción de la calidad de vida se convirtió en su objetivo. Pronto, en una obsesión, cuando el número de parados al otro lado del Atlántico y en la misma Inglaterra llego a pasar del 35%. Millones de personas sin casas, sin comida, mendigando…a la vez que un montón de tierras se quedaban sin labrar y fábricas sin producir. ¿Cómo era posible?
PORTAVEU DE PIRATES DE CATALUNYA I NÚMERO DOS PER BARCELONA AL CONGRÉS DELS DIPUTATS
Entrevista publicada a: El Triangle • número 1038 • 18 de novembre de 2011
TEXT ÀLEX ROMAGUERA
FOTO ISMA MONFORT
Es coneix per pirata qui assalta els béns propietat d’altres persones. Hi ha algun motiu per definir-vos com a pirates?
Se’ns ha arrabassat la democràcia, que no és representativa, la qual cosa origina un partit que planteja retornar el poder a la ciutadania, avui segrestada per les elits polítiques i financeres. En la seva gènesi, el moviment era un think tank suec que, sota el nom de Pirat, lluitava contra les reformes de les lleis de copyright i patents.
Calia muntar un partit polític?
A cavall dels noranta i de principis d’aquest segle, alguns moviments han proposat mesures a la Unió Europea per frenar el retrocés quant al dret a l’accés al lliure coneixement i a la informació. Per això l’hem creat, tot recordant que l’etiqueta Pirata ens l’han penjat els lobbies per associar-nos amb gent romàntica, quan en el seu origen, al segle XVII, els pirates eren persones que es resistien a sotmetre’s a la jerarquia dels reis i eren triats democràticament pels rebels. Molts estudis sobre el llibertarisme estan inspirats en les tripulacions pirates.
Sorgiu perquè la població sigui dipositària de la sobirania?
Després de molts anys lluitant des de la societat civil, ens hem adonat que els parlaments fan el que dicten els lobbies financers. I, per molta pressió ciutadana que hi hagi, les regles de joc no canvien. Constituir-nos com a partit, doncs, ha estat una forma de venjar-nos amb les mateixes eines que el sistema ens ofereix. A través d’aquestes eines, volem retornar a la ciutadania la capacitat de decidir sobre tot el que li incumbeix.
Sou l’altaveu per reivindicar-ho?
Les coses poden canviar-se a través de la societat civil, de la qual provenim i en coneixem les limitacions; per via d’una revolució, poc probable avui en dia, o amb els instruments que ens proporciona el sistema. Alguns ho pretenen fer amb un programa tancat i dogmàtic, i aquest és l’error. Considerar-se liberal, anarquista o conservador és secundari. L’important és que tothom pugui dir-hi la seva i decidir d’acord amb el seu ideari.
Quines eines poden fer-ho possible?
El sistema de vot electrònic és una opció. I tot i semblar utòpica, a Suïssa la democràcia directa s’aplica amb èxit des de fa dècades, i en les últimes eleccions generals a Estònia la gent podia votar per Internet, demostrant que, si la tecnologia està preparada per votar un president, també ho està per proposar les lleis i votar-les sense necessitat de sortir de casa.
Això evita la influència dels lobbies?
Poden influir; però, si en el cas de fer-ho sobre el Parlament és fàcil, sobre una societat sencera no ho és gens.
Ignacio Ramonet, president de Le Monde Diplomatique, parla de l’escletxa creixent entre els anomenats inforics i els infopobres, aquells que no tenen accés a aquestes eines. Com es resol el problema?
S’ha de resoldre, tot i que a l’Estat espanyol la taxa de penetració d’Internet ja supera el 55%, i a Catalunya és més alta. En tot cas, no es pot utilitzar aquest argument perquè les decisions continuïn prenent-les els comitès directius de quatre partits quan ho podrien fer quatre milions de catalans o 28 milions d’espanyols.
Segons aquesta proposta, els partits deixen de tenir sentit?
Els partits ja tenen l’inconvenient de presentar-se amb packs ideològics amb els quals ningú no pot combregar al 100%, fet que obliga el ciutadà a votar el menys dolent. Nosaltres advoquem per una societat on tothom pugui votar i el paper dels partits l’ocupin grups d’opinió que aconsellin en quin sentit fer-ho.
Es podrien utilitzar les ILP per implementar aquests mecanismes?
Amb les ILP tornem al cap del carrer, perquè qui les vota és el Parlament, no la gent. Ho vam veure amb la iniciativa contra els transgènics, que va ser tombada per partits sotmesos a la pressió de Monsanto, de Bayer i d’altres corporacions contràries a la voluntat popular. Han de ser referèndums vinculants i convocats per la mateixa ciutadania.
DEMOCRÀCIA DIRECTA
«AMB LES ILP NO PODEM CANVIAR LES COSES, PERQUÈ QUI LES VOTA ÉS EL PARLAMENT, NO LA GENT. HAN DE SER CONSULTES VINCULANTS I CONVOCADES PER LA MATEIXA CIUTADANIA»
En el Parlament hipotètic qui hi hauria?
Hi hauria tècnics que aplicarien les decisions. A Finlàndia, s’hi apropen bastant des del moment que només Hèlsinki té alcalde. La resta dels ajuntaments són governats per funcionaris de carrera reconeguts com a bons administradors. La gent tria els seus representants, els quals passen les directrius a aquests funcionaris, que al seu torn gestionen el dia a dia seguint les lleis finlandeses de transparència i anticorrupció. La nostra proposta és un sistema mixt pel qual la gent pugui delegar determinats aspectes a persones, grups d’opinió o associacions, de manera que es combini la democràcia directa amb la democràcia líquida. Així, per exemple, podries delegar en temes de medi ambient a Greenpeace i en llengua a Òmnium Cultural, comptant amb una mena de pilot automàtic que recuperaries quan volguessis canviar el sentit del vot.
Pirates de Catalunya és un cas pràctic d’aquesta democràcia en xarxa?
Exacte, representem una experiència pilot d’aquest model en posar en marxa sistemes que ens faran votar segons l’opinió dels nostres associats. L’objectiu, doncs, és tenir pes per aconseguir reformar els fonaments de l’Estat per tal que els partits polítics desapareguin i es reconverteixin en grups d’opinió si així ho desitgen. Finalment, la sobirania ha de raure en els ciutadans, que han de poder decidir-ho tot, cosa que avui no passa.
A Suïssa, el sistema de democràcia directa ha dut la població a decantar-se per mesures profundament reaccionàries…
Per això alguns partits plantegen reformar la llei de referèndums a fi que no s’aprovin normes contràries als drets fonamentals, com ara la prohibició dels minarets o la possessió individual d’armes de foc. En tot cas, l’opinió pública sempre és manipulable perquè les persones ho som; d’aquí ve que el nostre programa insisteixi en propostes per millorar l’accés al coneixement i a l’educació, sobre la qual no entrem en si ha de ser pública o privada; només que sigui de qualitat i fomenti l’esperit crític.
Quin rol haurien de tenir els mitjans, que al capdavall són la corretja de transmissió d’aquests lobbies que tutelen el poder?
Tal com els entenem avui, els mitjans estan condemnats a extingir-se en 20 anys, una vegada la gent s’informi a través de la xarxa, fet que posa de manifest la necessitat de practicar noves formes de viure i de conviure en el futur.
Les noves eines tecnològiques no poden contribuir a l’aïllament?
Si algú fomenta l’aïllament, és l’actual sistema polític. Imita la societat industrial en què, quan sonava la sirena, 500 persones sortien vestides igual de la fàbrica. Ara, en canvi, hi ha autònoms, professionals liberals i petits grups d’emprenedors. A diferència del que han pretès els partits tradicionals, ja no som clons.
Pirates de Catalunya, a l’escalf del 15-M o del fenomen del ciberactivisme, posa fi a la vella dicotomia dirigents-dirigits?
Hem d’anar cap a una societat on les majories s’articulin pels temes que es tractin, no pas per adscripció a un partit o un altre. Actuant per consigna de forma dogmàtica, hem vist situacions tan grotesques com diputats gais del Partit Popular votant contra el matrimoni homosexual. Això s’ha d’acabar. Per respectar les minories, nosaltres plantegem la interpretació estricta i literal de la Declaració universal dels drets humans.
Parleu de fer compatible el dret a la informació i el dret a la privacitat. Com es fa?
Ben senzill: has de tenir dret a qualsevol informació que no sigui privada. Tot estament públic amb els nostres diners ha de ser transparent i públic, sempre que no perjudiqui els individus. És a dir: no cal saber quina és la contrasenya que una persona té al servidor, però sí qui l’ha pagat. La informació ha de ser lliure.
Al Parlament de Berlín i en altres institucions, la vostra formació germana ha obtingut grans resultats. Quin balanç fa de la seva actuació?
Evidencia que la societat en xarxa guanya pes. Com ho demostra que, en només mig any, el partit ja existeix en 20 països de la Unió Europea. A Berlín, moltíssima gent provinent d’Els Verds, que en el seu origen era el partit antiestablishment, ha emigrat al Partit Pirata després de veure com la formació ecologista quedava assimilada pel sistema.
Com ho fareu per no ser-ne assimilats?
És difícil entrar en la dinàmica dels partits quan actues vehiculant les decisions que expressen les afiliades i els afiliats per majoria. En definitiva: som un vot de protesta que planteja una sortida per fer el sistema molt més just i democràtic.
QUI ÉS
Kenneth Peiruza (Barcelona, 1978) treballa de consultor i formador en programari lliure des de fa més de deu anys. Ha participat en la fundació de Pirates de Catalunya, i, a més d’estar associat a Greenpeace, simpatitza amb Indymedia, ATTAC i Intermón Oxfam.
Pirates de Catalunya, del qual Peiruza ocupa el segon lloc d’una llista que encapçala l’advocat Josep Jover, va néixer el 2006 a Catalunya, on des del maig passat té dos regidors. A la Unió Europea, la formació ha esclatat als països nòrdics i a Alemanya, amb 15 diputats al Parlament de Berlín.
Volem reformar l’Estat per eliminar els partits i que passin a ser grups d’opinió. La població ha de poder decidir-ho tot.
Comentaris recents