Continuem avançant pel camí de la llibertat. Després de les eleccions de diumenge 20N a les Corts espanyoles, diria que hem fet una passa important. Hi havia negres auguris, hi havia qui deia que els partidaris de la independència no serien a Madrid, que serien escombrats del mapa parlamentari espanyol. Els pronòstics no s’han complert, i ens n’hem de felicitar. És més; avui al Congrés dels diputats hi ha molta més presència que mai de formacions partidàries de l’autodeterminació. I els partits catalans d‘obediència espanyola han davallat a un mínim històric. Aquella norma que deia que pagàvem en català i votàvem en espanyol ha començat a punxar.
Que encara no hi hem arribat? Em sembla prou evident. Que ni tan sols s’albira el final? Sens dubte. Caldrà treballar molt més, sobretot a Catalunya, que és on s’ha de construir la nació. Però també a Madrid, que és on més s’ha de defensar el país, davant el poder i les injustícies espanyoles. En qualsevol cas, queda palès que les dreceres fàcils no hi són, i de fet no hi han estat mai. Els camins a la independència no són simples. No hi ha camins fàcils, tots són difícils. Si algú pretenia trobar un camí planer, de ben segur que hores d’ara ja s’ha adonat que no anava gaire ben orientat.
Caldrà treballar de valent per fer prosperar l’opció més explícita de l’independentisme, la que ho porta al programa i en les proclames i en les conviccions dels líders. No és que el país no estigui a favor de l’estat propi; de fet, les enquestes demostren tot el contrari, o sigui que aquest és un anhel majoritari entre els catalans. Ara bé, aquesta realitat encara no es tradueix en escons per a les formacions més decidides. Tal vegada és una qüestió de temps, tal vegada ara com ara impera el vot prudent o tal vegada partits com ERC o Reagrupament han de valdre’s millor en la reivindicació del vot anomenat útil.
Sigui com sigui, a Madrid s’haurà de fer bona feina. Caldrà vetllar per la dimensió més internacional, perquè al capdavall un nou estat cal que sigui reconegut al món; l’exhauriment del marc constitucional espanyol, el qual caldrà posar a prova; i la demostració que un país millor, més just i pròsper passa per la independència política. En aquest darrer aspecte, la reclamació del concert econòmic és una pedra de toc perquè ens permetria lluir, tal com ha succeït entre els bascos, que com més sobirania fiscal s’obtingui, com més majoria d’edat a l’hora d’administrar els propis recursos, menys crisi hi haurà. No és casual que bascos i navarresos gaudeixin d’unes xifres d’atur que són la meitat de les nostres.
Finalment, caldrà espolsar-se les manies de sobre. Ser independentistes vol dir tenir clar l’horitzó de la plena llibertat nacional, i no amagar-se’n gens. Si algú ens demana que perquè sempre parlem d’independència, hem de respondre que perquè n’hi ha d’altres que no en parlen mai. Si algú, per contra, ens diu que en parlem massa poc i que anem massa lents, li haurem de demanar que s’arremangui, que estiri més del carro i potser tots plegats anirem més ràpid. Que no hi ha un camí planer, no existeix; simplement no hi és. Tot fa pujada. Un cop a Madrid, com el més humil dels servidors, espero arrencar pendent amunt i ajudar amb tota modèstia a la noble causa que tenim entre mans en aquest país.
