BEBO A TV3...

Que quedi ben clar abans de que algun susceptible comenci a parlar més del compte. M’encanta veure les pel•lícules doblades al català. Considero que la tasca de la nostra televisió pública, envers la normalització lingüística, és extraordinària i, cabdal, la seva aportació a la cultura del país. Establertes aquest parell de premisses crec que no cal passar-se de la ratlla. M’explicaré. Fa pocs dies vaig tenir ocasió de veure de nou, a tv3, Chico y Rita. No fa gaires setmanes vaig gaudir d’aquest magnífic producte cultural en una sala comercial de la meva ciutat. He de confessar que, més enllà de les dimensions de la pantalla, vaig trobar a faltar quelcom. Quelcom que segurament tenia a veure amb la cadència de les veus, amb el to melós del accent cubà, amb aquella parla que rodola fins transportar-te més enllà de l’oceà.

El castellà que es parla a les illes del Carib es de fàcil comprensió a casa nostra i, per la peculiaritat del film, trobo desencertat el seu doblatge a la llengua catalana. Comprenc la subtitulació de les frases en anglès...però no m’avinc a renunciar a la musicalitat de la versió original i crec que els telespectadors tampoc. Faig aquesta afirmació partint de la base del coneixement generalitzat, a tot Catalunya, del idioma original emprat.

Salvant distàncies. S’imaginen vostès a un Mario Moreno, Cantinflas, traduït a un idioma diferent al original? Un servidor no se l’imagina ni tan sols adaptat a la correcta dicció de la llengua castellana.

Chico y Rita és, sens dubte, una creació excel·lent. Part substancial del seu encant rau en el bàlsam de les seves veus i en la força de la seva música. Millor no tocar el que és natural, comprensible i funciona. No creuen?