Era la matinada del 29 de juny de 1992, quan tornava de Girona amb la furgoneta i anava cap a casa, en una recta del municipi de Sant Jaume de Llierca, prop d’Olot, em va avançar un cotxe de la Guardia Civil de tràfic i em va fer parar bruscament. Sense tenir temps de reaccionar, ja  tenia un altre cotxe camuflat al costat del meu amb una gent que m’apuntava amb una pistola cridant que baixés sense fer cap moviment estrany. Després de mirar si portava res a sobre, em van fer pujar a aquell cotxe del que havien baixat i em van posar una bossa al cap que estrenyien fins a l'ofegament mentre m'anaven fent preguntes durant el viatge.

Cinc dies més tard, després d’haver estat torturat sota l’empara que atorga la llei antiterrorista, després d’haver passat per la indiferència dels fets del jutge Garzón i després de retrobar companys a la presó de Carabanchel, companys que com jo havien passat pel mateix mal tràngol, ens vam adonar que havia començat una cacera d'independentistes catalans. Que en cinc dies ja havien detingut molta gent i n'anaven detenint a mesura que passava el temps. Tots per ordre del jutge Garzón. La ràtzia estava servida.

Pels Jocs Olímpics de Barcelona, els governants volien els carrers nets. Nets de la gent que els hi feia nosa, nets de la gent que podia posar en evidència la rentada de cara que volien ostentar aprofitant l’esdeveniment. I així poder fer veure al món que el canvi social de la dictadura a la democràcia ja era un fet.

El PSOE, que és qui governava aleshores, volia aprofitar els Jocs Olímpics per acabar d’una vegada per totes  amb la dissidència independentista. I ho faria mitjançant tots els aliats que tenia (en Garzón, la policia, l’Audiència Nacional, els mitjans de comunicació, els partits polítics espanyolistes i els catalanistes de “pro”...).

Tots van fer molt bé la seva feina: en Garzón ordenava detenir qualsevol persona que fos identificada com a militant independentista; la policia ens detenia i ens torturava, detenint amics o companys de militància segons anaven sortint els seus noms en els interrogatoris; l’Audiència Nacional ens jutjaria alguns anys més tard; els mitjans de comunicació feien fora de la feina a periodistes que en el seu moment es van atrevir a informar del que realment passava; i els partits polítics que estaven a les institucions, tots, espanyolistes, catalanistes i fins i tot alguns que s’anomenen d’esquerres i independentistes, ens reclamaven des del primer moment que demanéssim perdó i que col·laboréssim amb la justícia per tal d’acabar amb aquell mal somni. Insistien tant que semblava que aquell mal somni el tinguessin ells i no nosaltres, que en patíem les conseqüències directament. Els socialistes ho tenien tot lligat i es pensaven que els aniria tot de cara.

Per sort, aquest poble no ens deixem entabanar fàcilment. I quant ens trepitgen, ens aixequem. La solidaritat va ser tan gran que es van haver d’aturar les detencions indiscriminades i les diferents operacions policials contra entitats culturals que s’havien començat a intervenir, com Òmnium o El Temps.

Ara, 20 anys després, ha canviat la situació, tant política com social. Mentre l’independentisme català ha crescut moltíssim, res a veure amb el que hi havia llavors, el PSOE, PSC a Catalunya, cau a la deriva. Els politicastres que l’han portat fins aquí s’han aprofitat d’una situació privilegiada i han caigut en la corrupció i els “xanxullos” que atorga el poder.

Pel que respecte a Garzón, l’han fet fora de la carrera judicial els seus propis companys per la seva  supèrbia. Ni abans ni ara, mai m’he cregut el que se sol dir sobre la independència de la justícia. Sovint podem observar que la justícia va lligada amb el poder.