Com no podia ser d'una altra manera, la sanitat catalana ha tornat a sortir en "els papers" perquè la seva exConsellera Marina Geli, la meva amiga, la de l'escarola, va decidir donar-li via lliure a un tal Urdangarin, que llavors no estava tan mal vist per la Justícia i que per aquell fatídic 2007 caminava amb el seu soci saquejant les hisendes autonòmiques, tan sensibles totes elles a les tirades de la reialesa i amb això, a les seves necessitats econòmiques. En el cas del Duc maco, era la pasta via informes la seva manera de fer-se notar. En el del Duc lleig, prevalien els Consells d'Administració ben remunerats i les marques de prestigi en les desfilades i presentacions del qual apareixia com per casualitat el consort dandi de Donya Elena. Urdangarin i Marichalar han estat els típics exemples de gendres model, apartat granota, que cap monarca seriós mai hagués de tenir al seu costat. No són els únics. En la reialesa europea abunden i causen fins i tot majors problemes a les diferents cases dinàstiques que encara sobreviuen en el Continent. El desaparegut Faruk I d'Egipte sentenciava ja en el llunyà 1912 quan els militars li tiraven del tron dels Faraons que, en el futur, solament quedarien cinc monarques a la terra: El/la d'Anglaterra i els quatre reis de la baralla. Una tendència en la qual col·laboren, de forma entusiasta, els propis membres de la reialesa amb les seves reiterades ficades de pota un dia sí i al següent també. Ara, la nostra admirada Marina Geli ha aportat també el seu granet de sorra, en comparèixer davant el Jutge com a testimoni ¿de càrrec? descobrint-nos el deixant de corrupció que va haver-hi en un temps, no gaire llunyà, en la impoluta Catalunya, en el qual la Salut pública disposava de diners per pagar-li un cafè de 34.375 euros amb informe inclòs, a l'espòs d'una Infanta d'Espanya. Clar que aquesta xifra de llavors era nimietat comparada amb les xifres valencianes i illenques, però, sobretot, amb els diners que viatjaven en el vagó de la sociovergència, tan generosa ella en concursos com els quals molts amics de Boi Ruiz treien endavant amb relativa facilitat i amb total impunitat. Es digui el que es digui ara, la Geli mai va ser capaç d'aplicar la política sanitària d'esquerres que li demandaven els professionals que s'havien esperat 23 anys per veure com una socialista es feia càrrec de la joia de la corona del Govern, el Mesías roig que vindria disposat a donar un gir copernicà a la gestió realitzada fins llavors, que havia generat tanta riquesa privada. El fiasco va ser tan enorme, que, encara avui, resulta difícil defensar que durant vuit anys no es va perdre el temps llastimosament i es van cometre errors d'embalum, dels quals aquest gat va ser un crític despietat, com molts gatoadictes recordaran. Quan ja havíem passat pàgina, entretinguts com estem amb les aventures de Don Boi i els seus "recortables" sanitaris, reapareix en l'horitzó la meva millor amiga de la mà del gendre més llest del rei. Quin desastre!
Miaaaaaaauuuuuuuuu!!!!
