No m'he pogut permetre mai anar al Vaticà. Però un bon amic meu i molt entès en art sacre i en art en general, sí que un dia va tenir la sort de poder visitar el Vaticà. En un moment donat de la visita i xafarder de mena que és el meu amic, va separar-se del grup perquè va veure una porta mig oberta (ho mig tancada, ves a saber com s'ha de dir!), i cap a dins que s'hi va colar. No va estar-s'hi ni tres minuts, perquè un guàrdia suïs el va literalment empènyer amb males maneres fora de l'habitació-sala. Però en aquells escassos tres minuts que va estar-se a dins, es va adonar que en aquella habitació-sala hi havia més tresors que la llegendària i mítica cova d'Alí-Baba i els quaranta lladres!

El meu amic, que com he dit més amunt és expert en art de tota mena, va calcular pel cap baix i amb molta rapidesa, que allà a dins hi havia una gran fortuna en peces d'art sacre per al culte, de tota mena i que, transformades en diners, no hi hauria prou bitllets en tots els bancs del món per poder reunir tants diners.

Diners, que un cop distribuïts de moment puntual entre tota la gent que hi ha al món que passa gana i no té on arrecerar-se, encara en quedarien per mantenir tota aquesta gent amb molta dignitat de vida pels segles dels segles.

I l'Església es fa el suec en posar excuses per no voler pagar l'IBI i altres impostos adduint que no té diners i fent veure que dóna molts diners a Càritas? La pobra gent que s'ha de refiar de Càritas, prou feria més badalls que rots si s'hagués de refiar de l'Església Catòlica! Sort n'hi ha d'una colla de gent voluntària i anònima, que aporta a Càritas molts diners i bens materials per a pal•liar un xic la pobresa. Però tot i així, la pobresa l'hauria d'eradicar el Govern, no el poble, que ja està prou "esquilat" econòmicament parlant.