Pere Navarro | Pere Navarro

octubre 28, 2012

Intervenció davant del Consell Nacional del PSC (28 d’octubre de 2012)

Companyes i companys,

avui seré molt breu. Només vull donar algunes pinzellades de les principals propostes que impulsaré si el poble de Catalunya em dona la confiança el proper dia 25 de novembre.

Propostes que tenen una voluntat reformista, un camí cert i un resultats que pretenen generar més justícia social al nostre país. Seré molt clar: ningú té la vareta màgica per acabar amb aquesta crisi. Però d’aquesta crisi podem sortir tots junts o poden sortir uns quants i deixar pel camí a una gran part dels catalans i les catalanes.
Jo vull arribar a port amb tothom a bord, encara que costi més, encara que sigui més difícil…

Sembla que a Artur Mas el que li interessa és saber si estarem en el vaixell de Catalunya, encara que sigui fora d’Europa segons el seu portaveu o en el d’Espanya, i per tant dins les fronteres de la Unió Europea. A mi en canvi, el que de veritat em preocupa és que a port arribem tots!

El PSC davant propostes messiàniques posa sobre la taula alternatives sensates i també ambicioses. Ho he fet en el tema nacional, concretant i explicant la nostra proposta federal. No em cansaré de repetir que hi ha un camí entre el centralisme i la recentralització del PP, i la profecia temerària de Mas.

Aquest camí és la solució federal. En diem la tercera via, però és la única. La més realista. I també la més ambiciosa.
Federalisme és entendre, pactar, respectar i tolerar la diferència de l’altre.
Federalisme és el sistema polític dels estats més estables i més pròspers del món: els Estats Units, el Canadà, Alemanya. El federalisme ens permet viure en una comunitat de veïns amb espais comuns, encara que cadascú pugui fer el que decideixi de portes endins, a casa seva.

Per això proposem canviar la incertesa de la transició cap a la independència per la seguretat, l’estabilitat i l’ambició de la solució federal. La nostra proposta és molt clara, ja la coneixeu: una reforma constitucional perquè Espanya esdevingui un Estat federal respectuós amb la seva pluralitat nacional, cultural i lingüística. Hem de reformar la Constitució. Sense por i també en profunditat. La nova constitució ha de reconèixer la singularitat de Catalunya.

Catalunya tindrà així, un tracte específic, diferent al del conjunt de les Comunitats Autònomes, que en recollirà la singularitat, i un marge de maniobra particular. El nostre model federal es concreta com sabeu, en les 4 erres que cal reformar de la Constitució: Reconeixement, Regles, Representació i Recursos.

És molt important que expliquem que aquesta solució federal és l’únic que ens pot dotar els catalans dels instruments per construir la Catalunya del futur:

- Per reforçar el nostre autogovern
- Per mantenir sense complexes la nostra identitat
- Per millorar econòmicament
- Per garantir la cohesió social
- Per evitar la deslleialtat i els conflictes amb el govern central

Per construir en definitiva un horitzó conjunt de prosperitat dins d’una Espanya i una Europa federals. Perquè a curt termini ningú no pot assegurar que una Catalunya independent seria més rica i més pròspera.
Decidiria per ella mateixa, per descomptat. Però seguiria tenint unes dificultats econòmiques molt importants. Seguiríem sent un país altament endeutat, com ho és Espanya, Itàlia o fins i tot França. I amb un prestigi econòmic i financer per construir davant els prestamistes internacionals. I, per tant, probablement també un país intervingut, com ho és Espanya; però qui sap si amb un marge de maniobra encara més estret.

Aquesta és la realitat. No podem generar falses il·lusions, que després ens portin a grans frustracions. Per això nosaltres proposem l’alternativa sensata. Sensata i també ambiciosa.

Continuar llegint →

octubre 26, 2012

Intervenció a la Cambra de Comerç de Barcelona

Bon dia i moltes gràcies per assistir a aquest esmorzar que ja és pre-electoral. Fa poc més d’un mes, el 17 de setembre, vaig venir aquí, a la Cambra de Comerç de Barcelona. Vaig exposar les meves idees sobre el moment que vivia Catalunya pocs dies després de la manifestació de l’11 de setembre, i tres dies abans de la reunió a La Moncloa entre Artur Mas i Mariano Rajoy.

En aquella conferència vaig afirmar que el PSC no volia situar el país en una transició permanent cap a no sabíem ben bé on. Els hi vaig mostrar la meva preocupació pel moment que estava travessant el nostre país. Els hi vaig parlar de Catalunya i d’Espanya, però també d’Escòcia i el Regne Unit, del Quebec i el Canadà.

I des d’aquí vaig fer una crida al president Mas i al president Rajoy, a que construïssin un terreny d’acord per evitar que es desencadenés una crisi política. Des de llavors, les coses no han fet més que empitjorar. El president Rajoy no va voler asseure’s a negociar el pacte fiscal i el president Mas va prendre el camí més irresponsable possible convocant eleccions anticipades per al proper 25 de novembre. Un i altre van actuar irresponsablement.

Són increïbles les declaracions de Rajoy d’aquesta setmana en què insinuava que havia estat poc més que amenaçat per Mas amb el concert econòmic, quan va ser el seu Govern el que va fer saber, per activa i per passiva, només 24 hores abans, que no en volien ni sentir a parlar del tema.

I són igualment sorprenents les declaracions de Mas dient que no l’havien volgut escoltar, quan en realitat va anar a Madrid, no a oferir un pacte sobre el finançament de Catalunya, el pacte fiscal que sempre havia anomenat, sinó a exigir el concert econòmic o res. Això no és pactar, això es buscar que et diguin que NO. I Mas ho tenia molt fàcil amb Rajoy, perquè tots dos volien dir-se NO l’un a l’altre.

Després de dues hores de reunió, Mas se’n tornava amb un “no” rotund. Ara ja és massa tard. Mas ja ha convocat les eleccions. Però no ho dubteu, que després de les eleccions, haurem de tornar a seure. Perquè d’aquesta situació només en sortirem dialogant, negociant, i pactant. Si no és així, no ho resoldrem. Però avui, les conseqüències de tot plegat les estem patint tots els catalans, directament.

Ara ens trobem davant unes eleccions anticipades i enmig d’una crisi econòmica, social, política i institucional sense precedents. Ens trobem amb una legislatura que ha acabat dos anys abans del previst. La legislatura més curta de la història. La legislatura dels tres grans fracassos de Mas com a President de Catalunya.

Un fracàs per cadascuna de les grans promeses que el president Mas va fer al poble de Catalunya en assumir la presidència. Artur Mas ens va prometre que reactivaria l’economia i que reduiria l’atur a la meitat. I en canvi, en aquest dos anys han desaparegut a Catalunya més de 150.000 empreses, i 250 persones van a l’atur cada dia.

Si el creixement econòmic era el 2010 del 0,1% positiu, aquest any probablement tanquem pel cap baix amb un 1,5% en negatiu. Artur Mas es va comprometre amb els socialistes a prioritzar les polítiques socials. Per això nosaltres vam facilitar-ne la investidura. El resultat: incompliment i nou fracàs. A Catalunya li surt més car a un nen emportar-se la carmanyola a l’escola – tres euros diaris – que a un ric heretar un iot o una desena de pisos dels seus pares.

Continuar llegint →

octubre 17, 2012

LA SOLUCIÓ FEDERAL

Conferència com a candidat del PSC a la Presidència de la Generalitat, celebrada a la Sala RBA

Ens ha tocat viure en un món on l’explosió informativa es produeix a cada instant, el temps s’accelera i ens costa aixecar la mirada amb la que observem el que passa. Ens falta temps i ens falta espai sembla que ens juguem tota la vida en un minut a cop de noticies sobtades i flashos informatius.

He volgut avui fugir d’aquesta síndrome per uns minuts potser una mica més de trenta minuts, i cercar la seva complicitat en la reflexió tranquil·la i la paraula meditada.

Cap lloc millor per aquesta feina, que consisteix en pensar junts amb una mica de tranquil·litat, que una gran Casa dels Llibres com aquest auditori d’RBA i de la seva Fundació que fa tant de goig. Gràcies, Ricardo, pel teu ajut per fer possible aquesta trobada.

Gràcies a tu també, Joan, per la teva presentació. És possible que algú s’hagi preguntat si demanar-te a tu que em presentessis, no seria un acte de masoquisme, sabent que les teves opinions poden donar la sensació que discrepem, “Allà va l’abnegat Pere Navarro”, pensaran… “Es presenta a unes eleccions dificilíssimes als pocs mesos d’arribar al lideratge del Partit li sorgeixen veus crítiques un dia si i un altre també i a sobre va i li demana a Joan Majó que el presenti…”

No, Joan, no és abnegació és, primer, amistat. La que tu saps molt bé que sempre t’he ofert i amb la que tinc el privilegi de comptar per part teva. I també admiració. Admiració pel teu compromís amb el nostre país i també amb el nostre Partit. I, saps què? és també coincidència, sí. A Catalunya tenim últimament la sensació que, de cop i precipitadament se’ns obliga a escollir: Espanya o Catalunya. Estat propi, sí o no.

I també tenim la sensació que no hi ha temps per matisos. Hem de respondre d’immediat, ràpidament, sense remei, sense reflexió. I en aquest crit precipitat, el senyor Mas, incapaç de donar al país el govern que mereix en menys de dos anys, ens obliga de forma irresponsable a haver-nos de plantejar el tot o res, el ser o no ser.
O estem amb la independència i llavors tenim el segell de catalans de veritat. O estem venuts a l’Espanya que ens maltracta, i som, en aquest cas, uns traïdors a la pàtria. Doncs bé, defenso i reclamo el dret a estar d’acord, amb tots els matisos, amb tots aquells que no creuen ni en una Catalunya independent, ni en una Espanya que vol “espanyolitzar” Catalunya.

Defenso i reclamo un espai de l’acord i el diàleg, de la trobada, del respecte. Un espai federal, l’espai en què el Joan, el Partit dels Socialistes de Catalunya, i jo mateix, ens trobem perfectament còmodes.
I ara, si us sembla bé, fem una mica d’història. Terrassa era, el 23 de desembre de 1959, l’any en que jo vaig néixer, una ciutat grisa. Una grisor producte d’un enfrontament que 20 anys abans havia construït una Catalunya i una Espanya de guanyadors i perdedors, de bons i dolents.

Una grisor producte d’una dictadura que llavors vivia moments d’esplendor en la seva tasca d’opressió. Una grisor que només 20 anys després, i fruit de la lucidesa de molts i de la generositat de la gran majoria, va donar pas a l’esperança i a la gran ciutat que és avui.

No sóc dels que pensa que tot està per fer. Hem fet molt, entre tots. Hem avançat molt, entre tots. Hem aconseguit consolidar el bé més preuat d’un poble. Un bé que no podíem imaginar el 23 de desembre de 1959: la democràcia.
Potser l’ésser humà tendeix a oblidar ràpid allò dolent que passa a la seva vida i tendeix a mirar endavant. Potser aquesta és una de les grans virtuts de la humanitat. Però, potser també, un dels seus defectes és oblidar el passat i córrer el risc de repetir-lo. Jo, tracto de mirar el futur amb il·lusió, però alhora, el passat amb plena responsabilitat.
Sóc d’una generació de catalans que va viure els seus primers anys de vida sense democràcia i sense llibertats. Sóc d’una generació de catalans que mai no van poder aprendre la seva llengua a l’escola. Sóc d’una generació de catalans que va haver d’aprendre a escriure el català a casa i de forma autodidacta. Sóc d’una generació de catalans que no ens podíem dir Pere, sinó Pedro, i que anys després vam haver de regularitzar una de les coses més preuades d’una persona, el nom que per ell han decidit els seus pares.

Sóc d’una generació de catalans que no oblida el mal que ha fet l’autoritarisme al nostre país i el progrés que ens ha ofert la democràcia. Ben d’hora vaig decidir lluitar contra la injustícia que significava la manca de llibertats polítiques, culturals i socials del meu país… I com jo, tant i tants d’altres.

Però amigues i amics, ara que sembla que alguns li han agafat el gust a repartir certificats de catalanitat, jo apel·lo a la memòria.

Continuar llegint →

octubre 15, 2012

Reforma constitucional

Avui el Diari El País em publica aquesta resposta en relació a la reforma constitucional que proposa el PSC

“La reforma constitucional que proponemos los socialistas catalanes debería contemplar al menos estos aspectos:

1. El reconocimiento de la identidad nacional catalana, de su singularidad en el marco español.

2. Reglas claras que delimiten con precisión los espacios competenciales del Estado y las comunidades y permitan que estas desarrollen en plenitud las políticas que tienen encomendadas, evitando solapamientos.

3. La capacidad de las comunidades para representar a escala europea e internacional a España en el marco de sus competencias exclusivas.

4. Conversión del Senado en un Consejo Federal con presencia de los Gobiernos autónomos.

5. Un federalismo fiscal por el que la gestión, recaudación, liquidación e inspección de todos los tributos corra a cargo de una Agencia Tributaria consorciada entre el Estado y las comunidades que lo requieran; y mecanismos de nivelación y solidaridad transparentes que garanticen el principio de ordinalidad.

El federalismo responde así a una realidad de soberanías compartidas, y permite adaptarse a la realidad asimétrica de las comunidades, para acoger los oportunos mecanismos bilaterales de negociación y las estructuras que permitan asociar a las comunidades a la gobernación del Estado. Dicha reforma requerirá del máximo acuerdo y debe ser abordada por el Congreso a iniciativa propia o a propuesta del Parlamento de Cataluña”.

octubre 14, 2012

Intervenció en el Consell Nacional per presentar les llistes del PSC al Parlament

Companys i companyes,

Vull agrair en primer lloc, molt sincerament, el recolzament que han rebut els companys i companyes que m’acompanyaran a les llistes de les diferents circumscripcions a les eleccions del Parlament de Catalunya. També vull aprofitar per expressar-vos el meu profund agraïment a les companyes i companys que ens han acompanyat, fins ara al Parlament realitzant una feina inestimable per al conjunt del nostre projecte. Gràcies companys pel vostre esforç, per la vostra dedicació i per tanta feina ben feta.

Sempre he entès la política com un repte compartit i col·lectiu. El vostre recolzament ens dóna la força per fer una gran campanya electoral. Res d’això tindria sentit per a mi, sense un partit darrere i sense un grup de companys i companyes que des d’avui mateix m’acompanyaran en aquest camí.

Però sobretot, res d’això no tindria cap sentit si no tinguéssim molt present que hi ha milers i milers de ciutadans i ciutadanes que esperen raons, motius i propostes per donar-nos la seva confiança. Us asseguro que les trobaran, aquest és el meu compromís i el dels companys i companyes que des d’avui m’acompanyen en aquest repte històric pel projecte socialista català.

Com ja sabeu, fa molts anys que formo part d’aquest gran projecte, i mai, mai, mai, ni com a militant de base de la joventut socialista, ni com alcalde de la quarta ciutat del país, he cregut en els líders messiànics, ni en les propostes messiàniques.

Sóc una persona a qui li agrada tocar de peus a terra. Disposada a liderar, però conscient que sense la complicitat i el concurs de la resta de la societat res del que faci no tindrà sentit.

Hem sentit els darrers dies a Artur Mas dir que ara és el moment que tots estiguin amb el President. Diuen els seus col·laboradors, els seus seguidors a les xarxes socials, els seus lemes de precampanya: “Tots amb el President”…

No companyes i companys, no és això el que necessita avui el país. El país fa dos anys que no necessita que tots estiguin amb el President, sinó que el President estigui amb tots i cadascun dels catalans i les catalanes. Tenir un president de tots, que és molt diferent!

¿O és que hem d’estar tots amb un president que ha fracassat, en només dos anys en els tres principals reptes que s’havia marcat per aquesta legislatura?
- La recuperació econòmica.
- La cohesió social.
- El pacte fiscal.

¿Pot el poble de Catalunya estar per seguir un profeta que anuncia un pacífic camí cap a la independència, quan no ha estat capaç ni tan sols d’aconseguir una posició única en matèria fiscal entre les forces polítiques del seu país?
¿Podem estar tots amb un president que comet la irresponsabilitat de dir que farà una consulta dins o fora de la llei?
¿Podem, llavors, estar tots amb un President que no és sincer, clar i transparent amb els seus anhels, amb el seu camí i el seu rumb per a Catalunya i els catalans?

Continuar llegint →