El foli en blanc pot ser la via de fuita per lliurar-se de l'embús, de l'empanada mental que, com molts aquí i ara, també té un servidor. Pot ser, però no és segur que quedi clar i sigui útil el que començo a escriure. Posem a la feina.
El primer és saber si es té veu pròpia, cosa difícil d'aconseguir a causa de la proliferació d'adoctrinaments amb que s'acoquina al personal des dels mitjans de comunicació. Clar que parlo de l'altre huracà, l'huracà Artur, l'huracà català. Enmig del foc creuat ensordecedor, en el qual els titulars de premsa cauen sobre els ulls i les oïdes com a bombes de racimo, sento l'impuls i la urgència de posar-me en la pell de l'emigrant que va deixar el fonamental de la seva ànima i la seva memòria a la terra d'origen per buscar-se la vida a Barcelona. Per l'aquell llavors de la meva adolescència, tenia la vaga noció que Catalunya assabenta era Barcelona. No ens anàvem a Catalunya, ens anàvem a Barcelona, i el seu nom sonava a mare nova, a taula de salvació. Ens tendien la seva mà des de Barcelona, els familiars que ens havien precedit i que ens animaven dient-nos que allí s'estava molt bé i es prosperava aviat. Però mentien amb una mentida commovedora i comprensible, doncs el veritablement urgent per a ells era taponar la ferida de l'enyorança pròpia, la ferida del desarrelament forçat per la circumstància d'un descomunal greuge comparatiu que els andalusos, extremenys i murcians, tan mal tractats, tan desatesos històricament, mai hem denunciat ni reivindicat. Vam ser una multitud de tristesa, incertesa i esperança, una rajada d'ànimes en la diàspora que ens va imposar la postguerra. Tots sentíem que allò era injust, i incert que en la destinació de Barcelona es guaririen els nostres mals. Tots sentíem, encara que molts hagin mort ja sense ser conscients d'això, que estàvem desertant, traint a la nostra pàtria noia, a la terra de la nostra nacencia.
Aquesta és l'hora de preguntar-li a Artur Más, i a tots els turiferarios que acompanyen al corifeo independentista, si alguna vegada han tingut en compte la generositat, la resignació, el silenci i la solitud dels immigrants el valor humà dels quals, per als successius governs de Catalunya, amb prou feines ha vingut mereixent el gest hipòcrita de la proximitat al fet que obliga la foto de cada quatre anys. Aquesta és l'hora, sí, i cal dir-ho. Perquè, com a la resta de la ciutadania no catalana de Catalunya, a la meva em va doldre Andalusia en la sang i en l'ànima i en la gola. Vaig voler ser gavina de les seves platges, oliva del seu oli, oli del seu llum d'oli, llum d'oli dels hiverns que l'apagaven. Vaig voler creure, em vaig equivocar, que Andalusia em comprenia i m'esperava.
Apostaria la veu que tant heu escoltat i alço ara, al fet que, davant l'huracà Artur, els andalusos de Catalunya se senten desolats, descentrats, desahitados, sense pàtria. Doncs bé, ja no més. Hem guardat massa silenci, hem conviscut massa temps amb l'aire educadamente despectiu d'els qui presumeixen de pedigrí català, hem vist massa vegades com, en un impuls patètic d'aconseguir predicamento en la societat catalana, gents de l'al·luvió immigrant, gent nostra, gent del nostre castigat sud, ha fet seu el crit estripat i fingit: Visca Catalunya!, oblidant o, la qual cosa és pitjor, sense atrevir-se a cridar també Visqui Andalusia! I Visqui Espanya!
www.lamarinera.es
