El Mundo 28 de octubre de 2012
domingo, 28 de octubre de 2012
UPyD equipara el referéndum a un 'golpe de Estado' con 'violencia moral'
El Mundo 28 de octubre de 2012
sábado, 27 de octubre de 2012
Muchas gracias!! UpyD ha presentado todos los avales para estar presente estas elecciones catalanas.
27.10.2012
jueves, 25 de octubre de 2012
Felip sin Miedo, al ridículo
Debo pedir disculpas si a lo largo de este artículo se me escapa la risa. Como portavoz en Catalunya de un partido con una clara vocación de llegar al gobierno de España y como candidato a la presidencia de la Generalitat, estoy obligado a tratar los asuntos serios con el tono grave que les corresponde. Y sin duda alguna, nada más serio que un desafío al orden constitucional por parte de un consejero de Interior. Nada más peligroso que instar a la policía autonómica catalana, los Mossos d’Esquadra, a servir a Catalunya y desobedecer la Constitución si llega el momento. Nada más grave que un alto representante político, que además es el máximo responsable de la policía autonómica, inste a los agentes a realizar un golpe contra la Carta Magna…
martes, 16 de octubre de 2012
Ahora, más que nunca: UPyD
miércoles, 12 de septiembre de 2012
Fugida cap endavant
Avui és 12 de setembre, l'endemà d'una gran manifestació a Barcelona. Després de la borratxera nacionalista; ciutadans, benvinguts a la realitat del dia a dia.
Uns diuen que es van manifestar per la independència de Catalunya, altres per recolzar el pacte fiscal o concert econòmic que vol CiU i Artur Mas per donar a Catalunya un status especial i diferent a les altres CC.AA., altres per manifestar el seu descontentament amb la situació de crisi política en la que estem abocats.
El que és cert és que els dirigents nacionalistes estan disposats a fer-se trampes al solitari. Mitjançant entitats satèl·lits convoquen una manifestació, la financen amb diners públics (subvenció a entitats, transports subvencionats, Generalitat i Ajuntaments posats a disposició de la manifestació, etc...) i, després, diuen: "El poble de Catalunya ha parlat". En tot cas, diguem: “Yo me lo guiso, yo me lo como”.
El poble de Catalunya ha estat majoritàriament a casa seva, a la platja, gaudint d'un dia de festa. Una part dels catalans (uns en edat de votar i molts nens i joves sense dret a vot) es van manifestar, gràcies al desplegament institucional per garantir-ne l'èxit i després de moltes setmanes d'una sistemàtica campanya publicitària a favor de la manifestació, on mitjans públics i privats subvencionats han fet propaganda, en el pitjor sentit del terme.
Una de les mentides que serveix per atiar aquest tipus de manifestacions és sostenir que hi ha un greuge constant d'Espanya vers Catalunya. Però la realitat és una altra: mai a la història, Catalunya ha tingut unes quotes d'autogovern com l'actual i Catalunya gestiona més recursos públics que mai, més inclús que els Länder alemanys, presos com a referència d'autogovern pels nacionalistes; la situació de la llengua catalana és la millor de la seva història, per nombre de parlants, per difusió, per publicacions, segons va reconèixer Ferran Mascarell, Conseller de Cultura.
De què serveix aquesta manifestació? Fonamentalment per encobrir la realitat de Catalunya i el fracàs de les polítiques nacionalistes dels governs Pujol, Montilla i Mas. Que Catalunya estigui en una situació social i econòmica precària no es culpa d'Espanya, doncs batem rècords negatius en comparació amb la resta d'Espanya. I recórrer a l'expedient de dir "Espanya en té la culpa" o "Espanya ens roba" és no voler rendir comptes ni assumir la responsabilitat política de la seva palmària ineficiència i malbaratament de diners públics en favor dels seus (premsa subvencionada, afiliats, amics, ....).
Mentre es parla d'independència no es parlarà de que realment ens interessa i ocupa: el treball, la salut, l'educació, la justícia, etc.... Es la gran coartada del nacionalisme per no rendir mai comptes ni assumir responsabilitats. Si no existís Espanya, la inventarien; no hi ha res millor que l’enemic exterior per no tenir que donar explicacions de la pròpia gestió. La culpa sempre és del enemic. La independència, per tant, és la "manta zamorana" que tot ho tapa.
Avui 12 de setembre, Catalunya té un atur de 21,95%. Catalunya és un desert per les noves generacions: un atur juvenil de gairebé del 50% i un índex d'abandonament educatiu prematur del 26%, el doble que la mitjana europea. Catalunya se situa per sota de la mitjana europea i espanyola en els principals indicadors educatius (taxa de graduació d'ESO, taxa d'escolarització i taxa d'abandonament educatiu), segons el darrer informe de la Fundació Jaume Bofill.
L’índex de producció industrial baixa de forma alarmant i davant de la manca d'una política industrial, la Generalitat vol tornar a la política del pilotasso amb casinos, escurabutxaques, hotels i camps de golf. Es tot el que pot oferir als catalans. El res absolut.
Però també una proposta d'independència té una vessant d'ètica pública. Sobre quines bases d'ètica política volen construir el seu nou Estat?. Cal jutjar-los pels seus fets.
Hoy es 12 de septiembre, el día siguiente de una gran manifestación en Barcelona. Después de la borrachera nacionalista; ciudadanos, bienvenidos a la realidad del día a día.
Hay que valorar el cómo y por qué de esta manifestación.
Lo cierto es que los dirigentes nacionalistas están dispuestos a hacerse trampas en el solitario. Mediante entidades satélites convocan una manifestación, la financian con dinero público (subvención a entidades, transportes subvencionados, Generalitat y Ayuntamientos puestos a disposición de la manifestación, etc...) y, después, dicen: "El pueblo de Cataluña ha hablado". En todo caso, digamos: “Yo me lo guiso, yo me lo como”.
El pueblo de Cataluña mayoritariamente ha estado en su casa, en la playa, disfrutando de un día de fiesta. Una parte de los catalanes (unos en edad de votar y muchos niños y jóvenes sin derecho a voto) se manifestaron, gracias al despliegue institucional para garantizar el éxito y después de muchas semanas de una sistemática campaña publicitaria a favor de la manifestación, donde medios públicos y privados subvencionados han hecho propaganda, en el peor sentido del término.
Finalmente, se apela a un supuesto agravio fiscal basado en que Cataluña, como región rica, transfiere más recursos de los que recibe. Es una obviedad decir que la finalidad de la fiscalidad es la redistribución de la riqueza y pretender que no haya redistribución es negar la esencia misma de la fiscalidad. En todos los Estados de estructura federal, la fiscalidad es una cuestión permanentemente abierta, pues la realidad económica es cambiante y hay que ajustarla a ésta. No nos tiene que dar miedo en un Estado descentralizado hablar de financiación y es legítimo. Pero, querer lograr un statuts especial y privilegiado es contrario a los principios de igualdad y de democracia que rige un Estado constitucional de Derecho. Pero, aún así, este es un propósito de los nacionalistas, tener un trato diferenciado y privilegiado frente el resto de España, a imagen del concierto vasco y navarro. Con una justificación puramente identitaria, por ser quien somos.
Mientras se habla de independencia no se hablará de que realmente nos interesa y ocupa: el trabajo, la salud, la educación, la justicia, etc.... Es la gran coartada del nacionalismo para no rendir nunca cuentas ni asumir responsabilidades. Si no existiera España, la inventarían; no hay nada mejor que el enemigo exterior para no tener que dar explicaciones de la propia gestión. La culpa siempre es del enemigo. La independencia, por lo tanto, es la "manta zamorana" que todo lo tapa.
Hoy 12 de septiembre, Cataluña tiene un paro de 21,95%. Cataluña es un desierto por las nuevas generaciones: un paro juvenil de casi del 50% y un índice de abandono educativo prematuro del 26%, el doble que la media europea. Cataluña se sitúa por debajo de la media europea y española en los principales indicadores educativos (tasa de graduación de ESO, tasa de escolarización y tasa de abandono educativo), según el último informe de la Fundación Jaume Bofill.
El índice de producción industrial baja de forma alarmante y ante la carencia de una política industrial, la Generalitat quiere volver a la política del pelotazo con casinos, tragaperras, hoteles y campos de golf. Todo lo que pueden ofrecer a los catalanes: la nada más absoluta.
Pero también una propuesta de independencia tiene una vertiente de ética pública. ¿Sobre qué bases de ética política quieren construir su nuevo Estado?. Hay que juzgarlos por sus hechos.
No debemos dejar usar el nombre de Cataluña y de los catalanes para oscuras operaciones políticas. Cataluña es plural y diversa: en las formas de ver y vivir el mundo, en lenguas, en creencias. Y esto es el que nos quieren negar los nacionalistas, imponernos una visión monolítica y excluyente de Cataluña, su visión.
No en mi nombre, no en nuestro nombre.
sábado, 23 de abril de 2011
Una consulta, francament, il•legal i antidemocràtica.
La convocatoria de una llamada consulta popular por la independencia bajo la apariencia de referéndum ha acabado como el que era: flor de un día.
La pretendida consulta, en realidad, ha sido una encuesta a gran escala, animada por los medios de comunicación, los oficiales y los subvencionados, y facilitada por numerosas instituciones públicas que han hecho un uso indebido e ilegal de presupuestos e instalaciones oficiales. De esta forma, los independentistas han podido hacer el mapa de sus potenciales votantes y dónde están. Una encuesta baratísima para ellos, pero carísima por la ciudadanía pues se ha pagado con dinero y recursos públicos.
Evidentemente, no era una “consulta” democrática, donde se garantizara un voto universal, libre, igual, directo y secreto. La democracia era el que menos importaba: la “consulta” estaba preordenada a un resultado, el censo había sido diseñado para lograr el resultado (menores de edad e inmigrantes sin regularizar), la votación ha durado 4 meses durante los que, literalmente, se ha perseguido el voto por las calles y los domicilios, y, lo que es peor, el voto no era secreto (cada voto era identificado con nombres y apellidos), algo insólito en una pretendida “consulta” democrática. Estos trazos dan paralelismos evidentes con los referéndums convocados por Fidel Castro o por Franco, pero incluso en los referéndums castristas y franquistas eran más cuidadosos en las apariencias. Esta es la concepción instrumental de la democracia de los independentistas: usar y apelar a la democracia sólo en cuanto les pueda ser útil para su objetivo. La paradoja ha sido que, a pesar de haber manipulado el censo electoral, la participación ha sido inferior que con un censo electoral sin manipular; la consecuencia es clara: la gente más joven les ha dado la espalda.
Mientras tanto, CiU –el partido que siempre dice actuar con sentido de Estado- ha ido abanicando las brasas para que este fuego no se apagara, pues pueden sacar tajada. La vieja y conocida trayectoria política de CiU les avala en este comportamiento indigno y vergonzante: jugar “a la puta y a la mojigata”.
Jordi Pujol creó escuela y tiene sus alumnos aventajados en Artur Mas y Pujol-niño. Esto les permite, una vez más, envolviéndose en la bandera de Catalunya, esconder la realidad del país que ellos mismos están construyendo: el expolio del Palacio de la Música donde hay implicada parte importante de la cúpula de Convergència, el dinero evadido a paraísos fiscales mientras se nos habla de patriotismo y de austeridad.
Lo que ha puesto en evidencia con la participación a la “consulta” por parte de Artur Mas y demás Consejeros de la Generalitat (Mascarell, Ortega, Fernández Bozal, etc....) es su carencia de lealtad institucional. Prefieren vivir al margen del respecto a las leyes democráticas que nos hemos dado y hacerles el juego a aquellos que pretenden socavar la democracia mediante parodias de democracia. Por otro lado, es evidente que se ha abandonado la pedagogía política y ahora quién lleva la iniciativa política ya no son los políticos catalanes, sino que estos son los títeres de los independentistas.
La utilidad de esta consulta por CiU es facilitar el antiguo juego de la amenaza y la extorsión al Gobierno del Estado. Ya lo dijo el prescriptor ideológico de CiU, Jordi Barbeta, ahora el planteamiento de CiU será la extorsión: o concierto económico (un trato fiscal particular, privilegiado e insolidario) o amenazar con la independencia.. Nada de nuevo en la manera de hacer política de CiU. Llevan 30 años haciendo lo mismo. Lo más lamentable de todo esto es que el mismo Artur Mas cerró personalmente con el Presidente Rodriguez un pacto fiscal con el nuevo Estatuto que ahora se desdice en menos de 4 años. La falta de palabra y lealtad política es su forma de entender la política.
Se ha instalado en Cataluña una democracia de baja calidad, donde sólo interesa la democracia en cuanto que pueda ser útil para lograr cuotas de poder político o económico. Los perdedores somos todos los ciudadanos y los ganadores, los trileros, son los políticos que nos gobiernan.
sábado, 13 de noviembre de 2010
De l’apedaçament a la reforma de l’Estat
L’actual crisi econòmica ha posat de manifest l’existència d’una crisi més profunda i greu, la crisi política de l’Estat. La ineficàcia i ineficiència de l’Estat és conseqüència del creixement desordenat i anàrquic de l’Estat de les autonomies, –creat sota la política del “peix al cove”- on ha primat, no la bona prestació de serveis públics ni els drets dels ciutadans, sinó l’assoliment de quotes de poder polític que afermés l’hegemonia de les opcions nacionalistes al seu territori a canvi de assegurar els successius Governs de l’Estat a les dos grans forces polítiques, dites nacionals.
Davant d’aquesta situació, els partits nacionalistes han sabut treure’n rendiment i, mitjançant el victimisme i la queixa constants; a cada bugada o negociació, l’Estat i, en definitiva, els ciutadans hem perdut un llençol, en pèrdua de drets i llibertats.
Els grans partits nacionals, PSOE i PP, no estan per millorar l’estructura de l’Estat, sinó fer els canvis imprescindibles que els permeti mantenir el seu “statu quo” en quota de poder a les institucions; i, per això, només tenen interès en apedaçar el sistema polític, encara que sigui a costa d’acabar amb la solidaritat entre els territoris i la igualtat dels ciutadans, per tal de poder continuar mantenint la seva alternança al poder. Així s’ha pogut veure en tots els processos estatutaris català, aragonès, valencià i andalús; on s’ha mantingut discursos diferents, i sovint contradictoris, en funció del electorat de cada lloc.
Però d’aquesta crisi política només es pot sortir afrontant la qüestió i que és abordant les reformes necessàries del sistema polític. Per això, des de UPyD, amb valentia, proposem el que cap altra força política ha gosat proposar en trenta anys de democràcia: la reforma de la Constitució cap un model federal, amb el tancament del model territorial que asseguri la igualtat de tots els espanyols i l’adopció de mesures per la regeneració democràtica com la reforma de la llei electoral, la limitació de mandats i la total transparència administrativa. En definitiva, la racionalització i la modernització de l’Estat sota els axiomes de la competitivitat, l’eficàcia, la igualtat dels ciutadans i la defensa de les llibertats individuals.
Catalunya és el paradigma de tot aquest procés erràtic de deriva política. L’aprovació d’un Estatut innecessari i inútil, empès únicament per donar més poder polític als partits nacionalistes en detriment dels drets dels ciutadans, la imposició coactiva d’una política lingüística monolingüe en català que perjudica als estudiants, a la competitivitat de les empreses i a la necessària competència professional a la Universitat i al món del treball, l’augment de la pressió fiscal i una Administració autonòmica mastodòntica, ineficaç, clientelar i sovint corrupta són els símptomes d’una malaltia democràtica. Mentrestant, la realitat del carrer en diu que ¼ part dels joves catalans, entre 16 i 24 anys, no tenen feina ni estudien i queden al marge de la societat, aturats d’avui i exclosos socialment demà.
Catalunya necessita al Parlament de Catalunya la presència d’una força progressista i veritablement nacional com ho és UPyD, que vetlli i lluiti –com ho està fent Rosa Díez al Congrés de Diputats, Francisco Sosa Wagner al Parlament Europeu i Gorka Maneiro al Parlament basc; on defenem arreu les mateixes coses- per la construcció d’un país modern, veritablement competitiu, i que garanteixi a tots els ciutadans el principi d’igualtat a tota Espanya, sense diferències ni privilegis entre territoris, que no tenen cap empara democràtica al S. XXI.
Per això us demanem el vostre vot per UPyD a les eleccions al Parlament de Catalunya. UPyD, l’alternativa necessària.
(Para el diario de campaña de las elecciones autonómicas catalanas 2010)