Marc Vidal i Pou candidat al Congrés per ICV
En Marc Vidal és el cap de llista al Congrés dels Diputats per Iniciativa per Catalunya-Verds a la demarcació de Girona. És llicenciat en Psicopedagogia i ha treballat durant anys en el món de la educació al institut Baix Empordà de Palafrugell. Ha exercit responsabilitats sindicals diverses i en la darrera legislatura ha estat delegat territorial del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació a Girona. A nivell municipal és regidor de Regencós i conseller comarcal del Baix Empordà.
Quines són les principals propostes del vostre partit per les comarques gironines?
La defensa dels serveis públics pels que tanta gent ha lluitat anys i anys, el canvi de la política fiscal i econòmica que ofega a les empreses i aboca als treballadors a l’atur, i la creació d’ocupació en sectors emergents com l’ecoturisme, les energies renovables, les tecnologies de la informació, la rehabilitació energètica d’edificis… Des de sempre les crisis s’han superat perquè el sector públic ha fet de motor invertint en els sectors estratègics. Fins ara totes les decisions que s’han pres van en sentit contrari: afeblir el sector públic i deixar-ho tot a un mercat que no dóna respostes a cap dels reptes que tenim per davant.
Quins temes creus que són prioritaris en aquest moment tant en sentit estatal com a nivell local?
D’entrada aturar la sagnia de destrucció de llocs de treball generada per una política neoliberal que només creu en la reducció de la despesa però obvia l’obtenció d’ingressos. Cal reactivar urgentment l’economia productiva i per fer-ho calen “calers”. D’on els hem de treure aquests diners? Doncs de l’economia especulativa que és la que ens ha portat a aquesta situació per la cobdícia d’obtenir uns guanys forassenyats. Aquest capital acumulat és el que ha d’aflorar controlant el frau fiscal i ha de pagar impostos majors que l’economia productiva per donar senyals al mercat que la millor inversió no és l’especulació si no la inversió en producció de béns i serveis. Un cop fet això haurem de reformar altres coses que no han evitat (o fins i tot han facilitat) que arribéssim a la crisi actual: model de democràcia, paper dels mitjans de comunicació, mecanismes de control financer com el Banc d’Espanya…
Creus que la crisi se soluciona amb grans propostes a nivell estatal o cal tractar-la segons les necessitats i oportunitats de cada territori?
Hi ha d’haver un canvi de normatives estatals, especialment en temes financers i fiscals, i aprofitar totes les oportunitats locals per acostar-nos cap un nou model productiu que sigui més sostenible que el que teníem fins ara.
Creu que el pacte fiscal ajudaria a incentivar l’economia a Catalunya i a alleugerir les tensions amb l’estat central?
El pacte fiscal seria una bona notícia per Catalunya però sens dubte, lluny d’alleugerir tensions, les incrementarà. D’altra banda, els nous ingressos poden quedar en un no res si no hi ha reforma fiscal que faci aflorar el capital acumulat durant tots els anys de bombolla financera i si no prenem mesures per evitar que torni a passar.
L’atur és un problema cada dia més gran però quins canvis consideres més necessaris per a reformar la llei laboral?
Suprimir la darrera reforma laboral aprovada pel Govern. La reactivació econòmica no passa per rebaixar els costos laborals. Els països amb més capacitat econòmica són els països que tenen unes millors relacions laborals. Si no hi ha ocupació per a tots el que cal és repartir-la millor, facilitar la reducció de jornades, incentivar als empresaris que contractin a temps parcial indefinit, treballar menys, i lògicament guanyar menys, per a que treballi tothom. La creació d’ocupació passa també per facilitar el crèdit a les petites i mitjanes empreses. Si els bancs no poden assumir aquest paper que tanquin, i en comptes d’invertir diners en salvar els bancs els invertim en crear una estructura pública paral·lela de crèdit sanejada i amb garanties. És el paper que tenien les caixes abans de convertir-se en bancs i acabar pitjor que ells.
Hi ha molts municipis que han rebut diners de l’Estat i que ara amb la crisi no els poden tornar. Què passarà amb aquests?
Tornar, no han de tornar res. L’Estat els descomptarà de les transferències anuals. Ara bé no és el mateix que es descompti en un sol any i provocar problemes de tresoreria als ajuntaments o que es descompti en cinc anys i possibiliti un ajustament en les despeses. L’Estat ha d’entendre que de la mateixa manera que el Pla Zapatero va generar ocupació a través de la despesa municipal, la contracció sobtada d’aquesta provocarà atur.
La demarcació de Girona només té 27 km d’autovies, essent la que en té menys de tot l’estat. Té sentit que un territori d’enllaç per carretera amb Europa tingui tant poques carreteres estatals?
Aquesta dada fa trampa. Parlem d’autovies o parlem de vies d’alta capacitat? perquè si sumem les autovies i les autopistes la cosa canvia radicalment. Catalunya és la segona regió d’Europa amb més kms autovies i autopistes per cada milió d’habitants, tan sols per darrera de Luxemburg. La mitjana de la Europa dels 15 és de 125 kms/Mhab mentre a Catalunya estem als 175 i està planificat en el Pla d’infraestructures que al 2026 arribem als 350, situant-nos per sobre dels EUA, Japó i de tots els països d’Europa. Per contra, si mirem les dades en ferrocarril convencional, mentre a l’Europa dels 15 hi ha 415 kms/Mhab, a Catalunya tan sols en tenim 230. Falten autovies o el que falten són trens?
La N-II amb un trànsit diari de més de 22.000 vehicles segueix amb un estat lamentable que fa que no sigui una alternativa real a l’autopista AP-7. Quines previsions hi ha que aquest tema se solucioni?
El problema rau en què potser no ha de ser una alternativa a l’AP-7, sinó que l’AP-7 és la solució. En l’estudi informatiu del desdoblament de la N-II hi havia una alternativa que va ser desestimada. Es deia alternativa R i consistia en rescatar la concessió de l’autopista per tal que aquesta esdevingués la N-II lliure de peatge. Curiosament aquesta alternativa era la més econòmica i la que produïa un menor impacte ambiental. No es va voler molestar a Abertis i La Caixa prenent la decisió que era més lògica i ara ens trobem com ens trobem. Com sortim d’aquí? El tram de la Selva-Gironès amb obres civils inacabades no podem ara deixar-lo així. Cal acabar-lo sigui com sigui. Però en el tram Girona-Figueres on només s’han produït moviments de terres cal recuperar el seny de l’alternativa R. No podem seguir dilapidant els diners que necessitem en Sanitat o Educació sota el ciment i l’asfalt.
Darrerament s’ha parlat de les millores de l’eix ferroviari Barcelona-Vic-Ripoll-Puigcerdà-França per tal d’incentivar el creixement econòmic d’aquests territoris. Quina és la vostra opinió?
Ens reconforta que ara tothom parli d’aquest tema quan nosaltres fa 20 anys que ho estem demanant. Ens preocupa que ara tothom estigui tant d’acord. És la cançó enfadosa de cada contesa electoral. Hi han partits que creuen que el tren és una cosa del passat i que el cotxe és el paradigma del progrés. A ICV sempre hem defensat el tren perquè és el mètode més ecològic i econòmic per desplaçar-se. Si comparem la inversió feta en ferrocarril i en carreteres en els més de 30 anys de democràcia entendrem perquè encara el tren de Vic a Ripoll funciona amb via única.
Malgrat la pressió creixent perquè apareguin solucions polítiques a la crisi, cada vegada hi ha més desafecció i abstencionisme. Què manca i què creus que els pot aportar les eleccions del 20-N?
No podem quedar-nos en la lamentació dels errors comesos per un model de progrés que s’ha demostrat que tan sols era un somni. Un cop desperts no podem tornar a enfonsar-nos en el coixí i somiar en els vells bons temps amb l’esperança que tornin. Hem de preparar el futur i tenim molta feina a fer. Hem de canviar el que no ha funcionat per no repetir els errors i generar noves possibilitats econòmiques i socials que tinguin per finalitat generar benestar i protegir el medi ambient. Aquestes eleccions són clau perquè ens estem jugant, no només com sortir de la crisi sinó el model de societat que volem pel futur. La desafecció ha vingut perquè els partits majoritaris no han sabut preveure el futur i han governat pensant que tot es basava en tenir content el diner. Però hi han altres opcions com la d’ICV-EUiA que, com la resta de partits verds europeus, des de fa molts anys anticipem el futur i proposem alternatives que malauradament mai hem pogut dur a terme perquè no hem tingut la suficient força per fer-ho. Aquesta força la donen els vots, no la dóna l’abstenció. Els ciutadans estan reclamant més participació i una democràcia diferent, més real, més participativa, nosaltres també. Si tenim la seva confiança junts podem construir el futur.
