Pere Gómez

 Encara no l’he llegit, però en començo a tenir moltes ganes, tot i el considerable volum de la història, i que el gènere no m’acaba de fer el pes. Ho reconec: mai no he estat un devot de Tolkien... Dissabte passat, a can Tricheria, l’encarregada de fer-ne les presentacions no podia ser més solvent: la Mita Casacuberta ens va anar explanant els nusos d’una història verament sorprenent, fins al punt de reconèixer que l’havia enganxat tot i declarar, com jo mateix, que no és ben bé el seu gènere preferit.

Continuar llegint

 He llegit amb interès l’últim llibre d’en Sánchez Piñol que feia anys que esperava. I m’ha agradat..., però no m’ha entusiasmat. És clar que li havia posat el llistó molt alt, un horitzó d’expectatives difícil d’igualar: m’havia interessat La pell freda, però he de reconèixer que sóc un fan de Pandora al Congo. I, és clar, la darrera novel•la d’en Sánchez Piñol havia de ser extraordinària.

Continuar llegint

 Em pensava que algú enllà del Rubicó hi hauria un moment que posaria seny, però veig que hi ha coses que són impossibles... La futura presidenta del PSOE (si aconsegueix esborrar del tot l’estigma de “catalana”) ja la va vessar quan es va lamentar que la independència de Catalunya l’obligaria a triar la nacionalitat del seu fill i que ella no es volia trobar en aquestes circumstàncies... (Aquests dies, per exemple, li ha respost algú tan poc susceptible de ser ni tan sols “catalanista” com en Loquillo, el cantant: deia, en una entrevista, que tant li feia la independència de Catalunya –mentida, és clar, ell que és unionista fins a la medul•la-, perquè tindria dues nacionalitats.

Continuar llegint

 Ple d’octubre: ple de pressupostos. Potser és el Ple més àrid i llarg de tot l’any, el Ple que tracta més de “números”, el més “infumable”. És clar, però, que és el més important de tots. Hi decidim les línies mestres que regiran l’actuació municipal de tot l’any vinent. En aquest cas, l’apartat dels pressupostos va tirar endavant amb el vot a favor de l’equip de govern i l’abstenció de tots els grups de l’oposició.

Continuar llegint

 Acabo de sentir a l’Ara l’entrevista que en Carles Capdevila li ha fet a Ramon Madaula. Hi exposa que s’acaba de fer del PSC perquè és el moment de parlar clar i de posicionar-se públicament i pensa que el federalisme que defensa el PSC és la millor opció per a Catalunya. Com que en Ramon Madaula hi diu que voldria poder parlar amb un independentista per veure si el pot convèncer, jo que no hi puc parlar em limito a escriure’n quatre ratlles.

Continuar llegint

 Avui s’ha mort en Jordi Castellanos, un d’aquells humanistes discrets que poblen el nostre país i que ens van desapareixent de mica en mica, però inexorablement. No sé fins a quin punt sabrem substituir-los, però em fa por que en el camp de les Humanitats no acabem d’estar a l’altura. Vaig conèixer en Jordi, evidentment, a través dels seus estudis de literatura contemporània mentre estudiava a la Universitat de Barcelona.

Continuar llegint

 Potser algun dia el 15 d’octubre serà una data clau de la Catalunya independent. El 15 d’octubre del 1940 van afusellar Lluís Companys perquè era el president del govern de Catalunya, perquè representava tots els catalans, que no havien volgut deixar de ser catalans a mans dels feixistes absolutistes. Algun dia m’agradaria poder anar a Barcelona, a les sis de la matinada d’un 15 d’octubre, per rememorar el camí que va haver de fer el nostre president.

Continuar llegint

 És clar que tot plegat era ben previsible. Aquests dies, però, les manifestacions del ministre Wert han aconseguit que m’espavilés. Volia parlar de feixisme, d’incultura, de franquisme i de dictadura, d’imposició i de colonialisme...; però m’he acabat mossegant la llengua. I em deia: ja s’ho faran! Però em sap greu pels espanyols. De debò: ja fa temps que em sap molt greu que els espanyols hagin de suportar un ministre de cultura, d’educació i d’esports com aquest.

Continuar llegint

 Algunes de les reticències respecte a les demandes de llibertat del poble català em recorden l’”ara no toca” que va fer famós el president Pujol, recentment reconvertit a l’independentisme (per la força de la raó i la dura realitat). Què vol dir ara no toca? Amb l’excusa que són temps de crisi econòmica, que l’important és superar aquestes dificultats i que la millor manera de sortir-ne és “todos juntos”, molts pretenen esborrar les reivindicacions catalanes i disfressar-les d’egoisme i d’insolidaritat.

Continuar llegint

 Avui ha estat un dia històric... D’aquells que, els que el podem viure, ens podem sentir ben orgullosos. Doncs sí: finalment, “alea iacta est”! I Cèsar va passar el Rubicó. No hi ha marxa enrere... I no hi ha marxa enrere perquè milions de catalans ho estem esperant! Des d’aquell que et para pel carrer per dir-te: “No afluixeu. Hi tenim totes les esperances.” Al company de feina que et somriu i et deixa anar un “Ja ho tenim! I semblava impossible.

Continuar llegint