En el següent recull hi trobareu les màximes que durant aquesta campanya he anat piulant a les xarxes facebook i twitter. També, en alguns casos, hi ha el link de la notícia per si voleu aprofundir-hi un xic més. En tot cas, aquest dia de reflexió serveix per pensar pel futur de la nostra mil·lenària nació. Fem-ho possible

1. Amb el contenciós contra Girona i Figueres pels trens de l’onze de setembre, el PP es treu la careta: ni rastre de respecte a les idees dels qui no pensen com ells! No afluixarem!

2. President: fas que volguem ser un país millor! Fas que volguem ser millors persones! No fallarem

3. La mort d’en Jordi Comas commociona I commou a tot el país! Va ser un empresari compromès les 24h del dia amb els gironins I amb el futur de Catalunya!

4. Ni ens atraparà la depressió de la bronca ni la temeritat dels qui voldrien tirar pel dret!

5. De grat o per força, el catalanisme hem sortit del confort de l’ambigüitat. Ens cal decidir si ens assimilem resignadament a Espanya o si juguem fort per l’estat propi! Jo ho tinc claríssim! http://comunitat.emporda.info/entrevista-chat/4426/eleccions/xat-amb-santi-vila-ciu/entrevista.html

6. Que es deixin d’històries! Tota una època s’ha acabat! Anem a situar Catalunya entre els millors estats del món!

7. A deu dies de les eleccions més importants dels darrers tres cents anys! Som una comunitat prou rica i emprenedora com per no haver de renunciar a un estat millor, socialment just i nacionalment lliure!

8. Aquesta és una vaga legítima i compresible, com ho és que milers de ciutadans prefereixin seguir treballant per no empitjorar encara més les coses!

9. “..doneu-nos la tramuntana justa, que ens aixugui l’herba i no ens espolsi el blat!”  Fages de Climent

10.  Avui al Castell de Montsoriu, reflexions d’un moment fundacional per Catalunya: estat propi, cultura i patrimoni. Som una nació amb història i caràcter.
11.  Tota una època s’ha acabat. El futur.. és ara! Volem l’Estat propi, no contra ningú sinó per un país millor i lliure http://bit.ly/S9lOTv

12.  Un estat propi ens donarà llibertat per desenvolupar els nostres ports amb tranquil·litat. http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/591966-ciu-denuncia-que-lestat-abandona-el-port-de-palamos.html

13.  La cultura és un espai de cohesió social i creixement. http://www.vilaweb.cat/noticia/4053244/20121106/manifest-progressistes-favor-president-mas.html

14. Una Catalunya amb estat propi potser la porta definitiva del mediterrani al món. http://www.diaridegirona.cat/catalunya/2012/11/22/vila-diu-que-catalunya-propi-pot-porta-mediterrania-al-mon/592025.html

15.  Ser referent en polítiques progressistes només té un camí possible. http://catalunyaestatprogres.wordpress.com/author/catalunyaestatprogres/

16. “Manifest per l’Estat propi, la cohesió i el progrés social”. L’auditori del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) ha acollit avui l’acte per donar a conèixer el “Manifest per l’Estat propi, la cohesió i el progrés social”, que han firmat més de 150 intel·lectuals i empresaris de diverses ideologies d’arreu de Catalunya. Entre les persones que han signat el document destaquen noms com els de Xavier Rubert de Ventós, Ferran Mascarell, Vicenç Altaió, Clara Ponsatí, Esther Sánchez, Carles Hac Mor, Fèlix Martí, Àlex Susanna, Jaume Sobrequés, Juste de Nin, Laura Borràs, Xavier Bru de Sala, Vicenç Villatoro, Pau Garcia-Milà, David Castillo i Ferran Requejo, així com els gironins Esther Casademont, Ramon Sargatal, Francesc Aleu i Ricard Planas, entre altres.

Un Estat propi ens permetrà ser un referent en polítiques progressistes. En uns moments tan excepcionals com els d’ara, és imprescindible una majoria suficient a les urnes per fer aquesta aposta definitiva.

Treballar per un Estat propi que sigui una eina eficaç per a garantir els fonaments de l’Estat social del benestar, la voluntat de justícia social del poble i la qualitat de vida de tots els ciutadans que hi viuen.

Ha de garantir la igualtat d’oportunitats per a tots els ciutadans, la presència de la cultura catalana en un món globalitzat i la voluntat d’innovació imprescindible per afrontar amb garanties el nostre futur com a comunitat.

Un Estat propi que es comprometi amb la cultura humanística, científica i artística, i amb l’educació com el veritable fonament bàsic de la identitat i del progrés del poble.

17. ” Tot és possible, tot està per fer”. Miquel Martí i Pol.

18.  Som una nació mil.lenària, decidits a aconseguir la llibertat plena. Els gironins serem claus. Comença la campanya.

19.  La riquesa que generem no es retorna en infraestructures. http://www.lavanguardia.com/local/girona/20121122/54355737601/vila-diu-que-ciu-ha-acreditat-el-compromis-amb-l-aeroport-de-girona-amb-el-projecte-del-baixador-del.html

20.  Vull que l’Estat propi sigui una esperança per als sectors més innovadors i progressistes. Populars i socialistes continuen analitzant la realitat amb ulleres del segle XX!

21.  Ho tenim clar! Apostem pel futur.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/591070-ciu-vol-demostrar-que-la-diada-no-va-ser-una-deria-puntual.html

22.  Les pensions estan assegurades en un estat propi català.

23. Cal fer entendre a Barcelona que més enllà d’aquesta magnífica ciutat hi ha vida intel·ligent. http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/eleccions-2012/santi-politic-que-llegeix-aixo-gaire-habitual-2253812

24. “Ens alçem els dos en encesa espera, el poble i jo”. Salvador Espriu

Fa dos anys una cinquantena de gironins publicàvem un llibre-manifest amb el títol “Començar il·lusiona. Un moment fundacional a Catalunya.” El denominador comú de tots els escrits compil·lats en aquell opuscle era el convenciment que després de trenta anys frustrants d’intentar i comprometre’ns amb la viabilitat d’una Espanya plural s’albirava l’hora que els catalans emprenguéssim el nostre propi camí cap a la llibertat plena, sense agrors ni ressentiments però també determinats a no haver de fer renúncies ni autogols. El desaire recent del Govern espanyol davant l’enèssim intent de reconduir l’injust tracte fiscal cap a Catalunya ha precipitat els esdeveniments i la necessitat de canviar d’estratègia. De fet, pocs dies abans, un milió i mig de ciutadans ens havíem manifestat pels carrers de Barcelona reclamant sense matisos la llibertat plena.

En disoldre el Parlament, convocar eleccions i comprometre la convocatòria d’una consulta per saber si els catalans volem tenir un estat propi, el President Mas ha interpretat el signe dels temps amb honestedat, valentia i generositat. Per damunt de partidismes i càlculs oportunistes és l’hora que ciutadans i polítics convergim en un únic projecte veritablement fundacional a Catalunya:  la constitució d’un estat propi, en el marc de les nacions d’Europa, que garanteixi el nostre model de societat, la llibertat, el progrés i el benestar del conjunt de catalans i catalanes. Martin Luther King, en un dels seus discursos més memorables i també en un veritable moment de refundació en aquest cas dels Estats Units va recordar als seus conciutadans que als ulls de les generacions futures clamarien tant al cel les injustícies dels malfactors com els silencis i la falta de compromís dels homes i les dones de bona fe. Davant la gravetat dels temps que ens toquen viure és l’hora de fer un pas endavant i posar-nos al costat del President!

La crisi institucional i de confiança que viuen Catalunya i l’Estat espanyol recorda la crisi finisecular que es va viure a propòsit de la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines ara fa més de cent anys. Com aleshores, una greu recessió econòmica i l’esnfonsament de la credibilitat i autoritat de l’Estat espanyol han fet aflorar la voluntat d’exercir la plena sobirania de la majoria de catalans. En aquells moments, va ser configurant una personalitat nacional moderna, ara ho és plantejant obertament la necessitat de la secessió.

 Abans de dir res més, una veritat em sembla incontestable i necessari de recordar amb claredat i sense matisos: Espanya i Catalunya han viscut els millors 30 anys de la seva història: creixement econòmic i extensió de l’estat del benestar, estabilitat política, pau social. Davant la creixent tensió política i institucional i especialment davant de les respostes polítiques que hi estem donant, alguns pensen que els humans, de vegades, sembla que ens cansem d’estar bé.

 Dit això, més enllà de la ciclòpica recessió econòmica que colpeja empreses i persones, que és la que explica realment la indignació transversal que sentim tots, intentar explicar els motius que han dut a aquesta situació penso que té a veure amb dos tipus de raons: les raons econòmiques, expoli fiscal i discriminació sistemàtica en la planificació de les inversions i les raons polítiques, de base cultural.

 Alguns diuen que plantejar la necessitat d’un nou Pacte fiscal és un error, similar a la darrera revisió estatutària. Més enllà de l’escepticisme davant del seu possible èxit o fracàs, és innegable que si el seu resultat és novament frustrant incrementarà la legitimitat i consens social de l’opció per la independència. Igual d’important, la planificació de les infraestructres aeroportuàries, ferroviàries, marítimes s’ha fet sempre amb criteris polítics, que no econòmics, posant així en risc la pròpia viabilitat econòmica de l’Estat en general i de Catalunya en concret. Pressupostos discriminatoris que, a més, al nostre país mai no arriben ni  a executar-se íntegrament.

 Raons polítiques. Especialment a partir dels noranta, els catalans hem patit sistemàticament l’acció d’uns governs hostils, del PP i del partit socialista, per als qui la diversitat cultural i ideològica i l’autonomia política no han estat mai un valor sinó un problema. Fills de l’Espanya negra, els dirigents espanyols d’aquests darrers vint anys han estat perfectes continuadors d’una cultura política excloent i unitarista, que sempre ha tingut els seus dimonis particulars a perseguir: moros i jueus a l’Espanya moderna; liberals, maçons, protestants, comunistes i catalanistes fins als nostres dies.  La sentència del TC contra l’Estatut, les contínues sentències en contra de la llengua per part del TS o, de fet, la pervivència de la pròpia constitució, un veritable insult als valors democràtics de la meva generació, més sensible encara avui a principis antidemocràtics (arts 155, 116) que al que haurien de ser els principis fundacionals d’un estat de dret democràtic són alguns dels tants i tants exemples que encarnen aquesta lamentable mala tradició, com hauria dit Carles Cardó.

 Per tot això, estic absolutament segur que la manifestació independentista de demà serà un gran èxit. Catalunya es mostrarà al món independentista encara que molts dels que hi serem hàgim dedicat tota la nostra més curta o més llarga trajectòria política a intentar aconseguir que l’Espanya plural sigui possible. Molts dels que hi anirem, a més, treballarem fins al darrer minut perquè les coses acabin bé, perquè Catalunya assoleixi finalment la sobirania fiscal i pugui esdevenir un estat propi sense haver d’arribar al conflicte ni la secessió. Si existeix però alguna possibilitat que les coses acabin bé, sense ruptures ni conflictes violents, és imprescindible que el Govern d’Espanya i el món vegin que estem disposats, sincerament, a arribar fins a l’extrem,  que vol dir a prendre el camí de la independència i dir adéu a Espanya!

I els humans, de vegades, sembla que ens cansem d’estar bé. Ens ha tocat viure temps convulsos. Xerraires de tertúlia i gurús pseudoacadèmics prediquen novament la fi del capitalisme, la crisi irreversible de confiança entre ciutadans i institucions, el divorci irreparable entre Catalunya i Espanya i, sobretot, una profunda crisi de valors. Els reaccionaris i ultraconservadors sempre aprofiten els temps difícils per idealitzar èpoques pretèrites. Enmig de tant soroll apocalíptic penso que els ciutadans, més que mai, hauríem de procurar situar al davant dels nous reptes polítics i socials homes i dones feliços i amb pau d’esperit.. que tinguin alguna cosa a perdre i per tant a protegir: fills, patrimoni, sòlids valors morals. Perquè en temps de dificultat extrema, el més temerari que podem fer és confiar la nostra sort a caps escalfats i infeliços que busquen en la defensa de causes romàntiques raons per a sobreviure a la pròpia mediocritat.

La setmana que queda enrere ha protagonitzat una nova violentació dels drets més fonamentals en nom de les raons d’Estat. Així, els oprobis als morts a les localitats francesa de Tolosa i austríaca de Leongin, a propòsit de les reticiències de les autoritats franceses a permetre l’enterrament del jove Merah al seu cementiri municipal i de la retirada de les làpides dels pares de Hitler perquè s’havien convertit en santuari nazi, respectivament, confirmen que malgrat el pas dels segles la vella i liberal i humanista Europa no s’allibera de l’antiga tensió entre el que és just i el que és legal, entre la consciència i la raó d’Estat. En els temps dels grecs, ho va patir Antígona quan el rei de Tebas intentà prohibir els funerals de Polinices, com a càstig per haver-se aixecat en rebel·lió contra la ciutat. Fa dos mil cinc-cents anys, Antígona defensà el dret a honorar el seu germà difunt en nom de les lleis no escrites i immutables dels Déus. Avui, els pares de Merah i (si haguessin existit) els descendents de la família Hitler han quedat en la més absoluta indefensió. I no és excusa afirmar que els difunts eren terribles o apel·lar a motius d’ordre públic. Perquè amb les coses sagrades, amb els drets fonamentals ni els governs poden jugar-hi.

Reis generosos d ‘Orient, que dueu coses a la gent, benvinguts a Figueres!

Un any més fidels a la tradició, seguint l’estel que us guia heu arribat a la nostra ciutat per omplir-nos de presents i, encara més important, per recordar-nos que les ciutats que progressen són les que fan de l’amor, la pau i la convivència en llibertat els seus tresors més grans.

Gràcies, oh Reis magnífics de l’Orient, per haver llegit els milers i milers de cartes que petits i grans us hem escrit confessant-vos els nostres desitjos i il•lusions i gràcies també per venir amb els geps dels vostres camells carregats de joguets estrafolaris! Us prego que no us deixeu ningú, que passeu a totes les cases, les calentes i les fredes, les grans i les petites!

Tots els figuerencs i figuerenques hem sortit al carrer per donar-vos la benvinguda, amb fanalets i carregats d’il•lusió. A les cases, no patiu, que abans d’anar a dormir tots us haurem preparat menjar i beure pels vostres cavalls i camells i anís pels vostres patges i músics!

Nens i nenes de Figueres! Aneu a dormir d’hora i procureu no llevar-vos fins que l’Ajuntament hàgim posat de nou, com cada dia tots els carrers i places!

Pares i mares de la ciutat: sembreu al cor dels vostres fills la llavor de l’esperança que tot ho creu possible! Aprofiteu aquesta vigília del Dia de Reis per retrobar-vos amb el nen i la nena que vau ser, per renovar la vostra il•lusió i desig de viure i el vostre compromís per fer dels vostres fills i filles homes i dones de bé!

Us demano que les llàgrimes dels moments difícils que passem no ens impedeixin tenir ben oberts els ulls i veure els estels que ens parlen d’esperança. En la mesura que esteu aquí, amb les vostres famílies, amb els amics i conciutadans que us estimeu sou uns afortunats! Recordeu aquell figuerenc tan pobre.. que només tenia diners i procureu semblar-vos, en canvi, a aquell altre que era tan ric, tan ric que sense tenir euros ni propietats sempre regalava somriures i un caramel als més petits, petons i abraçades als més grans i que sempre tenia temps per escoltar als qui l’envoltaven.

Nens i nenes de Figueres! Homes i dones del cap dret! Cridem ben ben fort: Visca el Rei Melció! Visca el Rei Gaspar! Visca el Rei Baltasar! Visca la Nit de Reis!

A propòsit de la commemoració dels cent vint-i-cinc anys de la creació de l’Asil Vilallonga i de la construcció de la coberta de la Plaça del Gra, voldria fer notar tres aspectes, per si ens poden ser d’utilitat, en els temps que ens toquen viure.

Primer. Les coses sempre costen molt de tirar endavant. Les obres de la coberta de la Plaça del Gra es van iniciar el 1886 emmig de crítiques burletes de la premsa republicana de l’època i van tenir un procés de licitació tortuós i ple de dificultats. Finalment, en tercera convocatòria, l’obra es va adjudicar. Avui la coberta de la Plaça del Gra és una de les icones de la ciutat.

Segon. L’aposta per una coberta de ferro per a la plaça del Gra, l’any 1886, just a les mateixes dates en què es projectava la Tour Eiffel a Paris, corrobora novament la històrica vocació de Figueres com a ciutat moderna i delerosa d’estar sempre a l’avatguarda de les idees, dels avenços tecnològics i científics.

Tercer. L’asil Vilallonga, la pròpia plaça del Gra van ser una iniciativa de marcat interés públic, però sorgida de la societat civil i molt especialment de l’acció d’un benefactor: Mariano Vilallonga. Just ara que les administracions exhiveixen la seva incapacitat per arribar a totes les exigències i reptes que planteja la nostra societat potser és bo recordar que els grans projectes, a més del concurs i lideratges dels poders públics necessiten de forma imprescindible del compromís i responsabilitat social de la societat civil.

S’acaba una campanya electoral on els socialistes han lluitat entre la derrota i la humiliació i els populars entre guanyar o arrassar. L’espai convergent hem afrontat la campanya enmig d’una tensa dialèctica que em temo que caldrà resoldre definitivament en els propers mesos: ens sentim còmodes renovant el nostre històric paper de partit xarnera, amb agenda espanyola o definitivament ens disposem a liderar el principi del final en la relació entre Catalunya i Espanya. I no menys important, podem resistir ser una formació nítidament progressista i liberal en l’acció quotidiana de govern amb mantenir lideratges, actituds i gestos en campanya propis d’espais reaccionaris?

En les setmanes que vindran, em temo que haurem d’afrontar noves i difícils reformes i mesures d’ajust. Seria bo tenir present, però, que en els moments de dificultats que ens toquen viure hi han confluït quatre tipus de crisis: l’econòmica i financera; la institucional que afecta la credibilitat dels governs i dels partits; la del pacte constitucional que ha bastit l’encaix entre Catalunya i Espanya durant aquests darrers trenta anys i, finalment, una forta crisi de valors, de sentit, si es vol. Més d’un milió de persones es van mobilitzar a Barcelona, fa més d’un any exigint respecte a la dignitat de Catalunya. Milions de persones arreu del món ens exigeixen, indignades, regeneracionisme polític. Com recuperava Màrius Carol d’Alain Touraine, demà al matí, passat el soroll de la campanya i davant l’agenda de reformes urgents -locals, estatals i mundials- a empendre seria bo recordar que “si acceptem sense reserves la decadència de la política, el mercat regularà la vida comunitària.” No ens hi podem resignar!

Posats a analitzar les arrels profundes de la crisi que ens toca viure, més enllà de les urgents reformes polítiques, institucionals i econòmiques que cal emprendre cal situar correctament el marc referencial que ens ha dut a aquesta situació de col·lapse. La meva generació, denominada en el seu moment “generació X” hem crescut entre escombreries del tipus “fast food”, programes televisius grollers i sense escrúpols, polítics sense valors ni idees pròpies i contractes laborals temporals, precaris i mal pagats. Si no ens rebel·lem contra aquest veritable estil de vida-escombreria les reformes que endeguem no seran sinó simples pedaços, que únicament alentiran el nostre ensorrament en el pou de la crisi de sentit, aquesta sí, realment letal i corrosiva per a la nostra realització personal i comunitària.

En temps de crisi i de dificultats, just quan entre nosaltres arrela el fanatisme i la intolerància cap als qui pensen o vesteixen o parlen o resen o estimen diferent, una bona manera de retre homenatge al President Companys pot ser el record dels mots de perdó que va escriure a Montjuïch, poques hores abans de morir i amb què va correspondre l’odi dels seus botxins: “A tots els qui m’han ofès perdono, a tots els qui hagi pogut ofendre demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi ni l’ombra d’un rancor. Donaré gràcies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella pels ideals [..] Per Catalunya, i el que representa de Pau, Justícia i Amor.”