Contra la resignació, més ciutadania

Hi ha moments, circumstàncies o converses que esbossen una mena de depressió col.lectiva davant els moments d’incerteses que patim. Les vivències en aquests moments de crisi es tradueixen d’entrada en una trista resignació individual de recerca de supervivència. 

Sovint penso que és del tot calculat per aquesta nova i ferotge onada conservadora. I m’explico. L’individualisme és un concepte conservador. A diferència de la individualitat, que és el reconeixement d’una societat diversa però que comparteix col.lectivitat. Amenaçar el que és públic, com està passant, va acompanyat per un despreci vers la política i les institucions polítiques, que també està passant. I això és posar en risc el concepte de col.lectivitat, fomenta el desinterès dels ciutadans i augmenta el dèficit democràtic. Perillós.

Quines percepcions té la gent: uns governs segrestats per altres tipus de poder, sobretot els econòmics, la sensació que la política no és útil, la falta de resposta dels partits polítics tradicionals i fins i tot de les institucions, … tot plegat deixa desamparada a una ciutadania que necessita de respostes i que no troba. Una nova i ferotge onada conservadora que està guanyant la batalla de les idees i que ha deixat sense rèplica essencialment a l’esquerra. La resignació i l’individualisme són grans armes del que vol exercir el poder per sobre dels interessos col.lectius.

Però aquest article vol fer un tomb a favor de senyals esperançadores i que neixen de la mateixa societat. En molts aspectes la ciutadania organitzada està actuant per endavant dels partits polítics i aquests no saben encara com reaccionar, vacil.lant entre unes estructures antigues, poc flexibles, amb poca facilitat d’adaptació als canvis i l’anticipació.
La contestació de plataformes diverses están ocupant l’espai públic, l’urbà; i està ocupant un nou espai public, les xarxes socials i la capacitat de convocatòria i comunicació. El moviment #15M, la manifestació del #11S, la vaga general del #14N, la #cumbresocial, el #somescola, les marees grogues, negres, blanques, … són molt més que hashtags. És passar de la resignació a la indignació, de la impotència individual a la resposta col.lectiva. Apunto algunes experiències més com a exemples engrescadors pel que fa a la innovació social. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que desitgem provoqui una reforma real de la Llei Hipotecària i la dació en pagament. La Banca Ética, una manera responsable i solidària d’entendre les finances. El Moviment “Procomún”, de com gestionar socialment el que és col.lectiu.

Caldrà veure la capacitat d’influència d’aquests moviements en noves formes de fer política, en una democràcia més participativa, en la connexió amb les propostes programàtiques dels partits polítics… Però de moment i en molts casos va per endavant, i m’atreveixo a dir, que ara mateix, hi ha més vida aquí que en els partits tradicionals.

Fa uns dies Intermon-Oxfam ens alertava que d’aquí només 10 anys serem una societat més envellida, empobrida i desestructurada. Com diu Adam Smith, “cap societat pot prosperar i ser feliç si la majoria dels seus membres són pobres i dissortats”. Cal canviar el ritme. Benvinguda doncs la iniciativa ciutadana contra la resignació.

Consol Prados