STOP Corruption!

Cada cop són més el casos de corrupció que taquen els partits polítics i càrrecs electes de Catalunya. La corrupció ja no és cosa només del PP al País Valencià sinó que a Catalunya mica en mica cada cop que estirem la manta, aquella amb la que amenaçava el president Pujol, la porqueria va sortint arreu. Bé, no sé si és que l'estirem o és que la manta és tan plena per sota que ja vessa la brutícia pels costats i es fa impossible tapar-la.

N'hi ha que es pensen que tots som iguals i no m'estranya veient la impunitat judicial i la impunitat a les urnes que embolcalla als corruptes com si fossin tocats per gràcia divina. Aquí teniu a CiU, implicat en quatre casos de corrupció (Palau, Adigsa, Crespo i ITVs) i que torna a ser el partit més votat a pesar dels escàndols. Alegria!

Aquesta permissivitat judicial sumada a la dels privilegis de sous vitalicis òbviament ens resten credibilitat a tots plegats, a aquells que intentem fer les coses bé i no em cobrat mai res fora del que toca, també. I n'estem tips, tips de presentar una Llei de Transparència que en comptes de generar consens entre els partits polítics, és rebutjada per una majoria parlamentària una vegada i una altra. No hi ha res més absurd que un partit o un mateix demani ser fiscalitzat i controlat i li diguin que no cal!

Per altra banda quan ens trobem davant d'una operació com la Mercuri a l'Ajuntament de Sabadell, protagonitzat per Bustos del PSC, o bé el cas Pretòria al 2009 que també taca el mateix partit, la pròpia organització política infectada, en comptes d'apartar els polítics en qüestió, el que fa és defensar-los cegament. Perquè saben que difícilment hi haurà represàlies.

No obstant el que fa la societat civil és oblidar i mirar cap a una altra banda, es resigna i s'endinsa de nou a la bassa d'oli catalana, la que fa veure que aquí no passa res. Però passa que en continuar donant credibilitat a aquestes forces polítiques i no castigar els casos de corrupció, ens quedem estancats en una democràcia tercermundista, més semblant a un sistema bananer que blinda privilegiats que a una societat igualitària i avençada políticament. Un sistema caòtic i desendreçat, cada cop més lluny de la societat que somiem i que voldríem. I d'aquí ve que al final tots fem cap al mateix sac i d'aquí també en ve, en bona part, la desafecció política i la manca d'interès de la societat civil per participar en la vida pública dels seus ajuntaments, consells comarcals o governs. És com un cercle viciós que no s'acaba mai, a més desafecció menys control per part de la ciutadania, a menys control més corrupció i llibertat per als corruptes. I així anar fent...

En realitat hi ha cura, hi ha mesures per evitar la corrupció política i sembla que al sud d'Europa aquestes mesures triguen molt a aprovar-se, a tenir consens entre els partits. Quan a les institucions els partits petits no som escoltats, necessitem la mobilització del carrer, necessitem molts 11S, 14Ns, en aquest cas en necessitaríem un contra la corrupció política i empresarial. Fixem-lo al calendari, de ben segur ens faria més profit que no pas segons quina festa hispànica o religiosa. Volem dies temàtics que reivindiquin i recordin, jornades que diguin prou a la presa de pèl dels partits majoritaris i dels seus benefactors. Veient com defensen els seus cada cop que hi ha un cas de corrupció tothom acaba per pensar que el partit és la casa que els fortifica, La Cosa Nostra. El dia contra la corrupció podria ser el mateix jorn en en que van ordenar la presó per Felix Millet, un joiós 17 de juny. És una idea.

Però abans de que arribi aquest dia, n'hi ha que procurarem tornar a insistir en un pacte contra la corrupció i en una llei de transparència que entre altres mesures permeti una fiscalització del finançament públic i privat de tots els partits polítics, i que els comptes dels mateixos siguin clars i públics. En aquest cas també caldria una tipificació penal del finançament irregular per castigar aquells partits que reben verderols d'anònims i empreses a canvi de fer lleis a la seva mida. També seria interessant la publicació de la condonació de deutes a les formacions polítiques i la regulació de les plusvàlues urbanístiques per evitar que s'usin per afavorir interessos privats. Què estrany que a nosaltres La Caixa no ens hagi perdonat mai res! Què poc ens estima... sobretot quan oficiem el seu desnonament simbòlic en plena campanya.

I és que no senyors/es, no som tots iguals, hi ha partits que no portem cap imputat a les llistes per casos de corrupció ni hem tingut cap història que s'hi assembli. El pitjor del cas és que per escriure això que avui escric demà podria rebre de valent però n'estic tan tipa de no poder respirar dins del meu país que ja en tinc prou, que vinguin que els espero aquí asseguda. Cada dia serem més els que no tindrem cap vergonya ni por de ser amenaçats pel fet de sortir a dir prou i dir-los a aquells que han estat imputats en trames de corruptela o bé condemnats, que pleguin! Com més serem, més difícil serà seguir-nos i amenaçar-nos a tots plegats. Així és com es donen els canvis socials. 

Cap a la dignitat social i nacional!

No és cap sorpresa si dic que la intenció de la coalició ICV-EUiA a Lleida és la de recuperar l’escó per la circumscripció que es va perdre en les últimes eleccions al Parlament de fa dos anys.
És possible que la davallada d’ICV en part fos merescuda, certament només qui governa s’equivoca, qui no ho ha fet mai, no es podrà equivocar mai. ICV va tenir errors al territori que hi van ajudar però francament la ponderació d’aquests errors van tapar amb escreix la gran majoria d’encerts impulsats pel Departament de Medi Ambient i Interior. Encerts que passaven per augmentar l’habitatge social i fer-ne una llei o endreçar els PEIN i espais naturals de la nació com no ho havien estat abans. El codi ètic de la policia era imprescindible per evitar càrregues repressives, així com les càmeres a les comissaries.  Com a dona valoro a més la feina feta amb el protocol de prevenció de violència masclista. De tot això que va ser tan criticat i que amb el temps s’ha vist tan necessari, ja res en queda amb l’actual Govern.

Després de tot però les perspectives són bones, doncs en aquesta curta legislatura i un cop feta la renovació interna i els DAFO’s corresponents,  l’afiliació a ICV s’ha incrementat en més d’un 20%, a més, la presència de la coalició al carrer ha estat constant, al costat de moviments socials i de la gent que pateix, també impulsant nous moviments unitaris si calia. Val a dir a més que molts dels nostres militants fan part d’alguna entitat social i comparteixen la seva militància amb ICV.   

ICV ha fet en aquests dos anys un treball continuat al territori amb els conflictes mediambientals, empresarials i socials com ara el tancaments de CAPs, la privatització de serveis hospitalaris, les participacions preferents, els desnonaments, els sometents i els permisos per a plantes de biomassa insostenibles que ICV ha portat al Parlament de Catalunya en forma de Propostes de Resolució o preguntes. No teníem diputat però amb l’oficina parlamentària al carrer hem fet de transmissor i hem donat veu a aquests  problemes i inquietuds que moltes organitzacions i plataformes del territori han demanat a la coalició. Hem donat resposta a totes les peticions que les entitats i les persones del carrer ens han fet però també hem anat a buscar-les encara i que no ens hagin trucat. A voltes (poques) aquestes propostes han acabat sent aprovades per unanimitat, d’altres hem aconseguit que el Govern se senti vigilat i es replantegi malifetes i massa sovint se’ns ha ignorat, però això és el que implica no tenir majoria parlamentària. Treballar a ICV és un treball de picar pedra, de formigueta i de constància per al que cal tenir un tarannà i una fe especials. A diferència d’altres partits, tenim una experiència notable en l’activitat parlamentària i en la gestió de conflictes al territori que ens garanteix una continuïtat de la feina i una estabilitat. Ara mateix som el veritable vot útil d’esquerres, oberts a totes les coalicions possibles tant dins com fora del Parlament i aspirant a fer un gran front d’esquerres on hi càpiga tothom i on si cal, renunciarem al nom com ha fet amb Bildu.

En temes de sobirania nacional la postura és molt nítida, ICV deixa molt clar el dret a l’autodeterminació i hem estat punta de llança al Parlament amb la nostra proposta de realització de consulta autodeterminista. Proposta a la que CiU no es va comprometre a acomplir durant la legislatura que ve. Hem estat coherents i hem seguit la tradició històrica del PSUC que sempre des de la seva creació ha defensat el dret a l’autodeterminació com a dret irrenunciable d’un poble que se sent sobirà. Lamentem així la indeterminació del PSC tan pel que fa a la manca de discurs d’esquerres com en la seva “fluixera” nacional ja que encara actualment es troben en una confusió interna que traslladen al seu electorat.  Ros i Pere Navarro juguen i jugaran el doble joc nacional durant aquesta campanya, fet que em sembla poc seriós i ambigu. Podria entendre un doble joc en qüestions de territori però mai en un tema tan important i cohesionat com ha de ser el nacional. Catalunya necessitat Estat propi i recuperar el màxim de competències, així com garantir els drets socials i la dignitat de les persones que hi viuen (tan si hi treballen com si no senyor Pujol).

El programa d’ICV encara no es tancat i l’obrim per a que hi participi el màxim de persones individuals així com entitats del territori. El programa també es basa en les jornades que ICV va fer durant la passada primavera anomenades Iniciativa Oberta en la que hi van participar més de vint entitats lleidatanes diferents i  que treballen l’eix nacional, l’alternativa a una economia neoliberal, l’alternativa a les polítiques de destrucció de l’Estat del Benestar i la nova política. Entenent aquesta darrera com una nova forma de fer política amb més participació vinculant i amb més transparència, que lluiti d’una manera definitiva contra la corrupció.

 En aquesta darrera legislatura, ICV ha estat l’única força d’esquerres que ha fet oposició real al govern de CiU al Parlament i que no s’ha cansat de denunciar en cap moment les polítiques ideològiques de desmantellament, ben al contrari. Ni ERC ni PSC, han estat al nostre costat durant aquests dos anys de ruïna social  i no ho han fet perquè esperaven créixer electoralment aproximant-se cada cop més a les polítiques de centre-dreta. És possible que el creixement d’ICV sigui lent però és més estable i fidelitza el seu suport, doncs tenim clar que quan s’abandona l’eix d’esquerres o el nacional i s’és incoherent amb un mateix per electoralismes, les patacades tard o d’hora arriben.