SI Terres de l'Ebre

Els militants del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre de Solidaritat Catalana han elegit aquest diumenge a Albert Pereira com a cap de llista del seu partit per les eleccions del proper 25 de novembre. En unes eleccions primàries que s’han celebrat a Reus i Camarles, els independentistes han decidit que Pereira, que va ser alcalde de La Secuita, sigui el cap de cartell.

Els militants també han votat avui els integrants de la llista electoral. Junt amb Pereira aniran a la llista Caritat Garcia (del Baix Ebre), Núria Coral (del Baix Penedès), Cesc Ivernon (Baix Camp) i Jordi Molinera (Baix Gaià). El partit encara no ha fet pública la resta de la llista ja que després de les primàries cal confirmar que els resultats s’adiuen a la llei de la paritat o fer els canvis necessaris. Hèctor López Bofill, antic cap de files de Solidaritat Catalana a les eleccions del 2010, tancarà la llista del partit a Tarragona. 

Avui també s’ha decidit que Alfons López Tena serà el candidat de la presidència de la Generalitat per Solidaritat Catalana. 

 Solidaritat Catalana per la Independència assistirà a la manifestació independentista de la Diada convocada per l’Assemblea Nacional Catalana 

Amb el lema “Independència és la solució” el secretari general de SI ha defensat que “el lema escollit per SI va en la mateixa sintonia i direcció que el de l’ANC” [“Catalunya, nou estat d'Europa”]. El diputat independentista també ha aplaudit “la determinació de l’ANC per no doblegar-se davant les pressions exercides pel govern de CiU que ha volgut adulterar el sentit d’una manifestació que ha de ser un clam unitari del poble de Catalunya en defensa de la seva independència” i ha cridat a una participació massiva del país. Bertran ha alertat que “hi haurà un abans i un després d’aquesta manifestació” i ha defensat que “la independència és la solució a la crisi, a l’espoli fiscal i als atacs a la llengua i la immersió lingüística”. “Aquesta és la opció del seny català que diu iniciar el procés d’independència sense ambigüitats i no els pactes fiscals amb Espanya abocats al fracàs”.

D’altra banda, l’Scottish National Party, el Sinn Féin, l’esquerra abertzale, Corsica Libera, Independència República de Sardenya (IRS) i el Partit Sard d’Acció van manifestar el seu suport a la manifestació independentista convocada per a la Diada. A proposta de SI, aquests partits independentistes europeus van acordar establir una Xarxa de Partits Independentistes Europeus i també van expressar el seu aval a la reivindicació independentista catalana en la clausura de la I Conferència Internacional de Nacions sense Estat celebrada el cap de setmana a l’Alguer (Sardenya).

ATENCIÓ: CANVI EN EL PUNT DE TROBADA DE SI (PG.GRÀCIA/PROVENÇA) I ACTIVITATS PER LA DIADA

Amics i amigues,

L’Assemblea Nacional Catalana, atesa la massiva assistència de persones i entitats que es preveu a la manifestació de l’11S, va decidir ahir ordenar els blocs de la manifestació. En aquest sentit, a Solidaritat Catalana per la Independència li ha estat assignada la següent ubicació: Pg. Gràcia/ Carrer Provença. És necessari respectar les indicacions de l’entitat organitzadora i us hem informat del canvi tan aviat com ho hem sabut. Per arribar a la nova ubicació us aconsellem que ho feu des de la Diagonal, caminant en direcció mar.

Si us plau, feu la màxima difusió del canvi d’ubicació del punt de trobada de Solidaritat Catalana per la Independència: Pg. Gràcia/ Carrer Provença.

Seguidament us detallem les principals activitats organitzades per Solidaritat Catalana per la Independència de cara a la Diada d’enguany. 

Dilluns 10 de setembre

Barcelona: Marxa de torxes fins el Fossa de les Moreres. Parlaments de Sònia Urpí (Coordinadora de la Regional de Barcelona i l’Hospitalet) i Uriel Bertran (Secretari General de Solidaritat Catalana per la Independència). Us convoquem a tots a les 21h a l’Ateneu La Forja, carrer Milans, 4. Mapa per arribar-hi

Dimarts 11 de setembre

Barcelona: Ofrena floral al Monument de Rafael Casanova. Si voleu acompanyar els nostres Diputats ens trobarem a les 10h a la confluència dels carrers Bruc i Ronda de Sant Pere. Mapa per arribar-hi

Barcelona: Acte polític. A les 12h Passeig del Born/ Fossar de les Moreres Mapa per arribar-hi

Barcelona: 17h Manifestació Unitària organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana

Us adjuntem els cartells que hem editat per aquesta Diada… compartiu-los i que corrin per la xarxa!

Solidaritat Catalana per la Independència

Documents:

Cartell Diada 2012 estelada groga
Cartel Diada 2012 estelada blava

L’aparició de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) al panorama polític fou un trasbals per a l’stablishment: no pensaven que arribaríem al Parlament. Un cop dins, l’activitat de SI, ha estat igualment una commoció per a la política de butaca, de pactes de corredors i repartiment de cadires a les comissions. El profund coneixement de la maquinària parlamentària, junt amb la incansable aportació d’idees i propostes, sense por de posar el dit a la plaga, i també sense por d’equivocar-se i d’assumir-ne el cost, és un model de política diferent, amb una transparència que els votants actuals exigeixen a les persones que els representen.

Solidaritat Catalana per la Independència (SI) és l’expressió política d’un front patriòtic ample i transversal cohesionat amb un eix programàtic: la independència. Però, què en pensa SI de “l’eix nacional”? Assumeix la unitat nacional amb la mateixa coherència que l’exigència independentista?

En veure el títol, el primer que et ve al cap és que potser el terme compromís no siga el més adequat, perquè, com tothom sap, les paraules arriben al nostre cervell plenes de connotacions, i a hores d’ara mesclar política i compromís en una frase evoca la coalició del mateix nom, la qual és prou lluny de les línies programàtiques independentistes en general i de Solidaritat per la Independència en particular.

Cal tenir cura, per tant, amb la manera com traslladem el nostre missatge per aconseguir que el receptor identifique quina és la nostra tasca, en un escenari en què els mitjans de comunicació solen optar per convertir-nos en anècdota i, en comptes d’informar de l’eix programàtic de Solidaritat, es limiten a destacar els successos més cridaners que sol comportar l’activitat política intensa.

I en eixa tasca d’explicar com treballem per fer la transició a la independència és igualment fonamental no repetir allò que la història ja ens ha dit que fracassa, i és el fet de convertir-se en un partit independentista però amb pràctica autonomista, tot plegat esquizofrènicament. I ací la tasca és ingent. Perquè han estat molts els anys durant els quals s’ha fet, a l’imaginari col·lectiu, un solatge que ens mostra un país amb moltes velocitats, i fins i tot pregonant la unitat però, a la pràctica, mirant alguns territoris d’esquitllentes, pràcticament girant-los l’esquena.

L’aparició de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) al panorama polític fou un trasbals per a l’stablishment: no pensaven que arribaríem al Parlament. Un cop dins, l’activitat de SI, ha estat igualment una commoció per a la política de butaca, de pactes de corredors i repartiment de cadires a les comissions. El profund coneixement de la maquinària parlamentària, junt amb la incansable aportació d’idees i propostes, sense por de posar el dit a la plaga, i també sense por d’equivocar-se i d’assumir-ne el cost, és un model de política diferent, amb una transparència que els votants actuals exigeixen a les persones que els representen.

I en eixa agitació s’incardina el fet d’entendre i atendre que la nació no és el Principat, i que un veritable partit independentista no pot acceptar la divisió territorial imposada pels estats espanyol i francès com si fos una cosa sense remei.

No és tracta, per tant, doncs de fer aparèixer el mapa dels Països Catalans a la mercadotècnia del partit, o de tant en tant citar el País Valencià, les Illes, la Franja o Perpinyà, i fer-ho des de la llastimositat (ai pobrets, que mai no aconseguiran reeixir!). Perquè és justament al contrari, són precisament els territoris de la perifèria nacional els que han mostrat al llarg dels anys d’ocupació espanyola i francesa que són capaços de resistir els embats més diversos i forts que contra ells adrecen. És en aquests territoris on la societat civil es mostra més organitzada. Per a resistir, és cert, però no hem d’oblidar que, si es resisteix és perquè es vol capgirar la situació.

Però és que també s’ha de reivindicar positivament tota la nació per pura ambició i supervivència. A ningú no se li escapa el potencial econòmic que pot assolir un país costaner, amb unes illes situades al bell mig del Mediterrani, i que esdevé una gran portalada oberta al comerç internacional; un país pel qual Europa aposta, amb la creació de l’eix ferroviari (el qual ha estat una reclamació de l’empresariat que, tan pragmàtic com sempre, no reconeix divisions territorials artificials que puguen entrebancar el negoci).

La dicotomia que avui encaren els Països Catalans és la de continuar dins un model econòmic espanyol i dins un disseny econòmic que per al “Levante espanyol” han fet els poders centrals de l’estat, o apostar per l’alternativa econòmica autocentrada que representen els Països Catalans lliures dins un espai econòmic europeu comú. El model espanyol ens condemna al disseny econòmic que Espanya ha fet per a allò que considera el seu Levante: turisme barat de sol i platja, especulació urbanística i esdevenir el geriàtric del sud d’Europa. És el model que amb mala llet verbalitzava Felipe González: “El futuro económico de Cataluña es un país de albañiles y camareros”. L’altre, el model de la independència nacional, autocentrat, serà el d’una economia diversificada, on primarà un model industrial exportador, d’alt valor afegit i amb llocs de treball ben remunerats, amb un turisme de qualitat (amb sol i platja sí, però també cultural i de ciutats), i tot vertebrat per infraestructures estratègiques com són el corredor ferroviari, autovies gratuïtes, connexions aeroportuàries internacionals, etc.

Levante pobre o Països Catalans rics, aquest és el nou eix de debat que empeny la ciutadania a posicionar-se, i que explica el creixement de l’independentisme i l’aposta inqüestionable per la nació completa.

Volem un país amb una producció cultural pròpia, la qual necessita que el seu públic siga al més ampli possible per tal de poder tirar endavant i expandir-se. Amb l’oferta actual de mitjans audiovisuals i de premsa escrita, un territori sols pot oferir un bon servei i a un cost raonable si eixampla la seva base de població destinatària en llengua pròpia.

Pensem una nació que, per a ser sostenible, cal que siga ordenada en el seu conjunt, i que es prevegin també en el sue conjunt les necessitats residencials, industrials, de serveis i mediambientals. Amb un sistema públic i financer fort. Sense oblidar que l’administració dels diners propis dels Països Catalans, en conjunt, augmentarà exponencialment les possibilitats i la viabilitat de la independència.

Però, a més a més, seria absurd pensar que sense les lluites i les reivindicacions que s’han realitzat al llarg dels anys des dels diferents territoris s’haguera arribat al punt en què avui dia se situa, sociològicament i políticament, l’independentisme. Els casos de  TV3 o del corredor mediterrani en són exemples clars. També, ala inversa, el de l’escola en català: el fet d’haver assumit la divisió territorial i la imposició normativa segregadora d’una mateixa llengua a cada comunitat educativa resta força a les reivindicacions i, sobretot, afebleix la llengua.

Per tant, més que el compromís, el pacte de Solidaritat Catalana per la Independència amb la nació és aconseguir que qualsevol ciutadà/ana dels Països Catalans se senta representada per aquesta organització, que sàpiga que es treballa per aconseguir la independència de la nació completa. I en aquesta tasca evitar que s’imposi la lògica de les dues velocitats és una fita inamovible.

No sabem com es concretarà la independència de tota la nació, però és inqüestionable que la transició a la independència s’ha de desenvolupar des d’una estratègia comuna de Països Catalans, això és, amb institucions nacionals com ara l’Assemblea de Regidors i Electes dels Països Catalans, amb la inclusió de clàusules territorials en els debats sobre la futura Constitució nacional, definint sempre com a connacionals el conjunt de ciutadans dels Països Catalans, etc. I, finalment, promovent una convergència –en el bon sentit de la paraula–  de ritmes en la fase final, prèvia a la proclamació d’independència. Estem convençuts que en aquesta fase final catalitzarà el procés al conjunt de la nació, s’acceleraran ritmes i hi haurà processos de convergència en la consciència nacional que ara per ara semblen impensables. Això és el que pot portar a una proclamació d’independència del conjunt dels Països Catalans. Experiències similars vàrem viure en l’etapa republicana dels anys trenta del segle passat.

Per això és summament important aglutinar esforços i apostar decididament pel País Valencià, les Illes, la Franja i Perpinyà, i destinar recursos i energies perquè eixa idea de nació fragmentada que dèiem abans i que sembla aquilotada als nostres cervells, se somoga, perquè cristal·litzen tots eixos esforços de la societat civil en la recuperació del món cultural, de les tradicions, de la supervivència de la llengua, de la reclamació de mitjans de comunicació propis, etc. i quallen en un missatge polític clar: volem la independència i la volem ara, perquè ara sí que toca, perquè no cal que ningú vaja obrint les portes perquè passem, és millor empènyer conjuntament i fer que tombe.

Cal, per tant, tenir sempre present qui som, qui conforma el poble català, i explicar-ho. I vertebrar-ho. Perquè si sempre ha calgut eixa unió, ara és fa més necessària, ara que és indiscutible que la proclamació d’independència no és una utopia, cal assegurar-nos que després serà viable, que no serà un emmirallament. Però, sobretot, perquè no podem oblidar que en qualsevol cas, essent cert que els països petits són un exemple d’economia i govern reeixit, també ho són els països mitjans (com serà el cas dels Països Catalans), que, a més, poden, per la seva superior potència econòmica, exercir una major influència en l’escena internacional.

Volem guanyar la batalla dels Països Catalans, eixe és el nostre compromís.

En resposta a la portada de l’ABC, a Solidaritat Catalana per la Independència diem que a Catalunya tenim un problema, Espanya ens roba (213.963 milions d’euros els últims 24 anys), però tenim la solució, la Independència, i sabem com fer-ho!

El full de ruta cap a l’estat propi que ofereix Solidaritat al conjunt del catalanisme polític passa per habilitar la Generalitat per poder iniciar les negociacions “sobre el temps i la forma” del com es vehicula la independència amb la comunitat internacional, crear els ministeris d’Afers Exteriors, Seguretat, Energia, Hisenda i Seguretat Social a més d’impulsar una campanya nacional explicant els beneficis de la independència per guanyar el posterior referèndum de ratificació i obrir el procés a la resta dels Països Catalans. Amb l’eslògan Comencem la transició a la independència, sabem com fer-ho, la ponència estratègica de Solidaritat fa una crida al catalanisme polític, especialment als partits polítics que han votat els darrers anys a favor de l’autodeterminació al Parlament de Catalunya (CiU, ERC i ICV-EUiA) per elaborar conjuntament una llei de transició nacional a la independència.

COM HO FAREM? LA TRANSICIÓ A LA INDEPENDÈNCIA (pdf) http://bit.ly/MwzMBd

Solidaritat presenta uns comptes alternatius als de CiU simulant que Catalunya ja fos el 2012 un estat independent

Bertran critica el projecte de Mas-Colell perquè “no genera creixement” i crea més “dèficit”

El president Mas va afirmar que, si algú tenia un pressupost millor que el del govern, el presentés…, i Solidaritat li ha respost. La formació independentista presentarà una esmena a la totalitat contra el que anomenen “els pressupostos de l’autonomia” i, alhora, aportaran el seu propi pressupost alternatiu com si Catalunya ja fos un estat independent dins la Unió Europea. En realitat, els comptes presentats formen part d’una campanya política de llarg recorregut per difondre el seu polèmic lema “Espanya ens roba”. La principal modificació dels comptes de SI respecte als de CiU és la recuperació dels ingressos que ara es destinen a la solidaritat entre territoris de l’Estat espanyol. Un dels objectius dels “pressupostos de la independència” seria equilibrar el pressupost, apostant pel “dèficit zero”.

El pressupost sobirà que proposa Solidaritat, basat en una llei de transició cap a la independència, situaria l’economia catalana com “una de les més sanejades del món” i sense cap dèficit públic. A més, d’una tacada, desapareix el problema de la majoria dels països de la UE amb el deute públic: Catalunya tindria només un deute del 19% del PIB, mentre que a França és del 82% i a Alemanya, del 81%.

El diputat de SI Uriel Bertran (entrevista matins) demana a CiU i a la resta de forces polítiques “gosadia i valentia” per aprovar un pressupost sobiranista que permetria “recuperar els 20.650 milions d’euros que ens roba Espanya”. Segons Bertran, el projecte de SI és “millor que els pressupostos de les retallades i de l’espoli” que podrien acabar aprovant CiU i el PP. La recaptació del 100% del total d’impostos per part de la Generalitat seria l’instrument de SI per millorar la situació econòmica catalana. D’aquesta xifra, SI voldria destinar 5.258 milions més a Educació, Salut i Benestar Social, i 4.800 milions extres serien per a la reactivació econòmica (infraestructures, recerca o lluita contra l’atur). Suposadament, encara sobrarien diners. SI en voldria destinar 3.500 a la futura Seguretat Social catalana i a la solidaritat amb la Unió Europea, i 3.600 més com a “marge de seguretat”. El pressupost també preveu una despesa d’uns 4.000 milions destinada a la creació d’estructures de l’estat propi (que fins ara té l’Estat espanyol).

Solidaritat creu que el pressupost de la Generalitat independent hauria d’aportar més diners que actualment a la substitució de 500 barracons escolars –1.000 milions–, la gratuïtat dels llibres de text –50 milions–, la reducció de les llistes d’espera dels hospitals a la meitat –1.000 milions–, cent mil beques escolars de 1.000 euros al mes i, finalment, transport públic gratuït per a estudiants i aturats. Els pressupostos sobiranistes tampoc no descuidarien les infraestructures i, segons SI, es podria acabar de construir un TGV mediterrani i l’autopista Lleida-Tortosa, i millorar les rodalies de Barcelona i de Girona. Tot i voler gestionar tots els impostos, el primer que faria SI seria rebaixar-los: en concret, l’impost de societats seria reduït un 25%.

A banda del dèficit fiscal amb la resta de l’Estat, SI critica que el projecte actual de CiU “no genera creixement”, té una “previsió irreal de creixement econòmic” i “genera nivells insostenibles de deute i dèficit”. A més, en paraules de Bertran, Mas-Colell fa servir “mesures curtterministes com ara la venda d’actius immobiliaris” per equilibrar el pressupost.

En una de les nombroses visites que ha fet l’Alfons al territori ebrenc darrerament, ha estat entrevistat pel canal de TDT Ebre TV

Els darrers mesos el diputat s’ha reunit amb les Plataformes anti transvasament del’Ebre i en contra de les retallades en la salut pública, va acudir a la manifestació convocada per aquests últims, s’ha entrevistat amb associacions de pescadors mariscadors, amb d’altres com Prodelta on hi ha arrossaires i defensors dels espais del Delta del’Ebre, així com amb la delegació ebrenca d’Unió de Pagesos.