Dilluns
vaig estar a l’homenatge que els sindicalistes del Baix Llobregat van
fer a Santiago Carrillo a l’Àtrium de Viladecans. Abans de
res, vull criticar la mala difusió que es va fer de l’acte, ja
que considero que una personalitat com Santiago Carrillo és de
gran interès i moltes varen ser les persones que no es van
assabentar de l’acte. Un cop més es demostra la gran
ineficiència de l’Ajuntament per publicitar temes d’interès
general.
Un
cop dit això, també vull aclarir que mai he estat
comunista, jo em definiria com una socialdemòcrata del s.XXI
que defensa com a principis fonamentals la llibertat, la igualtat
d’oportunitats i de drets i els valors de la ciutadania republicana.
Ara bé, això no treu que sigui capaç de
reconèixer la importància històrica d’una figura
com la de Santiago Carrillo i que sigui capaç de reconèixer-hi
punts comuns. No entenc aquella gent que només és capaç
d’escoltar i reconèixer els mèrits d’aquella gent que
té el seu carnet.
Quan
em vaig assabentar, gairebé per casualitat, que Santiago
Carrillo venia a Viladecans, vaig mirar d’organitzar-me el millor
possible per escoltar-lo encara que només fes mitja hora. Em
feia il·lusió poder escoltar una peça clau de la
nostra història, algú que creia que mai tindria
l’oportunitat d’escoltar.
Un
cop iniciada la seva intervenció, em vaig emocionar, vaig
recordar aquella vegada que al meu yayo Manolo li van brillar els
ulls quan em va veure entrar a l’habitació amb la biografia de
Carrillo sota el braç. Jo havia de fer no sé quin
treball per a la facultat i recordo que per documentar-me vaig agafar
aquest llibre de la biblioteca. El meu yayo sí que era
comunista, ell era d’una família d’Andalusia molt pobra i amb
molts fills, i durant la Guerra (In)Civil van cridar al seu pare
perquè es presentés al poble. La família li deia
que no hi anés, que tenien por, i ell els va contestar que no
havia fet res, que no el podien voler per res dolent. Mai més
el van tornar a veure.
Són
aquesta mena de coses les que mai s’han d’oblidar, un país
sense memòria pot caure malalt en qualsevol moment. Per això,
m’agrada escoltar i aprendre de qualsevol persona que treballa en
aquest sentit i aposta per una societat més justa, sigui quin
sigui el model de societat que defensi, de ben segur, que alguna cosa
en podré treure.