Aprofito que en Miquel Català acaba d’actualitzar i modernitzar el seu web www.mepranking.eu per passar comptes sobre la meva activitat parlamentària global, ara que som a dos mesos escassos del final de legislatura, que es tancarà el proper dijous Sant 18 d’abril a Estrasburg (tot just a quatre setmanes de les eleccions del 25 de maig, per cert!). Miquel Català es va donar a conèixer al 2008 quan va catalanitzar el web del Parlament Europeu www.europarl.cat, tot fent una versió que replicava el web oficial amb una gran perfecció. El seu web MEPranking de valoració d’activitat parlamentària s’actualitza cada setmana tot agafant les dades oficials del web del Parlament Europeu, amb l’avantatge de presentar la informació d’una manera molt visual i ràpida. Un cop més vull agrair a tot el meu equip la seva part essencial en la meva feina, sense els quals no hauria pogut arribar on som a aquestes alçades: Aleix Sarri, que m’assisteix a la Comissió d’Economia, de la que en sóc titular, una comissió molt carregada de feina i on hi tinc més dedicació. Albert Farré, que m’assisteix a la Comissió d’Agricultura (tot i que no en sóc membre hi ha hagut aquesta legislatura el llarg procés de la reforma de la PAC, Política Agrària Comuna). Marga Payola, que m’assisteix a l’oficina de Barcelona, de les reunions que hi tinc i de la coordinació parlamentària amb els diputats al Congrés i al Parlament de Catalunya. I finalment Umberto Gambini, que m’assisteix a la Comissió de Transports que ha debatut el corredor mediterrani, de la que en sóc diputat suplent, i s’ocupa també de tota l’activitat parlamentària relativa als drets humans i drets fonamentals (tant universals com de defensa dels catalanoparlants).

Dels diferents indicadors que es poden fer servir per a valorar la feina d’un eurodiputat (fer intervencions en debats al plenari, ser ponent del parlament o del grup en una normativa que la Comissió envia al Parlament, signar mocions de resolució, fer preguntes escrites a la Comissió Europea...) possiblement el més important sigui observar quantes esmenes presentades que han estat finalment aprovades al plenari del Parlament (fet que suposa que abans han estat aprovades en la comissió corresponent). Si més no, els diputats nòrdics del grup liberal-demòcrata veig que valoren i celebren especialment l’aprovació d’una esmena seva, la qual cosa deixa rastre de la seva tasca parlamentària. Avui us adjunto un resum de les esmenes més importants que he aconseguit aprovar en aquesta legislatura. Per bé que el Parlament Europeu no és un parlament vinculant, i que alguns estats membres després tranquil·lament incompleixen el mandat que resulta de les seves votacions  deixen rastre, marquen el debat polític present i permeten carregar-se d'arguments de cara als debats interns en cada país: és possible aconseguir suports europeus i guanyar votacions fins i tot PP i PSOE s’hi oposen. Com a diputat català que estic sol al meu grup, he vist que és possible aprovar esmenes si aquestes estan carregades de raó lògica i pràctica i se saben negociar amb altes grups, especialment els dos grans grups del parlament, on he anat veien que alguns plantejaments del PP i PSOE no gaudeixen de bona acceptació entre els seus socis europeus (molts diputats dels grups PPE i S&D voten sovint contra el criteri dels seus partits espanyols). Agraeixo especialment als meus assistents Aleix Sarri, Umberto Gambini i Albert Farré la seva col·laboració en aquest article i, especialment, la seva participació en la generació i negociació de les esmenes tot seguit esmentades, el primer a la comissió d’economia, el segon a la de transports i el tercer a la d’agricultura. La foto adjunta il·lustra la portada de La Vanguardia del 17 de gener de 2013, on es recollia el resultat de la votació de l’esmena que comento tot seguit en primer lloc, que va tenir molt bon impacte als mitjans catalans ara fa un any per la seva importància de cara al debat intern llavors vigent a Catalunya. He fet una selecció de 13 de les meves esmenes aprovades que considero més importants, triades entre un total d’esmenes presentades a 253 normatives que he esmenat en aquesta legislatura.

Avui el Parlament Europeu ha aprovat l'informe sobre Política de Competència de 2012, del qual enguany jo n'he estat el diputat ponent. El vot a plenari ha estat molt clar: 604 vots a favor, 48 en contra i 41 abstencions i, com passa gairebé sempre, ja es podia anticipar pel també molt clar resultat obtingut en la votació al comitè d’Economia ara fa dos mesos: 32 vots a favor i només 1 en contra. Tots els grups de la cambra excepte l’esquerra post-comunista i la ultradreta més anti-europea, que voten sempre en contra de tot, hi han donat suport. Aquesta ha estat una experiència molt bona de negociació a vàries bandes, ja que com a ponent que cerca un ampli consens has de mirar de garantir el vot final positiu del màxim de grups sabent que en moltes esmenes hi ha geometries variables entre ells, d'acord amb els interessos diferents que cadascú legítimament defensa. Un vot tan clar del Parlament en aquest informe anual reforça molt el mandat democràtic que s'envia a la Direcció General de Competència, en el sentit de marcar-li unes directrius també molt clares de fiscalització i control a les males pràctiques d'alguns Estats Membres: per bé que aquest no és un informe legislatiu, és un dels informes més importants que es fan cada any al Parlament Europeu, per les línies de treball que es marquen a la direcció general més important i amb més competències de la UE, la DG Competition. Pel que fa al contingut concret de l'informe, en diferents àmbits hi ha una crítica contundent a diverses males pràctiques de l'Estat espanyol, tant pel que fa al seus rescats bancaris, a la seva política aeroportuària, energètica, futbolística i finalment a la descarada no-independència dels poders polítics dels diferents òrgans de defensa de la competència a nivell espanyol. Aquí en teniu un resum i al final de tot hi teniu el text original en anglès que avui hem aprovat.

Avui el diari El Periódico m'ha publicat un llarg article, amb el títol que presideix aquest article. Dimarts passat aquest diari em dedicava la notícia de portada, que venia a dir això: "Barroso contesta a CDC, via resposta al seu eurodiputat Ramon Tremosa, que Catalunya seria expulsada de la UE si esdevé un país independent". Sense previ avís per a que jo pogués donar-los la meva versió, se servia en safata l'argumentació que al dia següent Pere Navarro faria servir fil per randa contra el president Mas en el decurs de la sessió de control al Parlament de Catalunya. Bé, així són les coses en el nostre periodisme. Ràpidament vaig trucar al diari i em van oferir un generós espai on he pogut donar la meva versió sobre el tema, fet que els agraeixo. Tot seguit us adjunto l'article del diari amb tots els links que hi esmento, ja que trobo especialment interessants els links del setmanari The Economist, que són els més contundents i eficients contra la posició del PP i del PSOE; feu-los córrer, feu-los servir en els vostres debats!!. La foto del bloc correspon a una trobada que vaig mantenir amb Durao Barroso a la seu de la Comissió Europea a al tardor de 2010, on li vaig lliurar un exemplar del meu llibre "Catalonia, An Emerging Economy: The Most Cost Effective Ports In The Mediterranean Sea" (Sussex Academic Press, 2010). Quan Barroso em va dir que li dediqués li vaig posar "The autonomy Catalonia needs is the Portuguese one" i va somriure, tot preguntant-me quina seria la reacció de Catalunya a la sentència del Tribunal Constitucional escapçant articles bàsics del nou Estatut; llavors el vaig avisar que probablement hi hauria un augment del sentiment independentista... i així estem avui! Trobareu els links al final de l'article.

Dies intensos: de dijous a dissabte a la nit a Londres, al congrés del Partit Liberal-Demòcrata Europeu (ALDE). En aquest congrés el català Marc Guerrero (a la foto a l’esquerra ahir a la nit a Barcelona) ha estat re-escollit vice-president amb 378 vots, quedant en segon lloc dels 6 candidats i a només 11 vots del primer vice-president, tot obtenint diferències de vots molt folgades amb els altres candidats, tots eurodiputats. A Londres, d’altra banda, també hi ha estat acceptada l’esmena de CDC sobre el dret a decidir en el Manifesto (programa electoral per al maig de 2014) i la catalana Mireia Canals ha guanyat una de les quatre places de la comissió d’igualtat davant de 8 candidates. D’altra banda, ahir dilluns a Barcelona l’eurodiputat holandès Hans van Balen, president de la Internacional Liberal, va recollir el premi RamonTrias Fargas de les mans del president Artur Mas. Aquest polític holandès, del partit liberal que governa Holanda i que tornarà a ser el seu cap de llista al Parlament Europeu, va fer una clara defensa del dret a decidir dels catalans davant del President Artur Mas, tot fent comparacions entre Escòcia i Catalunya i entre Espanya i la Gran Bretanya. Van Balen, per cert, va anunciar públicament que el substituirà en el càrrec en tres mesos... un andorrà, Juli Minoves. En el moment en què CDC fa l’aposta sobiranista més clara de la seva història la família política a la qual pertany (a Europa el partit liberal-demòcrata i al món la Internacional Liberal) no li donen pas l’esquena, sinó que respon amb la seva previsible i consistent radicalitat democràtica: “the will of the citizens”. Tot un èxit de CDC.

Avui el plenari del Parlament Europeu ha aprovat definitivament el corredor mediterrani, dins del marc del nou reglament TEN-T que defineix les noves xarxes ferroviàries prioritàries de transport europees. L'aprovació ha estat molt clara: 546 vots a favor, 104 en contra i 41 abstencions, tal com mostra la foto adjunta de la meva cabina de vot. Cal fer constar que aquest mapa ferroviari no s'aprova pas com a directiva (bona pràctica suggerida als estats membres per si la volen implementar), sinó que s'aprova com a reglament europeu que és d'obligat compliment per a tots els Estats membres. Avui és un dia molt important i es pot afirmar que Catalunya ha aconseguit una gran victòria europea. Cal recordar que el govern d'Aznar (el mateix personatge que avui ha amenaçat el president Mas amb 5 anys de presó si convoca un referèndum) al 2003 va imposar a la UE només el corredor central del Pirineu aragonès com a únic corredor entre la península ibèrica i Europa en el mapa dels corredors ferroviaris europeus. Aznar va marginar al 2003 els corredors mediterrani i atlàntic que passaven pels Països Catalans i Euskalherria respectivament, arran de mar per cert. Avui la UE ha esmenat la plana a tota la maquinària burocràtica dels alts funcionaris de l'Estat espanyol: ha eliminat el corredor aragonès de la xarxa prioritària, tot i les fortíssimes pressions dels dos darrers governs espanyols, i ha imposat els corredors mediterrani i atlàntic com 2 dels 9 corredors europeus prioritaris, únics corredors que tindran accés al cofinançament europeu (del 20% al 40% del cost total). Personalment estic molt content, en haver basat al 2009 la nostra campanya electoral (tant CiU com i PNB) en aquesta revisió del mapa ferroviari europeu, que inclogués els nostres corredors en el nou mapa de prioritats europees (els espots electorals, a petició meva, els vàrem filmar al mateix port de Barcelona).

El proper 25 de maig hi ha les properes eleccions al Parlament Europeu, en les quals es tem un altre descens de la participació electoral a nivell europeu: de fet, l’abstenció va creixent i això dóna força als partits antieuropeistes, que si que aconsegueixen mobilitzar el seu electorat de protesta i per això poden arribar a 1/3 dels diputats al 2014. Les properes eleccions europees seran les primeres eleccions després de la Via Catalana del passat mes de setembre. En aquest context de desmobilització i desmotivació creixent a escala europea, la Via Catalana ha estat la mobilització més extraordinària a Europa des de fa vint anys, quan els bàltics van fer la seva via per reclamar la independència. “Ja sabreu canalitzar cap a les urnes tota la gent que es va donar la mà?” em pregunten sovint a Brussel·les i a Estrasburg. En un context de desmobilització general i de penalització als grans partits clàssics de govern, que a Espanya castigarà especialment a PP i PSOE, “si aconseguiu portar a les urnes dos milions de vots el proper 25 de maig donareu un cop d’efecte molt gran a nivell europeu”. Aquest és el nostre repte i el debat a casa nostra s’hauria de centrar en valorar si els partits polítics catalans sobiranistes i anti statu quo, presentant-se per separat, seran capaços de mobilitzar tota aquella força millor que no pas si ho fessin conjuntament. Tot seguit us adjunto algunes idees sobre com ho veig.

En els darrers dies, tot aprofitat la setmana trimestral de territori dels eurodiputats, he coincidit en dos debats a Barcelona amb en Raimon Obiols parlant sobre el futur del procés català i m’ha interessat molt la seva visió: dissabte passat vam coincidir a l’Escola de Tardor d’Esquerra amb l’Oriol Junqueras (tots tres som a la foto) i ahir també amb en Raül Romeva en un debat al Centre Cultural del Born. A diferència de debats anteriors sobre qüestions europees més o menys aburrides, i on per tant tots hi anàvem més o menys espessos i ensopits, en Raimon m’ha sorprès en aquests dos debats per una visió lúcida i directa i per un llenguatge sense concessions ni ambigüitats (així com també per un to més apassionat i enèrgic del què ens té acostumats). En Raimon porta 30 anys d’experiència en polític i ha estat als parlaments català (fou candidat tres cops a la Generalitat), espanyol i europeu, on ja fa 10 anys que n’és membre. El seu capital polític acumulat és molt alt i per això l’escolto sempre, i més ara que diu algunes coses que trobo molt interessants, com quan al seu llibre de memòries ens recorda una paradoxa sobre Catalunya que comparteixo: “els catalans hem excel·lit en tants camps en els darrers segles perquè no hem tingut estat”. En la mesura que moltes de les coses que ha dit em van agradar, hi coincideixo i m’estan fent rumiar, avui us en faig un breu resum.

Ha tornat a Estrasburg Sam Rainsy (a la foto de visita al meu despatx de la capital alsaciana), el cap de l'oposició política de Cambodja i ha fet una breu conferència al grup liberal-demòcrata, enmig d'una creixent atenció i d'un gran expectació, on va respondre amb serenitat les preguntes que se li van fer. Després de les llargues guerres del segle passat, que van deixar Cambodja com a país líder mundial en el trist rècord de morts enterrats a les cunetes sense identificar, avui hi ha al país un sistema de partit polític únic, amb un president de govern que porta 28 anys en el càrrec interrompudament. Així, avui els hereus del règim comunista del segle passat monopolitzen el govern de totes les administracions (central, regionals i locals). En aquest sentit, segons moltes informacions fàcils de trobar a la premsa internacional, la gestió del govern que fa el partit del règim a tots els nivells es pot qualificar de gestió implacable, sense miraments ni contemplacions amb els qui discrepen i s'oposen a l'statu-quo dominant: el mateix Sam Rainsy, per exemple, ha estat vivint a París durant els darrers anys, forçat a exiliar-se a la capital francesa després d'haver sobreviscut ell i la seva dona a un atemptat amb granades, i havent hagut de deixar col·laboradors seus empresonats al seu país, fins i tot algun d'ells assassinat. A internet trobareu informació sobre aquest líder polític opositor de gran personalitat.

Ahir va ser un molt bon dia! El comitè d’Economia va aprovar, per 32 vots a favor, 1 en contra i cap abstenció, el meu informe “Competition Report”. Cada any el Parlament Europeu redacta, analitza, esmena i vota (control o fiscalització parlamentària) un informe que sobre la política de defensa de la competència que du a terme la Comissió Europea (més concretament la DG Competition, el comissari de la qual és Joaquín Almunia). Enguany jo sóc el ponent del Parlament d’aquest informe: això vol dir que sóc el diputat que en fa la redacció inicial, un text que després esmenaran, debatran i votaran els diputats, en primer lloc al comitè d’Economia i després al plenari. Aquest informe és un informe d’opinió no vinculant però és un dels més importants, políticament parlant, dels informes que vota cada any el PE: la política de defensa de la competència és possiblement l’àrea de poder on la Comissió Europea té més marge de maniobra. L’opinió política del Parlament és important perquè indica a la Comissió Europea quines preocupacions i prioritats marquen cada any els eurodiputats en la defensa de la competència, àrea clau per al desenvolupament del mercat interior europeu i per al creixement econòmic de la UE. La feina del diputat ponent és molta però el retorn i la satisfacció també és molt gran: ser ponent et permet reunir-te amb diferents comissaris, interessats en com estan fent la redacció de l’informe, així com també amb alts funcionaris de la Comissió Europea i amb alguns dels diputats més rellevants dels diferents grups polítics. A més, també disposes de pressupost del Parlament per organitzar algues conferències rellevants sobre aquest la defensa de la competència: vegeu el meu darrer apunt al bloc sobre el cas Google, on el comissari Almunia va donar informació rellevant sobre l’estat de les negociacions amb Google, declaracions que van tenir ressonància global. Un cop més he d’agrair la feina dels meus assistents Aleix Sarri i Umberto Gambini, sense els quals no hauria estat possible arribar a bon port.

Avui al Parlament Europeu he organitzat una conferència sobre el "cas Google": en tant que ponent aquest any del "Competition Report" (Informe de defensa de la Competència) puc organitzar tres seminaris dins del marc de la comissió d'Economia. Juntament amb l'eurodiputat alemany de la CDU, Andreas Schwab, advocat expert en la matèria i ponent del Competition Report de l'any passat, aquest matí unes 200 persones hem estat tres hores gaudint d'un debat molt interessant entre empresaris, advocats i experts en la matèria, més exactament sobre un "cas Google" que la Comissió Europea va iniciar l’any 2010. En el decurs de la seva intervenció inaugural el comissari Almúnia ens ha anunciat el principi d'acord amb el gran gegant dels cercadors d'internet. Almunia no ha decebut la cinquantena de periodistes que han assistit a la seva intervenció i el seu anunci ha estat ràpidament publicat als diaris més improtants del món, tal com podeu veure en els 59 links que us adjunto al final d'aquesta breu crònica. Avui he tingut sort: precisament falta poc temps per a que la Comissió Europea finalitzi la seva investigació sobre Google i el comissari Almunia ha acceptat la nostra participació en la nostra conferència, precisament per a anunciar aquest principi d'acord. Sempre recordaré la gran expectació mediàtica generada, així com també veure les cares dels corresponsals dels mitjans més importants del món (New York Times, Wall Street Journal, Financial Times, The Economist...) que avui han cobert la notícia... i que volien fer també preguntes a Almunia sobre Catalunya!! El comissari, però, s'ha escopilat ràpidament per no haver de fer declaracions, sobre Google ni sobre altres qüestions de rabiosa actualitat política europea. Jo he fet la presentació del comissari tal com sempre faig: "...I am from Barcelona and I represent in this Parliament the Catalan liberal party...". Content, avui  estic content.

Aquest mes de setembre fa quatre anys que vaig començar l’activitat al Parlament Europeu i em sembla un bon moment per a fer-ne un balanç en aquest blog de Vilaweb, blog que és a punt de superar les 300.000 visites. Abans de començar us voldria presentar les persones que integren el meu equip, perquè sense elles res del que s’explica a continuació no s’hauria pogut dur a terme: de dreta a esquerra hi teniu l’Aleix Sarri, que m’assisteix a la Comissió d’Economia, de la que en sóc titular, una comissió molt carregada de feina i on hi tinc més dedicació; després hi ha l’Albert Farré, que m’assisteix a la Comissió d’Agricultura (tot i que no en sóc membre hi ha hagut aquesta legislatura el llarg procés de la reforma de la PAC, Política Agrària Comuna); al mig hi ha la Marga Payola, que m’assisteix a l’oficina de Barcelona, de les reunions que hi tinc i de la coordinació parlamentària amb els diputats al Congrés i al Parlament de Catalunya. I finalment hi ha l’Umberto Gambini, que m’assisteix a la Comissió de Transports que ha debatut el corredor mediterrani, de la que en sóc diputat suplent, i s’ocupa també de tota l’activitat parlamentària relativa als drets humans i drets fonamentals (tant universals com de defensa dels catalanoparlants). Tots ells han fet una feina extraordinària i gràcies a ells jo puc lluir un balanç com el que us presento tot seguit. De debò, són ells i han estat ells, tant com jo, i sempre els estaré agraïts per la seva dedicació.

El passat 11 de setembre passarà a la història de Catalunya com la diada que va registrar la manifestació pacífica més gran d’Europa en les darreres dècades. La foto adjunta és la de la portada de La Vanguardia de la Via Catalana al seu pas pel Passeig de Gràcia: el que havia de ser una única fila... va esdevenir una gran manifestació festiva que omplia tot el passeig com l’any passat!! I així a tants i tants llocs on la via ha estat duplicada o triplicada durant 400 km! La Via Catalana per la independència ha estat un èxit organitzatiu, logístic i mediàtic a escala global, tal com fins i tot ha reconegut el ministre espanyol García-Margallo. El fet que els mitjans espanyols hagin oblidat totalment Gibraltar i Bárcenas, per a concentrar-se cada cop més agressivament contra el procés sobiranista que vivim, demostra fins quin punt a Madrid ja constaten el creixement dels partidaris de l’Estat català. La cadena Ser feia pública una enquesta on donava un 54% a favor del Sí (un 51% l’any passat) contra un 22% a favor del NO (un 24% fa un any) i ni tant sols una possible expulsió de la UE o un possible concert econòmic no alterava aquesta proporció. La Via Catalana que evocava la via bàltica de 1989 ha estat tan impactant que fins i tot els primers ministres de Letònia i Lituània han fet declaracions a favor de reconèixer un estat català si el procés era impecablement pacífic i democràtic: encara no tenim ni data ni pregunta i ja hi ha països amb bona predisposició per la nostra causa!! Els bàltics van estar quasi dos mesos a la intempèrie i saben de què va això: un cop proclamada la independència van passar llargues setmanes sense cap reconeixement (“living in the clouds”), aguantant les amenaces de rebuig de totes bandes (“no entrareu mai a la UE” els deien Miterrand o Thatcher) i amb els tancs russos a la porta. Al final se’n van acabar sortint, perquè Islàndia els va reconèixer i no va passar res. Després Dinamarca, altres països escandinaus, Alemanya... i avui Lituània presideix la UE.

Ahir el Parlament Europeu reunit a Estrasburg va aprovar, per una gran majoria, el supervisor bancari únic, primer pas de la unió bancària europea. Així, el Banc Central Europeu (BCE) supervisarà directament uns 150 bancs dels 6000 que hi ha a la UE a partir de setembre de 2014. No pas per casualitat, resulta que el 99% dels bancs espanyols són dins d’aquests 150 bancs europeus: només en queden fora la Banca March i les Caixes d’Estalvis d’Ontinyent i de Pollença, així com les caixes més petites que aquestes. Els criteris que han definit el BCE, el Consell (Estats Membres), d’acord amb la proposta de la Comissió Europea que ahir vàrem aprovar al Parlament, passen per evitar que es tornin a repetir fallides bancàries espectaculars com els de Caja Castilla-La Mancha, Bankia i altres, que han acabat passant factura als contribuents en forma de rescat públic i retallades socials, o bé per prevenir millor la generació de bombolles especulatives. A Alemanya, per exemple, les caixes d’estalvi (unes 800) queden totes elles fora del control del BCE i seguiran sent únicament supervisades pel Bundesbank: a diferència dels Landesbanken (banca pública regional), afectades per algunes sonores fallides (al SachsenBanken, més gran que Bankia, el van obligar a fer fallida: “too big to fail is too dangerous to exist”), les petites caixes d’estalvis locals i comarcals alemanyes han mantingut el flux de crèdit a les pimes alemanyes, ja que no s’havien contaminat de productes financers tòxics com si ho va fer la gran banca alemanya. Ahir doncs, en plena ressaca de la Diada, a l’Estat espanyol ahir li van prendre sobirania des de la UE: l’única gran competència que quedava al Banc d'Espanya i a alguns altres bancs centrals nacionals després de la creació de l’euro (la supervisió financera de la banca) passarà a Frankfurt d’aquí a un any.

Avui a la tarda m'he reunit a Brussel.les amb el francès Benoît Coeuré, membre del Consell de Govern del BCE. El Consell de Govern del BCE és l'òrgan més important de direcció de la política monetària de la zona euro i és presidit per Mario Draghi. A més del seu President, el Consell està conformat pel seu Vice-President el portuguès Vitor Constancio, i tres membres més provinents de Bèlgica, Alemanya i Luxemburg, a més del francés Coeuré. Durant la conversa Coeuré  ha obert la porta a que el BCE consideri el deute públic català com a deute sobirà, d'acord amb una de les recomanacions aprovades en el darrer informe del BCE aprovat ámpliament abans de l'estiu. Aquesta mesura permetria reduir les despeses financeres de la Generalitat i, per tant, reduir les retallades en la despesa social que la Generalitat s'ha vist forçada a fer en els darrers anys: els bancs tindrien incentius per a tornar a comprar deute públic català, com han fet durant dècades fins fa poc, un cop es tornin a obrir els mercats financers internacionals al deute de la Generalitat.