El 75è aniversari del segell "Blue Note" a la Biblioteca Vallcarca i els Penitents

 

La història de Blue Note Records és la història d'Alfred Lion i Francis Wolff, dos jueus alemanys que en la dècada dels anys trenta del segle passat, van emigrar a Nova York i van convertir en professió el seu amor pel jazz negre nord-americà.

Alfred Lion i Francis Wolff

A través de la cerca d'una identificació visual i sonora, van fer de Blue Note un segell caracteritzat pel jazz d'avantguarda amb una presentació moderna i artística de les portades dels seus discos.

Disseny: Reid Miles. Foto: Francis Wolff. 

Blue Note Records, fundada l'any 1939, ha exercit un paper vital en el desenvolupament del jazz durant mes de 70 anys, amb obres d'alguns dels més grans músics de jazz de la història com John Coltrane, Miles Davis, Thelonious Monk, Art Blakey, Wayne Shorter, Freddie Hubbard, Herbie Hancock, Taj Mahal i molts altres.

A la Biblioteca Vallcarca i els Penitents M. Antonieta Cot hem volgut celebrar el 75è aniversari de la discogràfica a través de:

- AUDICIÓ I XERRADA el dijous 20 d'octubre:  "75 anys del Segell Blue Note" a càrrec de Manuel Recio, periodista musical i autor del bloc La música es mi amante. Aquesta activitat s'inclou dins el cicle "Dimensió Jazz " que la Biblioteca Vallcarca i els Penitents desenvolupa durant a els mesos d'octubre i novembre i que s'emmarca dins el programa que Biblioteques de Barcelona dedica al 46è Festival Internacional de Jazz de Barcelona. 

Manuel Recio: 75 anys del Segell Blue Note

- GUIA DE LECTURA I ESCOLTA "75è aniversari del segell Blue Note: Una història del jazz modern." Una selecció dels millors àlbums editats per la discogràfica, que és troben a la biblioteca, amb enllaços a Spotify dels discos recollits. A més a més, a la guia s'ha incorporat un codi QR que el vincula amb una playlist a Spotify. Els discs seleccionats a la guia també els hem exposat a l'entrada de la biblioteca davant el taulell de préstec.  

- UNA PLAYLIST A SPOTIFY amb més de 300 temes seleccionats curosament dels millors àlbums del segell. La selecció s'ha fet a partir de les valoracions dels crítics de jazz i de la consulta del web Allmusic .

Les diferents etapes de la discogràfica queden reflectides. De la sobresaturació d'èxits dels anys 50's i 60's es passa a la crisi creativa que va patir la discogràfica des de finals dels 70 fins a finals dels 90, on el nombre de gravacions de qualitat es redueix i la varietat d'estils és fa més freqüent.

En els últims anys, artistes com Wynton Marsalis, Norah Jones, St Germain, Al Green, Joe Lovano, l'extraordinari Ambrose Akinmusire o d'altres de reconegut prestigi fora del món del jazz com Suzane Vega o Elvis Costello, han revifat el prestigi del segell.

John McLaughlin: guia per l'obra d'un guitarrista excepcional

Tenint en compte que l'enorme nombre d'àlbums on ha participat com a acompanyant, col·laborador o líder -preciós testimoni del seu caràcter positiu i espiritual- el genial guitarrista anglès John McLaughlin va accedir de bon grat a la petició de la revista anglesa Uncut  per reflexionar sobre el seu llegat, seleccionant els 9 discos més significatius de la seva llarga carrera. Tot i que el seu cor sempre ha estat amb el jazz, també ha fet incursions en el rock, el flamenco, el blues i la música india i ha tocat amb un variat grup de musics que inclouen a Miles Davis, Paco de Lucía, Jack Bruce, Carlos Santana i Jimi Hendrix. Una llegenda viva de la música del nostre temps. Us deixem amb les seves paraules.

Jack Bruce    Things we like 

1968 

Cap al 1964, jo tocava amb Jack Bruce i Ginger Baker a la Graham Bond Organisation però en un moment donat, gràcies a que em resultava fàcil llegir música, vaig esdevenir músic de sessió als estudis i vaig gravar amb Engelbert Humperdink, Petula Clark, Tom Jones, Dionne Warwick i The Four Tops. Vaig fer alguna cosa d'interessant, però la feina als estudis de gravació era mortal i a finals del 1968 ja no en podia més. Vaig ser molt feliç participant en aquest Things we like, perquè Jack i jo tornàvem a tocar junts uns anys després. Tot i que ell ja tocava amb els Cream, aquest àlbum sona més aviat com una mena de free a l'estil de Sony Rollins.

***

Extrapolation

1969

Em vaig traslladar a Bèlgica l'estiu del 1968 quan no em vaig veure en cor de tornar a agafar mai més una feina com a músic de sessió. De manera que vaig tornar a ser pobre una vegada més, però feliç. Hi ha alguna cosa en aquest disc, potser perquè va ser la meva primera ... tenia la oportunitat d'enregistrar la meva pròpia música, quin privilegi! Especialment quan ho veig avui, què no hi ha indústria de gravació per al jazz. Jo tenia una banda de jazz a Londres amb Dave Holland - de fet, en aquella època vivíem junts- John Surman i Tony Oxley amb la que tocàvem tota la meva música, però llavors, l'estiu del 1968 Dave va ser convidat per Miles Davis per tocar amb ell i, naturalment, ens va deixar. Estàvem entusiasmats. Vull dir, tots els jazzmen anglesos de l'època estàvem realment entusiasmats -un dels nostres tocant amb Miles! Jo vaig tornar a Londres al novembre per enregistrar aquest Extrapolation, amb Brian Odgers en el lloc de  Dave. El decembre m'en vaig anar , i quan l'àlbum va sortir jo ja estava a Nova York. 

***

Miles Davis     Bitches Brew 

1970

Traslladant-se als USA per tocar amb The Tony Williams Lifetime. John aviat es va trobar gravant amb el seu heroi en un grapat d'àlbums seminals. És significatiu que en Bitches Brew, un dels àlbums més importants en la història del jazz, un dels talls porta com a títol simplement...  'John McLaughlin'. 

Em van presentar a Miles el mateix dia que vaig arribar a Nova York i al dia següent ja estava amb ell a l'estudi gravant In a silent way, va ser increïble. M'havien fotocopiat la part de piano per a que toqués, però a Miles no li agradava com sonava i em va fer parar després d'alguns intents. Vaig dir: 'és una partitura de piano, jo no llegeixo les partitures de piano'. Ell va dir [veu ronca]: 'toca com si no sabéssis tocar la guitarra' . Típica petició ridícula de Miles ... ;-))) així que vaig passar de tots els acords i vaig tocar en Mi i a ell li va agradar. Vaig estar molt a prop de Miles, va començar a trucar-me i convidar-me a casa seva i cada vegada que jo no estava tocant amb Tony estava tocant amb Miles. Tenia el millor dels dos móns. 

En aquella època Miles escoltava més a James Brown que qualsevol cosa de jazz, volia integrar més elements de R&B i Funk en el seu so, cosa que és perfecta per a la guitarra. Vam començar a fer Bitches Brew, jo portava mig any al seu costat i ell estava realment evolucionant. Vam anar a l'estudi i des del principi vaig veure clar que ell no sabia el que volia fer, només sabia el que no volia fer. No volia fer res que s'assemblés al que ja havia fet, inclòs In a silent way. Així que tot el disc va ser completament experimental. 

***

Miles Davis  A tribute to Jack Johnson

1971

Miles em va dir, a mi i a un munt de gent, que aquest era, de lluny eh?, el seu àlbum favorit de tots els que havia fet. Quan estàvem a l'estudi, Miles solia apareixer amb un got de café en una bossa de paper marró. Treia el got de la bossa, en feia trossos, n'escrivia alguns acords i partíem d'aquell punt. Amb Jack Johnson no tenia ni el paper de la bossa! . Teniem un riff -funk realment ràpid, l'encantava aquell riff. Estàvem a l'estudi i Miles es va posar a parlar amb [el productor] Teo Macero. Vint minuts després jo m'estava aborrint i em vaig posar a tocar una cosa que després va acabar sent el tema de la Mahavishnu  The Dance of Maya. Vaig començar-ho com un R&B shuffle , els altres es van incorporar al ritme i vam lligar alguna cosa. Miles va entrar literalment corrent a l'estudi, la llum vermella estava encesa i va estar tocant al menys un quart d'hora. Mai el vaig escoltar tocar com aquella vegada. Es va disparar. 

***

The Mahavishnu Orchestra    The Inner Mountain Flame

1971 

McLaughlin va emprendre el seu propi camí amb aquest quintet de jazz/rock que va obtenir molt èxit i que va ser de gran influència per a molts músics del moment, integrant a Billy Cobham. Jan Hammer, Jerry Goodman i Rick Laird. La guitarra Gibson SG de doble màstil i una imatge hindú i blanca identifiquen al John d'aquells anys. La música era un torrent desbordant de creativitat i virtuosisme col·lectiu.

Estava amb Miles en el camerí d'un club anomenat Lennie's-On-The-Turnpike a les afores de Boston quan es va girar cap a mi dient-me, "John és l'hora de que formis la teva pròpia banda", la quan cosa va fer volar la meva imaginació. Era l'home més honest que mai he conegut, brutalment honest, però meravellós, perquè amb Miles sempre sabies on estaves. Que em digués això significava que m'ho havia de prendre seriosament. Jo mai m'havia plantejat formar la meva pròpia banda. El primer a qui vaig trucar va ser a Billy Cobham, amb qui tenia molt bona relació a partir de Jack Johnson. En el meu grup també hi volia un violí, ja que la meva mare tocava el violí. Tot aquell pre-treball que havia fet amb Tony Williams, va esdevenir realitat amb la Mahavishnu Orchestra. Si hi va haver algun defecte va ser el de tenir massa èxit molt aviat. Aquella banda només va durar dos anys però, quin impacte!. I quan miro retrospectivament, l'impacte que va tenir és sorprenent. Vam ser molt afortunats de que a la gent realment li agradés el que feiem ... erem una banda de directe, de gira durant 300 dies l'any. va ser un fenomen increïble.

***

Carlos Santana & Mahavishnu John McLaughlin 

Love Devotion Surrender

1973 

Durant la primera gira per California amb la Mahavishnu vaig conèixer a Carlos Santana i ens vam fer molt bons amics. Un dia vaig somiar que estva tocant amb ell i li vaig comentar a Clive Davis, de CBS (la mateixa descogràfica dels dos guitarristes). Aquest va trobar que era una bona idea i ho vam posar en marxa fent una gira junts. En acabar aquesta gira, les friccions en el si de la Mahavishnu van fer impossible la continuïtat del grup. Jan i Jerry van arribar al punt de no voler parlar amb mi. mai vaig saber la causa ... tal vegada perquè jo estava en ple viatge meditatiu, jo tenia el meu guru. Però mai vaig imposar res als meus músics, tothom era lliure de fer el que volgués. Jo estava molt involucrat en la meva investigació espiritual personal, cosa que continua avui dia, ja que per a mi aquest és el sentit de la vida. Així docs, vam rescindir el contracte a finals del 1973 i la Mahavishnu original va acabar. Amb Carlos, però, mantenim una amistat de més de 40 anys. 

***

Shakti with John McLaughlin

1976

Estava aprofundint en les tradicions de la India, filosòficament, meditativament, espriritualment,  com ho vulguis dir. Ja portava temps escoltant i experimentant amb la música de la India i em vaig realment enamorar d'ella. Al 1971 havia tocat amb Zakir Hussain (tabla) a San Francisco amb la meva guitarra acústica i havia estat una experiència increïble. Aquest noi és un geni. Però mentre tant, vaig conéixer a L. Shankar, el violinista, a través d'un altre amic a la Costa Est. Vam començar a tocar junts, improvisant a casa, i sis mesos després li vaig dir: "hauriem de tocar junts amb Zakir Hussein" , i aquest va ser el naixement de Shakti, el 1973 i vam començar a  donar petits concerts paral·lelament als grans concerts amb la segona formació de la Mahavishnu, la qual m'encantava, però la vaig haver de deixar, ja que la música amb Shakti significava un repte musical i espiritual per a mi. El 1975 vam tocar a NovaYork i el concert va ser enregistrat i posteriorment publicat com el primer LP de Shakti. La gent em preguntava, la discogràfica, el meu manager, tothom, "que estàs fent tocant amb l'acústica assegut en una catifa tocant amb aquests indis? Estàs boig o que?" I , per descomptat, tots ho estàvem una mica,  però un ha de seguir el seu instint i ser sincer amb un mateix.

***

John McLaughlin, Al Dimeola, Paco de Lucía
Passion, Grace & Fire
1983

Els tres monstres de la guitarra acústica en equip enregistrant àlbums en directe mega-venuts i en gires mundials sense fi. Aquest és un dels àlbums favorits de McLaughlin. 

En realitat, jo volia ser un guitarrista de flamenc abans de que el jazz em captivés. Estant a Paris la tardor del 1978 vaig escoltar Paco de Lucía a la ràdio i vaig pensar: "jo he de tocar amb aquest tio" . El vaig trucar a Madrid, ens varem trobar i vam tocar junts. llavors vaig cridar al meu vell amic Larry Coryell proposant-li fer un trio de guitarres. Vam fer una gira per Europa que va tenir tant èxit que vam haver de repetir-la. A finals del 1979 Larry tenia problemes personals que afectaven realment la música, així que en el seu lloc va entrar Al Dimeola i va ser genial. 

* * *

John Mclaughlin & The 4th Dimension

Now Here This

2012

He tingut un bon nombre de grans bandes als 80 i als 90 però després de dos o tres anys, ja saps, els camins divergeixen. És com els matrimonis, la gent es divorcia, i això no vol dir que la gent ja no s'agradi l'una a l'altra, només és que la gent es mou, la gent canvia... Ara he tornat a tocar la guitarra elèctrica. Vaig evolucionar molt ràpidament des del 1995 tocant amb The 4th Dimension. Aquesta banda és per a mi com  un híbrid de cadascuna de les experiències que he tingut a través de tots aquests anys. Per a mi, aquesta és la banda més gran i probablement també la meva última banda.

***

Bonus track: 

Els més mitòmans de la guitarra extra-terrenal tenen ara l'oportunitat d'escoltar també aquesta jam session de 25 minuts entre Jimi Hendrix, John McLaughlin i Dave Holland. Una veritable raresa, enregistrada als legendaris estudis Record Plant de Nova York , el 25 de Març del 1969 : https://www.youtube.com/watch?v=9lcjivCDdqs

***

Discografia completa de John a la Wikipedia

El 46è Festival Internacional de Jazz de Barcelona a les Biblioteques de la ciutat

El 46è Festival Internacional de Jazz de Barcelona va arrencar el 10 d'octubre i omplirà de jazz la ciutat, fins el 30 de novembre.
Per primer cop, les Biblioteques de Barcelona ens afegim a la seva programació amb dos cicles d'activitats:

ENTRE BASTIDORS: Músics participants en el Festival que visitaran les biblioteques per explicar la seva manera d'entendre el jazz, el record de notables efemèrides, la reivindicació del Cd com a suport o l'entrada en el gènere jazzístic dels més petits, acompanyats del saxo de Llibert Fortuny, un dels grans músics del nostre país. "Entre Bastidors" es tradueix en un total de 7 activitats i una exposició titulada "Ceedeephilia: l'últim embalatge del jazz", una col·lecció de cd's amb embalatges curiosos i remarcables d'algunes de les grans obres del jazz contemporani. Aquesta exposició l'ha cedit el crític de jazz Enrique Turpin i es podrà visitar a la Biblioteca Jaume Fuster del 29 d'octubre al 18 de novembre.

  Llibert Fortuny

DIMENSIÓ JAZZ: Cicle d'audicions i xerrades a la Biblioteca Vallcarca i els Penitents-M. Antonieta Cot que, des d'una mirada polièdrica, ofereix un recorregut per les diverses transformacions que ha experimentat el jazz al llarg de la seva història. El programa consta de 7 activitats a través de les quals es fa un repàs als noms i els episodis clau que han fet del jazz un dels gèneres musicals més rics i fascinants.

 Audició a la biblioteca, 2013: Marc Myers, crític de jazz.

El programa complet amb els cicles d'activitats a les Biblioteques de Barcelona:

El Festival de Jazz de Barcelona ens inclou dins la seva programació: "Jazz a la Biblioteca".

L'iPunt del Tricentenari 10 : Octubre. L'aportació musictecària

L’iPunt del Tricentenari és una iniciativa que consisteix en una col·lecció de 12 punts de llibre interactius amb una mostra literària del 1714 fins a l’actualitat i una banda sonora que contextualitza, acompanya, interpreta i estableix ponts entre la música de cada època i l’actual. L’objectiu és convertir una selecció commemorativa de la literatura catalana de 1714 fins a l’actualitat, en una porta d’accés de continguts musicals diversos. S’inclouran  obres  representatives dels diferents períodes, en trams de 25 a 50 anys, fins a hipotètiques bandes sonores que acompanyen  les lectures o seleccions de temes actuals que connecten amb el context històric de cada moment. La selecció musical es fruït de la col·laboració del músic Rafel Plana amb un equip de musictecaris de l'associació AMPLI .

També s’imprimiran 30.000 exemplars dels  i-punts que es difondran des de les 10 biblioteques públiques participants  en el projecte #Ensolfa : Biblioteca Pública de Tarragona, Biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona, Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, Biblioteca Pública de Lleida, Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella, Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, Biblioteca  Salvador Allende de Girona, Biblioteca Pública de Banyoles, Biblioteca Vallcarca-Els Penitents de Barcelona.

Després dels articles dedicats a l'iPunt 1, l'iPunt 2,  l'iPunt 3, l'iPunt 4, l'iPunt 5, l'iPunt 6, l'iPunt 7, l'iPunt 8 i l'iPunt 9 presentem els fonaments de la selecció musical corresponent al novè tram històric:

1964-1989  Fi de la dictadura i transició

Els autors d'aquestes seleccions musicals van néixer dins aquest període en dècades diferents. Així, per primera vegada en aquesta sèrie, la música que s'hi va crear incideix de forma directa en les seves vides. La selecció esdevé pràcticament impossible en quant es descarten necessàriament centenars de cançons tan o més rellevants que les escollides. Algunes cançons que es presenten en aquesta nova llista, doncs, poden tenir un poder diferent al simplement artístic o històric ... la música es converteix en element biològic. 

1. Con el sudor de tu frente    Joaquín Carbonell

Feia poc que Franco havia mort i els cantautors van assumir un rol molt important ajudant a cohesionar les ànsies de llibertat. Els concerts de Labordeta, Raimon, Lluís Llach, Manuel Gerena, Oskorri o Luís Pastor eren autèntiques demostracions de força popular. L'aragonès Joaquín Carbonell formava part d'aquests cantants i el seu primer àlbum Con la ayuda de todos, acompanyat per Toti Soler i La Rondalla de la Costa, va ser un dels discos més interessants, frescos i desconeguts d'aquell moment històric però no està dins el catàleg de la plataforma Spotify. La cançó escollida és l'única d'elles que hi he trobat, tot i que es tracta d'una versió actual que es troba dins una recopilació de cançons al voltant del moviment llibertari. "Pascual, Pascual, tú a lo tuyo ... que es trabajar" Josep Lluís Villanueva

2. Preguntas por Puerto Montt    Víctor Jara

La chanson francesa dels anys 60 va ser la gran inspiració per a la nova cançó catalana, però va ser la contundència dels cantants sud americans dels anys 70 (Violeta Parra, Quilapayún, Silvio Rodriguez, Daniel Viglietti ...) la que va proporcionar una energia fonamental en el combat contra les dictadures. Amb les seves cançons, la seva sensibilitat i força, l'enyorat Víctor Jara va assolir un nivell encara més alt i, com la figura del Che Guevara, l'obra de Víctor és ja patrimoni de la humanitat. Josep Lluís Villanueva

3. Suite Bergamasque: Clair de lune, No. 3 (Snowflakes are dancing)   Isao Tomita

Aquesta ingràvida versió de Clair de lune de Debussy, interpretada per l’intrèpid japonès Isao Tomita el 1974 seria extraordinàriament popular per a moltes generacions del nostre país doncs fou la banda sonora del programa Planeta imaginari realitzat per Televisió Espanyola per al circuit català durant 1983-1986. De moment la millor manera de viatjar en el temps continua sent la música. Jaume Vilarrubí

4. Farewell Angelina   Joan Baez

Juntament amb els cantautors francesos i sud-americans, els cantants folk dels Estats Units van ser el tercer element clau en el cocktail cultural que va contribuir de forma essencial en la presa de consciència per la lluita pels drets humans als anys 60 i 70 i a la lluita antifeixista al nostre país. Sense l'aportació de figures gegants com Woody Guthrie, Pete Seeger, Johnny Cash, Bob Dylan i Joan Baez no es pot entendre la segona meitat dels segle XX. Aquesta cançó de Dylan interpretada per Baez conté freqüències sonores que pertanyen a la història sentimental de varies generacions. Josep Lluís Villanueva

5. Abracadabra    Alaska  

¿Qué tiene esta bola que a todo el mundo le mola? Doncs tenia frases inolvidables com "Viva el mal, viva el capital!" o "Me importa un vatio" i personatges com els Electroduendes i la Bruja Avería. I no oblidem seccions com el "Librovisor" o "El noticiario". Les cançons de la seva banda sonora van ser unes de les primeres que em van molar prou per aprende-me-les. Lidia Noguerol

6. Who are the brain police?    Frank Zappa & The Mothers of Invention

Quan va sorgir el primer disc conceptual de la història (Freak out, l’any 66) semblava impossible però la idea era clara: llibertat no seria una circumstància, és una eina. Aquesta sembla ser la consigna artística de Frank Zappa a cada frase: aquesta, i la in-transcendència. No es tracta tant fer allò que es pot com poder allò que es fa. La policia no és només la que et segueix a les manis, és la del cervell, la que fon el chrome dels teus cassets. I, sempre, amb insubornable alegria d’un artista d’enlloc. Julian Figueres

7. Welcome to the machine     Pink Floyd

Resulta que la industrialització no lliuraria a l’home del treball, sinó que el faria més depenent. Resulta que els mitjans de comunicació no diversificarien l’estètica, sinó que crearien modes uniformes. Resulta que la vida el progrés portaria a una superpoblació que exigia convertir la terra en una factoria, els animals en un mer recurs i la natura un decorat. De tot això, en plens anys 70, semblava anar aquesta cançó. Però han passat els anys i convé sentir-la i callar. Julian Figueres

8. El Senyor de les pedres    Sangtraït

Els de La Jonquera van ser l'únic grup de la primera fornada de grups del rock català que m'agradava, perquè eren heavies. A partir d'ells, vaig anar enrere fins arribar a Black Sabbath.  Lidia Noguerol

9. Freedom for choice    Devo

La música popular va ser un èxit de masses tan bestial (sobre tot gràcies a la tele), que misteriosament els artistes eren guapos, i vestien de forma molona i servien consignes de gràcies i desgràcies. Com a una classe de l’institut, però amb micros i vídeos. Però de cop i volta van sorgir els nerds, els empollons de la classe, que també podien parlar d’altres coses, i es comportaven com si no existissin els pòsters. En aquesta cançó s’apunta una hipòtesi troncal de la posmodernitat: quan ens demanessin triar, escolliríem el més populista. Julian Figueres

10. A Margalida    Joan Isaac

Joan Isaac va aconseguir el que sens dubte fou el seu tema més conegut amb aquest imponent i sensible homenatge a Salvador Puig Antich, focalitzat en la figura de la seva parella Margalida, en el moment que fou cruelment assassinat per l’estat franquista. La peça s’inclou en LP Viure, publicat l’ant 1977 per Ariola. D’aquells temes que fan rajar els ulls. Jaume Vilarrubí

11. El darrer adéu    Pere Tapies

Dins l’àlbum Si fa sol editat el 1975 per Edigsa (disc anterior a 400 pendons, on s’inclouria la popular La moto) ens trobem amb una petita joia que porta per títol Al darrer adéu, un tema que amb molta poètica condensa el millor d’un tipus d’humor popular, agre, i transdictatorial i que va eclosionar amb La Trinca, però que aquí l’autor vilanoví el fa lluir d’alló més bé. Una coda a la mort amb l’únic final possible...va per tots vostès!. Jaume Vilarrubí

12. Moscú está helado  Esplendor Geométrico

El 9 de novembre de 1989 va caure el mur de Berlín i va començar el principi del final del comunisme. La Unió Soviètica no cauria fins el 1991, però tot i això, he escollit els ritmes industrials d'aquesta cançó per parlar d'una època que ja ha passat. Lidia Noguerol 

13. Fight the power     Public Enemy

Durant molts anys, sobre tot a la dècada dels 80, la població negra dels Estats Units va estar un dels pocs col·lectius reivindicatius del país. El rap es va convertir en el gènere musical més contestatari i els Public Enemy, la banda més subversiva del moment. A Fight the power expressaven amb claredat la seva oposició al capitalisme salvatge i als poders fàctics. Joan Puchades

14. Cims i abismes     Pep Laguarda & Tapineria 

L’any 1977 es va publicar Brossa d’ahir, disc dels valencians Pep Laguarda i Tapineria, que contenia la cançó “Cims i abismes”, que per a molta gent encara és una de les composicions més belles que mai s’han escrit en la nostra llengua. Joan Puchades

15. Walls come tumbling down     The Style Council

Corren els anys 80 a Anglaterra. El govern del país està en mans d’una Margaret Thatcher disposada a implantar la seva teoria dels 2 terços (segons ella, per a que 2/3 de la població visqui bé, un terç del ciutadans ha de sobreviure en la precarietat). Llavors, Paul Weller ja posava el crit en el cel contra les polítiques tiràniques der la dama de ferro, i feia cançons com aquesta, que esdevenien himnes per la classe obrera més jove del país. Joan Puchades

L'alcalde de Madrid, Enrique Tierno Galván amb l'actriu Susana Estrada

1978

Rimes fora de ritme - 2

En aquesta entrada s'afirmava, no sense il·lusió que "a la música popular els clixés harmònics són quasi omnipresents: cadències, vamps, codes i seqüències marcades per la tradició dels estils i la comoditat dels compositors. Al ritme li passa el mateix, està ple de clixés, de patrons, de formes. Busqueu qualsevol disc a l'atzar."

Un cop mostrat el repte s'exhibien alguns exemples on el ritme és també part de la creació artística, i no un mer acompanyament repetitiu: Jim Black, Jimmy Giuffre i Za!, cadascú a la seva manera, tractant el ritme com un element principal (el 50%) de les possibilitats de la música. Ja que hem obert aquesta porta, donem algunes passes més. La comarca és inesgotable, per sort, però està als marges del mainstream (o sigui, de la música dominant o de les músiques de gènere). Possem tres exemples dins la música moderna: 

1) subtileses repetitives. L'originalitat rítmica no desdenya la repetició. Però no tot ha de ser en 4 i 3. Aquesta és una cançó popular, preciosa, amb un ritme que es va repetint i que fins i tot es pot ballar. Compteu-lo i veure-ho que no és ni un 4/4, ni un 3/4 (ni derivats...). Alguna cosa passa:

No és res estrany, és només Peter Gabriel fent una cançó confessional, clara i pop amb un 7/8. És una ximpleria, però ningu ho fa. I és totalment prescindible: importa que la música arribi, no importa com. 

2) el patchwork creatiu. Una opció és portar la creativitat rítmica a la composició de forma principal. Frank Zappa que no va deixar res per explorar si era divertit ho va probar de mil maneres. Potser aquesta és una de les peces més clares... La mítica Black Page:

Les notes s'agrupen i es separen com animalets, com la vida. Si tinguès un compàs regular seria com posar línies rectes a la Sagrada Familia. 

3) la prescindència. Tyondai Braxton, potser un dels més joves i millors compositors de música moderna, té una llarga trajectoria on el ritme va i bé, sense subjecció a formes prefigurades. (Ah, la bateria com atrezzo, físic i acústic!). Desde Battles ha fet ballar mig món i en solitari és capaç de seure'ns i que el pols és mogui pel seu compte. Si hi hagués una quarta dimensió del só, entraria per casa seva: 

Aquí el ritme de publicació és coherent amb la idea d'aquests post. Continuarà si el temps està a favor, si a algú li interessa, si els exemples proliferen, si les bateries no ens deixen sords. 

El conte de l'Eriço Bru. Un concert familiar a l'#ensolfa

Aprofitant que avui a les 19.00h a la Biblioteca Salvador Allende de Girona (Baix, 2), el Xerramequ Tiquis Miquis explicarà "El conte de l'Eriçó Bru", una bonica història d'emocions i amistat entre un eriçó, el Bru, i un mussol, el Pot, que en els seu inicis només era la cançó oculta del disc "Fem Sonar les musiquetes"; hem parlat amb el Marc Serrats (el Xerramequ) sobre el seu projecte més infantil i familiar. 

Ens ha explicat que "per tirar endavant tots els projectes infantils, em vaig influenciar molt de Xesco Boix a qui escoltava molt per un cantó; i de l'altra dels Ara va de Bo, juntament amb El Carraixet. Les cançons que més li agradaven de petit eren "Ampolla de vi", "Gripau Blau" i "La calma de la Mar". A més d'escoltar música, de petit el Xerramequ també llegia:"M'agradava molt el conte de Sopa de pedres i també Els contes d'en Fermí, el ratolí pagès, L'erugueta goluda (Eric Carle) i El viatge d'en Max (Gauthier/Caudry)". El conte de l'Eriçó Bru es pot trobar en format de llibre-cd, on els seus protagonistes el Bru i el Pot, us conviden a conèixer el seu món particular a través de cançons, il·lustracions i jocs al web. 




Després de l'espectacle del Txerramequ, també hi haurà els concerts de Damià Olivella (RGB Suports) i Toni Beiro (Satélite K). Tots són gratuïts. 

Un petit repte per l'#ensolfa de tardor

Al setembre cauen les fulles, els quioscos s'omplen de fascicles, i com si fos un col·lecionable més, arriba una nova sessió de l'#ensolfa. L'edició que inaugura la tardor tindrà lloc a la Biblioteca Salvador Allende/Espai Musical Marfà (Baix, 2, Girona) i acollirà, a partir de les 19h,  els concerts acústics El conte de l'Eriçó Bru. Espectacle infantil (Propaganda pel Fet), Damià Olivella (RGB Suports) i Toni Beiro (Satélite K). 

Biblioteca Salvador Allende/Espai Marfà

Com que l'#ensolfa està entrant en la seva recta final -només queden tres presentacions- des de l'Ampli hem pensat que per animar el tema podríem proposar als segells participants a la sessió de l'Allende, que cadascun d'ells triés un disc de la competència. El primer en acceptar el repte va ser Xavi Angulo. De la seva discogràfica, Propaganda pel Fet, en Xavi va dir al col·lectiu bibliotecari que "no me sufran por el asunto de són punkis, són massa polítics, això és massa canyero, etc. Fa més de dues dècades que ens dediquem al "negoci" musical, i per nosaltres la base continua sent la mateixa: aprofitar les possibilitats de la música per enviar el missatge (el missatge per nosaltres és força alternatiu, si voleu, però el compromís amb la llengua, el país i la classe treballadora, no hauria de ser una alternativa, sinó una elecció generalitzada). I sí, punkis ho som, clar! Ho preferim, certament a considerar la música un mer producte que es pot vendre com qui ven aspiradores (amb tot el respecte per les aspiradores)". 

Dues dècades esbombant el missatge

 El disc que en Xavi Angulo va triar va ser  "Força Vita!" de Pantanito (Satélite K, 2014). 

"A petició dels meus amics musictecaris de l'Ampli tinc per bé de criticar un disc de la "competència". Normalment, això, els del sector ho fem semi en privat i amb unes birres, estripant més o menys (depèn de les birres, sobretot). Així, en obert, certament no ho havia fet mai, però m'ha anat d'allò més bé: tenia pendent fotre-li mà al nou disc del Pantanito des de feia temps, però encara no ho havia fet. Aprofito l'avinentesa per fer-ho ara, doncs els amics de Satélite K són els responsables de l'edició de Força Vita!, nou disc del rei del neocalorrisme. El disc comença força bé fins i tot abans de pitjar el play: la portada entre fineta per la vista amb el disseny del gran Txarly Brown. Mitjonet únic de criatura i agulla d'estendre. La vida segueix em fa entendre (no sé, peró si els canvis són perquè tot segueixi igual). Vaig disfrutar i riure bastant amb el seu anterior llarga durada homónim (i de massa anys). No li havia perdut totalment la pista, al Pantanito, i he estat una mica alerta de les coses que m'han arribat seves els darrers set anys, doncs comparteixo amb el Jose referents també de la rumba més calorra, abans que no la popularitzessin els Òscars de la "Competència". 

Portada del disc

I el nou disc, com m'enredo, m'ha agradat. Tot i no ser tan fresquet i novedós com em semblÀ (i posà) el primer, amb  "Força Vita!"he tornat a riure i m'he trobat repicant un altre cop davant l'ordinador mentre l'escolto. Sí el nou disco és potser més reposadet, però amb més groove encara i el Pantanito fa anar el seu art per explicar les coses amb unes cançons que arriben. El seu univers simbòlic, alerta, no és el que més s'estila o s'imposa o es radia (l'alcalde Trias no entendrà mai "Antorchas por las plazas", però bueno, també està clar que no li dediquen precisament a ell, per dedicatòries escolteu "En los barrios"). Però aquí rau la cosa del Pantanito, trobo que tot i inspirar-se en la rumba calorra (i oblidada), canta amb veu pròpia d'unes coses i d'una manera que m'arriba, m'abelleix i m'enorgulleix de poder sentir el 2014, entre massa uniformitat musical. Per ballar i corejar em quedaria amb els fantàstics caminars de "Cosas que tienen vida" (obre el disc) i "Ropa Mojada"; i per anar sentint i anar somrient ara i assentint després, trio la genial "Gatopardo" i "El Arroz" (per qüestions generacionals i de cocció, sí), sense oblidar el tribut calorro de "Los royos tribales" i "Por buscar una salida", ni tampoc els coros guapos de l'Elena Blay a tot l'àlbum. Barcelona mestissa i/o autocomplaent? Bé, no era (només) això, no..."

Des de Salt 

Algú que té al seu catàleg els autors de "Llença't" un dels grans èxits de la música en català dels últims temps, estava cantat que s'afegiria a la proposta. RGB Suports inicia la seva activitat amb sis referències l'1 d'abril del 2008, incloent els seus artistes en el concepte global d'empresa musical, donant cobertura i recollint rendiments dels tres aspectes bàsics de la indústria discogràfica: segell discogràfic, management i editorial. L'empresa porta vint anys  en el management sense cap tipus de suport institucional. Dins del catàleg del segell trobem artistes de gran qualitat dins el panorama musical a Catalunya, com Els Pets, Lax'n'Busto i Cris Juanico. Va recollir el guant Xavi Vilar i va respondre Jordi Puig, responsable de comunicació . Puig va tenir en compte l'advertència d'Angulo que "no s'hi valien els musicassettes ni res Skatobeat". Aquesta és la seva tria:

Feliu Ventura. "Referents" (Propaganda pel Fet, 2014)

"Quan em van dir que havia de fer una crítica d'un disc dels companys de Propaganda pel Fet! vaig dir "-Com? Nosaltres?" i em van respondre: "Sí, sí, nosaltres". Després em van explicar de què anava tot, i vaig pensar fantàstic. El primer que vaig fer va ser preguntar de quin cd i de quin artista? I em van dir del que vulguis, però que sigui novetat del 2014. 

Ho vaig tenir claríssim, Feliu Ventura i els seus "Referents". Un disc que només està en format digital.  Com m'agrada el cantautor de Xàtiva i com m'agraden les versions i rareses d'aquest disc, com m'agrada la portada, que sigui un K7 atrotinat de 60 minuts, amb tons marrons i grisos. Tot el contrari del que podem trobar a dins. Versions de cantautors com Víctor Jara, Sílvio Rodríguez, Raimon, Ovidi Montllor, Pi de la Serra... i un dels meus referents U2. Si sumen grans cançons amb un gran artista, aquesta fòrmula no pot fallar, i si a sobre les noves versions de temes propis són millors  que les originals tenim un discàs. Cançons per escoltar tranquil·lament i sense presses. Un disc que és novetat, però que sona a clàssic. Com m'agrada Feliu Ventura, com m'agrada!

Posant música en òrbita 

De Satélite K, (Houston, tenemos un poema?) no en sabem res. Bé, sabem que és una companyia independent de Barcelona amb més de 20 anys d'experiència. Formen part o han format part de la companyia artistes com Fundación Toni Manero, Ojos de Brujo, Love of Lesbian, Roger Mas, Peret, Jaume Sisa, Muchachito Bombo Infierno, entre molts altres. Satélite K, a més és una de les pioneres de la distribució musical a tota Espanya tant física com digital. Aquí podeu llegir una entrevista de fa uns anys al seu fundador, Enric Pedascoll, entrevistat per Marçal Lladó, membre del segell Bankrobber, que també ha participat en l'#ensolfa.  

Musictecària

I finalment els musictecaris , hem escollit un disc de RGB Suports que té una cançó que fa referència a les lumbars, però que fa moure tot l'esquelet.  Estem parlant de "Gnaposs Groove" de Gnaposs. L'hem escollit perquè RGB també organitza el Black Music Festival, i gràcies a aquest festival han trepitjat les comarques gironines llegendes del soul com The Impressions. 

 Portada del disc. Instrumental i ballable

David Muñoz "Gnaposs", és  guitarrista i col·laborador habitual de "Els Pets". "Gnaposs Groove" és el seu primer disc instrumental i eclèctic, una versió més funk, accessible i ballable dels seus treballs anteriors. A la bases funk s'hi afegeixen el rock, el blues, l'electrònica i fins i tot el surf. Aquí podeu llegir una entrevista amb Gnaposs. 

Moltes gràcies a tots per la participació!