Playlist: Pau Riba i Guille Milkyway al Vapor Vell

Benvolguts musictecaris del món,

la Biblioteca Vapor Vell presenta una nova experiència musical, filla del Music Spy Club. Playlist-Live! és el que el seu nom indica: un playlist en directe, un espai de descoberta musical que captura allò que ha influït a l'obra artística dels músics convidats.

La fórmula és senzilla: el músic punxa i comenta 10 peces que han estat claus en la seva estètica musical. Sense límits temporals, sense circumscripcions de gènere, sense manies estilístiques. 10 temes que ajuden a entendre arrels, orígens, influències, nexes... És època de mostrar les tuberies, les bastides.

Aquest divendres, 26 de febrer, la sessió comptarà amb Pau Riba.

Pau Riba és conegut com a cantant i artísta polifacètic. Els fets ho avalen, inapelablement. És autor d’una de les obres més singulars i plurals de la música catalana. Autèntic iconoclasta, inconformista irreductible, ha estat lligat a les avantguardes més fèrtils i lliures. El Grup de Folk i el mític àlbum Dioptria en són diàfanes mostres. La seva discografia és extensa, sensible, i rica en troballes. Actualment continua la seva agitació artística amb Jisàs de Netzerit o capitol zero de la guerra de les galàxies. Un pou d’arrels insospitades que val la pena sondejar.
Serà aquest divendres, 26 de febrer, a les 19 h.


El 12 del mes de març la sessió serà a càrrec de Guille Milkyway.

Milkyway és un compositor, cantant i productor musical. És l'artífex de La Casa Azul, un dels grups més eufòrics i inspirats del panorama pop espanyol, conegut fins i tot al Japó i Corea del Sud. És també un DJ habitual a clubs de Barcelona, així com productor i compositor per altres artistes principalment del segell Elefant Records. Acaba de rebre un Goya a la millor cançó per cinema. La seva predilecció per la música pop oriental fan que les seves influències tinguin arrels poc comunes. Milkyway és un playlist ambulant.



La informació bàsica està aquí.



Les trobades són obertes, gratuïtes, i comencen a les 19 h. Tenen lloc a la Biblioteca Vapor Vell (pstge. Vapor Vell s/n, al costat de la Plaça de Sants). 93 409 72 31 - b.barcelona.vv@diba.cat

------------------
En acabar aquest post, es va sentir la veu del Doktor que viu a la dreta d'aquest bloc dient: "Davant l'allau, la selecció. Davant el producte, les tuberies." Després va tornar al seu mutisme estàtic.
------------------

La Copulacció entre un castell i una sardana, de Pau Riba

Jo soc un d'aquells que pensen que el nostre país és una mica més interessant amb Pau Riba que sense. D'alguna forma sempre m'ha anat acompanyant. Des dels primers temps fins ara. És una mica com de casa. L'he vist passar per moments de tots colors així que, de vegades, li he fet molt cas i d'altres, ni gens ni mica.

Hi ha un munt de coses interessants en la trajectòria d'en Pau, suficients per dedicar-li un llarg article, però no pas avui; també soc un d'aquells que pensen que en Pau encara ens ha de sorprendre...

Si estaves al cap i casal diumenge passat, a La Mercè, potser ho vas viure o veure, o escoltar de fons mentre passejaves amunt i avall enmig de la festa per la Plaça Catalunya.

Els medis s'en han fet ressò i els nostres benvolguts amics de Vilaweb, una vegada més, estaven al cas i ho van ben enregistrar per a la posteritat: en Pau Riba i l'Orquestra Dic Emsembla van aconseguir que una sardana i un castell fessin un monumental acte de 'copulacció'... estem assistint al naixement del pornofolk conceptual? és una simple parida?, és art? és la festa popular de la Barcelona més tòpica? ...

és en Pau, el de sempre, el nostre estimat Pau Riba

- veieu la filmació completa d'11 min. clicant aquí -

web de l'artista: http://www.pauriba.com/

.

La Discoteca d'AMPLI, XI: Miniatura i EST

Arribem a l'onzena edició de la Discoteca. Aquesta setmana dues noves joies amb denominació d'origen, una catalana i l'altra sueca, a càrrec d'en Fonti i en Gambita. Joies europees, la segona de les quals ve marcada per la tràgica desaparició d'un dels màxims valors del jazz actual, el pianista Esbjörn Svensson.

1) Miniatura (EP, Concèntric, 1969).

Heus aquí un curiós objecte de culte.

I aquí, també apareix quan el folk més ortodox comença a notar els efectes de les substàncies psicodèliques. Noves portes que porten a altres estances. Això ja li havia passat feia temps a Bob Dylan, però aquí les coses anaven a un altre ritme.

El blanc i negre de la tele del règim no tenia precisament res a veure amb el blanc i negre de la nouvelle vague... La combinació d'aquests dos colors donava un gris vulgar. El gris de la mediocritat ambiental de l'època. Una època trista, una època per oblidar...

La coberta d'aquest disc també és en blanc i negre però passa alguna cosa ... la música és en colors. D'alguna manera l'onada lisèrgica del Haight Ashbury de San Francisco ha arribat -amb dos anys de retard- també a Barcelona.

I, de sobte, en els solcs d'un disc que incloïa un cub mòbil muntable de cartró, hi apareixen imatges mai abans dibuixades en català:

A tu quan et moris, jo t'enterraré
amb una corona de flors de paper
amb creus de filferro 18 escolans
i amb mini-sotana 300 capellans

El cotxe anirà tot pintat de colors
barrets de bombero pels enterradors
la caixa guarnida amb 10 fulles de pi
i un mico al darrera tocant el violí
(El trist i desconsolat enterrament de la meva esposa. Jaume Sisa)

Vols saber quan és que veig
d'entre una grisor espectral
una vaga lluïssor que s'encén amb suavitat

I mil núvols de colors
que es poden tocar amb les mans
mil efectes d'aigua i llum mil tonalitats suaus...
(Al matí just a trenc d'alba. Pau Riba)

Els quatre autors d'aquest EP, veritables pioners de la música progressiva catalana, interpreten cadascun una cançó pròpia com a solistes, acompanyats pels altres tres. Són quatre cançons especials que marquen l'inici d'un canvi important en la trajectòria artística dels seus autors i, humil i conseqüentment, també en el món que els envolta.

Resultat d'aquesta unió fou l'aparició d'un altre treball mític: l'instrumental Música Dispersa (1970) amb Cachas, Sisa, Albert Batiste i Selene; disc aquest que, quan es va publicar, va vendre 375 còpies (teniu un espai per comentaris al final del post).

Per la seva banda, Pau Riba va enregistrar molt poc després d'aquest EP, i juntament amb el grup Om, el llegendari Dioptria (1970).

Fonti

2) EST. Tuesday Wonderland (ACT, 2006).

Una notícia que ens ha encongit l'ànima: la mort del pianista i compositor suec Esbjörn Svensson el passat diumenge 16 a l'edat de 44 anys mentre practicava el submarinisme a prop d'Estocolm. La policia sueca ha obert investigacions perquè les circumstàncies no semblen del tot clares. Svensson era considerat un dels grans renovadors del jazz europeu, un dels màxims exponents d'aquest corrent d'aire fresc provinent dels països nòrdics juntament amb altres noms com Bugge Wesseltoft, Eivind Aarset i altres.

EST era el seu trio amb el baixista Dan Berglund i el bateria Magnus Öström, el vehicle amb què arribà a públics de tot el món dins i fora el jazz amb un èxit tan insospitat com merescut. Tuesday Wonderland és un magnífic exemple d'aquest jazz obert al passat, present i futur. Podem trobar-hi ecos de Keith Jarrett, Ahmad Jamal, Chick Corea o el Lyle Mays que acompanyava Pat Metheny en aquells mítics discos de finals dels 70 publicats per ECM. Tanmateix, Svensson no ha estat un artista encaixonat ni condicionat per les seves naturals, evidents i saludables influències, sinó que ha sabut elaborar una proposta pròpia, desinhibida i molt original que, a més, ha demostrat de bell nou que comercialitat i creativitat no són antònims per força.

Trobareu discos de l'Esbjörn Svensson Trio a diverses biblioteques públiques de Catalunya. Si sou dels que penseu que a Europa també s'hi fa jazz de nivell internacional aquest pot ser un dels vostres discos, un clàssic del futur immediat. Malauradament, un nou clàssic per l'indesitjable motiu de sempre.

Aquí teniu dues mostres en directe de la feina de l'EST: la primera és Beyond the Yashmack -amb la participació especial de Pat Metheny- a la localitat alemanya de Salzau durant el festival Jazzbaltica el 5 de juliol de 2003. La segona, When God Created the Coffeebreak, enregistrat durant la mateixa gira poc dies després -el 19 de juliol- dins el Festival d'Antibes Juan-les-Pins, a França.

RIP Esbjörn

Gambita

La discoteca d'AMPLI, VIII: Pau Riba, Toti Soler i Cinta Massip

Vuitè lliurament d'aquesta sèrie de recomanacions discogràfiques personals que cada setmana, i generalment de dos en dos, els diferents membres del col·lectiu AMPLI us proposen per compartir.

Aquest cap de setmana Gambita i Fonti treuen la pols a dos enregistraments poc coneguts dins les discografies dels seus protagonistes.

Pau Riba. Amarga crisi (Edigsa, 1981).

L'any 1981 és un any difícil per en Pau Riba. Es troba al bell mig d'una dràstica reducció d'expectatives en dos fronts: el personal i el sociopolític. Ell mateix ha assenyalat en alguna ocasió que fou un moment de perplexitat i decepció per a ell per l'encallament de les propostes i l'acció dels moviments socials que havien lluitat contra la dictadura, i pel rumb de les coses durant el -suposat- final de la Transició.

Amb Amarga crisi, un disc poc estimat pel seu protagonista portat d'una certa desafecció envers el resultat obtingut, la part de bon poeta que hi ha en Riba torna a casa i es col·loca al capdavant d'una banda pensada com a supergrup. "Els millors que havien tocat amb mi fins aleshores", segons Riba. Max Sunyer i Toti Soler comparteixen inspirades guitarres en un disc que també compta amb la presència d'un altre nom important de l'escena catalana dels 70: Jordi Clua a càrrec del seu baix personalitzat.

Primer disc enregistrat a l'estudi-hotel Ibiza Sound, Riba hi incorpora altres col·laboradors de prestigi afegits expressament, entre ells l'enginyer de so Brian Humphries (entre d'altres, Pink Floyd) als comandaments. El mateix Pau explica des de la seva web que el títol s'ha de llegir a partir de la sisena lletra...

És un fantàstic disc en CD amb propietats curatives per a moments de crisi d'un dels grans de la música catalana i el podeu trobar a determinades biblioteques de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona i també de la resta de biblioteques públiques de Catalunya.

Gambita

* * *

Toti Soler i Cinta Massip diuen i canten Miquel Martí i Pol Per molts anys! Bon profit! (K-Indústria Cultural, 1999)


Desconec el motiu, però no és fàcil trobar enregistraments per a infants amb qualitat artística notable, excel·lent o simplement original al nostre país.
Per sort, de tant en tant apareixen agradables sorpreses dins aquest important i escàs gènere musical. Des de l'Ampli intentarem destacar alguns dels més interessants. Com el que us presentem avui.

La trajectòria musical de Toti Soler bé mereix un article a l'Ampli. Es, al meu parer, un dels millors guitarres que tenim, si més no... el meu favorit. Desde sempre dic als amics que si fos músic m'agradaria tocar la guitarra com el Toti.


Avui, però, us vull recomanar un disc una mica diferent. El títol ho diu tot i és ben bé així.
És un disc que pot fer molt bé als nostres fills, nebots, nets, amics, nens en general ... petits o grans.
Si fos un LP cada cara tindria un tema: els mesos de l'any, un per un, a la cara A i coses bones per menjar, a la cara B.

Tots petits poemes de Miquel Marti i Pol



tots amb la guitarra sempre extraordinària del Toti i el bell dir de la Cinta Massip

Petites meravelles per gaudir del poder de la poesia més simple, més veritable, més viva, més pura, més quotidiana, sense guarnicions ni pretensions, gracies al bon fer de tres grans artistes.

Tot és posar el disc i, immediatament, el somriure sincer i poderós d'un nen s'instal·la a la nostra cara per no abandonar-nos fins que el disc s'acaba ... i una estoneta més.

36 minuts que passen com 3. Cal dir més?

Fonti

.

La discoteca d'AMPLI, I : Pau Riba & Perucho's i Gossip

L'ha udita mai qualcuno?


1) Pau Riba & Perucho’s Astarot Universdherba (G3G, 1998)

Enregistrat en directe al festival Canet Roc de 1977, va ser publicat pel segell G3G l’any 1998. Es tracta d’un document únic (34 minuts) en el qual per primera i última vegada trobem la col·laboració entre el rapsoda Pau Riba (en un dels millors moments de la seva carrera), el grup Perucho’s en formació de trio (saxo alt, saxo tenor i bateria) i la defensiva reacció in crescendo de l’enfangat públic assistent al festival (entre els quals es trobava qui escriu). Un poema tràgic que, envoltat del free sense concessions dels Perucho’s, forma part dels mites de l’avantguarda musical catalana.

La presentació del CD en una llauna de conserva, també va suposar un repte avantguardista per a l’ofici del musictecari a l’hora d’ubicar-lo dins la col·lecció de discos de les 60 biblioteques de la Xarxa que el van rebre. Idea per a treball d’estudiant de biblioteconomia: “estudi de les diferents solucions musictecàries davant el disc Astarot...”.

Propietat de la foto i més informació sobre aquest disc i altres de relacionats a:

http://spanishprogressiverock.blogspot.com/

L’AMPLI te previst presentar properament una extens informe / entrevista exclusiva amb Oriol Perucho, antic bateria dels Perucho’s i altres formacions així com autor de diversos àlbums al seu nom.

Fonti

2) Gossip Standing in the way of control (Kill Rock Stars, 2006)

Fa temps que els crits de guerra de les riot grrrls passaren a la història i el lloc que ocupaven les ministresses del punk-rock femení dels 90, restava parcialment buit. Fins que la Beth Ditto va aparèixer damunt un escenari, amb la seva rotunda veu i la seva rotunda presència i, tothom, es va quedar bocabadat. La Beth canta molt bé i crida com poques. La vocalista de Gossip té mala llet però, a diferència de les noies emprenyades de la dècada grunge, no canta amb la desesperació i la ràbia premenstrual d’aquelles; no ens vol apunyalar amb lletres que expliquen que és fotut ser lesbiana en una ciutat ultracatòlica dels EEUU i vestir una talla XXL en una època d’anorèxia mental i consumisme bulímic. Ben al contrari, Ditto exhibeix contenta el seu físic i se sent orgullosa per partida doble amb la seva condició de dona i la seva homosexualitat. Reivindicativa, sí, original, sí, però la diva que menjava esquirols de petita, sobretot transmet ganes de passar-s’ho bé i fer el que li dóna la gana, sense complexes i amb humor. I percebre aquesta actitud en la vocalista d’un grup (i en qualsevol persona, en general) m’agrada i molt.

Al marge de consideracions formals totalment subjectives i alienes al fet musical, he de dir que Gossip és una banda de difícil classificació. Com ja ens tenen acostumats, a Standing in the way of control, el seu tercer disc, conjuguen el garage punk, el soul, la música de ball i el pop. Sense marques ni cicatrius, sense artificis ni produccions màgiques, Gossip és un projectil de punk-soul fresc, directe i amb caràcter. Avui mateix, 1 d’abril, surt al mercat el seu quart àlbum, un concert gravat a Liverpool el 9 de juliol de 2007. Live in Liverpool recull tots els seus grans èxits en directe i els augura un present i un futur ple de Festivals i seguidors incondicionals.

Dues dades interessants sobre l’Standing: la primera és que està produït per Guy Picciotto (membre de Fugazi i productor també de Blonde Redhead); la segona, és que al llibret del CD llegeixo els agraïments del grup a tota una sèrie d’amics/músics, com ara la Kim Gordon / Sonic Youth, Les George Leningrad, We Are Wolves, The Hidden Cameras i Le Tigre. “Dime con quién andas...”. Sí, senyora, el refrany li va al pél al trio calavera. No m’estranya que la Gordon, abella-mare de la colmena foxcore, els hagi donat la seva benedicció ni que el Picciotto estigui darrera de l’artefacte. Tot encaixa perfectament. Ara només faltaria que la Virginie Despentes, en el cas d’animar-se a fer la segona part de Baise-Moi, els inclogués a la banda sonora. Per cert, per a una millor degustació del disc, recomano sentir-lo després de llegir Teoría King Kong, l’últim tret literari de l’escriptora francesa. Com si es tractés de la cigarreta que t’encens “després de”, Standing in the way of control, et sabrà a glòria celestial.

Per a incondicionals de les pel·lis de John Waters i els fans de Bellrays, Bikini Kill, Le Tigre i Sleater Keany. Bon profit.

Miss Danger