(Article d’opinió publicat a El Periódico de Catalunya)
Barcelona grinyola. Els veïns de la Barceloneta ho han posat en evidència. Que vinguin visitants a passar-s’ho bé és meravellós; que s’ho passin bé a costa dels veïns, inacceptable. Que gent de tot arreu pugui gaudir de Barcelona és magnífic; però creure que el turisme barat és un dret universal constitueix un error. Per això m’atreveixo a suggerir, com a alcaldable i com a veí de Ciutat Vella, la necessitat d’arribar a un acord amb tots els actors implicats: entitats veïnals, comerciants i agents del turisme. I amb els servidors públics, que tenim el deure de respondre als ciutadans i arribar a una entesa entre forces polítiques. Estem obligats a trobar un terreny comú, que abraci els temes que fins ara no hem estat capaços de consensuar. Voldria mencionar algunes idees concretes, la majoria de les quals ja circulen, i que poden ser útils per trobar possibles solucions.
En primer lloc, els pisos turístics, tal i com els coneixem avui dia, poden ser més un problema que una solució. Que els que no tenen llicència han de tancar és una evidència; de fet, és un misteri que hi hagi milions d’usuaris arreu del món localitzant aquells apartaments que s’escapen a l’Administració municipal. I un cop tancats els il·legals, convindria anar més enllà i qüestionar la concepció en si de l’apartament turístic. No tothom que té cotxe és taxista, no tothom que parla anglès és guia turístic, i no tothom que té un pis és hoteler. Cal formació, preparació, inversió, dedicació… i fer aportacions al bé comú.
El mateix govern de Trias admet aquest fet quan ha promès que tancaria els apartaments il·legals (entorn del 80%, sembla), i que a Ciutat Vella obligaria la resta a agrupar-se en edificis estil aparthotel abans de 5 anys. Dit d’una altra manera, l’actual consistori aspira a desterrar del cor de Barcelona la figura del pis turístic individual. Una posició gens estrambòtica, que ja es discuteix o s’aplica en ciutats com San Francisco, Nova York, Berlín… El sentit comú indica que no es pot tenir un negoci amb clients tothora sense garanties clares. També és obvi que podem aplicar noves polítiques fiscals, i destinar els ingressos de l’actual taxa turística a millorar els barris.
En segon lloc, s’han de mesurar les arribades massives de visitants per no morir d’èxit. No es tracta de perdre clientela, però, per exemple, es poden coordinar esforços per tal de redirigir una part del trànsit aeroportuari a la resta d’aeroports catalans. Es pot aconseguir treballant amb altres ciutats i governs, i negociant amb línies aèries i autoritats aeroportuàries. Cada aeroport ha de trobar el seu model, i els que tinguin vocació per ser un pol d’atracció de xàrters i vols de baix cost, que ho puguin fer sense trobar competència injusta per part d’imants poderosos com el Prat. Barcelona ha d’anar a buscar un hub intercontinental, perquè té la mida i l’atractiu per fer-ho.
En tercer lloc, cal acabar amb la noció i la pràctica de la ciutat gamberra. L’incivisme és una nosa que va en augment i que cal aturar de forma decidida. Aquí no hi valen distincions entre locals i foranis; un brètol és un brètol. Però és cert que el turisme té molt a veure amb el lleure, i és evident que l’incivisme s’arrapa més a la diversió que al treball. Haurem de fer pedagogia i explicar amb molta paciència que la bona convivència beneficia tothom; i combinar la didàctica amb la pràctica.
No estaria malament començar per aplicar la normativa vigent. La tasca policial és fonamental, i a Barcelona hi ha dues accions concretes que facilitarien molt la convivència; fer respectar els horaris comercials i perseguir la venda irregular de begudes alcohòliques. Amb això podríem atacar millor part de l’arrel dels desordres i les borratxeres nocturnes col·lectives.
En conjunt, hem d’aspirar a mesures lògiques i assumibles. Perquè tots els barcelonins sentim la necessitat de construir una ciutat millor. Millor per als que hi vivim tot l’any i tenim drets irrenunciables; dret a una feina decent, a un habitatge digne, a un descans merescut. I en cas de conflicte, estem obligats a fer passar aquests drets per davant dels negocis i de l’entreteniment, que són activitats primordials però no drets bàsics.
Hem de rellançar la Barcelona pencaire que ens van llegar els nostres pares, la que ens ha portat on som. Una ciutat en la qual els nostres fills, a l’hora de treballar, no es vegin condemnats a triar només entre les terrasses dels bars i els pisos turístics. Una ciutat on s’hi abraça la diversió, però no s’ofega la feina, el descans i la creació. Una ciutat productiva i laboriosa, que no confia en l’especulació ni en el diner fàcil perquè sap que, tard o d’hora, això surt car. Candidat d’ERC a l’alcaldia de BCN.
