Pere Gómez

 Comença la setmana decisiva per fer “el vot de les nostres vides”. Tot el que hem arribat a sentir aquests dies, les múltiples malvestats que provocarà la independència, serà broma comparat amb les barbaritats que ens esperen per a aquesta setmana. Tenen por, molta por. No saben què fer i ens volen afeblir atacant-nos amb totes les armes que tenen al seu abast. Però no poden fer res perquè ara ja només és vàlida una arma i prou: la força de les urnes.

Continuar llegint

 Ple extraordinari a l’Ajuntament d’Olot. Es veu que urgia contractar un crèdit (amb unes condicions ben favorables, és cert) i s’havia de fer abans no s’acabés el mes d’agost... Feia molts anys que els pressupostos municipals eren de contenció i de reducció de l’endeutament municipal. Havíem arribat a un 98% del pressupost i, d’acord amb la nova llei de règim local, el vam anar reduint, fins als 68% Però es veu que ara ens vénen les presses per fer coses i hem de demanar un crèdit sense saber ben bé a què el dedicarem! I no ens hi posem pas per poc, el demanem per 4,5 milions (l’endeutament actual és de 18M€, o sigui que ja us en podeu fer al càrrec.

Continuar llegint

 Després de l’eufòria que manifestava El talent, Jordi Nopca s’hi ha tornat a posar amb un recull de contes, Puja a casa, que no hi té res a veure..., o sí? Un conjunt d’històries de parella que no et deixen indiferent i que només tenen en comú la urbanitis..., i potser la incertesa que genera el futur! El títol del recull correspon a l’exhortativa (o no) del primer conte: “Puja a casa”. A partir d’aquí, se succeeixen situacions extremes de parelles incipients, primerenques o consolidades que no fan més que sorprendre el lector.

Continuar llegint

 Primer Ple del mandat a Olot, estrenant un govern curiós de CDC, UDC i PSC... I ERC com a grup majoritari de l’oposició. Confiem que sigui un mandat ben curt, perquè arran de les properes eleccions del 27 de setembre la independència és a tocar. Pocs punts destacats en l’ordre del dia, llevat de les mocions... Aprovem el concurs per dues places d’agent i una de sergent de la policia. Tenim clar, menys i menys tothom ho té bastant clar, que tenim una plantilla curta.

Continuar llegint

 Aquesta última entrada de la sèrie hauria de ser ben breu: no n’hem tingut prou? No hi ha prou exemples històrics que ens han demostrat que no hi ha res més a fer? No hem pogut comprovar que a la resta del món tothom qui ha pogut ha anat per feina? I els catalans...? Doncs els uns per Lerroux (és un dir) i els altres per José Antonio (encara és un dir més gros) hem anat badant durant anys i panys. I a hores d’ara, quan ho tenim ben a tocar, quan després d’anys de lluites i manifestacions multitudinàries i inimaginables tenim finalment l’opció de fer allò que tant havíem anhelat, correm el risc de tornar a badar.

Continuar llegint

 Volia titular l’entrada “Cants de sirena”, però em va agradar el títol de l’última entrada i he preferit mantenir l’amenaça d’escriure una segona part. Doncs sí: només vull dir que vivim un moment històric, que ja hem trobat casos semblants en què ens hem deixat endur per “cants de sirena” (entre Lerroux i José Antonio...) i que, finalment, hem malbaratat vilment totes les oportunitats de trobar la llibertat! I ho volia escriure no per res, sinó per remarcar que no som pas un cas singular (o potser sí, per mesells.

Continuar llegint

 I sí, malgrat la indiscutible peculiaritat dels moments que estem vivint, sembla que es repeteixen i es repeteixen, com en un déjà-vu, imatges que ens han anat acompanyant al llarg de la història... Com era aquell adagi?: “Un català és l’únic tros d’ase que ensopega dos cops amb la mateixa pedra...”? Per no fer-me pesat, em remunto al somni federal dels dos darrers presidents catalans de la República espanyola: el primer, Estanislau Figueras va durar cinc mesos en el càrrec, de febrer a juny de 1873; el segon, Francesc Pi i Margall, el va aconseguir superar perquè va durar tot just un mes (de l’11 de juny al 18 de juliol), quan s’anaren imposant les idees unitaristes.

Continuar llegint

 Avui he llegit un article al diari El Punt Avui en què la direcció de l’Escola d’Art d’Olot reclamava un nou edifici per a l’escola. No m’ha suposat cap novetat perquè el nostre grup, durant la campanya electoral, ja hi havíem parlat, encara que llavors no en féssim difusió perquè aquest no és el nostre estil. La veritat és que no feia pas gaire que havia anat a l’escola, però no m’havia adonat de les lamentables condicions en què es troba l’edifici.

Continuar llegint

 Avui hem acabat el segon curs estival d’història organitzat pel PEHOC. No cal dir que és un luxe poder participar en aquests esdeveniments culturals que es produeixen a Olot, durant l’estiu i al llarg de tot l’any. Vull donar les gràcies especialment al PEHOC i al seu director, l’amic Jesús Gutiérrez, per la possibilitat d’impulsar-lo; al company Josep Catà per dirigir-lo; i a la FES, i especialment a la Marta Fontaniol, per encarregar-se de gestionar-lo.

Continuar llegint

 Primer Ple del nou mandat, el que s’anomena col·loquialment “Ple del Cartipàs”. S’hi distribueixen les responsabilitats de cada regidor, el règim de sessions i les retribucions. És clar que és un dia important perquè marca l’organització del govern de la ciutat per a tot el mandat. M’estalvio de comentar-lo perquè és el que convé al govern de CiU-PSC, i no hi ha res a dir. Com a oposició, seguirem treballant perquè es prenguin les millors decisions sobre el futur de la ciutat, però no deixa que ara el govern té una majoria absoluta.

Continuar llegint