Després de més de dos anys en aquest bloc he decidit fer un pas endavant i començar a treballar amb una altre plataforma. Realment el bloc.cat ha estat molt satisfactori per mi però ara crec que és el moment d’intentar fer funcionar un videoblog.
Em trobareu a:
Esteu convidats el dia 20 a les 20:30 al bar d’en Juanjo Bosk (soul cafè) a la presentació on farem una taula rodona amb els blocaires José. Antonio Donaire i Ciro Llueca.
Ens trobem allà?
Després d’assabentar-me de la mort de Jordi Solé Tura, exministre de cultura i un dels pares de la Constitució Espanyola de 1978, immediatament vaig anar a buscar a la prestatgeria un petit treball anomenat Constituciones y períodos constituyentes en España (1808-1936) escrit per ell i en col·laboració amb Eliseo Aja, ambdós professors universitaris de Dret Constitucional. Aquest petit llibre, de poc més de 150 planes, editat per Siglo XXI, fa un repàs d’allò més interessant de les diferents constitucions que ha tingut Espanya i que ha representat per la seva evolució en més d’un segle i mig. Una d’aquelles obres, que gairebé ja no es troben, a cavall entre la història i el dret, entre l’anàlisi i el marc històric, un nexe necessari entre present i passat.
Sé que aquell petit llibre em va ser molt útil, de la mateixa manera que ho devia ser i continua essent-ho per molts estudiants, tant d’història com de dret; de la mateixa manera sé que la tasca de Jordi Solé Tura va ser al llarg de tota la seva vida la de ser útil als altres, per això és de lamentar la seva pèrdua, com fou de lamentar la notícia de la malaltia que va patir, l’Alzheimer, que va anul·lar poc a poc un dels millors tresors d’aquest país, la seva memòria.
Aquests dies han sortit moltes de les seves aptituds, de la seva feina com a Ministre de Cultura, com a Senador o com a Docent, de les múltiples virtuts que representava un home consagrat a la cosa pública des d’uns idearis enormement progressistes i democràtics, als quals mai va renunciar. Evidentment, un dels elements que constitueixen, i constituiran, el gruix dels elogis serà el fet de ser un dels pares de l’actual Constitució Espanyola de 1978; no podem ni imaginar-nos què significà que gent com ell o com el mateix Miquel Roca Junyent o Gregorio Peces Barba, discrets, eficients i rigorosos, es trobessin entre els ponents d’aquesta constitució que, malgrat tot, ha servit per proporcionar pau, progrés i democràcia a un país que no n’havia tingut mai d’una manera tranquil·la i serena.
L’any passat el seu fill, va gravar un documental realment meravellós, malgrat la seva enorme tristesa en alguns dels seus fragments anomenat la memòria perduda, que ens endinsava en l’home, el professor, el polític, el combatent, el pare. Aquest serà un dels llegats que ens quedaran a tots els que, amb més o menys encert, traspassem pel món de la política, i del que hem encara d’aprendre a moure’ns; un llegat que proporciona eines de coneixement per les futures generacions, bàsiques per entendre el que vivim i per avançar en pau i democràcia, independentment de la tribuna que cadascú triï per fer-ho.
Probablement, l’element que a mi m’agradaria destacar de Jordi Solé Tura, a banda del pesar per la pèrdua d’un company de partit i un suport per tots aquells que creiem en la transformació de la societat sota el prisme del progrés, sigui el de ser una persona rigorosa en tot el que feia, la qual cosa dóna confiança a tot allò que ell avalés i sempre amb elegància i educació, demostrant ser un senyor de la política. Fou un home rigorós en la feina que feia, i en les conviccions que defensava, fent-lo creïble davant de l’opinió pública, temut i respectat pels rivals polítics. Amb ell, es tanca una de les ments privilegiades del nostre país, un combatent del franquisme, un lluitador de la llibertat, un home fet a si mateix i que estimava el seu país.
Pertànyer al PSC, en dies com aquell, et dona un sentiment doble i contrastat; per una banda et fan adonar del privilegi de comptar amb companys de viatge en la militància política que són un referent polític i democràtic per la resta de la classe política catalana i espanyola i, de l’altre, la pesantor i la tristesa d’acomiadar a un company de partit que amb la seva feina ha contribuït al progrés del país i a mantenir viu el somni d’un món millor, més just i més igual per a tots i totes. Gràcies Jordi pel camí que ens has ajudat a recórrer.
Finalment avui he signat la convocatòria de comissió informativa de serveis econòmics i generals per al proper dilluns dia 4 de gener amb un únic punt per a informar: la proposta de pressupost municipal per al 2010.
D’acord amb la normativa d’aplicació i les bones pràctiques, el pressupost s’hauria d’aprovar abans de finalitzar l’any, però ja us podeu imaginar que si ja és difícil fer un pressupost en època de bonança econòmica, encara ho és més en temps de dificultats. En un govern de coalició és important que el pressupost satisfaci a tots els socis de govern i això requereix una gran dosi de paciència i de temps; i, com en tot a la vida, la pressa és mala consellera. La feina era molta, no en termes de negociació (els socis d’un govern suposadament no negocien), però si per aconseguir que els números quadrin… i en això les fórmules són diferents segons el pensament polític de cadascun.
Crec que finalment hem fet una bona feina i que les aportacions dels socialistes han estat imprescindibles: hem prioritzat un creixement dels recursos a benestar social, una qüestió del tot punt cabdal per al PSC. Dins del context de disminució de recursos de totes les àrees, la de cultura també decreix, però ho fa en uns termes de raonabilitat d’acord amb la idea de convertir la cultura en motor estratègic de la ciutat que fa poc vaig expressar.
Una altra qüestió és la de la inversió a Fisersa per tal de modernitzar la xarxa d’abastament d’aigua de la ciutat; estrictament aquest no és un tema que sigui de pressupost, però és cert que el PSC l’hi va vincular; això no obstant, cal que ens arribi el darrer dictamen del Departament d’economia i finances per a tirar-ho endavant i encara no ha arribat. Confio que el proper mes de gener o a principis de febrer podrem tirar-ho endavant i compto especialment amb la complicitat de l’alcalde. En relació amb aquest assumpte força gent m’ha preguntat perquè aquesta meva obstinació a fer aquesta inversió a Fisersa; doncs la resposta és ben fàcil: perquè amb una empresa pública d’aigua ben sanejada i amb les infrastructures al dia el rebut de l’aigua és més barat.
En poques paraules, fa temps que no s’ha invertit en la millora de la xarxa; ara, amb una inversió de 6 milions d’euros en 4 anys estarem al dia i amb prou feines hi haurà increments, perquè l’empresa municipal no busca benefici. Pel cas que ho deixem córrer, més endavant s’haurà d’invertir una quantitat de diners que ni l’ajuntament ni l’empresa podran suportar, fet que en forçarà la venda a un tercer, que haurà de fer la inversió, que ens haurà de pagar pel negoci de l’aigua i que voldrà guanyar dinerons. Resultat: el rebut repercutirà als ciutadans tots aquests costos…i de quina manera!
Com a última reflexió crec que cal pensar que el dèficit probablement és una solució per a poder seguir prestant els serveis imprescindibles. L’Estat ho pot fer i nosaltres no? Això ja són figues d’un altre paner que segurament un govern tan heterogeni com el nostre no pot abordar, però que des de l’esquerra (tota) hem de valorar. Què és millor: tancar serveis? fer-los desaparèixer fins a l’anècdota? O fer un dèficit controlat que al final no és més que augmentar l’endeutament? Un endeutament que és molt menor que el de qualsevol família. Això sí, el rigor i la seriositat exigirien deixar de banda totes les coses supèrflues: no podem endeutar-nos per coses que no siguin estratègiques o imprescindibles.
El PSC podria haver-hi votat a favor, una atenta lectura denota que simplement es vol permetre a uns ciutadans fer una pregunta. Nosaltres creiem en la democràcia i per tant res no ens hauria d’impedir estar a favor de fer les preguntes que convinguin, si és que els electes no se senten capacitats i legitimats per a fer la feina. Altre cosa és votar si o no a la pregunta que es farà.
Així doncs el PSC s’absté per les següents raons:
Aquesta moció ha estat presentada pels grups de CiU, ERC i el senyor Elelman sense haver-ne convidat el PSC, per tant neix apartant a una majoria social i política de la ciutat, el procedir per tant ens situa en posició d’obligada abstenció. On no ens hi volen no hi podem ser, per tant facin i quan vulguin ser seriosos o tenir una majoria realment representativa ens avisin. Ara no ens demanin, que ens hi sumem, ni ens demanin transaccions. Han tingut temps per fer-ho.
Vull recordar-los que el PSC al gener de l’any 90 va votar a favor del dret a l’autodeterminació i CiU és va abstenir.
Tot i això no deixarem de dir ben clarament quina és la nostra posició vers la independència, només faltaria! Nosaltres no fem política segons si tenim el govern de la Generalitat o no.
Els catalans i catalanes hem escollit dotar-nos d’un marc competencial i estatutari a l’empara dels successius Estatuts d’autonomia, i de la Constitució. L’últim d’aquests actes de lliure decisió va ser el donar un suport majoritari a l’estatut del 2006. Ara no és temps de depassar aquest marc abans de saber si és viable o no. L’estatut de 2006, aprovat en referèndum pels catalans i les catalanes, ha estat la consecució d’una de les fites més importants de la història recent del nostre país. Més autogovern, més i millor finançament, el reconeixement de nous drets socials, la definició de Catalunya com a nació son alguns dels trets més remarcables d’una llei que, sens dubte, marcarà de manera decisiva i positiva el futur del nostre país. Defensar el ple desenvolupament de l’estatut del 2006, que va comptar amb el recolzament de CiU, PSC, ICV-EUiA però no del PP, ni d’ERC, ni de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, ni de la Plataforma pel Dret a Decidir, és la millor forma de defensar l’autogovern de Catalunya i l’evolució d’Espanya en un sentit federal.
El projecte nacional dels socialistes catalans és el catalanisme federalista. Un projecte que té voluntat de sumar i representar a la majoria del catalans, que no volen fer dels diferents graus d’identificació nacional un element de conflicte i de divisió, i que defensen l’autogovern de Catalunya. El nostre projecte comporta la defensa del ple desenvolupament de l’estatut del 2006 i l’evolució del nostre país cap a un estat federal.
Al final no oblidin que Catalunya no és independent perquè els catalans no han donat mai un suport majoritari a partits que es declarin a favor de la independència. Res més. No em puc estar de recordar els equilibris de CiU entre anar corrent a retratar-se amb el president Zapatero i ara en un context electoral intentar aproximar-se al vot sobiranista.
Volem deixar clar l’absolut respecte als convocats de la consulta i a les persones que es consideren independentistes, que si al que aspiren és a la independència, de ben segur que no ho fan amb exclusió de la majoria social i política que representa el PSC a Figueres.Com els dèiem abstenció perquè vostès no ens hi volen
La setmana passada vaig estar a Madrid des de dimarts fins a dijous per diversos assumptes: polítics, professionals i familiars. En aquest petit article tinc intenció de descriure-us la feina feta, però el que em fa més il·lusió és intentar transmetre com vaig viure la meva visita. Haig de dir que la ciutat és molt diferent, cada vegada més, de com jo la vaig conèixer ja fa una colla d’anys. I la vaig arribar a conèixer una mica: fins i tot hi vaig viure tot un any quan en tenia 18. Després ja no vaig tornar a casa.
Des d’aleshores la ciutat s’ha modernitzat molt: tot són grans estacions de metro i grans infraestructures i arreu es nota una inversió brutal, tant de l’Estat, com de la Comunitat, com de l’Ajuntament. Les obres són constants, i sembla que tot sigui una carrera per tal de fer que tot evolucioni a una velocitat vertiginosa. El cas és que aquesta manera de fer sembla copiada de "l’estil Florentino": gastar calers i calers a manta. Aquesta és una situació, d’entrada, indignant perquè penses: "qui ho paga tot això?" I arribes a la conclusió que… nosaltres! I que mentrestant ens foten a parir tant com poden, ens diuen insolidaris i estan disposats a passar “el cepillo” a l’Estatut i a nosaltres mateixos. Després de fer quatre consultes pots observar que no ho paguem tot (sí que hi contribuïm, però, a través de la inversió de l’estat) però si mires el deute de l’ajuntament és estratosfèric. La veritat és que allà ja se’n foten del Faraón Gallardón i les seves obres! Per acabar-ho d’adobar , ZP els ha arriat un FEIL per fer més obres que ells dediquen a canviar estàtues d’emplaçament perquè fa lleig fer i desfer voreres constantment. Només cal agafar el metro a la T4 de Barajas (de la qual podem comparar la coberta de Richard Rogers amb els aplacats de guix de la nostra T1). O arribar a l’estació de metro Nuevos Ministerios, que ve a ser una cosa de 6 pisos sota terra amb Renfe i Metro inclosos. Per cert: algú ha vist el metro a la nostra T1? En fi, per a què seguir?
El cas és que dimarts vaig assistir a una reunió de la FEMP en representació de l’Ajuntament de Figueres. S’hi va repassar l’estat del transport urbà a Espanya. Al meu entendre, era un fòrum estrany on el PSOE i el PP se les fotien, Alcalde de Béjar versus Alcalde de Valladolid. Tot i el sarau obligatori, hi va haver diverses propostes per organitzar trobades. La primera, unes jornades sobre finançament de transport públic que va oferir-se a organitzar Màlaga. L’alcalde de Valladolid hi va demanar que se subvencionés el GLP, un combustible especial que usen els seus busos; a propòsit d’això ,jo vaig proposar que s’analitzés la possibilitat de finançar el reciclatge i destrucció de les bateries del nostre bus, ja que, si bé el cost diari és barat, la destrucció de la bateria es menja tot aquest estalvi.
Parlant de casa nostra, Figueres, i pel que fa als busos elèctrics, val a dir que en comprarem més, i no per què els companys d’IC no es posin nerviosos i parlin d’acords programàtics (que, fins on jo recordo, els acords que tenen només són amb CiU, Richard Elelman dixit). Els comprarem, sí, per a les línies on són útils i on no ens deixin els usuaris en ple mes d’agost sense aire condicionat. És a dir, tindrem en compte els usuaris abans que els programes entre CiU i IC , però sempre que es pugui seran elèctrics.
Tornant a la reunió de Madrid, també vàrem acordar-hi celebrar unes jornades de gestió de sancions a Figueres ,on tindrem la presència de més de 70 ajuntaments per a posar idees en comú.
Segueixo amb el programa del viatge: el dimecres el vaig dedicar a assumptes de picaplets a l’audiència Nacional.
El dijous a les 10 del matí vaig assistir al Ministeri de Foment a la signatura del conveni del convent dels Caputxins, junt amb els diputats Sáez i Canet i la diputada Palma i tot acompanyant l’Alcalde. Va ser un acte emotiu dins el marc de 37 signatures en 40 minuts. Tot i això, la satisfacció per la subvenció a Caputxins és enorme: ha estat una feina molt ben feta, ben treballada i molt perseguida. No hem fet pocs viatges amb el regidor Ciro Llueca per tal d’aconseguir això que hem aconseguit: dijous el pastisset va tenir cirereta, però hi va haver moltes hores de forn prèvies. Al final, tornada a corre-cuita i feina a Barcelona fins tard.
Permeteu-me pensar que tot i la descripció típica i tòpica que he fet al principi, l’únic camí cap al Futur, el de Figueres i el del país (sigui quin sigui el de cadascú), és entendre’ns, perquè, si bé quan veig l’estació de Nuevos Ministerios em “ratllo”, no deixa de ser cert que a Figueres ,l’Estat (amb un govern socialista) hi està invertint més de 16 milions d’euros. Per tant: a defensar l’estatut,; i si ens el declaren inconstitucional ,haurem de demanar la reforma de la constitució. Hem de seguir avançant, amb sentència favorable o no, cap a un estat federal que penso que és l’únic camí per tal que tots i totes ens trobem còmodes en aquest invent de país en què vivim.
Per acabar la setmana, diumenge vaig anar a Maià, a l’homenatge a Ernest Lluch. Allà, el nostre President, José Montilla, va mostrar una fermesa i un lideratge que mai ningú havia mostrat, va dir les coses pel seu nom i va afirmar que, com a país, no ens conformarem amb un copet a l’esquena. M’agrada la gent com ell, que diu les coses pel seu nom: persones fermes i tenaces.
Benvolgut Sr. Romero.;
He llegit atentament l’entrevista que ha concedit al Diari de Girona de diumenge passat perquè he seguit la seva trajectòria els darrers anys i considero que és una persona correcte amb idees clares i que cal escoltar. De l’entrevista haig de dir-li que fins i tot comparteixo alguna de les seves opinions polítiques, tot el respecte del món quan considera que he entrat de rebot o la opinió sobre el PSC.
Altra cosa però, és quan explícitament m’acusa de no saber trobar un ofici a la vida civil. Li prego que es documenti i valori la tasca que faig en la seva mesura. Miri, fa 10 anys que soc advocat i en fa 5 que vaig fundar una consultora, Crous i Associats, advocats i economistes SLP, que compta amb 4 seus a Catalunya, que dona feina a 16 persones i té més de 800 clients. Entre d’altres coses, com a advocat porto diversos assumptes a l’Audiència Nacional i sense anar més lluny el dimarts passat la premsa gironina, es va fer ressó d’un important cas que vaig defensar a l’Audiència de Girona.
Li haig de dir també que la seva mesquinesa em dol profundament perquè vostè i jo ens coneixem des de que tinc us de raó i vostè sap que malauradament el meu pare va morir en la més absoluta misèria, per tant jo d’herència cap, al contrari, deutes…li prego doncs que des del seu heretat negoci familiar parli de política però que no qüestioni la meva vàlua professional.
D’altra banda poso a disposició de la seva persona les meves declaracions de renda per tal que pugui calcular la pèrdua econòmica que em representa la meva mitja dedicació a l’Ajuntament, així mateix els impostos de societats de la societat en que participo
Parlem de política quan vulgui però no de coses que no sap o que fa veure que no sap. Ah!, si necessita qualsevol servei legal el convido a passar pel meu despatx, esperant aixó si, que no sigui per veure’m a mi que em dedico al penal tot i que també toco temes relacionats amb el delicte d’injúries.
Salut
Pere Casellas.
Demà al matí els socialistes anirem a Maià de Montcal a recordar l’Ernest Lluch. Hi serem molts afiliats i simpatitzants que any rere any solem anar-hi. Ja fa temps que ens el van arrabassar, però el seu record segueix ben present, com també segueixen presents les ganes de reivindicar el pensament i l’obra d’en Lluch.
Personalment, només puc parlar del meu coneixement d’en Lluch a través dels seus escrits i de la seva etapa com a ministre.
Permeteu-me, però, un petit record personal: fa molts anys, segur que era pels volts del 78 o el 79, vaig acompanyar els pares a un dinar a un lloc propietat d’en Palol de Peralada; si no ho recordo malament, en deien el corral i hi havia un camp de tir al plat, a més d’un espai per fer costellades i trobar-se amb els amics. Estava situat a la carretera de Llançà, on ara hi ha el restaurant “El Jou Vell”. Doncs bé, aquell dia vaig entendre que anàvem a dinar amb algú important relacionat amb la política. Recordo que tot plegat va durar molta estona, com també recordo com el meu pare i en Martí Sans varen escoltar i després debatre amb aquell senyor que havia vingut per compartir el seu temps amb tots ells. Després, ja només recordo com la mare un dia em va dir que havien fet ministre aquell senyor que tant els havia agradat.
L’altre record és d’un dia de tardor en què hi va haver un atemptat amb bomba a Barcelona que va desconcertar a tothom; recordo declaracions confuses fins unes hores més tard en què es va descobrir que el vertader atemptat havia succeït en un pàrquing unes hores abans.
Avui al cementiri de Figueres a l’acte d’homenatge als morts de la guerra civil, els morts de la guerra mundial i als represaliats del franquisme, hem dit que el millor homenatge és preservar les nostres institucions i la nostra democràcia de les mans dels xoriços. Sinó crearem desafecció i tornarem a ser, com fa 70 anys caldo de cultiu pels feixismes i pels indiferents, d’aquí a l’abisme hi ha molt poc.
Seria una pena fallar als qui es van deixar la vida, el patrimoni, la família i la salut per la nostra democràcia.
Lluitem perquè això no passi!
Fa molts dies que no escric al bloc; en part perquè hi ha hagut esdeveniments feliços, com el naixement del meu fill Pere, i en part, perquè hi ha dies que un està fins al clatell de tot plegat veient com està el pati.
Sovint acabo preguntant-me que faig aquí. No és per menys! És per descoratjar qualsevol viure enmig del bombardeig mediàtic que suposen el Cas Millet, la imputació de Maria Antònia Munar en el cas "Can Domenge", la trama Gürtel… o veure l’ajuntament d’El Egido escorcollat i la seva plana major, inclosos els funcionaris, tancats a la cangrí, o saber que el 10 % dels diputats del parlament balear estan sota sospita… Tampoc no hi ajuden els "Ciudadanos" barallant-se per veure qui cobra més, o descobrir CDC cobrant d’en Millet, o que també el PI havia rebut del mateix "senyor".
I enmig de tot això, la complicada vida "real" de la gent del carrer, amb els EROs campant per tot arreu. Per cert: vau veure el programa de 30’ sobre Badia del Vallès? Sabeu com es viu en algun barri de Figueres, o de Barcelona, o de Perpinyà?
És clar que necessitem aire, necessitem que tot funcioni, necessitem posar ordre i foragitar els que només miren pels seus propis interessos, ja siguin polítics o crematístics.
Necessitem creure en el nostre país. Necessitem que els ciutadans i les ciutadanes s’estimin els seus polítics pels seus mèrits i això avui és una fal·làcia mentre no foragitem la deshonestedat, la falsedat i la manca d’escrúpols. Sinó: Itàlia! I aquí sí que jo, amics i amigues, baixo del tren!
Aquesta frase me la va etzibar un celebrat polític en actiu, no del meu partit però això tant se val. La qüestió és que llegint sobre “l’affaire Millet” em venen ganes d’oblidar-me de tot el que he estudiat a la facultat: penal, penitenciari, filosofia del dret, un seguit de coses que ens han portat a ser civilitzats i limitar-nos a tancar gent a la presó.
A la facultat també ens donaven història del dret i havia algun càstig que potser hauríem de recuperar; coneixeu aquella dita tant catalana que diu “li van passar el gat per l’esquena”? Doncs això es practicava l’edat mitjana amb certa desimboltura, consistia en immobilitzar el subjecte passiu en qüestió (posem per exemple un pope de la cultura catalana i barcelonina que ha robat tot el que ha pogut i més, com en Millet) i estacar-li el subjecte actiu (un gat ben esquerp i malcuat, si és possible negre i d’aquells de 4 o 5 quilos) a l’esquena de manera que les potes del davant i del darrera queden lliures i llavors es procedia a maltractar el gat. Sembla ser que era opcional clavar-li clatellots al subjecte passiu (en el nostre cas el pope del palau de la música). Com que som gent civilitzada i hem estudiat alguna cosa no ho farem això, ni ho pensarem. Déu nos en guard!
Anem a coses serioses, aquesta tropa ens pren a tots per imbècils, en Millet, no en tinc cap dubte vist el que ha fet, però després de la vergonyant declaració portada al jutjat i convenientment publicada als mitjans veig que el company Pau Molins també. Quina manera més barroera de buscar atenuants per al judici. Algú es pensa que si no se l’hagués enxampat hauria confessat? Algú creu que darrera la redacció de declaració autoinculpatòria no hi ha un lletrat? Això que han fet és fotre’s de la virolla home!
Llegia ahir que la Societat civil barcelonina i catalana (allò que abans era la burgesia) voldria que es rentés la roba bruta a casa. Ja ho veieu: carteta autoinculpatòria amb placet "ràvula" i els compis de sobre la Via Augusta vetllant perquè res se sàpiga, a veure si tot queda en un escandalet de res.
Us deia el tema de la mà perquè resulta que la carteta lletrada és fullaraca i l’home ha robat (presumptament perquè això no ho ha reconegut) 12 milions o més i són a Suïssa. Vull dir que aquesta gent tant significada, tant exemplar i els seus exemplars advocats ens prenen a tots per cretins integrals. Ja és el darrer que després de la confessió es descobreixi que el llatrocini és encara més gran.
Em recomanen la lectura de l’oasi Català d’en Pere Cullel i l’Andreu Farràs, jo hi afegeixo “Els Catalans de Franco” de l’Ignasi Riera. Llegiu veureu que a Catalunya, i en Millet n’és un exemple, hi ha famílies que no s’han mogut del poder des de principis del XX.
El dia que algú em torni a dir que una ma renta l’altre i les dues la cara, em pensaré que està xalat o bé que xuca!
A algú li sona l’affaire Renda Catalana? No poso noms però no vull que un lladregot de “tres al quarto” i el seu advocat medrat a l’empara del “règim” es fotin de mi a la meva cara i es pentinin els impostos i la paciència dels que no vivim a sobre la Via Augusta!
I el jutge d’instrucció? Ja em perdonarà però algú li hauria de recordar perquè serveix la presó preventiva…he vist tancar gent per robar per menjar i aquí ja veieu! Deixem-nos de subterfugis legals no serveix només per evitar fugues….
I a veure si posem algun control que ja toca!
Viva Zapata!
