Des que la primera consulta sobre la independència es va organitzar (per gent de quin partit?) el 2009, és meridianament clar que només el canvi, temporal, de prioritats en els eixos polítics pot servir per aconseguir l'alliberament nacional, la independència del poble català.
Us escric aquestes notes la tarda del dia 5. Mentre esperem l'arribada dels reis, els que són mags o màgics, aquests reis en els que els republicans posem la nostra fe. Perquè el cert és que som un país de gent que creu, som persones carregades de fe, de bona fe més exactament.
Aquest diumenge 27 de desembre, 3 mesos després de la victòria independentista a les eleccions plebiscitàries del 27-S, sabrem finalment si tindrem president i govern i si anirem a noves eleccions.
Passi el que passi, el mal ja està fet.
-Al Principat hi ha una majoria social i política disposada a liquidar la monarquia postfranquista ―Junts pel Sí, Catalunya Sí Que Es Pot i les Candidatures d'Unitat Popular― i a Espanya no.
Hi ha en l'esquerra postpsuquera una mena d'assumpció tràgica de la derrota, de la pròpia impotència política, que li ha acabat conferint una tendència al que els psicòlegs d'ara anomenen procrastinació, això és, a l'ajornament sine die d'allò que racionalment es reconeix com a prioritari.
La desmoralització de fa uns mesos dels serveis d'intel·ligència, dels "falcons" de la Moncloa i les clavegueres s'ha transformat en entusiasme per la frenada del procés i la possibilitat de noves eleccions. El canvi d'estrategues dels serveis de l'Estat de fa uns mesos ha donat els seus resultats, i avui el sobiranisme està atònit. Com reaccionar? Es pot reaccionar?
