Extret de Nació Digital  Santiago Espot | 20/01/2016

“el naixement d’un estat català o ve de la mà de la negociació o de l’enfrontament, i que la presa de control del territori (per la força del poble si cal) és una condició imprescindible si Espanya no seu a parlar, som majoria i proclamem la independència”

Qui controlarà el procés independentista?

 «Estem veient molta voluntat per mantenir càrrec, vanitats amb aire de rector de poble i dèries ideològiques tronades d’algun aprenent de Che Guevara»

Tenim Govern. Ara, segons ens han dit per activa i per passiva, pot començar la desconnexió amb Espanya tot aplicant la resolució aprovada pel Parlament el passat 9 de novembre. Som a la graella de sortida i ens diuen que això ara ja és imparable. No seré jo qui posi bastons a les rodes, però caldrà fiscalitzar exhaustivament l’acció dels diputats independentistes per assegurar que tot arriba a bon port i que l’acord de Junts pel Sí i la CUP no ha estat exclusivament per anar tirant de sou públic per part de molts que fa vint-i-cinc anys que ho fan. Les societats amb un cert sentit democràtic i que pensen per ells mateixes han de ser crítiques amb els seus dirigents. Ho fem? O bé ens deixem emportar sovint per un sentimentalisme xaró que aprofiten alguns per perpetuar-se?

Llegeixo la famosa resolució i observo que en el cinquè punt s’indica literalment: “El Parlament de Catalunya considera pertinent iniciar en el termini de trenta dies la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública”. Què vol dir això? Fixem-nos que s’ha traslladat a l’opinió pública que en un mes estaran enllestides aquestes anomenades “estructures d’estat” quan, en realitat, el que diu és que “considera pertinent”. Aquesta és una expressió que no obliga a res, és una simple opinió. Més endavant la resolució en qüestió també apunta que el Parlament no se supeditarà a les decisions de l’estat espanyol i, en particular, del Tribunal Constitucional. Però la cambra catalana ha publicat en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya la sentència de l’esmentat tribunal que anul.la la resolució 1/XI del 9 de novembre. Una manera com altra de continuar fent autonomisme amb l’estelada.

Només amb aquest parell de coses, i amb les declaracions del nou president de la Generalitat a l’entrevista de TV3 amb Mònica Terribas que van ser un exercici d’inconcreció o les de Neus Munté a RAC1 on deia que no ens podem encotillar en dates i terminis, existeixen motius suficients per estar amatents i evitar que ens aixequin la camisa una altra vegada com han fet tantes vegades. L’anomenat procés pot esdevenir etern i permetre una jubilació tranquil.la a ses il.lustrísimes senyories.

Sospito que han aconseguit situar la pilota allà on volien. L’independentisme sociològic, aquell que va a les grans manifestacions i és activista de les xarxes socials, està tranquil i cofoi perquè pensa que ha fet la feina i ha aconseguit la famosa “unitat”, i a l’independentisme més combatiu han aconseguit fer-lo invisible momentàniament tot fent creure que l’objectiu només l’assolirem amb el somriure i dient que volem ser amics de tothom. Tot plegat, un escenari immillorable per continuar amb la cantarella de què Espanya no ens deixa votar, que hem d’anar creant les estructures d’estat  i que hem d’eixamplar la base social “sobiranista”. Sense parlar mai que el naixement d’un estat català o ve de la mà de la negociació o de l’enfrontament, i que la presa de control del territori (per la força del poble si cal) és una condició imprescindible si Espanya no seu a parlar, som majoria i proclamem la independència.

Mentrestant tot són eufemismes, discursos naïfs i tota una legió de terminals (mediàtiques, de càrrecs polítics i de l’associacionisme oficial) que van tirant de la rifeta  a còpia d’anar comentant o ballant al voltant de l’actualitat del “procés”. A base de conyetes o amb l’estil del saberut, ens voldran fer creure que som en bones mans. Molt bé. Ja ho comprovarem nosaltres mateixos sense els seus consells. Llavors, és quan cal que ens preguntem: qui controlarà que es faci efectiva la independència de Catalunya?

Un cop salvades unes noves eleccions que suposaven la desmobilització dels electors independentistes i la conseqüent ensulsiada d’alguna formació, ara els partits tornaran a la seva dinàmica de prioritzar els seus interessos i les lluites de poder dins el nou govern seran el pa de cada dia. Fa massa temps que gairebé tot gira al voltant de la improvisació i la mediocritat, que són els pitjors enemics per fer fracassar un objectiu de gran envergadura com és el que portem entre les mans.

D’altra banda, les entitats com l’ANC, Òmnium o Súmate, que haurien de garantir que la cosa va de debò, ja tenen col.locats els seus dins el Parlament  i mai exerciran un paper de fiscalització inflexible i sense contemplacions cap als seus exdirigents. Han esdevingut la “pedrera” del Parlament.

Només queda una única solució. I és que aquells independentistes que estan fora de qualsevol dependència de l’anomenat procés, i que no tenen cap relació directa amb els seus protagonistes oficials, tinguin la capacitat de coordinar-se i exercir el paper de fiscalitzadors del procés. Cal ser implacable amb les febleses, les mitges tintes i els cínics somriures. Perquè estem veient molta voluntat per mantenir càrrec, vanitats amb aire de rector de poble i dèries ideològiques tronades d’algun aprenent de Che Guevara. I, sobretot, que l’independentisme deixi de banda d’una vegada per totes l’ambient de festa major.

SANTIAGO ESPOT

Catalans Independentistes sumem-nos a Jordi Fornas (UPDIC) Partit Polític -Units per a Declarar la Independència Catalana- amb Pàgines Facebook territorials.

I sumem-nos a Ignasi Ferrer “Compromesos per la DUI” Pàgina de Facebook.

Gent com ells i molts altres, veritablement compromesos amb la nostra Independència, no deixem que contraris a la Independència de Catalunya ens passin la mà per la cara.

Construïm la Força de partidaris de la DUI, s’acosta el moment de la Ruptura i el més calent és a l’aiguera. Si no ens estructurem no farem res.

Un Poble desorganitzat no és capaç de sortir al carrer ni és capaç de ser efectiu en res. El país ens falla per dalt i els de dalt campen als seus aires negant la DUI i perseguint impossibles com un Referèndum pactat o donant el control dels mitjans de Catalunya -estructura d’estat- als Ciutadans, partit contrari a totes les estructures d’estat i a la mateixa llibertat i plenitud de Catalunya.

————————

————————

(Aquest post ha sigut escrit i publicat per Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC i de l’ÒMNIUM)

S’acosta l’hora de la veritat “un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu” Catalunya Estat Independent!

“l’únic ingredient imprescindible d’un procés cap a la independència és la materialització d’un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu, que faci evident a tot el món que la decisió està presa, que el camí s’ha iniciat i que és irreversible.”

Cesc Batlle

La fal·làcia del full de ruta

Sovint es senten veus ben intencionades (la majoria) que reclamen un full de ruta cap a la independència, que diria què hem de fer a cada cruïlla, i diuen que, no tenir-lo, és una mostra de la falta de credibilitat del projecte. Ben al contrari, aquesta dèria no és més que una distracció.

D’una banda, quan un país s’independitza, les conseqüències cauen pel seu propi pes: repartiment d’infraestructures, de deutes amb les institucions internacionals, etcètera… Un cop la independència es materialitza, tot i tothom pressiona i treballa per tal de que la separació de béns es faci de la forma més ràpida i endreçada possible (els bancs volen saber a qui han de cobrar què; les multinacionals volen saber qui garantirà la continuïtat dels contractes; etcètera) i que tot pugui tornar a rutllar sense entrebancs. La prova definitiva és la situació actual dels múltiples estats nascuts darrerament a Europa, amb processos traumàtics o sense: tots estan integrats a la comunitat internacional i han resolt les separacions de béns sense que en cap cas hagi quedat cap cartipàs obert que impedeixi el funcionament del país en qüestió. Això no vol dir que no hi hagi serrells que puguin resultar ben enutjosos. Vol dir que no hi ha res de substància que impedeixi el funcionament i la viabilitat dels nous estats. Res. I que quan arribem a aquesta cruïlla, tindrem molts exemples de com fer les coses.

De l’altra, si avui els diputats independentistes al Parlament truquessin a la Hillary Clinton per parlar d’independència, ni els agafarien el telèfon i, si ho fessin, el primer que farien en penjar seria trucar als serveis secrets espanyols per informar-los, perquè els estats el que volen és que no hi hagi soroll i el negoci pugui continuar. Només cal reflexionar sobre com s’ha suportat feliçment els sàtrapes del món àrab durant tants d’anys. Qui és més probable que vulgui donar suport el govern dels EUA: a un embrió d’un hipotètic futur govern català amb suport social encara per determinar, o a un govern com l’espanyol, que pot concedir o influir en contractes de compra d’avions civils i militars; que té veu i vot als fòrums internacionals…?

Com bé ens ha mostrat el recent exemple, a voltes ple de dificultats, dels països àrabs, l’únic ingredient imprescindible d’un procés cap a la independència és la materialització d’un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu, que faci evident a tot el món que la decisió està presa, que el camí s’ha iniciat i que és irreversible.

Un tal acte trenca el mirall de la realitat de manera que ja mai no es podrà tornar a reconfigurar com abans; que tots els actors entenen que el món ha canviat allí i en aquell instant, i que, a partir de llavors, tot serà diferent. Una singularitat que canvia i transmuta tot el paisatge per a tothom i per sempre. Llavors tothom entén que t’has convertit en un problema que no desapareixerà sol i que, per tal de poder a tornar al fluir dels negocis, caldrà que se’t faci cas i que es resolgui el problema. Ningú no t’ajudarà, i hauràs d’acabar d’inclinar la balança amb el teu esforç, coratge i determinació, però, com a mínim, estaran disposats a intervenir per evitar que el problema s’enquisti.

Qualsevol full de ruta construït en absència d’aquest acte de voluntat, no val ni el paper sobre el qual està escrit i és absolutament inútil com a guia per a l’acció.

Caldria, doncs, que no ens distraguem més amb el full de ruta i que no permetem que es converteixi en una excusa (més) per a la inacció. El que ens és indispensable és fer ben evident a tot el mon que Catalunya vol ser independent, i que està disposada a ser-ho malgrat tots els obstacles que li puguin sorgir en aquest camí.

Avui el món està veient, dia sí i dia també, molts d’aquests actes per part de tants pobles que ja han dit prou, però no ha vist, ni per aproximació, un acte d’afirmació semblant per part de Catalunya. La feina, doncs, és clara, i és tota per a nosaltres.

12/07/2011 – Cesc Batlle

Enginyer industrial i MBA