Catalans Independentistes sumem-nos a Jordi Fornas (UPDIC) Partit Polític -Units per a Declarar la Independència Catalana- amb Pàgines Facebook territorials.
I sumem-nos a Ignasi Ferrer i Rat Gasol (Compromesos per la DUI) Pàgina de Facebook.
Ès precís que recolzem a gent com ells, veritablement compromesos amb la nostra Independència, i així anem construint una força de partidaris de la DUI.
S’acosta el moment de la Ruptura i el més calent és a l’aiguera. Si no ens estructurem no farem res.
Un Poble desorganitzat no és capaç de sortir al carrer ni és capaç de ser efectiu en res. El país ens falla per dalt i els de dalt campen als seus aires negant la DUI i perseguint impossibles com un Referèndum pactat o donant el control dels mitjans de Catalunya -veritable estructura d’estat de fet- als Ciutadans, partit contrari a totes les estructures d’estat i a la mateixa llibertat i plenitud de Catalunya.
Preparem-nos per acabar el procés quan s’acabi aquesta legislatura ja que els que ens governen ens diuen cada dia que en aquesta legislatura no es farà la DUI.
Mentre el món es mou sempre per fets consumats, els nostres polítics i les associacions del Poble que els acomboien es van distraient amb el suposat “Dret a Decidir” enganyós succedani aigualit i descafeïnat de la veritable independència.
(Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC i de l’ÒMNIUM)
Article 1
1. La República Catalana és l’Estat Nacional lliure, independent, sobirà, indivisible, democràtic, social i de dret de què es dota el poble català sota els principis de la llibertat, la igualtat, la justícia i la solidaritat. En el període transitori fins a l’adopció de la Constitució definitiva en referèndum nacional, la present Constitució provisional és la Llei Fonamental de la República Catalana: l’Estat, els individus i les entitats hi estan subjectes; les lleis en deriven, sota pena de nul·litat.
2. La sobirania nacional de Catalunya resideix en el poble català, del qual emanen els poders de la República.
Article 2
1. El territori nacional de Catalunya és constituït pel domini lingüístic català. Transitòriament, però, el territori estatal de la República Catalana se circumscriu al de l’antic Principat de Catalunya autonòmic, amb els corresponents sòl, subsòl, plataforma continental, aigües interiors, mar territorial, espai aeri i estratosfera jurisdiccional.
2. Els territoris de la resta dels Països Catalans tenen dret a incorporar-se a la República Catalana.
3. A títol transitori, també la comarca occitana de la Vall d’Aran forma part integrant de la República Catalana, al si de la qual es constitueix en Estat Nacional Autònom, amb plena salvaguarda dels drets lingüístico-culturals, sociopolítics i altres que li corresponen com a territori nacionalment occità, incloent-hi el dret a la plena normalitat lingüistica amb oficialitat exclusiva de la llengua nacional, el dret a l’autogovern, el dret a la lliure autodeterminació sense ingerències, el dret a la lliure relació amb la resta d’Occitània i el dret a mantenir relacions exteriors.
Article 3
1. El català és la llengua pròpia de la nació catalana, la comuna del poble català i l’oficial de la República Catalana. Tots els catalans tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. No hi és exigible el coneixement ni l’ús de cap llengua altra que el català.
2. És tasca prioritària de la República Catalana de dur a terme la plena restitució social de la llengua catalana i de remoure els obstacles que l’entrebanquen, amb l’objectiu que el català, tal com li correspon, torni a ésser la llengua d’ús habitual, general i socialment necessari en tots els àmbits i activitats de rellevància pública.
3. La República Catalana defensa i protegeix els drets lingüístico-culturals i sociopolítics dels connacionals de la resta dels Països Catalans.
4. L’Institut d’Estudis Catalans és la màxima autoritat quant als aspectes científics i normatius de la llengua catalana.
5. La llei regula les facilitats per a l’ús i ensenyament d’aquelles llengües que són presents a Catalunya a conseqüència de les diverses onades immigratòries que ha conegut el país.
6. Totes les garanties que la present Constitució estableix per a la llengua catalana en territori de Catalunya s’entenen establertes per a la llengua occitana a la Vall d’Aran.
Article 4
1. La bandera de la República Catalana és la nacional tradicional, rectangular de quatre barres roges sobre fons groc, tot formant, així, un camper de nou franges horitzontals alternades i de gruix igual, cinc de grogues i quatre de roges. L’amplada i la llargada de la bandera guarden una relació de 2:3.
2. L’escut de la República Catalana és triangular curvilini, amb el camper anàleg a la bandera col·locada verticalment.
3. L’himne nacional de Catalunya és la cançó de Els Segadors, en l’harmonització moderna i amb la lletra d’Emili Guanyavents.
Article 5
La capital de la República Catalana és la ciutat de Barcelona, sense perjudici que les institucions supremes del poder de la República Catalana disposin, així mateix, de seus permanents en altres ciutats de Catalunya.
Article 6
1. La República Catalana s’estructura territorialment en municipis, comarques i regions. Totes aquestes demarcacions administrativo-territorials tenen personalitat jurídica plena i gaudeixen d’autonomia en llur àmbit per a la gestió dels interessos respectius, segons els principis de descentralització, subsidiaritat, proximitat, eficiència, simplicitat i unicitat.
2. La denominació oficial dels municipis, de les comarques i de les regions ha d’ésser apropiada per al territori i respectuosa amb la genuïnitat toponomàstica catalana.
Article 7
1. En l’instant de proclamar-se la independència de Catalunya, gaudeix de la ciutadania catalana tota persona que, sota ciutadania espanyola, tingui veïnatge administratiu a la República Catalana, incloent-hi la Vall d’Aran. En rebre la ciutadania catalana hom perd la ciutadania anterior.
2. A partir de la independència, gaudeix de la ciutadania catalana:
a) tota persona nascuda a Catalunya de pare o mare catalans;
b) tota persona nascuda a Catalunya de pares estrangers, llevat que aquests reclamin per a llur fill o filla la ciutadania de l’Estat d’origen;
c) tota persona nascuda a l’exterior de pare o mare catalans, previ acompliment de les formalitats que la llei assenyala;
d) tota persona d’origen estranger que adquireixi la ciutadania catalana d’acord amb la llei;
e) tota persona titular de ciutadania aranesa.
3. Els connacionals de la resta dels Països Catalans no són reputats estrangers. La llei regula el procediment d’urgència per a conferir la ciutadania catalana per naturalesa als connacionals que la sol·licitin.
4. L’obtenció de la ciutadania catalana per naturalització comporta la plena equiparació legal amb els catalans per naturalesa. Per tal d’obtenir la ciutadania catalana per naturalització, la persona interessada:
a) ha de sol·licitar-la expressament d’acord amb les formalitats legals;
b) ha de residir habitualment a la República Catalana havent-hi residit un mínim de deu mesos l’any durant els cinc anys immediatament anteriors a la demanda de naturalització;
c) ha de saber parlar, llegir i escriure en català de manera suficient, així com conèixer suficientment la història i la cultura catalanes; o bé, en cas que tingui voluntat de residir a la Vall d’Aran, ha de saber parlar, llegir i escriure en occità de manera suficient, així com conèixer suficientment la història i la cultura occitanes;
d) ha de prometre la Constitució.
5. El règim de doble ciutadania resta condicionat a reciprocitat mitjançant tractat internacional.
Article 8
1. La República Catalana reconeix els drets humans i en garanteix el lliure exercici.
2. Tots els catalans i catalanes són iguals davant la llei, sense discriminació per raons de sexe, color, llengua materna, religió, opinió, ascendència familiar, origen nacional, opció sexual, nivell cultural o qualssevulla altres circumstàncies personals o socials.
3. La majoria d’edat es fixa en els divuit anys.
Article 9
Els estrangers que es troben en territori de la República Catalana, apàtrides inclosos, gaudeixen dels drets i llibertats establerts per la present Constitució i les lleis que en deriven, excepció feta dels drets electorals i de l’accés a la funció pública; i tenen el deure de respectar la Constitució catalana i d’observar les lleis del país.
Article 10
El dret de sufragi i el règim electoral es basen en els principis següents:
a) són electors tots els catalans i catalanes majors d’edat, tret d’aquelles persones legalment excloses del dret de sufragi per condemna judicial o per incapacitat mental;
b) són elegibles tots els catalans i catalanes majors d’edat que acompleixin amb les formalitats establertes per la llei, incloent-hi els connacionals d’altra ciutadania;
c) el sufragi és lliure, igual, únic, universal, directe i secret, essent les candidatures uninominals o plurinominals i, en aquest darrer cas, de llista tancada i desblocada;
d) les eleccions s’efectuen segons sistema electoral proporcional de coeficient prefixat i circumscripció electoral única, coincident, aquesta, amb l’àmbit territorial en què tenen lloc els comicis. En el cas específic de les eleccions legislatives, calen trenta mil vots per a ésser elegit diputat o diputada.
Article 11
1. Les institucions supremes del poder de la República Catalana són el president de la República, el Parlament, el Govern i el Tribunal Suprem de Justícia.
2. Les institucions supremes del poder de la República Catalana són inviolables. Les persones que les informen o les componen són inviolables per les opinions manifestades i pels actes efectuats en l’exercici del càrrec; durant el període de llur mandat gaudeixen d’immunitat, i no poden ésser detingudes sinó en cas de delicte flagrant, ni inculpades ni processades sense l’autorització prèvia del Parlament.
Disposicions derogatòries i abolitòries
Primera
Des del mateix instant de la proclamació de la independència nacional, resten derogats a Catalunya i a la Vall d’Aran:
a) la Constitució espanyola de 1978;
b) l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006, llevat d’aquells punts que siguin aplicables com a text suplementari de la present Constitució provisional, d’acord amb la Disposició transitòria tercera;
c) tot l’aparell legislatiu i reglamentari que imposava l’oficialitat i l’ús de la llengua espanyola i que coartava la normalitat lingüística del català, així com de l’occità a la Vall d’Aran;
d) els tractats i altres acords internacionals signats per l’Estat espanyol, en la mesura que afectessin Catalunya o la Vall d’Aran.
Segona
Resten abolides a Catalunya i a la Vall d’Aran les províncies, els partits judicials, les regions militars i altres demarcacions supramunicipals imposades per l’Estat espanyol, conjuntament amb les institucions corresponents; així mateix, hi resta derogada la legislació en què recolzaven, en tot allò que superi l’àmbit municipal.
Disposicions transitòries
Primera
Passen a la propietat de la República Catalana totes les pertinences que l’Estat espanyol i la dinastia borbònica tenien al territori estatal català fins a l’instant de la proclamació de la independència nacional.
Segona
Els poders públics retiraran celèricament de les dependències oficials tots els símbols de significació colonialista, secessionista i regionalitzadora. Així mateix, procediran a corregir la toponímia viària en sentit anàleg.
Tercera
A títol transitori, tot el sistema jurídic vigent a Catalunya i a la Vall d’Aran fins a la proclamació de la independència nacional continua essent-hi d’aplicació preceptiva en la mesura que no hagi estat expressament derogat ni contradigui la present Constitució provisional o les lleis i disposicions que en deriven.
Quarta
En el període d’interinitat que s’obre amb la proclamació de la independència, els antics president de la Generalitat de Catalunya, Parlament de Catalunya i Govern de la Generalitat de Catalunya es constitueixen, respectivament, en president de la República, Parlament i Govern provisionals.
Cinquena
En el termini màxim de sis mesos, comptats a partir de la proclamació de la independència, i a convocatòria del president provisional de la República Catalana, se celebraran eleccions a l’Assemblea Constituent, encarregada d’elaborar i aprovar el text de la Constitució de la República Catalana, el qual serà sotmès tot seguit a referèndum nacional.
Disposició final
La present Constitució provisional entrarà en vigor en el mateix instant d’ésser proclamada la independència nacional de Catalunya al territori de la República Catalana, i restarà derogada en entrar-hi en vigor la Constitució de la República Catalana adoptada en referèndum nacional.
El procés no pot viure pendent de les decisions judicials espanyoles. Hem vist com qualsevol pas acaba al Tribunal de la Santa Inquisició i observem com cada divendres després del Consell de Ministres espanyol, alguna decisió sobirana del Parlament fa via cap a l’esmentat Tribunal.
També observem com no hi ha cap diferència entre la proposta socialista i popular respecte la nostra demanda democràtica. Per tant aquella famosa tercera via o via referèndum es va aprimant a marxes forçades i no sembla que el nivell democràtic espanyol estigui preparat ni vulgui assumir una decisió d’aquest tipus que altres societats més avançades han utilitzat per resoldre problemes com el nostre civilitzadament i donant la decisió al poble, que en definitiva es el subjecte que ha de validar qualsevol canvi.
Arribats aquest punt, i deixant anècdotes significatives com el canvi de nom de la Conselleria d’Exteriors per driblar les advertències del TC i que s’afegeix a altres rectificacions o dreceres per evitar el xoc.
Tanmateix no ens enganyem, aquest XOC hi serà tard o d’hora. En la Espanya actual no podem pretendre arribar a la independència respectant escrupulosament la legalitat estatal fins un minut abans del canvi. Hi haurà moments inviables que no en tindran prou amb canvis de noms o lleis ambigües per fer veure que no volen dir el que realment diuen.
No parlo de desobediència, paraula que particularment no m’agrada, peró si d’afrontar la realitat i no entrar en una situació de bloqueig que no ens portaria enlloc. Tampoc cal la excusa del 48% de votants a favor de la independència per no dur a terme segons que. Era un plebiscit amb les regles electorals d’unes eleccions al Parlament i aquestes s’han guanyat per majoria absoluta de diputats, fi de la discusió i per tant total legitimitat. Entenc i desitjo que al final d’aquest període de preparació podrem votar la Constitució del nou país per una banda i ratificar la independència per l’altra, que amb el procés constituent implicant el màxim de gent i veient les alternatives no haurà de tenir problema per guanyar clarament.
Son gests que el Parlament ha de visualitzar per donar tranquilitat a la societat catalana i treure del cap a alguns que això simplement son foc d’encenalls. Va de debó, te legitimitat i aval, i un full de ruta per culminar el projecte.
El món ho ha de veure així i Espanya també. Unitat i determinació sense fisures ni partidismes estèrils que no haurien de formar part d’aquest context.
Davant el setge, fermesa, intel·ligència i credibilitat.
Albert Cortés Montserrat (Bloc el Dre a Decidir)
El 19è mes, el del PUNT i FINAL:
«En aquesta legislatura -18 mesos- no es Declararà la Independència» (Puidemont)
I el mes 19è què? més pastanagues? més estructures d’estat impossibles dins d’Espanya? Inacabables Processos Constituents impossibles dins d’Espanya o llargs, dificultosos diàleg de sords, per tornar la culpa o la causa al Poble Català, quan la concreció de la Independència és tasca de capdavanters alliberadors disposats a la unilateralitat, per això el que ens cal és la DUI.
L’exemple OTEGI, fem un partit i un programa, per si de cas JUNTS i CUP, CDC i ERC no acaben de donar el pas.
Catalans, quan veieu l’estelada negra -llibertat o mort- recordeu: Catalunya Morirà per cansament i inanició si no fem el Punt i final i saltem la balla. El darrer mono de saltar-la abans no ho faci tothom, el mono número 100, vull ser jo!
No matem ni matarem ningú … ens maten a nosaltres, la nostra dignitat, la nostra cultura, la nostra idiosincràsia, la nostra llengua, la nostra economia … i ens deixen muts per sempre «ofreciendo siempre glorias a Espanya».
Si no fem el Punt i Final serem al món i a la història «el Poble que no va poder tornar a ser» un més dels molts pobles que ha soterrat la història. Haurem estat esclaus sol·lícits i deixarem la nostra vergonya pels nostres fills i néts i per les successives generacions.
El Diputat Llach ho pot entendre i l’ANC també!
Al capdavant de l’ANC hi volem la LIZ CASTRO o millor qui es comprometi amb el «Punt i Final» perquè cal aquesta pressió per fer el salt que s’ha de fer. Ja s’està treballant, però cal aquesta pressió, aquest convenciment i aquest neguit.
Sí tal com ho ha dit Otegi … el millor favor és la Independéncia i el nostre compromís.
El millor favor no és ni el Dret a Decidir -els catalans no tenim cap dret a decidir mentre ens mantinguem dins d’Espanya-. El millor favor tampoc és el sobiranisme; són mots edulcorants que desvien l’atenció i la tensió que cal, ara ha sortit una plataforma per anar perpetuant el «procés constituent pel Dret a Decidir, de moment i anar tirant que no ve d’un any, ni dos, ni tres!
El Procés Constituent no serà un procés tancat fins que ja siguem plenament independents per tant anem de pressa, assentem-ne les bases i el deixarem ben polit i enllestit quan ja no depenguem de ningú més que de nosaltres mateixos. Aquí tothom vol un país a la seva pròpia comoditat quan el primer objectiu i interès és primer de tot Catalunya, el nostre país de sempre! Estructurar-lo i donar-li protecció legal, policíaca i militar, adeqüades al segle XXIè.
Les estructures d’estat no funcionaran a ple rendiment i s’adequaran a Catalunya fins que ja haguem trencat la nostra dependència de Madrid, trencament que no depèn de Madrid sinó de nosaltres mateixos, del nostre cervell personal. Ha d’arribar un moment en el 19è mes en que si cal ens han de ficar a molts a la presó si els ve de gust i nosaltres dir prou: PUNT I FINAL! Aquesta idea ha de créixer entre nosaltres i esdevenir imparable.
Engradim els cercles de trencament, de DUI, de Punt i Final, de Solidaritat, d’UPDIC, de Catalunya Acció, de l’AMI, de l’ANC, que les ones gravitatòries nacionals catalanes entrecreuant-se se sumin per la necessària vibració final.
Diguem tots! Cada vegada més!:
Punt i Final per guanyar definitivament la nostra Independència!
———-
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de Compromesos amb la DUI, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM, Simpatitzant de l’UPDIC -UNITS PER A DECLARAR LA INDEPENDÈNCIA CATALANA- de Jordi Fornas -ex batlle de Gallifa-.
El procés de desconnexió de 18 mesos iniciat aquesta legislatura oferirà un munt d’ocasions similars. De fet, el mateix document fundacional d’aquesta etapa, la declaració del 9N2015, ja va provocar la primera tensió: cal acatar la suspensió del TC? O, per contra, continua vigent, en aplicació del seu articulat que desconeixia la competència del tribunal?
Sense anar més lluny, la suspensió de la Conselleria de Raül Romeva ens torna a posar davant el mateix problema. Cal fer una nova filigrana i canviar-li el nom, com suggereixen alguns? Cal anar a l’enfrontament directe i continuar funcionant com si res? Cal acotar el cap i suspendre’n les activitats?
Sigui com sigui, el joc del gat i la rata entre Espanya i Catalunya té data de caducitat curta. L’estratègia de l’eslàlom contra les ordres del TC aviat perdrà eficàcia, i caldrà acceptar que per continuar endavant haurem de fer efectiu el trencament per la via dels fets, assumint-ne el cost i les conseqüències. Només si demostrem al món que res no aturarà la nostra determinació tindrem possibilitats d’èxit.
És veritat que els catalans d’avui, molts de nosaltres, no tenim la fermesa dels nostres avantpassats, almenys això sembla. Els catalans, quan dominàvem la mediterrània, érem temuts, aquesta era aleshores la realitat, el mite i la llegenda que feia tremolar a Corsos, Sards i Grecs. Però els catalans sempre han gaudit d’un tarannà confederal i així amb ells cada terra servava lleis i costums.
Però jo, dèbil de mena, he de ser respectuós amb la gent de l’Assemblea Nacional que mostren una tenacitat i una tossuderia en la defensa de la nostra llibertat nacional plena, així doncs, constància també es una mena de força que ens ha d’ajudar a no abandonar ni recular en la nostra tasca d’acabar o fer acabar ben aviat el «Procés de Recuperació de la nostra secular Independència».
Al que ara tenim entre mans, des d’alguns estaments se l’anomena la «Revolució dels somriures», però crec que tots som conscients que només amb somriures no n’hi ha pas prou per portar a bon port aquesta actual oportunitat d’independència que no ens podem permetre perdre-la de cap de les maneres.
Som en una cruïlla entre dues possibilitats, o encarem l’últim tram de la nostra definitiva recuperació amb data d’acompliment o ens situarem davant del precipici de la nostra penosa ensulsiada que, en cas de donar-se, ens abocarà a un nou i llarg període de submissió i subalternança que ofegarà, una vegada més, fins a límits insospitables, la nostra idiosincràsia, la nostra llengua, les nostres costums, les nostres lleis més genuïnes … que soterrarà el nostre anhel sota un fangar cobert d’una espessa boira i deixarà en res la nostra aportació a la història i a la realitat mundial òrfena de catalanitat. O sigui, que per part nostra, la dels catalans que volem Catalunya lliure i llum d’un món millor, serà un gran i absolut fracàs i una culpable irresponsabilitat.
No! No volem perdre aquesta oportunitat! ens neguem a perdre-la!
No! No consentirem deixar a mitges aquest «Procés» -ho repeteixo perquè ens quedi gravat a la ment, al cor i a hipotàlem!- «Procés de Recuperació de la nostra secular Independència».
Hem d’acabar-ho. Hem de fer forts el nostre caràcter i la nostra ferma determinació … això s’ha d’acabar! PUNT i FINAL!
Ens hem d’armar de contundència i ràbia continguda perquè quan arribem davant del mur final d’aquests darrers divuit mesos puguem fer o simplement fem l’esbranzida i el salt definitiu per deixar enrere aquest malson que ens atenalla.
No volem pactes amb Espanya o Europa ni enganyifes, ni mitges solucions, ni lleis eqüànimes impossibles, no volem que ens comprin i es venguin la nostra dignitat i la nostra llibertat com ho han fet la UE i Càmeron amb el Poble d’Anglaterra, no volem que facin veure que ens deixin, amb interessos sempre abusius els diners i recursos que en realitat són nostres … Només volem la Independència! que és ben nostra i la hem de fer plena.
Ara, doncs, acabem la feina començada.
Ara, preparem i precipitem l’hora del Punt i final.
Ara, doncs, amb tants somriures com vulguem però sense oblidar-nos ni un bri de la contundència necessària.
Salvador Molins Escudé, Conseller de Catalunya Acció, Soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM. Membre de Compromesos amb la DUI. Simpatitzant de l’UPDIC (Units per a Declarar la Independència Catalana) de Jordi Fornas -ex batlle de Gallifa-
Extret de Nació Digital Santiago Espot | 20/01/2016
“el naixement d’un estat català o ve de la mà de la negociació o de l’enfrontament, i que la presa de control del territori (per la força del poble si cal) és una condició imprescindible si Espanya no seu a parlar, som majoria i proclamem la independència”
Tenim Govern. Ara, segons ens han dit per activa i per passiva, pot començar la desconnexió amb Espanya tot aplicant la resolució aprovada pel Parlament el passat 9 de novembre. Som a la graella de sortida i ens diuen que això ara ja és imparable. No seré jo qui posi bastons a les rodes, però caldrà fiscalitzar exhaustivament l’acció dels diputats independentistes per assegurar que tot arriba a bon port i que l’acord de Junts pel Sí i la CUP no ha estat exclusivament per anar tirant de sou públic per part de molts que fa vint-i-cinc anys que ho fan. Les societats amb un cert sentit democràtic i que pensen per ells mateixes han de ser crítiques amb els seus dirigents. Ho fem? O bé ens deixem emportar sovint per un sentimentalisme xaró que aprofiten alguns per perpetuar-se?
Llegeixo la famosa resolució i observo que en el cinquè punt s’indica literalment: “El Parlament de Catalunya considera pertinent iniciar en el termini de trenta dies la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública”. Què vol dir això? Fixem-nos que s’ha traslladat a l’opinió pública que en un mes estaran enllestides aquestes anomenades “estructures d’estat” quan, en realitat, el que diu és que “considera pertinent”. Aquesta és una expressió que no obliga a res, és una simple opinió. Més endavant la resolució en qüestió també apunta que el Parlament no se supeditarà a les decisions de l’estat espanyol i, en particular, del Tribunal Constitucional. Però la cambra catalana ha publicat en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya la sentència de l’esmentat tribunal que anul.la la resolució 1/XI del 9 de novembre. Una manera com altra de continuar fent autonomisme amb l’estelada.
Només amb aquest parell de coses, i amb les declaracions del nou president de la Generalitat a l’entrevista de TV3 amb Mònica Terribas que van ser un exercici d’inconcreció o les de Neus Munté a RAC1 on deia que no ens podem encotillar en dates i terminis, existeixen motius suficients per estar amatents i evitar que ens aixequin la camisa una altra vegada com han fet tantes vegades. L’anomenat procés pot esdevenir etern i permetre una jubilació tranquil.la a ses il.lustrísimes senyories.
Sospito que han aconseguit situar la pilota allà on volien. L’independentisme sociològic, aquell que va a les grans manifestacions i és activista de les xarxes socials, està tranquil i cofoi perquè pensa que ha fet la feina i ha aconseguit la famosa “unitat”, i a l’independentisme més combatiu han aconseguit fer-lo invisible momentàniament tot fent creure que l’objectiu només l’assolirem amb el somriure i dient que volem ser amics de tothom. Tot plegat, un escenari immillorable per continuar amb la cantarella de què Espanya no ens deixa votar, que hem d’anar creant les estructures d’estat i que hem d’eixamplar la base social “sobiranista”. Sense parlar mai que el naixement d’un estat català o ve de la mà de la negociació o de l’enfrontament, i que la presa de control del territori (per la força del poble si cal) és una condició imprescindible si Espanya no seu a parlar, som majoria i proclamem la independència.
Mentrestant tot són eufemismes, discursos naïfs i tota una legió de terminals (mediàtiques, de càrrecs polítics i de l’associacionisme oficial) que van tirant de la rifeta a còpia d’anar comentant o ballant al voltant de l’actualitat del “procés”. A base de conyetes o amb l’estil del saberut, ens voldran fer creure que som en bones mans. Molt bé. Ja ho comprovarem nosaltres mateixos sense els seus consells. Llavors, és quan cal que ens preguntem: qui controlarà que es faci efectiva la independència de Catalunya?
Un cop salvades unes noves eleccions que suposaven la desmobilització dels electors independentistes i la conseqüent ensulsiada d’alguna formació, ara els partits tornaran a la seva dinàmica de prioritzar els seus interessos i les lluites de poder dins el nou govern seran el pa de cada dia. Fa massa temps que gairebé tot gira al voltant de la improvisació i la mediocritat, que són els pitjors enemics per fer fracassar un objectiu de gran envergadura com és el que portem entre les mans.
D’altra banda, les entitats com l’ANC, Òmnium o Súmate, que haurien de garantir que la cosa va de debò, ja tenen col.locats els seus dins el Parlament i mai exerciran un paper de fiscalització inflexible i sense contemplacions cap als seus exdirigents. Han esdevingut la “pedrera” del Parlament.
Només queda una única solució. I és que aquells independentistes que estan fora de qualsevol dependència de l’anomenat procés, i que no tenen cap relació directa amb els seus protagonistes oficials, tinguin la capacitat de coordinar-se i exercir el paper de fiscalitzadors del procés. Cal ser implacable amb les febleses, les mitges tintes i els cínics somriures. Perquè estem veient molta voluntat per mantenir càrrec, vanitats amb aire de rector de poble i dèries ideològiques tronades d’algun aprenent de Che Guevara. I, sobretot, que l’independentisme deixi de banda d’una vegada per totes l’ambient de festa major.
SANTIAGO ESPOT
“Ha caigut un estel en la batalla”, per Daniel Cardona i Civit (* Barcelona, 18 d’agost de 1890 – † Sant Just Desvern, 7 de març de 1943)
https://www.llibertat.cat/…/ha-caigut-un-estel-en-la-batall…
———————————–
Creieu en una subjugació forçosa?
Creieu a Catalunya befada, escarnida, trepitjada, de més a més en aquests darrers set anys de dictadura?
Creieu que aquest és el problema previ i vital i urgent a resoldre?
Si creieu que sí a totes aquestes preguntes nostres, homes de l’esquerra i homes de l’ultra esquerra catalanes, per què no plantegeu el nostre plet, amb sinceritat, enteresa, fermesa, davant l’enemic, unificant la petició sagrada del nostre poble?
Tot el que no sigui això: és, homes polítics tots, de Catalunya, no estimar Catalunya, i serà, com ha estat fins ara: UNA COVARDIA!
Per això diem que al mig de les proclames llençades, de la cridòria electoral, del desvari ideològic, ha caigut un estel que, com una esperança parpelleja al cel de les il·lusions de molts i molts patriotes catalans.
Daniel Cardona i Civit
(Escrit de l’11 d’abril de 1933)
Batalla dialèctica entre la diputada del PP Andrea Levy i el parlamentari de la CUP Benet Salellas.http://goo.gl/HNSE3P
Amb aquest to digne i amb paraules clares i transparents com aquestes és com un català que realment es sent català i vol assolir la independència respon a una fatxenda colonitzadora acostumada a trepitjar els catalans i que ningú no respongui.
Llàstima que en el màxim nivell de la política catalana sempre domini el to ploramiques, queixós i resignat, ja sigui davant els abusos d’un tribunal constitucional inquisitorial o de l’espoliació sistemàtica dels nostres impostos; to que o bé reflexa una incapacitat profunda d’encarar l’abús o és el reflex de qui només pretèn la comoditat que dóna el càrrec i confia que l’amo i senyor el tracti una mica menys malament. Perquè és en el to dels dirigents i representants polítics, en el to de la dignitat i l’autèntica defensa dels catalans, on comença la llibertat. I la nostra independència com a nació només és la conseqüència d’aquesta llibertat que en primer terme en els humans neix en el to i en l’exemple.
