Quatre anys

Ara fa quatre anys escrivia:

Avui, diada nacional dels Països Catalans, començo aquest bloc. Després
del periode electoral i del resultat dels comicis del 27 de maig,
s’inicia una nova legislatura amb esquerra a l’oposició. Ja us ho aniré explicant. Benvinguts i benvingudes al bloc. [@more@]

Quatre anys després -d’aquí el nom del bloc- és moment d’acomiadar-lo, tancar-lo i passar cap a una altre cosa. De moment deixaré passar l’estiu abans d’engegar res de nou. El cos ara em demana descansar una mica, pensar molt, escoltar més i intuir camins. Hi ha molta feina a fer i gent amb ganes de fer-la, Esquerra passarà un congrés a l’Octubre que ha de significar reprendre les esperances cap a una Catalunya socialment justa, econòmicament pròspera i nacionalment lliure. I la gent de Castellar hi serem presents, aportant tot allò bo que poguem aportar.

No interpreteu el meu silenci dels propers mesos com una renúncia o una derrota, no us enganyeu.

Suposo que no cal que digui que continuem, que a Castellar, malgrat no ser presents al consistori, continuem amb la mateixa il·lusió i amb més esforç que mai. Hi som per convicció, perquè creiem en un model de municipi i de relacions entre les persones molt vàlid. Podem revisar cicles, estratègies i comunicacions, però no podem renunciar als nostres principis.

Però tot això ja us ho aniré explicant.

Per cert, gràcies al Jordi per encendre, mantenir i portar la
flama, al Francesc per fer-la gran i parlar-ne abans que ningú ni ho
intuís; al Dani, l’Eulàlia, el Santi, la Mireia, l’Oriol i la Pilar
per ser alternativament cervells, cors i fetges quan cal; a l’altre
Jordi, la Montse, la Isabel, l’Alba, l’Esteve i el Josep Ramon per
ser dosis concentrades d’il·lusió; a l’Àngel i el Ferran per
aguantar l’estructura; a la gent que ha volgut donar suport donant la
cara a la llista; als de Sabadell i Sant Llorenç per la complicitat;
al Xavi i al Joan pels prop de vint-i-cinc anys que fa que arreglem
el món des de la muntanya -i si el món no ens fa cas, ell mateix-;
a l’altre Jordi per les idees i el concepte de que només fracassa
qui no pensa en tornar-se a aixecar; al Sergi, per llegir el bloc i
el seu suport incondicional; al Miguel, que a cinc-cents
cinquanta-cinc quilòmetres d’aquí em recorda que tot plegat ho fem
perquè ens agrada i ens dona vida; al Cesc, per la creativitat que
encomana; al Manel, perquè entre guanyar vots o fer un bon vídeo
sempre ens perdrà l’estètica (i l’ètica!); a la gent que va voler
sortir als vídeos; a la Núria, per fer-me emocionar tant i tan
sovint; a les Martes del 86, les dues, pel coaching, per fer-me tenir
esperança en l’educació malgrat tot i perquè jo, de gran, vull
saber-ne tant com elles en saben ara; a la gent de l’AMPA per les
bones i males estones, i per la feina feta; al Nyer, la Carme, el
Rafi, l’Amaya, el Coco i altres esbarteros de mal viure per moltes
coses que no cal explicar aquí; al Fran i a l’Ester per unes quantes
raons, però també per venir a passar una mala estona una mala nit;
a l’Anna, per perdonar-me que encara no conegui la Laia i perquè
amb amics com ella no cal mai patir per res; als q-trones, perquè
l’amistat està per sobre de tot i perquè segur que no hi ha cap
altre millor escola de formació de res al món; a l’Oriol, entre
altres coses, pel Puig; a l’altra Anna per encomanar vitalitat fins i
tot a les pedres; al Javi pel coratge; a la Bet pel i a més, PAUSA,
què vull?; a la gent de Castellar Decideix perquè sí, és possible
i ho hem fet; al Pere per la feinada que ha fet i per les camises; a
ma mare per tot; a mon pare per la dignitat; al Vale, per aquella
bronca que em va fotre fa vint anys i que em va salvar l’existència;
al Ramon, perquè sense gent com ell el món aniria molt pitjor i
perquè, al cap i a la fi, em va animar a fer-ho; a la gent de la
feina que em coneixen millor que si m’haguéssin parit per
ensenyar-me tantes coses (i tenir-ne encara tantes per ensenyar); a
la gent que em deixo i a qui no els hi sabrà greu; al Feliu i
l’Erola, per donar sentit a la vida i cedir trossos sencers de pare a
la causa; i a la Marta, per existir.

Tweet

Només hem tret 468 vots.

[@more@] Una derrota sense pal·liatius i un desastre absolut.

Hem fet un discurs tan treballat i coherent com hem sapigut. Però no ha estat el discurs que volia o esperava la gent.

En tot cas, 467 persones han posat la confiança en el projecte que encapçalava un servidor. Molta menys gent de la que ha optat per la gran victòria de l’Ignasi i el seu equip, dels resultats del CiU de Josep Carreras, dels bons resultats de l’Altraveu o de la forta entrada del PP d’Antonio Carpio. Els felicito a tots públicament i els desitjo encerts i sort en la difícil tasca que hauran de dur endavant.

Ara no és l’hora ni el moment de fer una anàlisi, no hi ha temps ni dades, però el farem ben aviat i en profunditat. Valorarem el moment, l’estratègia, el discurs i el cap de llista. Farem una crítica tan profunda i sincera com siguem capaços.

Però, repeteixo, 467 persones, per a mi, continuen sent molta gent. I per la responsabilitat que sento per la confiança que ens han dipositat continuaré treballant amb la mateixa empenta i il·lusió que si fos regidor. Des d’on els companys i companyes d’Esquerra de Castellar m’indiquin. Sent molt conscients del lloc que el poble de Castellar ha dit que ens correspon. Deien la gent d’Esquerra de Terrassa que "si no fa vent, remarem".

Doncs remarem com cabrons!

Salut!

Tweet

A aquest bloc li queda un mes de vida.

[@more@] Ara fa quatre anys començava aquest bloc, hereu de en campanya, el bloc obert durant les passades eleccions municipals.

Segurament aquests darrers mesos és quan s’espera que el bloc hagués de tenir més activitat, però és evident que no ha estat així. Elaborar això, per exemple, ha costat centenars d’hores. Tot i sabent que el programa és la part que menys es mira la gent, si és que se’l mira algú fora de nosaltres…

Però saber que darrera cada paraula escrita -com "paisatge" per exemple- hi ha hores de converses, raonaments, xerrades, lectures i consultes ens permet creure en el projecte que pensem. Saber que tenim el poble al cap, de les Roques d’Aguilar a Colobrers, de Can Riera a Can Casamada, il·lusionar-nos amb les possibilitats com a poble, com a territori, com a persones, valorar la nostra identitat com una valuosa carta de presentació al món… han pagat de sobres l’esforç. Creure en allò que fas, poder-te mirar al mirall cada matí sabent que tu no fas trampes, que no tens res a amagar i sí molt a mostrar.

I el debat de dimecres em va acabar de confirmar-ho.

Malgrat l’anècdota de poder dir-li a l’alcalde provisional que si és conscient de que està mentint quan dona per aprovada una cosa que sap que no ho està, malgrat l’altre anècdota de saber que ens estàvem fent una foto de candidats que difícilment sortiria publicada perquè la centralitat de la foto l’ocupàvem l’Elisenda i jo, malgrat ningú no es va mullar gaire sobre els pactes per a temes bàsics per a Castellar que vam proposar (i el que es va mullar pel tema trànsfuga/ regidor no adscrit pel to i les maneres més valdria que no ho hagués fet), malgrat ara els socialistes facin de convergents d’abans (i he escoltat els debats electorals municipals des de principis del 90, sé de què parlo), malgrat sortís del debat amb la convicció de que les actuals dues principals forces polítiques de Castellar encara no s’han adonat que el món ha canviat i continuarà canviant sota els seus peus… d’aquest debat em quedaré amb el suport dels companys i companyes, amb el seu esforç, treball i il·lusió.

I amb la convicció ferma de que fem el que sentim.

Bateguem!

Tweet

Tweet

Em demanen per què no he contestat la carta de l’Ignasi Giménez on ens demana responsabilitat i joc net, com sí ho ha fet la Montse Gatell.

[@more@] Aquesta pregunta que em va formular algú amb molt bona intenció -això et donaria vots, em deia- em serveix d’excusa per a formular un principi que considero important: jo no jugo al seu joc.

Senzillament, m’han convidat a jugar a una cosa que no em ve de gust. I  m’explico:

Si em presento a unes eleccions és perquè crec en un model de poble. Això vol dir que crec que el poble ha de tenir una mida determinada, que ha d’haver-hi espais on la gent es pugui relacionar i que aquests han d’estar pensats des de determinades perspectives, que la gent ha de poder-se desplaçar de determinades maneres, que tinc clar com m’agradaria que la gent es vinculés entre sí, com voldria que la gent pogués guanyar-se la vida, quin entorn ha de tenir aquesta gent, quin paisatge… Que penso que aquest poble està envoltat d’altres pobles, i quina relació han de tenir entre ells. Crec també en que aquests pobles formen una cosa que se’n diu nació (una nació és una terra amb ànima, deia Francesc Pujols), que aquesta nació té un nom i sé com m’agradaria que aquesta nació pogués anar pel món.

I aquests plantejaments els contrastem amb una sèrie de gent, els raonem, ens posem d’acord, els escrivim en una cosa que se’n diu programa electoral (i que agrairia que us llegíssiu, com a mínim per a compensar les hores que ens hi hem passat) i el presentem. Si a la gent li agrada i creu que el podem tirar endavant, ens vota. Si no, no. I aquest és el joc al qual jo vull jugar.

I, entenguem-nos, em sembla molt bé que la gent es presenti a unes eleccions pels motius que vulgui. Res a dir. Cadascú que faci el seu joc.

Però jo, a això, no vull jugar-hi. Ni perdre-hi gaire el temps, que hi ha feina.

PD: de tota manera, permeteu-me que us digui que em quedo amb el dubte de si quan l’Ignasi Giménez parla de "Personalment em comprometo a realitzar una campanya constructiva i en
positiu, aportant idees i solucions, tot fugint de les desqualificacions
personals, la demagògia fàcil i les prediccions apocalíptiques." parla d’això.

Tweet

Ja he reconegut en més d’una ocasió que sóc molt fan del bloc de l’Elisenda Alamany.

[@more@] Ara que per fi s’ha anunciat la bona notícia que molts ja intuíem, espero amb candeletes que arribi la campanya electoral per tal que ella mateixa ens respongui a un dubte que ens va generar. Si més no, a mi me’l va generar.

Tweet

Òbviament no em ve de gust parlar sobre la formació política que viu a un planeta molt diferent del meu…

[@more@] Voldria parlar sobre la gent que exerceix la seva ciutadania. Diu Santa Viquipèdia: "Un ciutadà o ciutadana és un membre d’una comunitat política. La condició de membre de l’esmentada comunitat es coneix com a ciutadania, i comporta una sèrie de deures i una sèrie de drets, dels quals els més importants són els drets de participació política, el principal d’ells el dret al vot, que és el senyal d’identitat de les modernes democràcies representatives predominants al món occidental."

Aquests mesos, per motius obvis, he parlat amb molta gent de molts llocs, el meu mòbil s’ha engreixat considerablement per la banda de l’agenda (cosa que ja m’està bé… mentre s’engreixa el mòbil no m’engreixo jo!!!). He parlat amb moltes persones, organitzades o no, i he assolit un coneixement de l’estructura social del meu poble impensable per a mi fa uns mesos. Aprendre sempre fa descobrir que encara en pots aprendre’n més.

He parlat amb gent amb qui no comparteixo plantejaments i gent amb qui hem coincidit en tot. I estic preocupat però molt esperançat. Malgrat tot, es pot fer i s’ha de fer molt. I hi ha gent molt bona disposada a fer-ho. Cal estructurar una societat civil forta i potent, que tingui un diàleg fluït amb l’estructura política. Recalco: un diàleg. Un parla i l’altre escolta, en funció de què diu un respon l’altre, i la conversa -i el món, de retruc- s’enriqueix.

M’hi jugo una mongeta del ganxet a que posar aquest plantejament en un programa electoral dona entre zero i cap vot. Però si algú em pregunta cap on vull
anar la resposta és que cap aquí, cap a superar l’estructura social
basada en la por heretada del franquisme i en la famosa frase del
dictador "haga como yo, jóven, y no se meta en política".
Cal molta política fora dels partits i s’ha de fer.

Dijous 17 de març hem convidat a gent
de Castellar, a ciutadans i ciutadanes de Castellar, per tal que ens
expliquin la seva experiència quotidiana com a ciutadans,
personalment o des de l’entitat on treballen. He de dir que cap
d’ells és d’Esquerra, ignoro a qui voten, tampoc m’interessa i estic
segur de que, si ho fan, ho faran amb el seu propi bon criteri. Amb
el testimoni d’aquestes persones, i les aportacions del respectable,
podrem fer una radiografia prou acurada de com es viu la ciutadania a
Castellar. He de dir que totes les xerrades que hem fet dins el cicle
"reptes de futur" han estat prou interessants i
enriquidores, i en aquesta hi tinc posades unes esperances especials.

També promet molt la xerrada que
l’Altraveu organitza divendres al Casal Catalunya on parlarà el
mebre de l’executiva d’Esquerra, Marcel Coderch. sobre Economia,
energia i natura. Coderch està tenint aquests dies molta presència
als mitjans parlant sobre la crisi nuclear japonesa. Però ja fa
temps que parla sobre les nuclears, el seu cost excessiu i el seu risc inassumible.

Per a esdevenir ciutadans amb criteri,
la formació és primordial. No es quedin a casa.

Tweet

Avui el Bernat ens ha deixat.[@more@]Tenia dos anys i mig. Era el petit de la classe del meu fill. Amb la Sílvia, la seva mare, compartim militància a Esquerra. El seu pare és un paio collonut.

L’han atropellat.

Què voleu que us digui? A mi només em surten llàgrimes.

Tweet

Qui de vostès, en el cas hipotètic de viure a Castellar, aquests dies no ha rebut un mail, un SMS o li han explicat això?

[@more@]Han
intentado secuestrar a un niño en el colegio Mestre y Pla (Castellar).
Ayer lo intentaron en Setmenat y no le salió bien al tio, dicen q es un
tio calvo, alto y q lleva coches d alto estanding pero no siempre lleva
el mismo. En europa fm han dicho q estan en el Vallés… S…abadell, Castellar, Setmenat……DIFUNDIR.

(il·lustració treta d’aquí)

Bé, qualsevol aficionat a les llegendes urbanes ja pot detectar el tuf a trola que fa tot plegat: dades molt vagues pel que fa a dates, l’ordre de difundir-lo, molta imprecisió al voltant dels dolents "alto y calvo", referències imprecises a una font pretesament fiable (Europa FM, una emissora musical… que NO té notícies!)

La cosa ha agafat tal volada que ha obligat als Mossos d’Esquadra a desmentir-ho rotundament. La veritat és que ha calat fort i a moltes escoles i a moltes famílies divendres es va haver de parlar del tema i ha creat una sensació de psicosi i por que costarà de treure…

Estem davant d’una versió nostrada i actualitzada de l’home del sac, una de les figures més llegendàries de la cultura popular ibèrica. Recordem, a l’inici de l’era industrial, com va aparèixer la versió del "sacamantecas" un senyor que se’n duia nens i nenes dins del sac per a escorxar-los, treure’ls el greix i utilitzar-lo per a untar els mecanismes de les màquines tèxtils que, segons deien, es movien molt millor amb greix humà… La meva iaia m’explicava com, quan es van començar a veure els primers cotxes al poble, es parlava dels senyors de ciutat que se’n duien la canalla en cotxe per a donar-los a famílies que no podíen tenir descendència.

Ara bé, vista la por que han ficat al cos a molta canalla i a molts pares i mares, aquesta llegenda, com en el cas de la història del comerciant castellarenc que havia estat detingut com amembre del comando Barcelona d’ETA, la història no fa puta gràcia!

Sembla ben bé com si algú volgués crear sensació d’inseguretat a Castellar, en especial a l’àrea d’influència del Mestre Pla (sense la "y", si us plau)

Tweet

Les seccions locals d’ERC Sabadell, Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall, manifestem que:[@more@]
El Ripoll pot explicar per què Catalunya va aconseguir fer la revolució industrial sense tenir carbó. El seu desnivell i les sèquies molineres -les sèquies munars- van donar la força necessària per a moure telers i filadores. La mateixa força que ha mogut molins, que ha alimentat l’horta i que ha generat i vida i cultura als vallesans des que ens anomenaven ibers, romans, visigots o serfs.

És el mateix Ripoll que ha estat a punt de pagar amb la seva pròpia vida aquesta revolució industrial, esdevenint durant anys una autèntica claveguera a cel obert i que no ha estat fins la dècada passada que ha començat tímidament a recuperar-se. Un Ripoll que reivindiquem com a exemple del Vallès que volem: un Vallès amb identitat pròpia que neix a la muntanya i esdevé la plana. Un Vallès capaç d’esdevenir capdavanter en l’economia del país, orgullós de la seva indústria i de la seva capacitat d’innovació i producció. Un Vallès que ha de mantenir el seu entorn natural i agrícola perquè són la base de la seva existència i un dels seus millors capitals.

No reneguem del nostre veïnatge amb Barcelona, la capital del país. Al contrari, creiem que podem aportar-hi riquesa i cultura i una visió pròpia del país i del món.

I volem manifestar-ho des d’aquí, des del Marquet de la Roca, a pocs metres de la font del Llor, a Sant Llorenç Savall. Lloc íntimament lligat al poeta sabadellenc per excel•lència, a Pere Quart, a Joan Oliver, originari del mas castellarenc de Ca n’Oliver.

I ens comprometem a protegir i recuperar el nostre riu des de cada municipi, i a impulsar la creació d’una xarxa d’entitats i institucions que vetllin per ell d’una manera pensada i planificada, actuant de manera coordinada i estable. El Ripoll ha de ser una constant a l’agenda pública.

Aquest entorn podrà ser si som capaços de respectar-lo. Ens comprometem doncs amb un progrés intel•ligent. Pel què fa a les infraestructures ens comprometem en la defensa prioritària del ferrocarril com a resposta a les necessitats reals de mobilitat interna dins el Vallès i, pel que fa al trànsit privat, defensem l’opció d’una via vertebral, la Ronda Vallès, que respon també a les necessitats de mobilitat interna del Vallès, que és més eficient energèticament, que dóna oportunitats al teixit productiu de la comarca ja que passa més propera als nuclis urbans i polígons industrials, i per tant, és respectuosa amb els espais lliures i naturals del Vallès i no genera noves expectatives de creixement.
També ens comprometem amb la necessitat de desenvolupar un eix ferroviari a l’eix de l’AP7 (Martorell-Granollers), actualment inexistent, que permetria eliminar molts desplaçaments forçats que es fan en vehicle privat.

També reclamem la necessitat de reconèixer com a espais protegits reconeguts els espais de Sant Julià, Togores i Torre Marimon, actualment amenaçats per la traça del quart cinturó.

Marquet de les Roques

20 de febrer de 2010.

Tweet