Xavier Sabaté Ibarz

Quan el cap de prensa del Madrid li va dir al porter alcoverenc de l’equip que no respongués en català sinò en espanyol diumenge passat, va demostrar no saber español. Si en sabés, no ignoraría que és espanyol tot el que és “ perteneciente o relativo a España o a los españoles” segons el mateix diccionari de la Real Academia Española. A no ser que el cap de premsa del Madrid ja situï Catalunya fora d’Espanya, cosa que pot estar passant pel seu magí com en el d’alguns espanyols que volen i dolen. És allò de l’amor-odi o de “la maté porque era mía” que els passa a persones més enllà del Sènia que per una banda no ens volen deixar marxar i per l’altra ens voldrien perdre de vista com diuen ara els joves “ en zero-coma”.

Com ho haurem fet de malament tots plegats, ells i nosaltres perquè encara passin aquestes coses que a uns podrà semblar que no tenen importància però que denoten incultura, mediocritat i intolerància al més pur estalinista o feixista que de tot hi ha hagut al llarg de la història en l’anorreament de les llibertats i de la diversitat.

Per contra, els i les qui creiem en la riquesa cultural de tot signe i condició, ens encanta sentir en zones mixtes i sales de premsa d’estadis i pavellons, com es pregunta i es respon en qualsevol dels idiomes d’aquest Babel que és el nostre Planeta. Més diria, a molta gent ens fot que cada cop més es pregunti i es respongui en aquest anglès liofilitzat i descafeïnat tan comú com estúpid per molt útil que sigui.

Així que, estic per fer-me periodista ni que sigui els caps de setmana per cobrir els partits del Madrid  jugui on jugui  sempre i quan el titular de la porteria sigui l’alcoverenc Casilla i fer-li un parell de preguntes en català en acabar el partit, tant si és a Vladivostoc com a Nairobi.  Estic bastant convençut que al final el deixarien respondre en la llengua de Jaume I.

I si no, mentre continués la broma, m’ho passaria bé. Sóc dels catalans que el masoquisme lingüístic “ me pone “ com diria el sr. Carabajosa, cap de premsa del club merenga. ( Que sí, que sí, sr. Carabajosa, que en catalán lo decimos y escribimos acabado en “a” i no en “e”. Ya ve usted )

En aquesta anada i vinguda dels independentistes – amb el fre de mà sempre posat no fos cas – Catalunya es va menjant els 18 mesos que va dir el govern independentista que es donava de marge per la desconnexió al ritme que marca el Déu Kronos. Aquest dictarà la seva sentència inapel·lable pels vols del temps que el seu net Dionís, déu del vi, les celebracions i els èxtasis es farà present a Tarragona – esperem-ho – amb els Jocs Mediterranis.

Havien de desconnectar però no sembla que es talli cap de les milers de connexions d’infrastructures en forma de ports, aeroports, ferrocarrils, carreteres, línies d’alta i mitja tensió ni de centres de producció d’energia. Hem continuat “important” electricitat de la resta d’Espanya i si se’m permet, també aigua que hem de negociar si no volem que el delta de l’Ebre quedi sec.

Tampoc els lligams econòmics passen per la trencadissa: l’intercanvi comercial no sembla patir, ni el bancari, ni sembla que l’historiador flamant nou conseller d’economia hagi complert la seva paraula que el pressupost del 2015 seria el darrer pressupost autonòmic. Ni ho va ser ni tampoc no ho serà el del 2016 que ha de pactar amb el govern del PP vulgui o no. Ni tampoc sembla que es vulgui desentendre de negociar amb l’Estat una nova manera de finançar les comunitats autònomes on Espanya inclou la nació catalana per cert. Ni els lligams socials, esportius, audiovisuals, cinematogràfics i tants d’altres. Tampoc no sembla que la desobediència civil qe se’ns va anunciar que seria la manera de fer una trencadissa amb tots els ets i uts hagi prosperat perquè a la primera decisió dels tribunals s’han apressat a presentar recurs en lloc d’ignorar-ho i proclamar la sobirania. I veig que els equips jurídics de les administracions – àdhuc els del Parlament – no recomanen precisament la ignorància de la llei ans al contrari, l’observància com era previsible.

Llegeixo que els consellers de la desconnexió negocien amb ministres que d’aquí a un any se’ns havia dit que ja no pintarien res i fins i tot veig una entrevista del President del meu país ( que no es va presentar a les eleccions per ser-ho )  que diu que si hi ha alguna altra proposta “allà” està disposat a estudiar-la però que no ho creu. Fins i tot he sentit en aquesta tragicomèdia de negociació que estan fet els “ d’allà” que els meus amics independentistes acceptarien donar suport a qui acceptés fer un referèndum a Catalunya – se suposa que legal i acordat com el que proposàvem els del PSC fins al juny de l’any passat – .

I arribats aquí, un servidor, que continua creient i defensant el referèndum maleït que s’haurà de fer algun dia, llegeix que el sr. Doménech i el meu estimat Miquel Iceta es van reunir i el primer va proposar al segon el referèndum “ pelat” que dic jo, és a dir, que pregunta per la independència sí o no. I que Miquel Iceta li va respondre amb la doctrina oficial del PSC des del juny de l’any passat com no podia ser d’una altra manera: abans preguntem per la reforma de la Constitució. O, dit d’una manera més original com sempre acaba trobant Iceta: abans preguntem per l’acord que pel desacord.

El sr. Doménech i el sr. Iglesias i tutti quanti que volen preguntar per la independència – ara sembla que fins i tot el sr. Puigdemnot i el sr. Junqueras – , haurien d’acceptar que no són majoria els qui volen la “inde” perquè ni amb el referèndum que ara es veu que no ho era quan van als jutjats ni a les eleccions de veritat van tenir la majoria els partidaris d’aquesta opció. Així que imposar la pregunta d’un referèndum no sembla que ho puguin fer així com així. Però pactar-la o pactar les dues alternatives existents per consultar què volen fer les catalanes i els catalans no sembla que sigui tan difícil. el meu admirad Pérez Tapias també ha dit recentment que consultar a erll li sembla conveneinet fer-ho. dit sigui de pas, que una persona de Granada ens ho digui, li agraïm especialment el 80 % de catalanes i catalans que també ho volem.

Però llavors, per què no pregunten les dues coses alhora i acabem i el Govern es posa a treballar d’una punyetera vegada ? Vol la reforma de la Constitució que li presentem o la separació d’Espanya ?

Allò que no podem és perpetuar la interinitat i la provisionalitat. Les dones i els homes de Catalunya no ens ho mereixem

Portem uns dies que no paro de fer recompte del que passa a les nostres comarques. Em refereixo a les del Sud de Catalunya, les que hi ha més avall de Vilafranca per entendre’ns i fins a l País Valencià, és a dir, fins al riu Sènia

Vagin sumant i repartint responsabilitats :

1 – Ercros. Aquest és el cas més curiós. En el moment que estic escrivint llegeixo que l’empresa reclama 20 milions de res per deixar col.locar en terrenys de la seva propietat milers de tones de residus curulls d’una substància tan innòcua com el mercuri que durant dècades va llençar la pròpia empresa al riu Ebre. La neteja ha anat a càrrec de pressupostos públics en un 90 % – els diners procedents de programes europeus també són públics – . Els srs. d’ERCROS no paguen ni pels residus que van llençar durant els anys que la normativa ho impedia i ara volen cobrar per deixar uns terrenys. Es veu que com cessaran gairebé tota l’activitat a Flix volen fer calaix per invertir a Sabiñanigo o a Tarragona o qui sap si més enllà.

He sentit declaracions d’amor per Flix d’ERCROS centenars de cops. Sort que estimaven Flix que si no haguessin tinguts sentiments tan nobles el poble ja hauria desaparegut. Els hem instat en centenars d’ocasions a buscar alternatives, algunes les hi hem facilitat per guanyar competitivitat l’empresa com substituir el fuel contaminant i car per biomassa que hauria comportat també llocs de treball addicionals i tractament de boscos a la comarca. Han preferit invertir en altres indrets. El Govern de la Generalitat – Felip Puig dixit – deia que es preocuparia ja fa quatre anys quan va esclatar la darrera crisi i ens manifestàvem a la Diagonal de Barcelona a les portes de l’empresa sense que cap representant es dignés baixar a saludar i escoltar. Passats aquests anys – i ja són uns quants -, on són les promeses ? Què s’ha fet dels acords del Parlament que vam instar des de l’oposició perquè el Govern busqués alternatives econòmiques  a les comarques amb nuclears com la Ribera d’Ebre ? Per què la llei que regula l’impost que grava la producció energètica d’origen nuclear només contempla un 10 % per al territori ? Ara els socialistes tornem a presentar una iniciativa demanant el 50 % com ja vam fer en el seu moment. Tampoc aquesta vegada el Govern de la Generalitat veient el drama de l’economia de la Ribera ens farà cas ?

2 – Covestro. Una altra empresa química que se suma a ERCROS i plega de les nostres comarques. Fa dos anys el mateix dia que al Pretori tarragoní es signava l’acord Artur Mas- Pere Navarro sobre l’ampliació del CRT de Vila-seca i Salou, se’n signava un altre amb els mateixos protagonistes sobre política industrial. Cap d’aquelles mesures, ni una s’han posat en pràctica i ja fa dos anys. Quan algú diu que no és bo avançar eleccions perquè costa diners organitzar-les , sempre responc que és dolent per la paràlisi que suposa per al país i aquest cas és desgraciadament un exemple. Vinga a avançar eleccions que vol dir la prolongació de la provisionalitat de tot: planificació del teixit productiu, dels programes socials, etc. Catalunya està paralitzada fa cinc anys i la història en parlarà molt críticament.

3 – Consorci Recreatiu i Turístic de Vila-seca i Salou (CRT). Escriure sobre aquest cas ja fa pena. Que milers de llocs de treball i d’oportunitats per a la nostra economia s’hagi aturat d’aquesta manera no té explicació i ni el propi Govern s’aclareix: que si ara un referèndum a tota Catalunya, que si només als municipis afectats , que si al Camp de Tarragona i tornem a debatre. Com si els debats, dotzenes de compareixences al Parlament, creació d’una nova comissió al territori per seguir més de prop i participar més en el pla urbanístic no hagués estat ja una participació exhaustiva i amplíssima com poques en la nostra història. Però tenim un govern incapaç de gestionar la complexitat.

4 – Jocs Mediterranis del  2017. Aquest és ja un cas en què ens juguem el prestigi internacional la ciutat de Tarragona i el propi país. Ho va dir el propi President de la Generalitat, ho vàrem dir gairebé tots els portaveus parlamentaris quan vaig tenir l’honor de presentar una interpel.lació al Govern i una moció subsegüent que es va aprovar per unanimitat a l’octubre de 2013. Han llegit bé, per unanimitat. Aquests cinc anys i mig de govern convergent no s’ha aprovat gairebé res per unanimitat al PRLAMENT. El suport i els compromisos del Govern als JJMM 2017 és una bona excepció. Però altre cop la inutilitat per governar la complexitat i la gestió pública d’una simple adjudicació. Ja no parlo del fracàs d’ATLL ( Aigües del Ter-Llobregat ) amb 300 milions. Parlem d’un simple pavelló esportiu, senyores i senyors.

Clar que això passa a Tarragona. Em sap greu haver acabat posant a aquest article un títol que pot sonar a chauvinisme. Demano excuses per no haver estat més creatiu. Però les dones si els homes d’aquestes comarques sabem que això és cert. A Girona no hauria passat. Més ben dit, deixem el condicional i posem-ho en indicatiu: no passen aquestes coses.

Aquest govern no pensa en tot el territori, no és capaç de  solucionar la construcció d’un pavelló, no sap tirar endavant acords per la reindustrialització del país, ni inversions com la d’ampliar el CRT. Quan sento que aquest govern vol aconseguir la independència en divuit mesos sense tenir, a més, a favor la majoria a la població, no vull explicar com reacciona el meu cos. Ho deixo a la imaginació de qui llegeixi.

Hace ya cinco años que venimos postulando un cambio a fondo en el PSC. Era el febrero de 2011 cuando con Francesc Vallès redactamos el document “ Un PSC con perfil propio “ que firmaron todas las Ejecutivas locales del PSC de la Federación XVII ( comarcas tarraconenses  ) y que tuvo un amplio eco en la prensa. En la Vanguardia, también en el Punt y en algunos medios digitales. Abogábamos por per un partido netamente “federalista, europeista, de izquierdas, catalanista, feminista y ecologista”.

Las políticas

Creo sinceramente que desde entonces nuestras actuaciones no han destacado precisamente por acentuar aquel perfil propio. Por el contrario, los ciudadanos lo han percibido tan difuminado que hemos dejado de ser la primera opción de izquierdas en las últimas elecciones.

Pocas semanas después de aquella declaración, llegaron las manifestaciones del 15M, llamadas de los indignados, que tenemos que reconocer que nos pillaron desprevenidos a la socialdemocracia en general y a las cuales todavía sólo  hemos dado respuesta parcialmente.

Tres meses después, en agosto, poca gente entendió que nuestros diputados aprobaran en las Cortes la llamada Reforma Exprés de la Constitución. A continuación, los gobiernos  de la derecha en Catalunya ( CiU-PP y CiU-ERC) y en España (PP) acentuaron aún más  la precarización y el agravamiento de los servicios y derechos básicos. Pero los ciudadanos y las ciudadanas no encontraron en nosotros  la contundente respuesta que esperaban, ni en las instituciones ni en el seno de los movimientos sociales y han considerado que no les defendíamos suficientemente.

Por otro lado, en un momento que derivado de la Sentencia del TC de 2010 y de las políticas re-centralizadoras del PP había y hay más sensibilidad en Cataluña por las agresiones a nuestra capacidad de decisión y de autogobierno, el PSC ha renunciado al derecho  a decidir con argumentos como que no figuraba en ningún ordenamiento jurídico, olvidando que ningún derecho sin  excepción ha figurado  siempre en las leyes y que se han conquistado cuando los ciudadanos los han  conquistado cambiando las leyes. O con argumentos aún más débiles y estrechos de miras como que nos impediría ganar en las áreas metropolitanas. Argumento que se ha demostrado débil porque en lkas últimas elecciones ha ganado – también en las áreas  metropolitanas – un partido que defiende el derecho a decidir.

Las formas

Y en cuanto a las formas, reclamábamos un nuevo PSC  ”sin prescindir de nadie”, con el esfuerzo individual y colectivo, con nuevas formas de organización, participación y asunción de obligaciones.

Me temo que tampoco en este campo podemos exhibir un balance muy positivo. La activista feminista Teresa Claramunt, escribió en 1931: “Creo que al mundo no se debe venir a vegetar sino a luchar. Sin personas que lucharan, que sintieran la desazón de la perfección, aún viviríamos en la época prehistórica “. Creo que viene muy a cuento si hablamos de esfuerzo individual. No se hace política sólo en las instituciones – públicas o en el partido – de ocho a tres y de lunes a viernes. Ni con 140 caracteres.

Y si hablamos de trabajo colectivo, también tenemos mucho camino a recorrer en nuevas formas de organización, de participación, de asunción de nuevas obligaciones y responsabilidades. Multiplicar reuniones para opinar y criticar mucho a los adversarios – y si conviene a los propios -, el uso de lenguaje radical que no se corresponde después con hechos o acciones concretas, resta credibilidad. Acatar sin más lo que dice el primer secretario o el Alcalde o el PSOE tampoco convence a nadie. En definitiva, la ausencia de iniciativa, de debate, de acción real y constante no es política y los ciudadanos lo ven a la primera.

Tampoco facilitamos ni estimulamos suficientemente la participación y la transparencia, la consulta para los aspectos relevantes como los pactos; no abrimos suficientemente las puertas ni salimos a la calle; no nos zambullimos en los movimientos sociales, culturales, universitarios, deportivos, cooperativos, sindicales y todos los que postulan el cambio por una vida más digna y de donde hay que obtener propuestas y liderazgos nuevos.

Los pactos

Hemos entrado en una nueva era. Y debemos ser conscientes de ello. La fragmentación política, reflejo de la social, ha venido para quedar-se. Debemos asumir una nueva cultura, la de los consensos con los afines. Pero hay que hacerlo bien, con debate, transparencia y sometidos a consulta (Pedro Sánchez lo hace bien). Si es con partidos alejados de nuestra ideología y, peor aún, si los procesos para alcanzarlos son oscuros, se conocen por la prensa y el primero que se lee son los cargos y no las propuestas, también te alejas de la gente . Si el programa común es cubrir el expediente con documentos poco trabajados, sin un proceso de participación ciudadana y se da como hecho sin consultar, seguimos alejados de los ciudadanos, que es lo más grave, y de los propios afiliados.

Quien haya sido capaz de leer hasta aquí, entenderá que el pacto en el ayuntamiento de Tarragona me ha disgustado especialmente. Socios y procedimientos podían ser otros pero el problema no viene de aquí sino de más lejos en el tiempo y es más de fondo como explico en los párrafos anteriores. Si no hay ideas claras y perfil propio en políticas y formas, al final todo se convierte en una chapuza y nada nos diferencia de lo que más crtiticamos.

La diversidad del socialismo: la concepción de Cataluña

Pedíamos en 2011, que no se prescindiera de nadie. Pero por la vía de excluir o por la vía de no contar con quien no comulga exactamente con una sola idea del socialismo en Cataluña, se ha expulsado de facto a miles y miles de afiliados, simpatizantes y votantes que han girado la mirada a otros opciones que creen que los pueden representar mejor.

Y no me refiero sólo a las posiciones en torno al hecho nacional, que quede bien claro. Porque al revés de lo que hacen los nacionalistas, para mí siempre han sido primero las personas y después la nación. Por tanto, que nadie interprete nunca más cuando pido reconocimiento y fomento del pluralismo en el seno del partido que me refiero únicamente a la defensa de Cataluña como nación y el derecho a decidir (que también). Por el contrario, pienso que uno de los errores del PSC en los últimos años ha sido fijarse demasiado en esta cuestión, ha preocupado demasiado la posible fragmentación de España que también es una nación (de naciones o no ya lo discutirá quien quiera, que yo no). Pero no habíamos quedado en que a nosotros nos preocupaban las mujeres y los hombres antes  que las naciones? ¿A qué viene, pues, tanta preocupación por la fragmentación de una o la independencia de la otra? No es, o debería ser, el socialismo el nexo común que nos une en la lucha por unas mejores condiciones de vida de la gente?

Pero es cierto que en el PSC tenemos concepciones diversas sobre el hecho nacional. A otros partidos les pasa lo mismo. ¿Y qué? Los hay que defendemos que el derecho a decidir existe para cualquier nación y Cataluña lo es. De hecho, en el PSC lo hemos defendido hasta el pasado mes de junio y lo seguimos defendiendo muchos que no somos ni seremos nunca nacionalistas porque consideramos que los nacionalismos ponen la nación por delante de las personas y esto ha supuesto, y sigue comportando, muchos desastres a lo largo de la historia.

Creo que la independencia traería más problemas que soluciones al menos durante bastantes años – de hecho ya llevamos unos cuantos desperdiciados – y que hoy es incapaz un solo país de afrontar ningún problema cuando ya son todos globales. Pero si llegara una independencia – forzosamente tan limitada a estas alturas del siglo XXI que no se podría considerar como tal – creo que quienes nos sentimos socialistas continuaríamos luchando por la verdadera independencia y libertad que es la de las personas. ¿O no? ¿ Sería incompatible nuestra lucha con una Cataluña independiente? Entonces, ¿ no puede ser que en el seno del PSC podamos convivir todos los y las que nos reclamamos socialistas? ¿ No es conveniente e imprescindible que tengamos la vocación de trabajar todos juntos en la misma organización pensemos como pensemos respecto al derecho a decidir o la independencia de Cataluña?

La diversidad: la concepción de las políticas de izquierdas

Me molesta especialmente que cuando pido reconocimiento y fomento de la diversidad en el PSC se me responda hablando del derecho a decidir y diciendo que ahora ya hemos encontrado la fórmula que por lo visto es la renuncia al derecho a decidir. Pero no parece que sea ésta la receta salvadora porque otra opción de izquierdas en Cataluña que defiende el derecho a decidir (como nosotros hasta hace ocho meses) nos ha sobrepasado en trescientos cuarenta mil votos. La defensa del derecho a decidir no les ha sido ningún obstáculo pero tampoco el principal motivo para ganar en las áreas metropolitanas de Cataluña, sino porque tiene más credibilidad que nosotros como opción de cambio.

Pero no, cuando pido que se expresen las diferentes posiciones lo digo también y sobre todo desde el punto de vista de la izquierda. Aquí todo el mundo se ha espabilado a confluir menos el PSC. Con otros movimientos nacionalistas unos o de izquierdas otros. ¿ Y nosotros no nos sentimos obligados a hacerlo empezando por la gente que tenemos todavía dentro? Pues si queremos seguir siendo útiles a la ciudadanía lo tendremos que hacer con los de dentro y con mucha gente y colectivos de fuera.

Porque varias son las visiones como diverso es hoy más que nunca nuestro país y el mundo. Por tanto, no es una cuestión de que nos sintamos más cómodos – que también – sino porque no representaremos la diversidad si nosotros no lo somos y no la manifestamos. Y no debería ser tan difícil porque el PSC ha sido siempre una organización unificadora de muchas sensibilidades de izquierda y nadie de izquierdas debería sentirse ajeno al PSC porque lo hemos demostrado siempre. Digámoslo en positivo: quien se sienta persona de progreso, que defiende en primer lugar la dignidad y la igualdad de oportunidades de las personas debería tener cabida en el PSC independientemente de qué políticas de izquierda proponga si acepta las posiciones adoptadas democráticamente . Y tenemos muchas que seguramente no veremos igual: la seguridad y la libertad, la fiscalidad y sus evasiones, enfrentarnos decididamente a los abusos de los monopolios, la lucha contra el cambio climático, la transición energética, las diferencias y la violencia de género , la paz, la vivienda, los servicios básicos que ya consideramos derechos como el acceso a las redes ya la energía, la renta básica, la banca ética y la pública, el nuevo papel del sector público en servicios privatizados y mercantilizados, la participación de los trabajadores en las empresas, la economía circular, el ocio como factor de desigualdad en niños y jóvenes, el cambio tecnológico, las migraciones y tantos otros que tienen como eje central la dignidad y el bienestar de las personas.

Se trata de definir propuestas y programas que conecten con las necesidades de la ciudadanía y con su deseo de cambio y revolución. ¿ Es maximalista? Pues lo dicen hoy Sanders en USA y Corbin en UK, Pérez Tapias en España, Alberto Domínguez en el Consejo Nacional del PSC. Pero también muchos compañeros, afiliados o no, que diariamente en las instituciones o en el seno de los movimientos sociales lo demuestran con hechos. Por eso pienso que en el PSC tenemos cabida y es imprescindible que estemos todos y todas para volver a expresar la complejidad y la pluralidad de la izquierda en Cataluña que deberíamos ayudar a recomponer o unificar al menos en luchas comunes que son hoy imprescindibles.

compromiso optimista

Pues yo no me resigno y lucho contra la pasividad, contra la inercia, contra el hecho de que piensen y decidan sólo unos cuantos. Esto supone mucho trabajo, enfrentarse con los poderosos y defender a los débiles, supone valor, coraje y decisión. Con más ambición y menos inercia por Tarragona que quiere decir por los tarraconenses, por Cataluña que significa para las catalanas y los catalanes y para todos los ciudadanos del mundo porque somos internacionalistas. Porque el PSC nació y tiene sentido para luchar por los ciudadanos de Cataluña y de todo el mundo.

Continuaré trabajando para contribuir modestamente a enderezar una situación tan compleja pero que creo que tiene remedio, no fácil, pero lo tiene. Y no es cuestión de edades ni de relevos generacionales – sería tan fácil si fuera así que lo podríamos solucionar en unas horas – es cuestión de actitud y de ideas.

Esto supone adoptar nuevas maneras y procedimientos, amplitud de miras para volver a contar con aportaciones y sensibilidades diversas, conectar de nuevo con los grupos sociales más dinámicos y buscar allí nuevos liderazgos. No seremos reconocidos como útiles si sólo vamos de visita y no nos ven luchando y trabajando codo a codo, día a día.

Creo que todavía es necesaria una alternativa catalana de izquierdas que piense desde Cataluña y decida desde Cataluña, profundamente transformadora que tenga mentalidad y experiencia de gobierno. De izquierdas, catalanista, ecologista, feminista y europeísta. El PSC cuenta con personas muy valiosas que pueden reavivarlo y reconstruirlo. Pienso ayudarlas para seguir sumando, con orgullo socialista. Y con optimismo que no tienen quienes lo proclaman de palabra sino los y las que lo practican luchando cada día por causas nobles.

(traducción del texto en catalán publicado esta mañana )

Fa ja cinc anys que venim postulant un canvi a fons al PSC. Era el febrer de 2011 que amb Francesc Vallès vam redactar el document “ Un PSC amb perfil propi “ que van signar totes les Executives locals del PSC de la Federació XVII ( comarques tarragonines ) i que va tenir un ampli ressò a la premsa. Entre altres, a la Vanguardia, també al Punt i a alguns mitjans digitals. Advocàvem per un partit nítidament “federalista, europeista, d’esquerres, catalanista, feminista i ecologista”.

Les polítiques

Crec sincerament que des de llavors les nostres actuacions no s’han destacat precisament per accentuar aquell perfil propi. Ben al contrari, els ciutadans l’han percebut tan difuminat que hem deixat de ser la primera opció d’esquerres a les darreres eleccions.

Poques setmanes després d’aquella declaració, van arribar les manifestacions del 15M, anomenades dels indignats, que hem de reconèixer que ens van agafar desprevinguts a la socialdemocràcia en general i a les quals encara només hem donat resposta parcialment.

Tres mesos després, al mes d’agost, pocs ens van entendre quan els nostres diputats van aprovar a les Corts l’anomenada Reforma Exprés de la Constitució. A continuació, els governs de la dreta a Catalunya ( CiU-PP i CiU-ERC) i a Espanya (PP) van accentuar encara més la precarització i agreujament dels serveis  i drets bàsics. Però els ciutadans i les ciutadanes no van trobar en nosaltres la contundent resposta que esperaven, ni a les institucions ni al si dels moviments socials i han considerat que no els defensàvem prou.

Per altra banda, en un moment en què derivat de la Sentència del TC de 2010 i de les polítiques re-centralitzadores del PP hi havia i hi ha més sensibilitat a Catalunya per les agressions a la nostra capacitat de decisió i d’autogovern, el PSC ha renunciat al dret a decidir amb arguments com que no figurava en cap ordenament jurídic, oblidant que cap dret sense excepció ha figurat sempre en les lleis i que s’han conquerit quan els ciutadans els han guanyat canviant les lleis. O amb arguments encara més febles i estrets de mires com que ens impediria guanyar a les àrees metropolitanes. Argument que s’ha demostrat tan feble que en les darreres eleccions ha guanyat – també a les àrees metropolitanes – un partit que defensa el dret a decidir.

Les formes

I pel que fa a les formes, reclamàvem un nou PSC fet “sense prescindir de ningú”, amb l’esforç individual i col•lectiu, amb noves formes d’organització,  participació i assumpció d’obligacions.

Em temo que tampoc en aquest camp podem exhibir un balanç gaire positiu. L’activista feminista Teresa Claramunt, va escriure l’any 1931: “ Crec que al món no s’ha de venir a vegetar sinó a lluitar. Sense persones que lluitessin, que sentissin el neguit de la perfecció, encara viuríem en l’època prehistòrica “. Crec que ve molt a tomb si parlem d’esforç individual. No es fa política només a les institucions – públiques o al partit -  de vuit a tres i de dilluns a divendres. Ni amb 140 caracters.

I si parlem de treball col.lectiu, també tenim molt camí a recórrer en noves formes d’organització, de participació, d’assumpció de noves obligacions i responsabilitats. Multiplicar reunions per opinar i criticar molt als adversaris – i si convé als propis –, l’ús de llenguatge radical que no es correspon després amb fets o accions concretes, resta credibilitat. Acatar sense més el que diu el primer secretari o l’alcalde o el PSOE tampoc no convenç ningú. En definitiva, l’absència d’iniciativa, de debat, d’acció real i constant no és política i els ciutadans ho veuen a la primera.

Tampoc no facilitem ni estimulem prou la participació i la transparència, la consulta per als aspectes rellevants com els pactes; no obrim prou les portes ni sortim al carrer; no ens capbussem en els moviments socials, culturals, universitaris, esportius, cooperatius, sindicals i tots els que postulen el canvi per una vida més digna i d’on cal treure propostes i lideratges nous.

Els pactes

Hem entrat en una nova era. I n’hem de ser conscients. La fragmentació política, reflex de la social, ha vingut per quedar-se. Hem d’assumir una nova cultura, la dels consensos amb els afins. Però s’han de fer bé, amb debat, transparència i sotmesos a consulta (Pedro Sànchez ho fa bé). Si és amb partits allunyats de la nostra ideologia i, encara pitjor, si els processos per arribar-hi són obscurs, es coneixen per la premsa i el primer que es llegeix són els càrrecs i no les propostes, també t’allunyes de la gent. Si el programa comú és cobrir l’expedient amb documents poc treballats, sense un procés de participació ciutadana i es dóna com a fet sense consultar, continuem allunyats dels ciutadans, que és el més greu, i dels propis afiliats.

Qui hagi estat capaç de llegir fins aquí, entendrà com el pacte a l’ajuntament de Tarragona m’ha disgustat especialment. Socis i procediments podien ser uns altres però el problema no ve d’aquí sinó de més lluny en el temps i és més de fons com explico en els paràgrafs anteriors. Si no hi ha idees clares i perfil propi en polítiques i formes, al capdavall tot esdevé un nyap i res no ens diferencia del que més crtitiquem.

La diversitat del socialisme: la concepció de Catalunya

Demanàvem el 2011, que no es prescindís de ningú. Però per la via d’excloure o per la via de no comptar amb qui no combrega exactament amb una sola idea del socialisme a Catalunya, s’ha expulsat de facto a milers i milers d’afiliats, simpatitzants i votants que han girat la mirada a altres opcions que creuen que els poden representar millor.

I no em refereixo només a les posicions al voltant del fet nacional, que quedi ben clar. Perquè al revés del que fan els nacionalistes, per a mi sempre han estat primer les persones i després la nació. Per tant, que ningú no interpreti mai més quan demano reconeixement i foment del pluralisme al si del partit que em refereixo únicament a la defensa de Catalunya com a nació i al dret a decidir (que també). Ben al contrari, penso que un dels errors del PSC els darrers anys ha estat fixar-se massa en aquesta qüestió, ha preocupat massa la possible fragmentació d’Espanya que també és una nació (de nacions o no ja discutirà qui vulgui, que jo no ). Però no havíem quedat que a nosaltres ens preocupaven les dones i els homes abans que les nacions? A què ve, doncs, tanta preocupació per la fragmentació d’una o la independència de l’altra? No és, o hauria de ser, el socialisme el nexe comú que ens uneix en la lluita per unes millors condicions de vida de la gent?

Però és cert que al PSC tenim concepcions diverses sobre el fet nacional. A altres partits els passa el mateix. I què? N’hi ha que defensem que el dret a decidir existeix per a qualsevol nació i Catalunya ho és. De fet, al PSC ho hem defensat fins al passat mes de juny i ho continuem defensant molts que no som ni serem mai nacionalistes perquè hem vist que els nacionalismes posen la nació per davant de les persones i això ha comportat, i continua comportant, molts desastres al llarg de la història.

Crec que la independència portaria més problemes que solucions al menys durant bastants anys – de fet ja en portem uns quants malbaratats – i que avui és incapaç un sol país d’afrontar cap problema quan ja són tots globals . Però si arribés una independència – forçosament tan limitada a aquestes alçades del segle XXI que no es podria considerar com a tal – crec que tots els qui ens sentim socialistes continuaríem lluitant per la veritable independència i llibertat que és la de les persones. O no? Seria incompatible la nostra lluita amb una Catalunya independent? Llavors no pot ser que al si del PSC puguem conviure tots els i les qui ens reclamem socialistes? No és convenient i imprescindible que tinguem la vocació de treballar tots junts en la mateixa organització pensem com pensem respecte al dret a decidir o a la independència de Catalunya?

La diversitat: la concepció de les polítiques d’esquerres

Em molesta especialment que quan demano reconeixement i foment de la diversitat al PSC se’m respongui parlant del dret a decidir i dient que ara ja hem trobat la fórmula que pel que es veu és la renúncia al dret a decidir. Però no sembla que sigui aquesta la recepta salvadora perquè una altra opció d’esquerres a Catalunya que defensa el dret a decidir (com nosaltres fins fa vuit mesos) ens ha sobrepassat en tres-cents quaranta mil vots. La defensa del dret a decidir no els ha estat cap obstacle però tampoc el principal motiu per guanyar a les àrees metropolitanes de Catalunya, sinó perquè té més credibilitat que nosaltres com a opció de canvi.

Però no, quan demano que s’expressin les diferents posicions ho dic també i sobretot des del punt de vista de l’esquerra. Aquí tothom s’ha espavilat a confluir menys el PSC. Amb altres moviments nacionalistes uns o d’esquerres altres. I nosaltres no ens sentim obligats a fer-ho començant per la gent que tenim encara dins? Doncs si volem continuar essent útils a la ciutadania ho haurem de fer amb els de dins i amb molta gent i col.lectius de fora.

Perquè diverses són les visions com divers és avui més que mai el nostre país i el món. Per tant, no és una qüestió que ens sentim més còmodes – que també – sinó perquè no representarem la diversitat si nosaltres no ho som i no la manifestem. I no hauria de ser tan difícil perquè el PSC ha estat sempre una organització unificadora de moltes sensibilitats d’esquerra i ningú d’esquerres hauria de sentir-se aliè al PSC perquè ho hem demostrat sempre. Diguem-ho en positiu: tothom que se senti persona de progrés, que defensa en primer lloc la dignitat i la igualtat d’oportunitats de les persones hauria de tenir cabuda al PSC independentment de quines polítiques d’esquerra proposi si accepta les posicions adoptades democràticament. I en tenim moltes que segurament no veurem igual: la seguretat i la llibertat, la fiscalitat i les seves evasions, enfrontar-nos decididament als abusos dels monopolis, la lluita contra el canvi climàtic, la transició energètica, les diferències i la violència de gènere, la pau, l’habitatge, els serveis bàsics que ja considerem drets com l’accés a les xarxes i a l’energia, la renda bàsica, la banca ètica i la pública, el nou paper del sector públic en serveis privatitzats i mercantilitzats, la participació dels treballadors i treballadores en les empreses, l’economia circular, l’oci com a factor de desigualtat en nens i joves, el canvi tecnològic i tants altres que tenen com a eix central la dignitat i el benestar de les persones.

Es tracta de redefinir propostes i programes que connectin amb les necessitats de la ciutadania i amb el seu desig de canvi i revolució. És maximalista? Doncs ho diuen avui Sanders a USA i Corbin a UK, Pérez Tapias a Espanya, Alberto Domínguez als Conselles Nacionals del PSC. Però també molts companys i companyes, afiliats o no, que diàriament a les institucions o al si dels moviments socials ho demostren amb fets.  Per això penso que al PSC hi tenim cabuda i és imprescindible que hi siguem tots i totes per tornar a expressar la complexitat i la pluralitat de l’esquerra a Catalunya que hauríem d’ajudar a recompondre o unificar al menys en lluites comunes que són avui imprescindibles.

Compromís optimista

Doncs jo no em resigno i lluito contra la passivitat, contra la inèrcia, contra el fet que pensin i decideixin només uns quants. Això suposa molta feina, enfrontar-se amb els poderosos i defensar els febles, suposa valor i coratge i decisió. Amb més ambició i menys inèrcia per Tarragona que vol dir pels tarragonins i tarragonines, per Catalunya que vol dir per les catalanes i els catalans i per tots els ciutadans del món perquè som internacionalistes. Perquè el PSC va néixer i té sentit per lluitar pels ciutadans de Catalunya i de tot el món.

Continuaré treballant per contribuir modestament a redreçar una situació tan complexa però que crec que té remei, no fàcil però el té. I no és qüestió d’edats ni de relleus generacionals – seria tan fàcil si fos així que ho podríem solucionar en unes hores – és qüestió d’actitud i d’idees.

Això suposa adoptar noves maneres i procediments, amplitud de mires per tornar a comptar amb aportacions i sensibilitats diverses, connectar de nou amb els grups socials més dinàmics i cercar allí nous lideratges. No serem reconeguts com a útils si només hi anem de visita i no ens veuen lluitant i treballant colze a colze, dia a dia.

Crec que encara és necessària una alternativa catalana d’esquerres que pensi des de Catalunya i decideixi des de Catalunya, profundament transformadora que tingui mentalitat i experiència de govern. D’esquerres, catalanista, ecologista, feminista i europeista. El PSC compta amb persones molt valuoses que poden revifar-lo i reconstruir-lo. Penso ajudar-les per continuar sumant, amb orgull socialista. I amb optimisme que no tenen els qui se’n proclamen de paraula sinó els i les qui el practiquen lluitant cada dia per causes nobles.

Aviat farà dos anys de l’acord del President de la Generalitat i del primer secretari del PSC Pere Navarro a partir del qual ambdós es comprometien en nom del Governi del PSC respectivament a impulsar dos grans acords per bé que el referit a l’ampliació del CRT ( Consorci Recreatiu i Turístic ) de Vila-.seca i Salou va ser el que més va transcendir. I era lògic per la novetat i la dimensió que a les nostres comarques suposava la creació d’uns 10.000 llocs de treball segons els nostres càlculs ( no em vaig arribar a creure mai la xifra de 17.000 dels promotors ). Aquell dia el sr. Mas va dir ” El Camp de Tarragona ho té tot per triomfar i ho farà» i jo m’ho creia . Però tres anys més tard ja no em crec res del que digui Artur Mas que ens ha enganyat tantes i tantes vegades als tarragonins i les tarragonines. Avui tenim més atur, més pobresa, menys inversions privades i menys , moltes menys de públiques que fa cinc anys. Però el sr. Mas parla , com diu l’ex-alcaldessa de Cadiz “seguidito” i fa bones pauses i encara hi ha gent que se’l creu.

Bé, doncs el sr, Mas i el sr. Junqueras que estan disposats a tot per aconseguir la investidura del primer i que no s’hagin de tornar a convocar eleccions ( i més desprès del pànic que els va agafar diumenge a la nit en veure els resultats) ara diu que ho aturen. Ja els dic jo que això és la mort definitiva del projecte perquè els inversors estan fins a la barretina. I allò que em fa més gràcia és l’eufemisme “ buscarem més consens”. Em donen ganes de fer com Rossini que un cop a l’òpera de Milà en plena funció es va posar dempeus i va moure el barret saludant. Quan  li van preguntar què estava fent va respondre: “ saludo vells coneguts “ en referència a fragments que sentia copiats literalment d’obres seves anteriors. Doncs bé, això de “ buscar més consens” un servidor ja ho ha sentit en altres ocasions parlant de parcs eòlics o del Logis Penedès per posar només dos exemples importants a les comarques tarragonines de centenars de milions d’euros d’inversió i aturats definitivament. Es veu que el consens encara no l’han trobat o devia estar molt amagat.
Com que anem sobrats d’inversions, aquí no arriben les del Mas Blau del Prat de Llobregat que sí mereix l’atenció del conseller Puig i del President de la Generalitat que en plena campanya electoral es van omplir la boca amb la inversió d’Amazon. Ara, els treballadors de Covestro de Tarragona encara deuen esperar. Doncs ja veuen senyores i senyors electors, això estava embastat ja fa dies però han esperat que passessin les eleccions, no fos cas. En un territori que té uns índexs d’atur superiors a la resta de Catalunya, les nostres comarques no interessen al Govern del país que ha passat cinc anys sense tenir ni un sol conseller d’aquestes comarques. L’ampliació del CRT comportava nous hotels, centres de convencions i l’establiment de tres casinos i l’acortd establia tot un seguit de condicions entre les quals es fixaven mesures per evitar el blanqueig de capitals i el frau fiscal, controlar les transferències de fons, increment de sancions, i un fons social destinat als treballadors, part del qual específicament per a les treballadores i a les necessitats de les entitats socials del territori. Tot plegat compensava amb escreix la rebaixa que únicament per a l’impost del joc s’establia perquè la resta d‘impostos quedava igual i fins i tot s’aplicava la màxima taxa turística )

Però Pere Navarro i Artur Mas van signar també un segon important document referit a la potenciació de la indústria. que entre altres coses comprometia al govern de la Generalitat a “ potenciar la industria com a sector clau per la sortida de la crisi i motor de la reactivació económica “, l’obligació que la Generalitat concentrés ” les seves línies creditícies i inversores cap al foment de l’activitat productiva” i la potenciació dels centres tecnològics. També figurava el foment de la marca Catalunya, un pla de treball per al retorn dels joves talents emigrats a Catalunya, així com l’acceleració de la construcció del Corredor Ferroviari del Mediterrani i dels accessos viaris i ferroviaris als ports de Barcelona i Tarragona, una major participació del Govern i les administracions locals en l’aeroport de Barcelona i el traspàs dels de Girona, Reus i Sabadell a la Generalitat.Tot això llegit avui l’hauria de posar vermell al sr. Mas perquè no ha fet res. Més ben dit, encara s’ha de posar a la feina.

S’ho ha passat pel clatell perquè ara l’interessa ser President com sigui, posant així els seus interessos per davant  dels dels ciutadans de les nostres comarques.Però per ser Mas President que es fotin les comarques del Sud. La investidura de Mas té un preu: 10.000 treballadors i treballadores, persones que continuaran a l’atur. A canvi de la presidència es venen el projecte i les esperances de milers de famílies de trobar feina. I quin pèssim missatge als inversors. Qui confiarà en un país que desprès de dos anys fa marxa enrere en projectes ja tramitats ?.

En fi, tornanat a Rossini, em ve a la memòria un altre vell conegut incompliment signat personalment per Artur Mas amb el PSC ( i van tres ). També hi era personalment un servidor. Era el 2010 tal dia com demà 23 de desembre i mirin la foto que vista avui és tan suggerent que l’he escollit per encapçalar aquest article. Ja feia bé Laia Bonet de mirar cap a un altra banda….. Era una altra signatura que també permetia fer president al sr. Mas. Del contingut d’aquell acord tampoc n’ha volgut parlar mai més el sr. Mas que es va oblidar del PSC i es va amistançar – ja m’entenen que ho dic en sentit figurat – amb la sra. Sànchez Camacho del PP durant dos anys també eixorcs i antisocials per al nostre país. No saben el que fan els que firmen amb Mas ara. És un perill constant aquest home.

Saltar-se la llei, abús de poder i manca de fair play

L’Alcalde de Reus i candidat al Senat així com el Delegat del Govern al Camp de Tarragona i el Conseller Vila han demostrat aquesta campanya que ja practiquen allò de saltar-se la llei i fer el que els dóna la gana. Al mateix temps, abusen del poder en lloc de servir als ciutadans. No hi havia cap motiu per no esperar una setmana a la inauguració de les obres d’un tram de la carretera TV-3141 Reus-Cambrils.

És la lectura que fem de la resolució de la Junta Electoral ue hem rebut aquest matí relativa a la inauguració d’aquestes obres

Al mateix temps demostren els dos representants del Govern Provisional de la Generalitat i de l’Ajuntament de Reus deuen pensar que els ciutadans es mouen per una inauguració d’unes obres de remodelació o perquè els veuran més a la foto.

Qualifiquem aquesta actitud de Junts pel Sí/Democràcia i LLibertat/CDC com a lamentable i intolerable.

Si la Justícia pogués castigar la misèria i la mediocritat desitjaríem que se’ls apliquès tot el rigor.

Xavier Sabaté

Coordinador de la Campanya del PSC al Camp de Tarragona

En primer lloc caldria que la coalició guanyadora de les eleccions del 27s aclarís si continuen considerant que erren un plebiscit, cosa difícil perquè si ho hagués estat hauria continuat el mateix govern que hi havia com passa en tots els referèndums. Aquí rau un dels inconvenients de gestionar l’actua situació. Però abans de continuar concedim ni que sogui a nivell teòric que això ho era ja que així ho han plantejat. Llavors és clar que no es pot declarar la independència unilateralment perquè no han arribat al 66 %  les persones que han optat per les opcions independentistes. Dic el 66 perquè són els dos terços que la majoria de països democràtics – Catalunya també al seu Estatut com les Illes Balears o Galícia – determina per canviar els seus Estatuts o la Constitució espanyol que requereix 3/5. De fet, els vots dels ciutadans que han optat per opcions independentistes no han arribat, com tothom sap, ni al 50 %.

En aquest cas, és obvi , com ha declarat el representant de la CUP, que no es pot declarar una DUI perquè la majoria del poble de Catalunya no li dóna suport. Els dirigents de Junts pel Sí saben que amb aquest resultat no poden anar a Brusel.les, ni a veure Obama, ni a Saragossa afirmant que el poble de Catalunya vol la independència perquè creuran més els resultats de les eleccions que no pas la paraula d’Artur Mas. Menys encara el creuran si repassen la seva primera reacció  la nit electoral quan va dir que com que havia guanyat Junts pel sí havia guanyat Catalunya. Va ser una impròpia declaració de qui encara és President i que ho hauria de ser de tots els catalans. No es pot apropiar del nom de Catalunya perquè per sort, Catalunya som tots els homes i dones que hi vivim, votem o no al sr. Mas i la seva multicolor coalició.

Però si van ser unes eleccions ordinàries, en primer lloc cal felicitar sincerament la coalició guanyadora i reflexionar els qui no vàrem guanyar perquè és obvi que els catalans no ens van atorgar la confiança majoritària.

Llavors, els legítims vencedors haurien de deixar de parlar com fins ara ad nauseam del nou president, si serà un o altre i aclarir-nos si podran formar un govern que sigui el màxim d’estable possible, si estan pensant o no en preparar els pressupostos per l’any que ve i com seran. Ens haurien d’assegurar també que el país no restarà aturat, els seus serveis bàsics, la defensa dels més febles serà una prioritat, que les (poques) inversions previstes són objecte de la seva preocupació ( CRT de Vila-seca i Salou, químiques, Seat ) i si treballen perquè en vinguin de noves perquè les persones aturades han de tenir no només esperança sinó realitats.

I mirant a casa nostra, si ens poden clarificar o no que les nostres comarques tarragonines no continuaran essent les més maltractades de Catalunya com ho han estat els darrers cinc anys. Números canten i estan publicats.

Finalment, què pensen fer de les relacions de Catalunya amb Espanya que el Govern del PP es va encarregar fa ja nou anys des de l’aprovació de l’Estatut del 2006 d’enverinar, si continuarem com fins ara a la grenya o tenen pensat buscar algun tipus d’aliança. Perquè això de la independència per la qual tenen tot el dret a lluitar, si ve, va per llarg .

Però em temo que la inestabilitat ha vingut per quedar-se un llarg període de temps i que tots aquests problemes que tenim continuaran per bastant de temps empantanats.

Avui tot va tan de pressa que qui perd oportunitats desprès ja no les recupera perquè altres les cacen al vol.

Article publicat a l’edició d’avui del Diari Més, pag. 25

Una de las peores consecuencias de la actual situación política en Catalunya es el intento de los nacionalistas independentistas de trazar una frontera entre ellos y los mal denominados “unionistas”. Supuestamente, los únicos defensores de la catalanidad serían los partidarios de la independencia; al otro lado, los “unionistas” serian partidarios del arrinconamiento de la cultura y la lengua catalanas a favor del castellano.

Si los socialistas somos hoy la diana preferida de los nacionalismos  catalán y español es precisamente porque impedimos los reduccionismos y el fomento de los dos bandos que unos y otros han creado. Entre esas simplificaciones, la cuestión de las lenguas es una de ellas.

La inmersión lingüística en Catalunya, que se ciñe a la enseñanza primaria, no a la secundaria ni a la universidad, ha demostrado excelentes resultados educativos y sociales y ha contribuido a recorrer una parte del camino de la normalización de la lengua catalana que siempre hemos defendido los socialistas. Significa, simplemente, que el catalán es la lengua vehicular en este tramo de la enseñanza, en la que el castellano no desaparece, sino que se imparte como asignatura específica y es lengua habitual en otros espacios comunicativos del propio ámbito escolar. Este sistema genera un amplísimo consenso social y entre los profesionales de la educación. Ha permitido que el catalán sea conocido por la práctica totalidad de la población, evitando su marginalidad. Pero sobre todo ha conseguido evitar una doble red escolar que con mucha probabilidad habría  significado ya desde la infancia una división de la población catalana por razón de lengua. Finalmente, la inmersión es un contrapeso que equilibra la situación del catalán  en el propio ámbito escolar y en otros de la sociedad en los que  todavía no ha alcanzado la plena normalización. Pero es un aliado del bilingüismo, no su enemigo. Porque sin un catalán normalizado, tampoco será posible el bilingüismo.

Pretender, como algunos hacen que el castellano corre peligro en Cataluña es simplemente no conocer la realidad pues tiene una presencia asegurada en cualquier ámbito que se quiera analizar, incluido el escolar, donde los informes internacionales ponen de manifiesto que los alumnos dominan las dos lenguas por igual al terminar la primaria. No sucede lo mismo con el catalán que tiene una presencia menor en las redes, en los medios de comunicación, en la justicia, en la sanidad, en los patios escolares o en las propias instituciones del Estado que  todavía no ha asumido el plurilingüismo  a pesar de que la Constitución actual en su artículo 3 dice: “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. ¿ Cómo es posible, por ejemplo, que en cuatro países europeos haya más universidades que enseñan el catalán que en la propia España salvando, naturalmente Cataluña ?

El plurilingüismo es una cuestión pendiente que los socialistas catalanes hemos pretendido solucionar en diversas ocasiones, la última con una proposición de ley (Ley Orgánica de Reconocimiento y Amparo de la Pluralidad Lingüística de España) que presentamos en 2012 en el Senado y que el PP se encargó de rechazar con su mayoría absoluta. Fue una nueva oportunidad de encontrar solución  para el 47% de los ciudadanos españoles que viven en territorios bilingües o multilingües.

Para que Cataluña recupere la confianza en el Estado, va a ser imprescindible que la Constitución nueva a la que aspiramos, que debe garantizar una mejor convivencia entre todos los españoles, asuma el plurilingüismo con todas sus consecuencias.

Mientras tanto, sería bueno  dejar de utilizar las diferentes lenguas que hablamos en España como arma política. El PP ha sido  y es campeón mundial en esa cuestión. Y en Catalunya hasta tenemos un partido, Ciutadans, que nació en base a una supuesta e inexistente discriminación del castellano en Catalunya, donde es la lengua habitual de numerosos ciudadanos que la usan con normalidad en todos los ámbitos de la vida pública.

Otra cosa es que en Cataluña no se haya sabido asumir, valorar y hasta aprovechar las ventajas culturales pero también económicas de tener una lengua como el castellano , también propia y que añade riqueza cultural, humana e incluso económica

Pero nada de esto desmiente el hecho que el catalán padece, todavía hoy, una situación de normalización defectuosa en numerosos ámbitos. Pretender que quienes luchamos desde hace años por esa normalización estamos apostando por un monolingüismo que excluya el castellano es, simplemente, una falsedad, no exenta en muchos casos de intencionalidad política, para alimentar el planteamiento binario al que aludíamos al principio de este artículo, que beneficia a los extremistas de uno y otro bando.

Intentar arrastrar al PSC, y con él al PSOE, a posiciones que renieguen de la defensa del catalán como patrimonio colectivo de catalanes y españoles es lo contrario de la defensa del federalismo. Y es, además, un profundo error político.

El federalismo al que aspiramos no será real si no contempla la normalización generosa de todas las lenguas del Estado y eso comporta la defensa por parte de todas las instituciones del Estado de todas las lenguas.

Alicia Romero, diputada del PSC

Xavier Sabaté, Presidente del PSC- Camp de Tarragona

El darrer dijous de campanya vaig assistir a un debat organitzat pel Col.legi d’Advocats de Tarragona. El títol era  “L’endemà del 27”

En primer lloc els ciutadans veuran que han estat unes eleccions parlamentàries. Així les va convocar el President i va tenir molta cura en aclarir que així eren jurídicament perquè no fossin impugnades. Per tant, s’escull un Parlament a mitjans d’octubre i el President o Presidenta del Parlament  haurà de consultar els diferents caps de llista.

En el cas de la que encapçala Romeva ja serà un problema i no només perquè sembla que el candidat que hauria de formar govern si guanya és qui va de número quatre sinó perquè Artur Mas acaba de declarar en la recta final de la campanya a la CNBC que està «preparat per plegar» si no obté la majoria .

Per tant, si no obté la majoria no sabem quin candidat a la presidència presentaria la candidatura Junts pel Sí.Ens plantem al novembre i suposem que tenim nou govern català a meitat de mes quan el sr. Rajoy convocarà eleccions  eleccions generals i per tant, amb un govern en funcions a Espanya amb qui s’haurà de parlar d’una o altra manera però que serà molt poc útil no esperar que es constitueixi el nou cap al gener.

Mentrestant, ningú no entendria que el govern català autonòmic ( ho dic perquè la CUP diu que no investirà Mas i tampoc cap govern que sigui autonòmic ) no preparés els pressupostos. La provisionalitat que ja dura cinc anys no es pot perllongar més si som un país seriós. No em canso de citar l’exemple del President suec que fa menys d’un any va anunciar que avançava eleccions perquè no podia aprovar pressupostos i el clamor social en contra va ser tan ample que va haver de desistir. Li van recordar que a Suècia no s’avancen eleccions des de 1958. El President ( socialdemòcrata per cert ) va convocar tots els partits va acceptar  els pressupostos de l’oposició i va pactar amb ells que durant vuit anys, sí, vuit, mantindrien algunes polítiques considerades essencials pel futur del país. I es van evitar eleccions avançades entre els aplaudiments de les forces econòmiques i socials, mitjans de comunicació i universitats.

A Catalunya portem tres eleccions en con anys i n’anuncien unes altres en un any i mig.Em vaig adonar al debat que la resta de companys de taula només parlaven a cada torn del sí o el no a la independència i que jo m’esforçava per introduir la governabilitat del país, de com és imprescindible respondre a les amenaces del present per a milions de catalans i catalanes i els reptes del futur que són inajornables.Em vaig adonar també de l’engany que suposa la dicotomia del sí i del no i vaig resumir la nostra postura dient:

1 – El nostre candidat no marxarà com Mas insinua que pot fer. Miquel Iceta es queda.

2 – Procurarem que hi hagi un govern d’esquerres  que es comprometi en un programa clarament de progrés. I un programa  que propugni una reforma a fons de la Constitució en sentit federal: respecte a la personalitat nacional de Catalunya, a les seves competències, a la seva llengua i cultura i a un finançament just

3- Ens comprometem a elaborar un pressupost de la Generalitat al més aviat possible perquè el país no pot quedar aturat però sobretot perquè el sistema productiu, les polítiques socials que afecten a milions de catalans i catalanes, la lluita contra el canvi climàtic i la seguretat no tenen espera.

4- Que les Comarques de Tarragona no poden tornar a quedar les últimes en els pressupostos com fa cinc anys han estat i he citat plans atur, Escoles dignes , Sanitat Pública, Escoles bressol, Nuclears i política energètica i pel que fa a la ciutat de Tarragona el nou Palau Justícia i l’actual Presó.

5 – Ens posarem de seguida a redactar la nova Constitució. Som socialistes i catalanistes per les mateixes raons

6 – Ni insubmissió ni desobediència. Tothom tindrà dret en la nova Catalunya que desitgem a desitjar, expressar i lluitar pel que vulgui, faltaria més. Naturalment amb un respecte escrupolós al pluralisme i a la neutralitat dels poders i dels mitjans públics.

Catalunya no pot caure en la mediocritat, la frivolitat ni en l’esperpent. I em temo que si no hi som en els tres camps ens falta molt poc. Mirem les batalles de banderes, els despropòsits de declaracions com fer botifarra d’Artur Mas o d’ignorar la Constitució de Mariano Rajoy. Em sento avergonyit de tanta falta de rigor i d’altura de mires.Em sap freu i m’agradaria que la poguéssim recuperar. La que vàrem aprendre de presidents com Tarradellas o Maragall ara que alguns se’n volen apropiar indignament.

Per Catalunya però sobretot per les dones i homes que hi viuen, diumenge cal votar PSC

A partir del 28, al PSC tenim una altra feina molt important i és la de la reconstrucció o refundació de la nostra organització. És quelcom molt complex. Alguns han cregut que això es feia canviant alguna cara. Seria una mala fórmula. Com ho seria repetir constantment visca el socialisme o frases buides de contingut com “hem de ser al carrer” o similars. No només no volen dir res sinó que són inútils i demagògiques si no van acompanyades d’una veritable reconsideració del discurs i de  com som capaços de fer una veritable connexió i inserció en els moviments socials, única manera de demostrar que ens interessem per transformar la societat. Com que ara no és així,  les campanyes electorals demostren amb els actes que s’organitzen, en la capacitat de convocatòria i en l’agenda dels nostres candidats, que estem molt lluny de la societat i que  no serveix apel.lar als principis quan no van acompanyats de pràctica perquè no som creïbles i no connectem.

Així que, com que som molts els i les qui volem continuar aportant esforç i capacitat – poca o molta, la que tinguem – , continuarem al peu del canó per fer un partit molt més gran, més obert, més ampli, sense por a la incorporació de noves persones i de noves sensibilitats, tolerant, sense excloure ningú. Un PSC gran que no estigui més que al servei de la societat, del conjunt d’homes i dones als quals volem i hem servir. és a dir, a les persones que viuen del seu treball i que esperen que siguem útils de veritat.