“Li diuen democràcia però no ho és”. Premonitori el lema de les places quinzemaigistes.
En Comú Podem ha establert com a tercer eix la “
Democràcia real contra la corrupció”.
La concreció política significa llibertats, foragitar la corrupció, assolir els drets fonamentals i universals. La clau rau en una ruptura constituent. A diferència del 1978 on la Constitució va ser un pacte bastard.
A Catalunya, el procés a l’Estat de les Autonomies, va representar que la Generalitat republicana a l’exili es convertís en l’autogovern autonòmic del Regne d’Espanya. El corol·lari va catapultar a Jordi Pujol i CiU al lideratge popular català.
El “peix al cove” de Pujol, sabem ara públicament, que estava farcit de corrupció ben catalana. Així com “l’ara no toca” s’ha emprat durant gairebé tres dècades per donar suport a la política neoliberal i autonomista centralista de l’Estat, amb la UCD d’Adolfo Suárez, el PP d’Aznar o Rajoy, i el PSOE de Felipe González o Zapatero.
No n’hi ha prou amb reformes que tapin forats en el vaixell constitucional obsolet.
ERC, que promou la independència i la República catalana, ha de decidir-se a superar el cordó umbilical amb la representació dels poders autonomistes, en l’aspecte nacional sobirà, en l’econòmic i en el social.
Ruptura constituent és democràcia més participativa que les limitacions de la simplement representativa institucional. Cal decidir sobre tot, aquí i ara. A Catalunya sobre el rescat social, la re-municipalització de l’aigua, l’energia, una renta bàsica, per fer-ho en concret. L’anhel massiu de llibertat i independència resulta cabdal per la ruptura: Exercir el dret a decidir que representa el dret a l’autodeterminació, cal actuar en rescat de la sobirania.
L’empoderament social, el rescat ciutadà no vindrà pas de les concessions del Cercle d’Economia, ni de la magnanimitat reial espanyola, ni dels representants polítics dels poders econòmics com el PP, C’s o CDC reconvertida en Democràcia i Llibertat.
L’empoderament ciutadà sobirà tampoc vindrà de la Corona, ni d’una hipotètica reforma constitucional espanyola, ni de tot allò que fa olor a un estat caciquil i de parasitisme financer, com mostra una corrupció tan estesa.
Cal decidir-se a decidir de forma sobirana. Si encara sobrevolen dubtes, il·lusions i miratges, fem un referèndum i el que calgui. Però fem-ho des de la base mobilitzada impressionant d’aquest poble que diu “Via lliure a la República Catalana”.
Amb totes les aliances possibles, sí. Del sindicalisme, de les esquerres dins l’Estat, de la important i necessària contribució democràtica radical de les esquerres espanyoles, de tots els pobles de la península Ibèrica i d’Europa.
Estem orgullosos que
En Comú Podem amb l’
Ada Colau aixequés un “Visca Catalunya” de milers de madrilenys i madrilenyes al cor de la capital de l’actual Estat. És tot un símbol de germanor prometedor.
Aconseguir la democràcia real clama per una ruptura amb les polítiques que han estat la base del règim monàrquic i l’Estat. Vol dir procés constituent català. Processos constituents diversos i confluents dins l’Estat. Amb la força de la mobilització popular.
És la ciutadania, el poble, el sindicalisme, qui pot donar contingut lliure i social a una sobirania real.
Posted in Política Tagged: en comu podem 17 de desembre de 2015
Cataluña, su parlamento, han empezado a ejercer su soberanía. La declaración aprobada el pasado 9 de noviembre con los votos de los grupos partidarios de la independencia y mayoritarios en el nuevo parlamento, proclama el inicio del proceso constituyente de la República catalana y niega toda autoridad al Tribunal Constitucional.
Se trata sin duda del mayor desafío que ha sufrido el régimen de la última restauración monárquica. El gobierno de Rajoy se ha enrocado en una Constitución ya sin el menor futuro y en los últimos meses se ha apresurado a fabricar leyes de excepción para responder al desafío catalán. Por el momento ha recurrido la declaración del parlamento catalán con el argumento principal de que se atribuye un poder constituyente.
Se quiera o no, este enfrentamiento va a centrar y polarizar toda la vida política española. Partidos, sindicatos, patronales van a tener que posicionarse cada vez con mayor claridad.
Ciudadanos y, lamentablemente, también el PSOE, han corrido a la Moncloa para preparar un frente nacional contra los catalanes en torno a la Constitución del 78. Poco importa que ambos cuestionen la Constitución y la consideren caduca, unos porque quieren un Estado más centralista y otros porque lo quieren federal. Sólo les frena por el momento, para formalizar su frente nacional, la proximidad de las elecciones generales.
Por el contrario, más a la izquierda ha ido madurando la defensa del derecho de las naciones a decidir, es decir a constituir si así lo quieren su propio Estado y a negociar entre iguales sus relaciones con España. Se va imponiendo la idea de que sin este derecho no puede haber libertad ni democracia en el Estado español. Eso es lo que proclaman hoy Izquierda Unida y Podemos. Ésta es la base sana sobre la que se puede responder a ese frente nacional contra Cataluña y reforzar la unidad de las clases trabajadoras.
Sin embargo la izquierda vacila ante la ley, justamente el muro tras el que se encastilla Rajoy. Y en nombre de la ley se pide paciencia a los catalanes a la espera de un referéndum otorgado por Madrid y se desautoriza el ejercicio de soberanía del parlamento catalán. Una prudencia que choca con la voluntad declarada de cambio de régimen, de ruptura democrática y de apertura de procesos constituyentes. ¿Acaso habría que esperar a que la izquierda rupturista alcance una mayoría de dos tercios en unas elecciones generales con las leyes actuales?
Esa ruptura sólo podrá llegar de la mano de una amplia movilización de las clases trabajadoras y de las naciones (Cataluña, el País Vasco, Galicia) cuya voluntad de soberanía ha venido madurando en estos años. Así fue en 1931. Y también hace 40 años, aunque en esa ocasión un pacto de Transición entre el franquismo y los grandes partidos obreros y nacionalistas, dejara las cosas a medias.
Pero entonces, ¿no es eso lo que está en marcha en Cataluña? Ahí están muchos de los elementos que necesitamos, centenares de miles en las calles, miles de activistas de una nueva generación reanimando a sus mayores, un proceso que convierte la democracia en algo vivo, participativo, popular… Desafiando la Constitución y sus instituciones corruptas, preparando una nueva legalidad sobre la voluntad democrática de la mayoría de un pueblo movilizado. ¡Que sigan! En lugar de pedir prudencia a Cataluña, volvámonos contra los que quieren echarles encima todo el peso de la ley y la fuerza del Estado. Ahora la ruptura que necesitamos en España puede abrirse paso por la brecha que está abriendo Cataluña. Si Cataluña puede, todos podremos.
No nos gusta ver a la cabeza de este proceso a la derecha catalana, a los mismos que como Rajoy se han empleado a fondo en recortar los derechos sociales de los trabajadores y hundirnos en el paro y el empleo y los salarios precarios para salvar los negocios capitalistas y corromperse con sus comisiones. Pero es una derecha maltrecha, que mendiga su continuidad en el gobierno, que intenta salvar los trastos consumiendo el capital de autoridad sobre el pueblo que acumularon al frente de la autonomía y en el forcejeo constante con el Estado español. Es la continuidad del proceso con el que han querido tapar sus vergüenzas el que acabará pasándoles cuentas. No nos sobran los aliados si nos empeñamos con el pueblo de Cataluña en seguir el camino de la libertad y la ruptura democrática.
La declaración del parlamento catalán apunta claramente a la independencia, a la separación de España. Entre la izquierda trabajadora domina con razón la voluntad de seguir el camino que recorrimos juntos en el progreso y la revolución de los años 30, en la resistencia al franquismo, en las grandes luchas de los años 70. Queremos seguir con los trabajadores catalanes el camino de nuestra lucha de clase, acabar juntos con la derecha española y su régimen, abrir paso a un cambio que nos permita imponer las condiciones de la mayoría trabajadora. Pero la verdad es que no será la proclamación de una república catalana lo que puede apartarnos de este camino.
Miremos las cosas como son. Hoy la mayoría del pueblo catalán quiere la independencia. Muchos más que los que no la quieren. Entre los dos, un sector con gran peso entre los trabajadores industriales y de las grandes ciudades no se pronuncia pero en todo caso quiere que sea libremente, por mayoría democrática de los catalanes, cómo se decida la relación que quiere con España. Hoy esa mayoría en el parlamento catalán es partidaria de la separación. No hay nada más democrático hoy que esa mayoría parlamentaria. Ayudémosles en lo que esté en nuestra mano a que un referéndum libre zanje la cuestión más pronto que tarde. Pero en todo caso, entretanto no permitamos que Rajoy, el gobierno, los tribunales, un frente nacional español, les estorbe en su libre camino.
Y sí, miremos las cosas como son. Años y años de enfrentamiento y opresión, han creado una desconfianza que tendremos que rehacer por la libre colaboración y solidaridad entre pueblos soberanos. Como ahora se está fraguando entre las grandes ciudades de Cataluña, Galicia, País Vasco y España, en las que las candidaturas de unidad por el cambio se impusieron en las últimas municipales. Bienvenida pues una república catalana que abra el camino republicano al resto del Estado. Entre repúblicas libres sabremos construir nuestra unidad.
19 de noviembre de 2015
La Aurora organización marxista
Posted in Política ,República 23 de novembre de 2015
A les 8 del matí en entrar al taller, les cares eren un poema, vàrem decidir d’anar al bar a esmorzar, el “jefe” s’ho mirava sense dir res, la incertesa es podia respirar…
Al bar, vàrem canviar la cervesa de cada dia per xampany -abans al cava li dèiem xampany- per acompanyar els entrepans.
Al vespre amb els amics vàrem celebrar una festa d’aniversari al bar dels pijos, també amb xampany, es clar.
Al dia següent, semblava que res havia canviat i el “jefe” també ho va entendre així… Franco ho havia deixat “todo atado y bien atado”.
Tant és així, que encara és l’hora en que cap franquista sigui jutjat, els judicis franquistes i les seves sentències segueixen vigents…
A Europa la dictadura franquista és l’única dictadura que continua impune.
Per vergonya nostra, meva en concret.
Avui aniré a la presó Model, a Barcelona, a continuar protestant contra la impunitat dels crims del franquisme.
http://justiciafranquisme.cat/acte-20-n/
Posted in Política 20 de novembre de 2015
Comunicat de L’Aurora
El Parlament de Catalunya declara l’inici del procés de creació de l’estat català independent en forma de república.
9N2015. Un any després de la Consulta participativa del 9N2014. Consulta que substituí el referèndum que l’Estat va prohibir i impedir fer.
Veiem important que l’inici constituent hagi estat aprovat:
amb 72 vots a favor de la declaració presentada per JxSi i la CUP;
amb 63 vots en contra, per part de C’s, PSC, PP i CSQEP.
CSQEP ha presentat una resolució alternativa sobre un pla de rescat social, tot proposant que l’inici constituent comenci desprès d’un referèndum acordat amb l’Estat el 2016 que ha estat rebutjada: 11 vots a favor del propi grup parlamentari CSQEP, amb el gest d’abstenció dels 10 vots de la CUP.
És majoritari al Parlament el vot sobiranista per un procés constituent que encamina a la ruptura amb el Regne d’Espanya de la Constitució de 1978. Tot i que aquest vot independentista és minoritari en els vots de la ciutadania (48 %).
És minoritari al Parlament el vot del bloc constitucionalista ’78 federal unionista (C’s, PSC, PP) que actua com un búnquer i coincideixen en el vot amb CSQEP (que vol un referèndum per decidir que l’estat no permet).
La ruptura democràtica constituent possible a Catalunya i al Regne d’Espanya rau en el desenvolupament concret de la declaració de sobirania aprovada.
Oposar el rescat social a la ruptura constituent, així com a l’anhel de llibertat nacional, a la independència, és un error de perspectiva greu, doncs no afavoreix ni a la ruptura democràtica, ni a la sobirania i el dret a decidir, ni a aconseguir un pla de xoc de rescat social.
El que correspon per donar una sortida favorable a la llibertat nacional a la crisis del règim del 1978 –l’Estat de les Autonomies- és situar-se dins i junts al procés d’inici constituent, per la ruptura democràtica, avançant cap a la República Catalana.
És ben negatiu en aquest deure de les organitzacions d’esquerres de defensar incondicionalment el dret a l’autodeterminació i la llibertat dels pobles a decidir el seu futur que CSQEP s’hagi situat amb el vot NO, junt amb C’s, PP, PSC. El fet de que hi hagi una consideració de que la independència afavoreixi a CDC, a tapar les retallades i la corrupció, no justifica negar el camí democràtic de l’inici constituent. Val a dir que CDC s’agafi com a clau ardent a l’anhel popular per la lliure sobirania de Catalunya no significa que el moviment popular no sigui el principal factor de ruptura real d’inici constituent
CSQEP està formada com una aliança entre federalistes, confederalistes, sobiranistes i independentistes; per tant és necessari que s’expressin les diverses posicions sobre l’inici constituent nacional.
El grup parlamentari de CSQEP s’ha mostrat irrellevant. No és útil per aconseguir coses, millores de la declaració d’inici constituent. El grup no ha procurat establir capacitat negociadora ni sobre l’aspecte social; ha rebutjat complerta la part social de la declaració de l’inici constituent proposada i aconseguida per la CUP. Això dificulta els ponts entre rupturistes de les diferents pertinences nacionals.
Votant NO, CSQEP no està legitimada: a) per segrestar el vot inclòs de qui volem ruptura per un inici constituent; b) no complir l’acord polític fundacional; c) aïllant-se del moviment profund del poble català per la sobirania constituent i la República Catalana; d) excloure la posició confederativa i la pro-independència.
Forçar la disciplina del grup parlamentari amb amenaça d’expulsió –denunciat per un diputat- de qui voti diferent en consciència és una mordassa de la llibertat de les posicions diverses vers la perspectiva constituent sobirana catalana.
La unitat entre el poble català, la unitat entre el poble català i l’espanyol, entre els pobles ibèrics, exigeix la ruptura amb el Regne d’Espanya del ‘78
Proposem la llibertat vot com a criteri i metodologia en qüestió llibertats i pertinença, sentiment, anhel nacional. La població treballadora te sentiments diferents de pertinença nacional, això necessita que s’expressi en llibertat de vot. La unitat prové del fet social i d’una posició clara de ruptura democràtica constituent concreta: República catalana.
L’Aurora (organització marxista)
10 de novembre de 2015
Posted in Política 11 de novembre de 2015
Sobre el Referèndum a EUiA per validar la confluència liderada per BComú.
Companys i companyes,
Dimecres 4 és important el teu vot i el de la gent amiga al referèndum d’EUiA.
Les persones de L’Aurora al Consell Nacional d’EUiA han defensat el suport i compromís amb la confluència liderada per Barcelona en comú i l’Ada Colau.
Hem tingut en compte:
- a) programa potencialment rupturista de canvi, inclosa la concepció constituent, dret a decidir i avenç des del moviment popular vers les repúbliques en general i la catalana en particular,
- b) espai català, candidatura ciutadanista i de moviments, amb decisió de grup parlamentari propi i campanya dirigida per i des de Catalunya.
Han considerat desafortunat incloure en el nom del conjunt (“En comú”, o “Canvi en comú”) una de les parts (“En comú podem”). La imposició per part de Podemos enterboleix l’entesa. Pot: a) fomentar desafecció i divisió, b) recordar l’experiència no reeixida de CSQEP, on Podem/Podemos no va poder recuperar el vot “prestat” de la base electoral ICV i EUiA que va anar cap a CUP, JxS i C’s, c) foragitar el vot catalanista, d) excloure el vot que ho considera sucursalisme. Tanmateix es farà present els logos de les diferents organitzacions de la confluència en el mailing i la papereta, cosa que representa una compensació i expressió política.
Altrament, els i les membres de L’Aurora, han aclarit que no era sostenible una alternativa que competís amb “En comú”. No és alternativa, i menys unitària, constituir una altra candidatura com la que es té preparada des de IU amb quelcom del tipus o similar a “Unitat Popular-EUiA”.
El fet totalment negatiu i contra assenyat de la ruptura entre IU i Podemos, no pot bloquejar la perspectiva unitarista que pugna per renovar l’esquerra des de l’àmbit municipalista dels “En comú” i “Marees”. A Galícia i al País Valencià també es desenvolupen fórmules electorals unitàries com “En comú” i Marees”.
L’opció i candidatura “En comú” i Marees” es prou convincent, creïble, de futur de canvi rupturista i unitari.
Nosaltres votarem Sí/Sí. Sí a la primera pregunta i Sí a la segona.
Àngels Tomàs Gonzalo, Assumpció Franquesa Segura, David Companyon Costa, Francesc Matas Salla
3 de novembre de 2015
Posted in EUiA ,Política Tagged: catalunya, eleccions generals, EUiA 4 de novembre de 2015
Comunicado por la Libertad para Arnaldo Otegi
La Aurora (organización marxista) nos sumamos a la convocatoria de manifestación. Llamamos a participar este sábado 17 de Octubre, en el Bulevar de San Sebastián.
Arnaldo Otegi y Rafa Díez llevan 6 años en prisión acusados de pertenecer a Batasuna, formación política que fue ilegalizada por el Gobierno español.
El encarcelamiento fue justo cuando el movimiento independentista vasco debatía y decidía un giro a la estrategia unilateral democrática, continuar la lucha por el derecho de autodeterminación, exclusivamente por medios pacíficos y democráticos, mediante el diálogo, para acabar con décadas de sufrimiento y construir la paz entre todos los actores del conflicto.
La respuesta del Estado español a la búsqueda de la paz es la prisión, la represión, la persecución.
¿El Estado quiere la paz? La política aplicada a las presas y presos vascos plantea en el mejor de los casos serias dudas al respecto.
Mientras tanto, Otegi y cerca de 500 personas más continúan en prisión sufriendo como agravante las condiciones de dispersión, incomunicación ellos/as y sus familiares, el incumplimiento de la propia ley, en plazos y respecto a las personas enfermas.
Nos vemos el sábado 17 de Octubre. A las 17:30 h. En el Bulevar de San Sebastián.
Por el derecho a la autodeterminación del País Vasco
Por una paz justa.
Libertad para Arnaldo Otegi y Rafa Díez
Traslado de los presos/as al País Vasco.
Francesc Matas Salla, Portavoz de La Aurora (organización marxista)
Francesc Martínez López, Comité de Dirección
14 de octubre de 2015.
Posted in Política Tagged: arnaldo otegi, libertad, pais vasco, presos politicos, rafa diez 15 d'octubre de 2015
El govern d’Artur Mas va instaurar una màxima en boca de Felip Puig: “Anirem fins el límit de la llei i una mica més”.
La frase pronunciada desprès del 1r de maig de 2011 va ser recordada molts cops: desallotjament de la Plaça Catalunya del 15-M, quan “Rodeja el Parlament”, amb les vagues generals contra la reforma laboral…
Moltes persones van ser detingudes, però allò rellevant fou que els atestats policials van ser coordinats amb la fiscalia i portats a jutjats “amics” que van decretar penes de presó preventiva que van durar setmanes.
La Generalitat, a més, es va presentar com acusació particular. Una clara voluntat d’encarar el conflicte social des de la duresa policial, judicial, mediàtica…tractant la dissidència com l’enemic.
El PP va actuar igual a la resta de l’Estat, en el que va ser un banc de proves de la “Llei Mordassa”. Els casos de l’Isma i el Dani, els recentment jutjats de la Laura i l’Eva per cremar bitllets falsos davant la Borsa o els 4 del Poble Nou, en són alguns dels casos més coneguts i que han aixecat grans campanyes de solidaritat.
L’estratègia de la por fins arribar a l’Audiència Nacional pel “Rodeja el Parlament” en un judici clarament polític.
En tots els judicis la Generalitat demanava penes més elevades que la pròpia fiscalia, fins a 9 anys. En tots ells l’atestat policial, que té presumpció de veracitat, era peça clau. Calia que Generalitat fes d’acusació? En cap cas, per això està la fiscalia.
En tots els judicis s’ha vist que les proves eren nul·les o contradictòries. Perquè va actuar així? Per donar una lliçó, per limitar el dret de vaga, atemorir sindicats i moviments socials.
Artur Mas ara és la víctima de la lògica d’emprar els “límits de la llei i una mica més”. El TSJC l’imputa, juntament amb Rigau i Ortega, pel 9-N. Ara Mas clama solidaritat, però… Es pot demanar solidaritat als qui han patit la seva repressió?
Als qui ha enviat els mossos a reprimir a les PAH per evitar desnonaments, als qui el seu govern a acomiadat, als qui ha fet fora de la RMI, als que pateixen les retallades a la sanitat, a l’educació.. als que veuen amb estupor com el seu partit s’ha finançat amb el 3% i ha estat connivent amb la corrupció?
No és qüestió de solidaritat. No oblidem ni perdonem ni la repressió patida, ni les polítiques austercides… però no podem ser neutrals, de la mateixa manera que denunciem com Artur Mas ha emprat la Fiscalia i les lleis contra els sindicats i moviments socials, cal denunciar la utilització de la Fiscalia i les lleis contra el 9-N, una de les expressions de la voluntat majoritària del poble de Catalunya d’autodeterminar-se.
És per això que Mas està imputat, en una deriva més d’un Estat Espanyol cap a l’autoritarisme incapaç de donar cap sortida democràtica. És per això que exigim la retirada de tots els càrrecs relacionats amb el 9-N.
Mas és alhora víctima i botxí. Víctima en una imputació que implica de facto la imputació de més de dos milions de ciutadans.
De la mateixa manera no és admissible i denunciem que es vulgui aprofitar la seva imputació per maniobrar a favor de la seva investidura com a President, no oblidem que amb la seves polítiques ha estat el botxí dels drets socials, laborals i del patiment de moltíssima gent a Catalunya. Publicat a Cartes de L’Aurora
Posted in Política 8 d'octubre de 2015
Aunque hasta el martes 4 de agosto no se conocerán los borradores del presupuesto para 2016, Rajoy ha tenido a bien bautizarlos como el resultado de un “círculo virtuoso”. Hasta de la mentira hay que hacer virtud cuando se trata de elecciones.
Ninguno de los presupuestos aprobados por el gobierno Rajoy, desde 2012 hasta hoy, ha soportado la prueba de su ejecución. Así, como botón de muestra, el déficit fiscal se iba a reducir, por imposición de la UE, al 4,2%, pero acabará el año en el 5,5%: es imposible que se sitúe en el 2,8% comprometido en 2016. Sobre todo porque el anunciado aumento de la recaudación fiscal de 2015 de un 15% se ha quedado al final en un 3,6%.
Las pensiones crecerán el mínimo legal obligatorio del 0,25%, con un aumento del 1% de la base cotizable. Pero harán falta 19.000 millones de euros del presupuesto para poder financiarlas. Ya dijo el presidente del Banco de España, Linde, que eran “insostenibles”: la OCDE pide que se rebajen un 20% (mas o menos la perdida del poder adquisitivo de los salarios durante la crisis 2008-2015).
La deuda pública, gracias entre otras cosas al rescate bancario, ha pasado del 37% en 2011 al 99% del PIB en 2015. Gran éxito para quienes hacían de su reducción el principal objetivo de su programa económico ¿recuerdan aquella bobada de que “no se puede gastar lo que no se tiene”?
El servicio de esa deuda, que exige nuevos prestamos anuales por valor de 300.000 millones de euros en los mercados financieros internacionales, no aplasta la economía del Reino porque el BCE mantiene unos tipos de intereses muy por debajo de sus propios objetivos para la inflación.
Cualquier aumento de esos tipos -lo que ocurrirá en EE UU en 2016 por la incipiente recuperación y que sería coherente con un crecimiento de la eurozona del 2% previsto- hundirá en la miseria no solo el presupuesto sino al país. Solo hace falta que la guerra en Oriente Medio haga aumentar el precio de la energía, que está en un suelo histórico, para abrir otro escenario desastroso.
La negra realidad de este “circulo virtuoso” al que han llevado las políticas económicas neoliberales de Rajoy y Cia son: 25% de paro (sin que se prevea que baje hasta el 20% en 5 años); 24% de pobreza; perdida del 20% de poder adquisitivo de los salarios; crecimiento del endeudamiento familiar por encima del 120%; crisis fiscal de las comunidades autónomas, que deben recortar aun mas la sanidad y la enseñanza públicas, pero 11 de las 17 no cumplirán su objetivo de equilibrio fiscal. Pero el techo de gasto público caerá aun un 4,4% según estas previsiones. Mientras que la media del gasto público en la eurozona es del 47%, en el Reino de España se aproxima ya al ¡36%!.
Sin embargo, Rajoy ha prometido no dejar el gobierno sin cumplir su promesa electoral de rebajar los impuestos a las empresas. Las del Ibex 35, tras las deducciones fiscales, solo aportan el 6%, a pesar de que la tasa oficial es del 30%. Comparase con el 15% de las Pymes o el 17% de los salarios. ¿Ayuda a concretizar el concepto de oligarquía económica?
Según las encuestas, el 78% de los españoles consideran que la situación económica sigue siendo mala o muy mala. Lo único que les falta es el cuento del “circulo virtuoso” de Rajoy.
Ausente todo rigor científico de la gestión presupuestaria del PP, solo queda encomendarse a las tradicionales rogativas: hace un siglo, la economía de la I Restauración borbónica dependía de la lluvia y del granizo.
Hoy, la de la II Restauración depende de las decisiones sobre tipos de intereses del BCE y del precio del petróleo en Oriente Medio. Lo del “circulo virtuoso” se parece cada vez más a las rogativas mágicas a los santos patronos, aunque ahora sean por motivos electorales. Publicado en Cartas de La Aurora
Posted in Política 8 d'octubre de 2015
Avui he rebut un comunicació del Bisbat de Girona, ha estat un moment de felicitat, ja se que la felicitat és efímera però, de tant en tant, es deixa gaudir.
El Bisbat em diu:
Us informo que, formalitzada la vostra renuncia a la fe, s’han pres totes les mesures perquè consti, a tots els efectes, el vostre abandó de l’Església Catòlica i no sereu considerat membre de l’Església a efectes estadístics.
Tinc una advocada meravellosa, gràcies.
Posted in Religió Tagged: apostasia, apostatar, ateu 25 de juny de 2015
Davant de la Cancellera del Bisbat de Girona de l’Església catòlica, conscientment i lliure, apostato de la fe catòlica i, conseqüentment, deixo de formar part i vull que es compleixin totes les conseqüències derivades d’aquest acte.
I ho signem, la Cancellera i jo mateix.
Girona, 7 de maig de 2015
Nota: En breu rebre la comunicació conforme al llibre de baptisme i consta al marge, la paraula “apostata”
Aquesta es la transcripció lliure del document que acredita la meva baixa de l’Església catòlica, he de dir que ha estat d’allò més fàcil, el Bisbat ho ha gestionat com un tràmit administratiu.
Però, segur que no hagués estat tant fàcil sense el treball professional de la meva advocada que, a aplanat el camí.
Era la tercera vegada que ho intentava i, a la tercera ho he aconseguit.
Per a mi, deixar de formar part oficial de una confessió, representa ser conseqüent amb les meves creences.
Marx, Engels i la crítica de la religió
-
Article principal: Opi del poble
Aquesta és la famosa cita textual de K. Marx en relació a la religió :
“La base de la crítica irreligiosa és aquesta : l’home fa la religió; la religió no fa l’home. En altres paraules, la religió és l’autoconsciència i l’autoidentitat de l’home en tant que aquest no s’ha trobat a si mateix o s’ha extraviat de nou. Però l’home no és un ésser abstracte que habita fora del món. L’home és el món humà, l’estat, la societat. Aquest estat, aquesta societat, produeixen la religió, la qual és una consciència del món invertida perquè aquests són un món invertit. La religió és la teoria general d’aquest món, el seu compendi enciclopèdic, la seva lògica en versió popular, el seu punt espiritual d’honor, el seu entusiasme, la seva sanció moral, el seu solemne complement, la seva base general de consolació i justificació. És la realització fantàstica de l’ésser humà en tant que aquest no posseeix realitat veritable alguna. La lluita contra la religió és, per tant, indirectament una lluita contra aquest món l’aroma espiritual del qual és la religió.
La misèria religiosa és a un temps expressió de la misèria real i protesta contra la misèria real. La religió és una queixa de la criatura oprimida, el sentiment d’un món sense cor, i l’ànima d’unes condicions malvades. És l’opi del poble.
L’abolició de la religió com a felicitat il·lusòria dels homes és una demanda per a la seva felicitat real. La crida a abandonar les seves il·lusions sobre la seva condició és una crida a abandonar una condició que requereix d’il·lusions. La crítica de la religió és, per tant, la crítica embrionària d’aquesta vall de llàgrimes del qual la religió és l’halo”.
Per la seva banda, F. Engels va dir de la religió el següent:
Tota religió, però, no és altra cosa que un reflex fantàstic en les ments dels homes d’aquestes forces externes que controlen la seva vida diària, un reflex en el qual les forces terrestres assumeixen la forma de forces sobrenaturals”. —
[10] Posted in Religió Tagged: apostasia, apostatar, ateu, esglesia catolica, fe 18 de maig de 2015
Previous Posts
