Fraternitat?

Hi ha paraules que de cop i volta es tornen a posar de moda, com és el cas de “Fraternitat”. I dic moda conscientment doncs es poden usar sense necessitat de context, al no tenir darrera una única definició compartida. Si ens allunyem un xic, la trobarem en ple moment àlgid de la revolució francesa quan el jacobinisme l’usava tant sovint com la guillotina. Paradoxes que la història ens mostra ben amanida de sang quan els somnis generen monstres. 

Es cert que la revolució francesa fou capaç del millor i el pitjor -les revolucions tenen això- però en el seu llegat el que va donar de millor ha subsistit en el nostre imaginari i ens commou per a noves fites. Es en aquest context que no es pot entendre la fraternitat sense la llibertat i la igualtat. Si una de les dos darreres falla, adéu-siau fraternitat. I això encara és mes clar si passem dels individus als pobles.

La fraternitat dels pobles no es pot donar sense el ple exercici de la seva llibertat col·lectiva, sabent que la igualtat, tant sols és possible entre individus i pobles lliures. Hi ha, però qui entén la fraternitat no com a igualtat plena sinó tutelada. Es reserva a si mateix el paper de germà gran. Si com aquell o aquella, en la colla de vailets, que -en absència d'adults- ens volia fer jugar al seu joc, ens repartia els papers i feia de director/a de l’obra.

A Espanya i a Catalunya, avui, ens trobem amb crides a la fraternitat , amb promeses de igualtat i llibertat, però a l’hora de la veritat hem de formar i seguir acríticament l’estratègia del que s’ha apropiat el paper de germà gran. Copets a l’esquena, si fas el que diu, i “cap al recó de pensar” si no et portes com ell vol. I sempre hi ha algú, que per fer-li la pilota et dona un catxet o dos!

El que deia, amb llibertat i igualtat, els catalans serem fratern amb tots i tothom, però tuteles cap ni una, que ja som grandets!

El 80 aniversari del PSUC

Avui fa 80 anys de la fundació del PSUC, tot i que la seva existència com a organització va desaparèixer de fet en la XI conferència, el 20 de gener de 1990, i definitivament en el IX congrés el 1997, que va tenir lloc nou anys després de l’anterior, el 1988. Des del V congrés fins al darrer vaig ser membre del seu Comitè Central. Vaig conèixer persones excepcionals i vaig viure també moments tristos, de lluita fratricida i escissions. Però en el meu record, predominen les llums a les ombres.

La meva militància comença amb 16 anys en una cèl·lula d’estudiants de les JCC a Barcelona, feia Preuniversitari, desarticulada a final de curs, m'integraré definitivament l’estiu del 1974 en el PSUC, recordo la primera reunió del comitè de Barcelona amb el Miquel Nuñez (Saltor) i la primera trobada amb Gregorio Lopez Raimundo i l’Antoni Gutiérrez Diaz (Julià), tres persones que em marcaren profundament, a fi de bé. En el moment de la legalització, el 1977 presidia la Federació universitària, després que Joan Ramon Laporte deixés la seva direcció. 

Moltes i moltes reunions de Comitè central, on vaig conèixer el millor i, cal dir-ho, el pitjor de l'ésser humà, en aquells moments en que la teva raó s’ha d’imposar, sia com sia a la dels altres. La fi justifica els mitjans, diuen, perquè la causa s’ho val i ho val tot. Afirmacions que han fet molt de mal i encara el fan a l'esquerra. Vaig aprendre molt i malgrat els moment més dolents, tot i l’escepticisme sobre la condició  humana, no m’ha portat mai a esdevenir un cínic.

Aquest aniversari es celebrarà de moltes maneres i per gent molt diversa. Defugint de l’apropiació per uns o altres del seu llegat, des de la meva petita part de l’univers PSUC, reto homenatge a tots els homes i dones, com el meu pare i la meva mare, que en un temps, molt o poc, donarem el millor que tenien en els pitjors moments per una causa noble. 

Com a comiat reprodueixo el Principi 4 aprovat pel comitè d'enllaç el 25 de juny de 1936: "El Partit Únic del proletariat de Catalunya, sorgit com a resultat de la unificació aixecarà la bandera de l'alliberament nacional del poble català i serà el seu més fidel combatent i organitzador per a la conquesta de la llibertat nacional i social del nostre poble". Llegat del passat, per a entendre el present i construir el futur.

Joc de miralls a Madrid

La política a Madrid està sotmesa a un joc de miralls que difumina o distorsiona l’aspecte real del que estàs veient. El que ha passat al Congrés en l’elecció del seu president i la mesa n’és un exemple curiós. La divisió de l’esquerra espanyola que ja arrosegàvem de l’anterior legislatura entre dos enemics irreconciliables, PSOE i Podemos, ha fet fàcil que qualsevol alternativa a la parella de fet de la dreta, PP i Ciudadanos, neixi sempre morta abans de concretar-se. Els insults al acabar la sessió, a crits, entre dos diputats de cadascuna d'aquestes opcions, en fou un clar indicador.

Ahir el PSOE es desmarcava  de qualsevol suport per activa o passiva al candidat de Podemos. Podemos sabia que encara que donés suport al candidat del PSOE, no tindria prou vots perquè aquest es negava a rebre vots del independentistes, en el cas que els hi donessin. El que no era, ni és bo per a formar govern, tampoc ho era per a la presidència del Congrés. Com a mostra un botó, des del 26J ni Pedro Sánchez ni Patxi López han trucat a ERC.

L’aliança de dretes ha guanyat, no fonamentalment pel tactisme de CDC, per aconseguir grup, que hi ha ajudat però no ha estat decisiva. No ha estat possible perquè mes enllà de les cadires, no comparteixen, PSOE i Podemos un projecte comú i alternatiu. Ni en les polítiques econòmiques, ni en bona part de les socials i encara menys en les d'estructura d’estat.

Els miralls, ja en ple hemicicle,  van començar a funcionar i es projectaven imatges de que s’havia frustrat una mesa amb majoria d’esquerres, un fet que mai va ser possible perquè avui per avui, ni per a demà, ni possiblement per a demà passat, a Espanya no existeix aquesta majoria,  perquè una part i altre de l’esquerra solament ho voldria si fos hegemònica i l'altre subalterna. El 2020, o abans, el que alguns posaran en joc no es la possibilitat d’un referèndum per a Catalunya, que 2/3 parts de la cambra no en vol ni sentir parlar, el que es posarà en joc, si la proclamació de la República catalana no canvia les regles, és, de nou, quina de les dues esquerres derrota a l’altre. Com podeu entendre l’esquerra independentista no hi és convidada, ni se l'espera, perquè el nostre és un altre combat.

A 80 anys d’un nefast 18 de juliol!

Aquest 18 de juliol m’agafa acreditant-me al Congrés de diputats. Trepitjant el vell edifici penso en el que va passar fa vuitanta anys, en com es va rebre l’aixecament, el dia abans, de l’exèrcit d’Àfrica i que des de Canàries havia arribat un avió amb el general Franco per a prendre el seu comandament. Moments d’incertesa governamental i de decisió al carrer. Una Generalitat que va prendre ràpides mesures i amb l’ajuda sindical derrotaria estrepitosament als colpistes. Però Occident, ai las! acovardit pel feixisme es va desentendre. Quin relat tant diferent feríem avui si no hagués estat així !

El relat dels vencedors continua planant en aquesta institució, oblidant que fou dissolta, convertida en magatzem i, per sa fer-se amables al guanyadors de la Segona Guerra Mundial, reciclada com a Cortes d’un regne, en el que regnava un dictador sanguinari. Alguns, no pocs, sembla que pensen que la història de l’Espanya contemporània començà el 1978. Abstrets en les seves carreres i els seus interessos no gosen i/o no volen capbussar en els seu orígens. El mirall els hi retorna una imatge que prefereixen no mirar.

La llei de la memòria històrica d’octubre del 2007 va néixer descafeïnada, deixant a cada pressupost de l’estat ordinari el finançament, resultat: des de que governa el PP zero euros! Intentarem, el temps que estem, forçar la discussió per a replantejar més d’una qüestió incòmoda, l’oblit interessat ens trobarà com adversaris. Espero que la correlació de forces en sigui favorable i si més no els situarem de nou davant la història que no volen reconèixer.

Molt sovint des de fora d’Espanya es fan la pregunta de perquè no hi ha un partit d’extrema dreta i xenòfob en creixement com en altres indrets d’Europa. Estudiar la transició ens dona la resposta, el PP és un gran partit contenidor de la dreta extrema espanyola, el centre dreta que és a Europa el resultat dels que des de posicions conservadores s’oposaren al feixisme en la Segona Guerra mundial, solament existeix al país basc i a Catalunya.

Inseguretat i llibertat.

Les malifetes dels monstres no poden amagar la responsabilitat dels que els hi han obert les portes. La desestabilització del pròxim orient, la mirada benevolent amb el wahhabisme saudí, la manca de solució als drets dels palestins, la subordinació de tota democratització als interessos geo-estratègics...son moltes les responsabilitats no assumides del mon occidental, on la subordinació europea als EE.UU no ha permès cap marge de maniobra autònom. Els darrers esdeveniments a Turquia reforça aquest atzucac, on la democràcia és la primera víctima, entre el colpisme i l'autoritarisme.

Ara, ja es un fet, la guerra ha arribat a Europa, i ho ha fet per quedar-s’hi, al menys, tant de temps com es mantingui a l’orient. I malauradament les guerres deixen poc espai a les dissidències, als matisos, al diàleg...el terrorisme indiscriminat és una guerra i, com es pot veure, no pas de petita intensitat. Quin marge tenim els que no la volem?

Em nego a ser pessimista, malgrat les evidències contràries, i en moments com els actuals no podem deixar d’alçar la veu. Com Jean Jaurés al parlament francès, o Rosa Luxemburg al parlament alemany, el 1914. I alhora construir un relat on la solidaritat no sigui bonísme, ni la lluita per la pau maniqueisme de bons i dolents. De fet Europa es una construcció política per a lluitar contra les conseqüències de les guerres que l’havien gairebé destruït.

Es pot defensar la seguretat, lluitant contra l’islamo-feixisme, preservant els drets de les comunitats religioses que accepten el marc democràtic comú. Lluitar contra la desigualtat i aïllar la delinqüència que la necessita com a caldo de cultiu. Enfortir les institucions eradicant la corrupció que les debiliten. El cercar instruments d’estat que ara no tenim a Catalunya ens és imprescindible, també, doncs en un marc d’inestabilitat, consolidar-nos com a república no solament és necessari sinó imprescindible.

Que pacti l’últim!

L’acceptació d’un referèndum a l’escocesa en un any desbloquejaria la possibilitat de formació de govern a Madrid. És un acord menys traumàtic que mantenir un President i un govern farcit de corrupció, però res fa pensar que es cerqui una solució d’aquesta mena. La melangia pel passat, la de les majories amb un toc de “peix al cove”, bloqueja els pactes perquè, de fet, mai n’hi han hagut, en aquests darrers trenta i cinc anys a Madrid, més enllà de petits acords que sempre concedia el partit dominant.

Un pacte és l’acord entre adversaris, fins i tot antagònics, en el que cada part assumeix elements del contrari. Els que hem participat en convenis entre capital i treball ho sabem bé. Aquells que han viscut en la confortabilitat de les majories amplies, ni ho saben, ni ho entenen. A més, sense confiança no hi ha pacte estable, si creus que enganyaràs al contrari, qui li aixecaràs la camissa, que un cop tinguis el govern faràs el que et doni la gana, aconseguiràs cremar el ponts per qualsevol acord posterior.

La via dels pactes és més que un acord puntual, és una forma d’entendre la política, es a dir que la gent, la ciutadania, es plural i cal governar amb respecte pels que discrepen amb tu i els teus. La democràcia, el ser demòcrates, no és un títol que es posi en una marca, és una pràctica, sovint apresa amb l'error i rectificació,  que et permet afrontar els reptes quotidians amb diàleg i fermesa.

Avui a Madrid els protagonistes pensen: que pacti l’altre! Que es desgasti i si pacte li retreure les seves incoherències! En el fons els hi fa por la responsabilitat d’assumir els reptes d’avui, d’entre ells el català. Per això, avui per avui, que pacti l’últim o terceres eleccions!

L’odi paralitza, la lluita allibera!

No crec en l’odi, ni tant sols canviant aquest de bàndol. No ha estat mai alliberador, ans al contrari, obnubila la nostra capacitat d’anàlisi i destrueix els matisos inherents en tota construcció humana. El sectarisme i la superioritat moral, sovint, són el refugi dels miserables, dels ressentits, d'aquells que creuen que no se’ls valora com es mereixen. Una esquerra alliberadora, s’ha de desempallegar d’aquestes rèmores si vol hegemonitzar un procés clar de transformació. Avui a Catalunya estem vivint profunds canvis que provoquen transformacions i mutacions en el sistema de partits, desitjo de tot cor que s’aprengui dels errors i foragitem rancúnies paralitzants.

Els totalitarismes han estat una greu malaltia en la història del segle XX i continuen sent un enorme perill el segle XXI. Soc d’una generació que va viure les acaballes del franquisme, però que no hem superat les seves conseqüències. Fins i tot els que l’hem rebutjat i/o hem tingut un entorn contrari, hem patit l’empobriment intel·lectual que va generar. No és estrany, doncs, que les noves generacions, demanin-exigeixin, un marc nou on refer les formes de la política. I que els no tant joves s’hi hagin afegit.

A Catalunya ho estem vivint amb especial intensitat. Es cert que encara hi ha qui enyora la lluita contra CiU, com abans es deia que contra Franco vivíem millor. Però la realitat va per un altre cantó. La refundació/mutació de convergència en PDC, aquest cap de setmana, va en aquesta direcció de canvi irreversible, malgrat que en la xarxa es repeteixi fins al cansament, per part de determinats ex-combatents, les rebregades cites lampedusianes habituals. ERC ho ha patit i ho ha digerit, es troba preparada pel canvi. Els Comuns, confluents o unificats en el futur,  ho tenen pendent i caldrà estar amatents a la seva evolució.

Si l’odi paralitza, la lluita allibera. Tenim per davant una revolució que solament se’ns dona excepcionalment en la història dels pobles. Hem avançat molt els darrers sis anys i alhora que transformem, el moviment ens transforma. Espero que al independitzar-nos com a nació, foragitem també els mals usos del passat.