Xavier Sabaté Ibarz

Aquest dijous he fet un nou amic. Té 10 anys i es diu Oscar. Com que llegirà això, escriuré de forma que ho pugui entendre però us asseguro que comprén les coses encara que estiguin escrites per a persones grans.

Vaig sentir parlar d’ell un dia que, en acabar de dinar amb el seu pare a La Pobla de Mafumet, em va demanar d’anar a la sortida de l’escola on Oscar ha fet cinquè per ensenyar-li el cotxe elèctric. “ Óscar està molt conscienciat amb el medi ambient , li he dit que avui dinava amb un amic que té cotxe elèctric i m’ha dit que li agradaria veure’l “, em va dir el seu pare. Però aquell dia no el portava i em va saber greu.

Així que dijous que vàrem coincidir visitant la Muralla romana de Tarragona vaig estar molt content de conèixer-lo i li vaig dir que, en acabar , l’invitava a veure i carregar el cotxe elèctric al concessionari de la Nissan a Torreforta. I dit i fet, els seus pares i el seu germà Àlex ens van seguir i ell va pujar amb mi. Pel camí vàrem parlat de moltes coses i em va deixar literalment al·lucinat quan em va dir que un estudi d’uns científics americans ha demostrat que la capa d’ozó s’està regenerant ( aquesta precisió de llenguatge utilitza l’Óscar ). Em vaig quedar parat i li vaig explicar com , en canvi, a la troposfera que és la capa baixa de l’atmosfera, ara a l’estiu tenim episodis d’excés d’ozó per culpa dels gasos que desprenen cotxes i camions que s’afegeixen a un nivell molt alt d’insolació .

També vàrem parlar del casal d’estiu on va, de com els van castigr l’altre dia tres hores sense sortir perquè dos nens es van barallar, dels estudis … de com li agraden les mates, l’educació física i la música i tocar la flauta així que vàrem acabar cantant junts l’Himne a l’Alegria de la novena simfonia de Beethoven amb notes que ell sap tocar a la flauta. Ell ho fa en sol major: si, si, do, re, re,do, si. la , sol, sol, la si, si, la,la….

En arribar em va ajudar a connectar el cotxe al carregador ràpid mentre em feia preguntes i li explicava que aquests cotxes no contaminen, l’autonomia de la bateria, l’absència d’oli i filtres, i altres avantatges com la gratuïtat d’alguna autopista i de les zones blaves.

També vàrem compartir l’admiració pel joc del Barça i el no saber on juga ara Valdés. Però també per la música i els avantatges de sentir i tocar un instrument.

Ens vàrem acomiadar parlant de la possibilitat de tocar un dia tots dos alguna peça, la meva recomanació que no deixès la música i que continués preocupant-se pel medi ambient perquè és – ell ja ho sap – un dels principals problemes que tenim ara al món on vivim.

L’Óscar és una persona ja compromesa i estic convençut que ho continuarà essent. Tinc nas per saber qui té el cuquet de la preocupació social i qui no i l’Óscar el té ben actiu.

Així que no he pogut resistir la preocupació d’escriure-ho. Perquè vegi que hi ha gent que ja l’admirem ara i que esperem d’ell que continuï lluitant per un planeta millor.

L’Óscar és el símbol de l’esperança d’un planeta més saludable i respectat. Confiem que hi hagi molts Óscars . Llavors estarem salvats

Dino amb una periodista d’un important rotatiu de Barcelona i quan li dic que sóc sobiranista em pregunta precipitadament des de quan m’he tornat independentista.

Li aclareixo de seguida que ser sobiranista català no vol dir necessàriament ser partidari de la independència de Catalunya, encara que tampoc no em treu la son aquest tema. Més encara, defensor com sóc de la teoria de Raimon Obiols que torna a explicar en el seu darrer llibre “ El mínim que es pot dir “, jo seria independentista si hi hagués un botó que, en prémer-lo, Catalunya fos independent i no hi hagués cap problema a continuació. Però aquest botó no existeix, encara que n’hi ha que ens diuen que sí i que el podem activar en divuit mesos dels quals ja n’han transcorregut uns quants.
Sostinc a més, que ja s’ha intentat l’operació en dues ocasions anteriorment, n’hem sortit malparats en totes dues i les conseqüències han estat molt negatives durant algunes generacions i anem pel mateix camí.

Ho vaig explicar una setmana abans de manifestar-me a l’anomenada via catalana l’11 de setembre de 2014 en un article titulat “Anirem a la via l’11 i després què ? ” . Ja no he tornat a manifestar-me més a favor de la sobirania, és a dir, de la voluntat de decidir per nosaltres mateixos que tenim la immensa majoria de catalans i catalanes. D’allí ja es va passar a demanar la independència express , és a dir, ja vam entrar definitivament en un cul de sac que va dividir la societat catalana en dues meitats gairebé idèntiques. I quan em diuen que no és cert, vegi’s si no què ha passat amb la majoria de partits , inclòs el meu que també ha caigut en la temptació de posar el focus en aquesta qüestió que mai no hauria hagut de constituir la nostra principal preocupació quan multinacionals de tot tipus ens han deixat la sobirania per terra. Però al menys la que ens quedi, poca o molta, jo la vull defensar.
Però tornem a la meva conversa amb la periodista que no va acabar aquí i amb vostè, amable lectora o lector. Perquè també tinc la convicció que cada persona que viu a Catalunya creu i practica o defensa una sobirania o altra. Per acció o per omissió. Per una banda, les persones que creiem que els homes i dones de Catalunya hem de decidir amb la nostra voluntat lliurement expressada quines relacions volem tenir amb Espanya i amb el món som sobiranistes catalans o catalanes. Ara fins i tot sembla que el PSC torna a virar cap a aquesta posició ( el trànsit haurà durat un any i escaig i a mi em plau particularment que hagi estat tan breu encara que pel camí hem perdut la simpatia i el vot de milers de persones que no sé si recuperarem ).

 
En canvi, qui creu i defensa que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol tal com estableix la Constitució Espanyola i per tant que és el poblñe espanyol qui decideix el nostre futur, són sobiranistes espanyols o espanyoles.

No és cap drama si sabem portar el debat de forma educada i si tenim la voluntat de resoldre el problema, no de perpetuar-lo ni complicar-lo ni embrutir-lo.

 
No sé si vaig poder convèncer la meva amiga periodista però crec que se’n va anar preguntant-se quina sobiranista era ella encara que crec que es volia agafar a una còmoda tercera via que consisteix a dir: jo no sóc ni d’una ni de l’altra. Però, com em deien els vells lluitadors del POUM, si una persona diu que no és de dretes ni d’esquerres és que és de dretes. És a dir, qui no és sobiranista català o catalana ho és espanyola perquè ja li va bé  la situació actual.Aquest és el meu humil pensament.

 
(1) Ja sé que sobiranista no apareix al diccionari del nostre Institut d’Estudis Catalans però posats com estem a generar noves paraules, no en vindrà d’una. Per cert, al de la Real Academia de la Lengua Española sí que apareix soberanista. Ai, ai, ai ¡¡¡¡

Els qui portem ja quatre anys treballant en positiu per l’ampliació del CRT de Vila-.seca i Salou, no podem deixar de sorprendre’ns  quan aquests dies el vicepresident del Govern sr. Junqueras afrma que és un projecte nou i que s’ha enterrat el de 2012.

Naturalment que el de 2012 impulsat per Veremonte pel sr. Bañuelos ja és història. Però el vàrem enterrar el 30 de març de 2014 quan al Pretori de Tarragona els srs. Artur Mas i Pere Navarro , en presència de l’alcalde de Tarragona signaven un singular acord sense precedents. En efecte, el President de la Generalitat  de CiU i el cap de l’oposició del PSC es comprometien a impulsar el projecte de l’ampliació del CRT de Vila-seca i Salou.

Els compromisos que allí es van contreure va donar com a resultat dos mesos desprès ( 10 de juny ) el Parlament aprovés la modificació de la Llei 2/1989 de Centres Recreatius Turístics (CRT) ampliant i regulant noves activitats i la possibilitat de noves inversions en el territori amb l’objectiu de millorar l’oferta turística i desestacionalitzar la demanda. Aquella llei que el sr. Junqueras va votar negativament continua vigent i és la que sustenta la inversió. És la llei que modificava també la taxa del joc – que no la resta dels impostos que es pagaran com qualsevol altra activitat empresarial – . També aquesta taxa fou especialment combatuda pels qui ara sembla que l’accepten.

I producte d’aquell acord Mas- Navarro, vàrem  treballar conjuntament Govern i PSC perquè mesos desprès ( juliol de 2015 ), s’aprovès inicialment el Pla Director Urbanístic. Per destacar només dos elements, els habitatges continuaven essent els 2440 previstos malgrat que se’ns havia acusat que es multiplicarien per no sé quan i l’àmbit d’hotels, zona comercial i casinos sumava un milió de metres quadrats. El Pla era molt més assequible i molt diferent de com l’havíem trobat.

Doncs bé, les modificacions d’ara són des del nostre punt de vista menors : els casinos passen de representar el 6 % al 4%, els usos hotelers ( els que més s’han reduït  i és una llàstima perquè són els usos que més llocs de treball generen ) un 30 % i una quantitat similar la destinada a pàrquings en superfície. Per tant no estem parlant de cap projecte nou ni des del punt de vista de la llei ni dels impostos sinó del projecte que ja havíem pactat el govern i el PSC amb alguns retocs.

Però més enllà de la qualificació que vulgui donar-li el vicepresident del govern català que ja veiem que accepta el model amb un any de retard que hem perdut, l’important és que ara té més consens amb la seva aquiescència. I si no ho torna a espatllar la inestabilitat política – a l’octubre tenim una moció de confiança – podríem veure màquines a finals de l’any que ve.

Per la nostra banda, no podem parar. Ara ens ocuparem que l’adjudicació sigui a operadors que ofereixin garanties, que al territori s’engeguin els processos de formació dels futurs treballadors i treballadores i estarem amatents a la qualitat de l’edificació i la seva relació amb l’entorn  així com el tractament d’aigua, energia i residus. Hem de ser exemplars en l’eficiència, estalvi i ús d’energies renovables .

Finalment, som els pares de la idea de destinar l’u per cent de tota la inversió a finalitats socials. Aquest va ser el darrer aspecte que vam negociar en l’anomenat acord del Pretori de 30 de març del 2014 al qual hem fet referència. Així que també ens hi dedicarem molt especialment .

Sembla que n’hem sortit  però gosaria encara fer una crida a la responsabilitat perquè sigui quin sigui el devenir polític, inestabilitats incloses, ens conjurem tots plegats perquè el projecte tiri endavant. Hem demostrat que per la nostra banda i especialment per l’alcalde de Tarragona Josep Fèlix Ballesteros, no quedarà.

Quan els contraris al dret a decidir recorden com va sorgir l’expressió (una ximpleria que ens vam inventar” segons l’ex-director de la Fundació Catdem de CDC, Agustí Colomines)  a continuació afirmen que tampoc no existeix aquest dret en cap codi legal expressat així. Llavors no puc més que recordar que la història del dret efectivament comença amb el zero i que poc a poc s’han anat afegint drets en la mesura que els ciutadans i/o els pobles els han anat conquerint. És obvi que l’home i la dona primitius no tenien més que la força bruta per reinivindicar els seus desitjos i que amb el decurs del temps els drets individuals i col.lectius han anat prenent forma als codis o als corpus legislatius que estableixen els tribunals

Per posar un exemple ben recent, el dret a l’accés a l’aigua i al sanejament no ha estat reconegut per l’ONU fins al juliol del 2010 just ara fa sis anys. Ningú avui ja no discuteix que és un dret i dels primers. Què li hauríem dit a  algú que cinc minuts abans d’aquest reconeixement hagués al.legat que com que no era un dret reconegut no existia ? Que les administracions no havien d’assegurar l’aigua a tots els ciutadans ? Què va canviar en cinc minuts ? Simplement que es va donar forma legal a un dret llargament reivindicat i assumit per amplíssimes capes de la població.

El mateix podríem aplicar al dret a decidir dels ciutadans de Catalunya sobre el seu futur i la seva vinculació a l’estat Espanyol. Perquè la constitució de 1978 diu que la sobirania resideix en el poble espanyol, és això intocable ? Per sempre ? Pels segles dels segles ? Crec que de facto ja s’ha modificat, perquè la cessió de sobirania a Europa ja ha deixat sense validesa aquest article segon de la constitució espanyola .

Però si els ciutadans de Catalunya , per una majoria molt àmplia – i totes les enquestes diuen que és molt àmplia i els partits majoritaris de Catalunya així ho defensen – defensen  que volen decidir , què s’ha de fer ? Impedir-ho a cops de llei i de decrets i de denúncies als jutjats ? Tota la vida ?

Em sembla absurd. Però inclús des d’aquest absurd, què tal si canviem l’expressió  i li diem “ voluntat de decidir “ . Algú dirà que no existeix tampoc ?  Doncs això existeix i no cal que sigui reconegut en cap codi legal : els catalans i les catalanes , o al menys una amplíssima majoria entre els qui em compto, tenim la voluntat de decidir amb qui volem establir relacions i de quina manera. Suposo que la voluntat no cal que es reguli ni consti enlloc, oi ?

I és la voluntat la constitutiva d’una nació segons el  meu parer. Perquè per molta història i llengua pròpies, , si no hi ha voluntat de ser una nació, aquesta no existeix. I sensu contrari, per molt que a un poble se li vulgui negar la característica de nació , ja pot cantar Rita la cantadora, que aquesta ho serà si els seus homes i dones ho volen. Per això la voluntat és determinant.

Es discuteix molt des de fora de Catalunya si ho som o no sense tenir en compte la nostra voluntat de ser-ho que ha existit, existeix i  crec que existirà per molts anys.

Se’ns acusa de vegades als qui defensem aquestes tesis, que som nacionalistes. Tres apunts sobre això:

Als meus amics i amigues alcaldes els dic que són els més nacionalistes del món. Perquè fa molts anys que els escolto  i no sento més que cants a les glòries de la seva ciutat, als seus valors – es veu que els tenen diferents dels veïns -, els sento cridar als estadis esportius, de vegades de forma molt primària per no emprar altres adjectius, i els “ visca “ la seva ciutat l’estenen de forma poc cartesiana al sant patró o a la Verge que els empara, tenen himnes i banderes intocables en llocs preeminents . I a cada campanya electoral se’ls sent dir allò: “ per mi, Terrassa ( o santa Coloma o Sabadell o Barcelona…… ) és la meva prioritat i està per damunt de tot i de tothom. Unes expressions que si en lloc del nom de la seva ciutat hi posessin Catalunya o Espanya ens agafaria una certa por.

En segon lloc, no em cansaré de dir mai que no sóc ni seré nacionalista perquè posar la nació , encara que sigui la catalana, per damunt de tot ( per tant també per davant de les persones ) no ho faria mai. Defensar això ha portat conseqüències molt perilloses a la Humanitat.

Finalment, com vaig dir dissabte al Consell Nacional del PSC , els catalans hem de decidir nosaltres mateixos però el primer problema és com ens enfrontem a la dictadura dels mercats. Per tant, reivindico la nació, la voluntat de la majoria de catalans i catalanes de decidir què volem que sigui Catalunya i amb qui es relacioni, però aquest no és el principal problema. I els qui irresponsablement fa sis anys que ens han posat en un carreró sense sortida seran responsables davant la història però com que això és futur, farien bé en començar a assumir les seves responsabilitats ara mateix i rectificar.

Cal refer un catalanisme ambiciós en què l’ambició no sigui la de la independència exclusivament – que qui la vulgui defensar té tot el dret i legitimitat -. Però des de posicionaments d’esquerra, la màxima ambició és la llibertat i la dignitat de les persones. Aquesta és la llibertat de Catalunya. Dit d’una altra manera, no hi haurà llibertat de Catalunya sense alliberar-nos de les dictadures dels mercats que abans esmentava. Si em demostren que lluitant per la independència s’aconsegueixen avenços en la llibertat dels catalans i les catalanes, m’ho escoltaré més. De moment només som a un cul de sac i les coses a pitjor per la ciutadania.

Els socialistes pensem que podem aconseguir una millor Catalunya ( i per tant pels homes i dones que hi viuen ) des del federalisme. Però també crec que hem de manifestar a la ciutadania que tenim la voluntat de decidir-ho tots els catalans i les catalanes plegats i de forma lliure, legal i acordada. No des de la irrespoonsabilitat que suposa la unilateralitat

Publicat també al digital El Circ de Tarragona el 4 de juliol de 2016

Com gairebé tot el que s’escriu immediatament desprès de coneguts els resultats d’unes eleccions no acostuma a gaudir de la maduració necessària. Encara les respostes són massa ràpides, les anàlisis poc àmplies de mirada. Per això m’agradaria prescindir en la mesura del que em sigui possible de l’impuls irreflexiu i de la ira que encara ens produeixen els elements que han impedit un millor resultat dels nostres preferits i preferides com la culpa dels contraris, de l’abstenció, dels mitjans de comunicació poc afectes, dels contraris que volien ser una cosa i s’han quedat en menys, dels qui han fet la punyeta, dels qui no en tenien idea, dels indocumentats que no saben que no votar als nostres és perjudicar-se a si mateixos…. I és cert que no seríem on som si Podemos no hagués votat amb el PP en contra de la investidura de Pedro Sànchez. això el perseguirà tota la vida i no entenc com no assumeix la seva responsabilitat i posa a dispocició del seu partit el seu càrrec. M’agradaria en canvi cridar l’atenció sobre la necessitat de reflexionar sobre els nostres propis errors partint de la base que les persones que van a votar rarament s’equivoquen – no només quan guanyem -. No faré avui aquesta imprescindible reflexió perquè em sembla massa aviat i em contradiria amb allò que he dit al començament. Però llevat de qui ha guanyat a Catalunya ( En Comú Podem ) i a Espanya ( PP ) que legítimament poden estar segurs que han sintonitzat amb la majoria d’homes i dones de cada territori, la resta hem de revisar per què no ho hem aconseguit nosaltres. No crec en allò de “ ja ha passat i no serveix de res, més val que mirem al futur “, perquè aquesta actitud condemna a preparar el futur sense criteri. A  no ser que no es vulgui tenir futur ( o dit d’una altra manera, desaparèixer ). Només un apunt: si tan greu era el sorpasso i tan contents podem estar que no s’ha produit a Espanya, no sé com hem d’estar a Catalunya si ja és el segon cop que es produeix en sis mesos. Acusadors de pessimisme, absteniu-vos de formular cap retret. El meu optimisme és bastant més notable del que mereix la situació de trobar-nos a la UVI. No he parat aquests darrers dies de fer articles, per a mi i per a altres i de treballar dia i algunes nits per una causa que encara crec viable. Per tant, si no fos optimista la tovallola ja seria al mig del ring faria dies. Però alguna/es cosa/es haurem de canviar, no ? Doncs com que només dir la frase i no desenvolupar-la em sembla insuficient, en pocs dies prometo algunes idees, sempre menys interessants que les d’altres persones, però igual de respectables. I com segur que seran insuficients, espero també llegir-ne moltes més. Mentrestant, excuses o justificacions, les mínimes possibles sisplau. Fan mal a les orelles del públic assistent.

publicat al digital Tarragona 21 el 23 de juny de 2016

Falten poques hores per escollir les persones que ens representaran durant quatre anys al Congrés dels Diputats i el Senat d’Espanya.

Crec fermament que els arguments que ens haurien de fer reflexiona sobre la orientació del nostre vot és pensar qui defensarà millor els nostres interessos com a persones durant aquests propers anys i els que s’atansen. Al menys un servidor no es fixa ni en els contraris, ni en el passat, ni en baralles entre territoris.

A mi, com penso que a la majoria de persones em preocupa com sortim d’una crisi que no és només econòmica sinó de projecte humà, de com es restableix la dignitat de les persones en un món dominat per les xifres de creixement dels guanys de les grans corporacions que són les que dominen el planeta on vivim fins al punt que l’arriben a posar en perill.

Hem dem mirar doncs el partit que més defensi els interessos de les persones que són els seus drets viure amb dignitat

Els ciutadans estem preocupats en primer lloc per la seguretat i la nostra integritat física: la violència del terrorisme però també la inseguretat ciutadana. Jo vull un partit que garanteixi polítiques de progrés i d’interculturalitat internacional, que no estigui sotmès als interessos d’indústries de l’armament i no busqui la confrontació a través de guerres així com el desenvolupament de tots els pobles.

Però la seguretat s’ha estès a altres riscos que un govern ha de garantir: la preservació del clima i la lluita contra el canvi climàtic que posa en perill ja vull la nostra vida amb milions de morts prematures cada any per culpa de la contaminació com explica la OMS a la seva pàgina web que tothom hauríem de tenir present cada dia. Això passa al nostre país també amb xifres també esfereïdores.

Necessitem també un govern que ens defensi de les amenaces contra drets ja reconeguts però conculcats pel mercat i els governs que segueixen les seves exigències: el dret a la salut i a l’educació, a la protecció dels infants i dels grans o de les persones que tenen capacitats diferents a les de la majoria per tirar endavant.

Un govern que tingui clar que vivim en una societat híper-medicalitzada que no atén la salut de cada persona sinó que l’interès dels balanços de les indústries farmacèutiques són els únics que importen i no l’interès dels ciutadans .

Un govern que tingui cura dels aliments que es posen al mercat i promogui aquells més saludables i els més propers perquè també així es defensa la nostra pagesia i el seu futur.

Un govern que ens defensi en tant que consumidors de serveis que ja són considerats com a drets ( l’aigua des del 2011 o l’energia que ho serà aviat ). Els governs d’ara i en endavant hauran de garantir que l’aigua és un bé públic i un dret i que l’energia del futur ha de ser neta com ara passa amb els combustibles fòssils i no comportar perill com amb l’urani. I que promogui que tothom pugui aprofitar el sol, el vent, el subsòl o la fuista dels boscos. El govern que treballi per posar aquests bens bàsics a l’abast de tothom i eliminar els monopolis .

La feina i l’habitatge són també condicions per una vida digna. Recollits com a drets a la major part de les Constitucions ( també la nostra i el nostre Estatut vigent ), és evident que els darrers anys hem vist que també han estat objecte d’especulació en detriment de la vida.

L’accés a l’educació i a la informació ( digital inclosa ) no poden ser elements de desigualtat com tampoc ser dona o l’orientació sexual de cadascú. Per tant, el govern ha de ser particularment promotor de mesures que eradiquin aquestes situacions desiguals encara vigents.

Mai més una economia pensada en els balanços i sí en les persones. Naturalment ha de ser viable però tenint com a centre les persones , la seva dignitat i preservant el futur del Planeta i tota la diversitat d’éssers que hi vivim. Una economia verda i tecnològicament avançada que tingui en la investigació un pilar fonamental.

En definitiva necessitem un govern que practiqui una nova política basada no en administrar els vots durant quatre anys sinó en el contacte permanent amb els ciutadans per fer el canvi conjuntament. Els diputats i els governs no poden continuar essent representants només sinó també i molt principalment, defensors dels drets i de la igualtat de possibilitats . És adir, diputats i governs al costat dels homes i les dones que també han de compartir el poder, ” empoderant-se”. La lluita des de la política en solitari és insuficient avui dia. Prometre que es faran coses sense reconèixer que des de la política exclusivament no es poden dur a terme ja no s’ho creu ningú. El canvi que necessitem s’haurà de fer conjuntament amb els homes i les dones que tinguin ganes de lluitar i de compartir el poder.

I un govern que resolgui d’una vegada la vocació secular de decidir per nosaltres mateixos els catalans i les catalanes des de la nostra nació. També m’atreveixo a qualificar aquesta demanda com el desig d’una vida més humana perquè és des de la nostra comunitat que ens volem projectar cap al futur i volem construir una vida digna i solidària amb els altres pobles d’Espanya i del món. Així ho entenem al menys des del catalanisme d’esquerres.

En definitiva, una vida més humana que només podem aconseguir entre la gent de progrés i de lluita. Aquesta és la gent d’esquerres, fins i tot la gent que té com a objectiu superar els socialistes. Però sincerament, qui m’ho garanteix és aquella opció d’esquerres que combina la lluita de cada dia al si de la societat amb la capacitat de govern que vol dir de generar consensos sempre que sigui possible. I aquesta opció és l’opció socialdemòcrata. Ara n’hi ha que s’hi reclamen. Si un dia demostren que ho són més enllà dels platós de televisió i de les xarxes potser m’ho creuré. De moment prefereixo el Partit Socialista. Amb el seus errors – que n’ha tingut com tota persona o organització humanes -. Però de paradisos idíl.lics ja en sento molts – a Catalunya també – i prefereixo projectes ferms, ambiciosos per difícils que siguin però viables.

Article publicat al Digital la República Checa el 21 de juny de 2016

Em refereixo a aquelles persones de qualsevol partit que, tenint com tenen més responsabilitat que ningú pel fet de ser càrrecs públics o de direcció de l’organització o assalariats gràcies al partit, s’escaquegen amb tota desimboltura per posar un substantiu suau, noi sigui que ferim sensibilitats.Saben (perquè inconscients no són) que tenen dues responsabilitats principals durant els dies de la campanya: la de comunicar als ciutadans el projecte del partit al qual pertanyen i la de liderar els equips de persones de l’organització i simpatitzants. En teoria són les persones que saben comunicar millor i que senten més els colors.

Però això són teories perquè si no saben quin és el seu lloc durant aquests quinze dies demostren que ni saben comunicar, ni saben liderar.Com que alguns es prenen la política com una professió, posaré una comparació en el camp mercantil que potser l’entendran millor.

És com si la Coca-Cola engegués una campanya de promoció del seu producte, els seus comercials s’amaguessin o busquessin excuses per no participar i la campanya la fessin els fans de la Coca-Cola.Pels ciutadans que no ho sàpiguen – que molts ja ho sabem – enumeraré aquí les excuses més conegudes. Només unes quantes perquè la casuística és infinita. Us en faríeu creus que diríem en català. O “no saldríeis de vuestroasombro “que dirien en l’idioma de Cervantes.Els més de moda són “no hi ha condicions”, “la gent està cansada”, “amb tantes eleccions, millor no molestar” “hi ha molt de rebuig als actes polítics”.

I el més coronat que aquests dies em deixa sense resposta i amb la boca oberta és: “és contra-prudent donar la llauna a la gent. Val més que la deixem tranquil.la, no sigui que perdem vots”. Però dic jo que les condicions i la gent és la mateixa a tot el país si fa o no fa, no? En canvi veig municipis on es fa campanya, es truca a les portes dels ciutadans, s’organitzen actes sectorials, s’escriuen articles a la premsa, es dóna ànims a la militància i a les persones simpatitzants.

I no veig rebuig ni respostes poc educades per part de la ciutadania que pel que veig a les enquestes participarà potser més que al desembre.Els més clàssics: “tinc hora a (oculista, ginecòleg,,,, aquí van totes les especialitats mèdiques….”, “tinc gent de fora a casa “, “estic de guàrdia amb (nens, avis,,,,,)”, “tenia el cap de setmana compromès de fa temps” “tinc un viatge que no puc deixar de fer”. El problema que tenen aquestes excuses és que les eleccions es convoquen amb temps suficient perquè tinguem temps de buidar les nostres agendes i adequar-les. I que la campanya dura quinze dies i és difícil que ens empassem els qui penquem que hi hagi 360 excuses per a les 360 hores dels quinze dies. Perquè avui fins i tot es pot treballar des de casa escrivint – se suposa que tot càrrec d’un partit en sap o si no en sap molt se li pot corregir el text -. També es poden fer trucades – el telèfon continua sent molt efectiu -.

Es poden organitzar actes, posar paperetes dins els sobres i altres tasques que es veu que només ens toca fer als pàries de la terra que treballem perquè ells no es despentinin (descarreguem furgonetes, pengem cartells per aquests fanals de Déu i ells continuen dormint les seves hores).N’hi ha que per si cola, adopten tàctiques específiques que a mi em diverteixen molt. La més sofisticada és marxar de cap de setmana, buscar un acte que es faci a la comarca de destinació, fer fotos i enviar-les amb el comentari: “estic fent campanya a..”. I és que hi ha gent que se les pensa totes.

Però sense recórrer a tanta sofisticació, l’acció a més habitual és anar a un acte qualsevol, ja sigui míting o una carpa o enganxada de cartells, donar un tom, saludar els qui suen i penquen i si hi ha un dirigent al qual cal fer-li la pilota no és que sense salutació i marxar al cap de poc amb qualsevol de les excuses esmentades més amunt. Això sí, no pot faltar la foto (selfie també serveix) que després es penjarà a les xarxes per intentar que l’engany encara coli millor.El que pensem  – els qui treballem – és que qui tot i ocupar un càrrec (on l’hem posat la resta de mortals, per cert), no treballa a una campanya, no compleix el seu deure contret amb els ciutadans, explota les persones que sí que ho fan perquè s’aprofiten del seu treball i demostra molt poca sensibilitat. I ens preguntem si deuen pensar que als i les qui penquem ens agrada treballar, donar la cara per ells i elles, sacrificar-nos quinze dies de la nostra vida. O si som persones viciades o addictes que requerim tractament.

Doncs ja els dic que no, que ni som persones tarades, que també ens costa moure el cul del sofà i protestem quan sortim de casa.Ara, també han de saber que quan som a la feina parlem d’ells i elles, dels qui no hi són, lamentem que si fóssim més gent, els resultats millorarien. Treballem per la gent i si quan més s’ha de fer fugim, aquesta actitud parla per nosaltres mateixos. Però a continuació riem i diem que ens ho passem teta treballant perquè ens sentim partícips d’una mateixa lluita i perquè forgem una amistat assolida en hores i hores d’altruisme en comú. Això puc assegurar que és el més gratificant.

I afirmem cada dia que un partit d’esquerres és un partit de lluita, de treball i de sacrifici.Si he escrit aquest article, és perquè quedi per la Història. Perquè d’això no se’n parla mai i en algun lloc havia de constar. Ho escric sense amargor, us ho puc ben assegurar. A aquestes alçades, molt poques coses em pertorben i aquestes molt menys encara. En el meu activisme social treballo en allò que em sembla que és la meva obligació moral i cívica.

Des que vaig deixar de tenir un càrrec públic, he participat en tres campanyes i en totes elles he treballat cada dia – les xarxes i les hemeroteques ho demostren – i no és cap mèrit en absolut. Simplement és compromís que un dia vaig adquirir i que mantindré sempre i en el cas de la política, només retorno una petita part del molt que m’ha donat el meu partit.I no puc estendre’m més perquè he de fer la meva feina i la dels i les qui no la fan però que és necessària perquè les dones i els homes de les nostres comarques tinguin tots els elements de judici necessaris per votar lliurement elproper dia 26. I si ho fan pel meu partit, encara millor.

Article publicat al Més Tarragona el 22 de juny de 2016

Això és el que haurà de decidir el proper govern d’Espanya. En el cas de les comarques de Tarragona la cosa és encara més punyent perquè la nostra indústria química dóna senyals d’evident preocupació. Els darrers casos són el d’ERCROS a Flix i COVESTRO a Tarragona.

I si bé no tot és imputable a l’electricitat ni a l’administració ( algun dia s’haurà d’explicar quines decisions empresarials d’Ercros han conduit on som ), és cert que el preu de l’energia, al costat de les infraestructures, són factors diferencials sobre els quals es pot  des del govern d’Espanya.

Fins ara la cosa ha estat clara. El govern del PP ha preferit posar-se del costat de les grans elèctriques i mantenir la que ja és vella forma de generar i distribuir energia ( grans centres de generació amb fòssils i nuclears i distribució també en poques mans ) que no pas entrar en la modernitat afavorint el nou model de generació distribuïda amb la potenciació de renovables i instal.lant xarxes tancades per gestionar de forma més eficient i barata l’electricitat.

Per què no s’ha començat ja a Espanya aquesta nova forma de generar i distribuir energia elèctrica com ja es fa a Alemanya, Estats Units, Bèlgica, Holanda, Suècia i no només a polígons industrials sinó també a ports, aeroports i barris o ciutats senceres ? Perquè les grans i velles companyies elèctriques han pressionat el govern del PP que en el súmmum de la seva obediència als oligopolis elèctrics va aprovar el passat mes d’octubre un decret anomenat de “ l’impost al sol” que posa traves i impostos a qui vulgui aprofitar el sol per generar electricitat a la teulada de la seva nau o fins i tot a casa seva. Decret que serà derogat immediatament perquè tots els partits polítics excepte el PP han firmat un document comprometent-se a deixant-lo sense efecte així que arrenqui la legislatura.

Les companyies amb visió de futur estan plantejant-se ja un demà molt proper sense combustibles fòssils ni urani per generar energia. La sra. Merkel va dir el juny de l’any passat en sortir d’una reunió del G-7 que aquest seria l’últim segle amb combustibles fòssils. Alguns encara pretenen munyir la mamella fins al final. Però la tècnica supera els plantejaments antics. Avui les renovables – solar i eòlica principalment – ja competeixen en preu i a més, són netes i sense risc. Pretendre continuar igual fa un mal immens a la indústria actual, impedeix que es desenvolupin noves activitats i sectors industrials i la creació milions de llocs de treball.

Un apunt important per acabar: Les actuals indústries hauran d’assumir nous papers. El Director General d’energia, en la jornada sobre energia i química celebrada recentment a Tarragona, va esmentar una condició per la nova gestió de l’energia que espero que passés desapercebuda. I és que per establir una xarxa tancada en un polígon industrial ha de sorgir un lideratge entre les empreses que la vulguin pooar en marxa. És a dir, cal que hi hagi algú que decideixi incorporar una nova activitat a les que tradicionalment ha vingut desenvolupant i que és aliena a la seva cultura. No és fàcil però és necessari i diria que imprescindible.

Els socialistes hem posat en els nostres programes estatal, autonòmic i provincial aquesta nova manera de gestionar l’energia. Pedro Sànchez també s’hi va comprometre en la reunió que va mantenir amb l’AEQT recentment. Perquè volem abandonar el vell model, perquè sabem que és una bona forma d’incrementar la competitivitat de les nostres empreses i perquè així es poden crear molts llocs de treball. Espero que també des del sector emprenedor s’estiguin preparant les coses de la mateixa manera i en breu tinguem notícies de qui i com comencem.

Quan el cap de prensa del Madrid li va dir al porter alcoverenc de l’equip que no respongués en català sinò en espanyol diumenge passat, va demostrar no saber español. Si en sabés, no ignoraría que és espanyol tot el que és “ perteneciente o relativo a España o a los españoles” segons el mateix diccionari de la Real Academia Española. A no ser que el cap de premsa del Madrid ja situï Catalunya fora d’Espanya, cosa que pot estar passant pel seu magí com en el d’alguns espanyols que volen i dolen. És allò de l’amor-odi o de “la maté porque era mía” que els passa a persones més enllà del Sènia que per una banda no ens volen deixar marxar i per l’altra ens voldrien perdre de vista com diuen ara els joves “ en zero-coma”.

Com ho haurem fet de malament tots plegats, ells i nosaltres perquè encara passin aquestes coses que a uns podrà semblar que no tenen importància però que denoten incultura, mediocritat i intolerància al més pur estalinista o feixista que de tot hi ha hagut al llarg de la història en l’anorreament de les llibertats i de la diversitat.

Per contra, els i les qui creiem en la riquesa cultural de tot signe i condició, ens encanta sentir en zones mixtes i sales de premsa d’estadis i pavellons, com es pregunta i es respon en qualsevol dels idiomes d’aquest Babel que és el nostre Planeta. Més diria, a molta gent ens fot que cada cop més es pregunti i es respongui en aquest anglès liofilitzat i descafeïnat tan comú com estúpid per molt útil que sigui.

Així que, estic per fer-me periodista ni que sigui els caps de setmana per cobrir els partits del Madrid  jugui on jugui  sempre i quan el titular de la porteria sigui l’alcoverenc Casilla i fer-li un parell de preguntes en català en acabar el partit, tant si és a Vladivostoc com a Nairobi.  Estic bastant convençut que al final el deixarien respondre en la llengua de Jaume I.

I si no, mentre continués la broma, m’ho passaria bé. Sóc dels catalans que el masoquisme lingüístic “ me pone “ com diria el sr. Carabajosa, cap de premsa del club merenga. ( Que sí, que sí, sr. Carabajosa, que en catalán lo decimos y escribimos acabado en “a” i no en “e”. Ya ve usted )

En aquesta anada i vinguda dels independentistes – amb el fre de mà sempre posat no fos cas – Catalunya es va menjant els 18 mesos que va dir el govern independentista que es donava de marge per la desconnexió al ritme que marca el Déu Kronos. Aquest dictarà la seva sentència inapel·lable pels vols del temps que el seu net Dionís, déu del vi, les celebracions i els èxtasis es farà present a Tarragona – esperem-ho – amb els Jocs Mediterranis.

Havien de desconnectar però no sembla que es talli cap de les milers de connexions d’infrastructures en forma de ports, aeroports, ferrocarrils, carreteres, línies d’alta i mitja tensió ni de centres de producció d’energia. Hem continuat “important” electricitat de la resta d’Espanya i si se’m permet, també aigua que hem de negociar si no volem que el delta de l’Ebre quedi sec.

Tampoc els lligams econòmics passen per la trencadissa: l’intercanvi comercial no sembla patir, ni el bancari, ni sembla que l’historiador flamant nou conseller d’economia hagi complert la seva paraula que el pressupost del 2015 seria el darrer pressupost autonòmic. Ni ho va ser ni tampoc no ho serà el del 2016 que ha de pactar amb el govern del PP vulgui o no. Ni tampoc sembla que es vulgui desentendre de negociar amb l’Estat una nova manera de finançar les comunitats autònomes on Espanya inclou la nació catalana per cert. Ni els lligams socials, esportius, audiovisuals, cinematogràfics i tants d’altres. Tampoc no sembla que la desobediència civil qe se’ns va anunciar que seria la manera de fer una trencadissa amb tots els ets i uts hagi prosperat perquè a la primera decisió dels tribunals s’han apressat a presentar recurs en lloc d’ignorar-ho i proclamar la sobirania. I veig que els equips jurídics de les administracions – àdhuc els del Parlament – no recomanen precisament la ignorància de la llei ans al contrari, l’observància com era previsible.

Llegeixo que els consellers de la desconnexió negocien amb ministres que d’aquí a un any se’ns havia dit que ja no pintarien res i fins i tot veig una entrevista del President del meu país ( que no es va presentar a les eleccions per ser-ho )  que diu que si hi ha alguna altra proposta “allà” està disposat a estudiar-la però que no ho creu. Fins i tot he sentit en aquesta tragicomèdia de negociació que estan fet els “ d’allà” que els meus amics independentistes acceptarien donar suport a qui acceptés fer un referèndum a Catalunya – se suposa que legal i acordat com el que proposàvem els del PSC fins al juny de l’any passat – .

I arribats aquí, un servidor, que continua creient i defensant el referèndum maleït que s’haurà de fer algun dia, llegeix que el sr. Doménech i el meu estimat Miquel Iceta es van reunir i el primer va proposar al segon el referèndum “ pelat” que dic jo, és a dir, que pregunta per la independència sí o no. I que Miquel Iceta li va respondre amb la doctrina oficial del PSC des del juny de l’any passat com no podia ser d’una altra manera: abans preguntem per la reforma de la Constitució. O, dit d’una manera més original com sempre acaba trobant Iceta: abans preguntem per l’acord que pel desacord.

El sr. Doménech i el sr. Iglesias i tutti quanti que volen preguntar per la independència – ara sembla que fins i tot el sr. Puigdemnot i el sr. Junqueras – , haurien d’acceptar que no són majoria els qui volen la “inde” perquè ni amb el referèndum que ara es veu que no ho era quan van als jutjats ni a les eleccions de veritat van tenir la majoria els partidaris d’aquesta opció. Així que imposar la pregunta d’un referèndum no sembla que ho puguin fer així com així. Però pactar-la o pactar les dues alternatives existents per consultar què volen fer les catalanes i els catalans no sembla que sigui tan difícil. el meu admirad Pérez Tapias també ha dit recentment que consultar a erll li sembla conveneinet fer-ho. dit sigui de pas, que una persona de Granada ens ho digui, li agraïm especialment el 80 % de catalanes i catalans que també ho volem.

Però llavors, per què no pregunten les dues coses alhora i acabem i el Govern es posa a treballar d’una punyetera vegada ? Vol la reforma de la Constitució que li presentem o la separació d’Espanya ?

Allò que no podem és perpetuar la interinitat i la provisionalitat. Les dones i els homes de Catalunya no ens ho mereixem