EL PSC DENUNCIA QUE LA GENERALITAT NO IMPULSA EL PLA DE XOC PER REDUIR LA LLISTA DE MÉS DE 2.000 TARRAGONINS QUE ESTAN EN ESPERA PER ACCEDIR A UNA PLAÇA DE RESIDÈNCIA PÚBLICA PER A LA GENT GRAN

La diputada socialista al Parlament per Tarragona, Rosa Maria Ibarra, ha denunciat aquest dilluns que “la Generalitat segueix sense concretar el pla de xoc que el mateix Govern va aprovar per reduir les llistes d’espera per a places de residència de gent gran. És increïble que el Govern digui que no pensa invertir ni un euro en la construcció de noves residències tenint present la realitat que es viu a peu de carrer.”

Rosa Maria Ibarra ha recordat que segons les mateixes dades del Govern més de 2.000 persones estan en llista d’espera a les comarques tarragonines per accedir a una plaça de residència pública per a la gent gran. Una xifra que no ha fet res més que augmentar durant aquests darrers anys.

“El Govern de la Generalitat i els seus socis parlamentaris han d’entendre que no és raonable que hi hagi famílies que s’hagin d’esperar fins a quatre anys per aconseguir una plaça pública de residència. Ni que hi hagi altres famílies que es vegin obligades a pagar entre 1.500 i 2.500 euros mensuals per sufragar una plaça privada davant la falta de resposta del sector públic. És una realitat indigne que no es mereix la nostra gent gran que ha treballat tota la vida per aixecar el país”, ha emfatitzat la diputada vallenca.

Davant d’aquesta tessitura de la Catalunya real el PSC defensa que cal prioritzar la posada en marxa de les places de residències públiques que encara es troben tancades fomentant les prestacions vinculades a residència com a mecanisme per reduir el nombre de places buides. Així mateix, també cal executar el pla de xoc per reduir les llistes d’espera actuals per poder accedir a una residència tal i com el mateix Parlament va aprovar.

Rosa Maria Ibarra ha afirmat que parlem d’una realitat que no admet demores.  “Estem parlant d’unes persones i d’unes famílies que no poden esperar a l’any vinent. Necessiten una resposta aquí i hora. Quina sortida se’ls dóna amb aquestes llarguíssimes llistes d’espera? Doncs anar a una residència privada –qui s’ho pugui pagar- o bé deixar en exclusiva la responsabilitat de tenir cura dels avis en mans dels familiars. Aquesta és la disjuntiva real amb la que es troben moltes famílies.”

En aquest sentit, la diputada socialista ha recordat que segons les mateixes associacions de Gent Gran de Catalunya el temps d’espera efectiu per accedir a una plaça pública d’una residència es dilata fins a cinc anys.  

“La dignitat dels catalans no es defensa amb discursos abrandats sinó posant en marxa els serveis que necessiten els catalans i catalanes per part del seu Govern i de les seves institucions. No ens podem permetre com a societat que el nombre de persones en llista d’espera vagi creixent any rera any mentre qui té la responsabilitat de posar el fil a l’agulla emplaça les solucions a escenaris llunyans. Cal demostrar els compromisos amb assignacions pressupostàries concretes i realitzables”, ha conclòs la diputada socialista. 

EL LÍDER

Dues instantànies. Primera, “he votat Trump perquè mai ha ostentat un càrrec públic.” El fet d’haver ostentat algun cop a la vida un càrrec públic culpabilitza. Segona, les declaracions del mateix Trump: “les persones que sempre han estat menyspreades i oblidades a partir d’ara seran escoltades.” És a dir, recel i rebuig cap al “sistema” polític i institucional i promesa de donar la veu a aquells que han quedat extramurs de l’èxit econòmic o del benestar social.

Deixem de banda la contradicció que suposa que una de les fortunes més grans del planeta, una persona que segons ella mateixa afirma té els mobles del seu àtic de luxe forrats d’or, vulgui esdevenir el líder dels que es consideren menystinguts. Un paradigma del “sistema” exercint de cabdill carismàtic anti-stablishment. De traca. Deixem de banda, repeteixo, això. “Seré la veu del ciutadà anònim del nostre poble”. Sens dubte és una afirmació que em sona.

L'he llegida a la biografia d’un agitador de cerveseria que a principis dels anys 20 del segle passat xisclava les seves paraules d’odi i promeses de redempció immeditada damunt les taules de locals d’oci mentre els parroquians apuraven una cervesa darrera l’altra. Fins i tot ments tan lúcides com el periodista pacifista Carl Ossietzky afirmaven aleshores que “la paròdia no pot caure tan baix com per agafar aquest energumen com a tema” (Ossietzky va morir en un camp de concentració). Altres, com l’advocat d’esquerres Hans Litten qualificaven l’agitador en qüestió com “un mico escapat d’un circ” (Litten es va suïcidar al camp de concentració de Dachau). Ningú va veure el perill que representava que un demagog populista foll d’odi com Adolf Hitler, parlant en nom del “ciutadà anònim” i expressant el seu odi cap als “partits del sistema” (en especial, odi als socialistes), aclaparés el poder absolut de la principal potència industrial europea.  

Ja sé que passats els fets és molt fàcil jutjar i assenyalar els errors del passat però no puc reprimir una certa sensació de dejà vu. En efecte, igual com als anys 30 hi ha els elements imprescindibles perquè es desencadeni la tempesta: una crisi econòmica brutal que ha ensorrat tot un sistema de valors (sobretot la seguretat que teníem que cada generació viuria millor i amb més oportunitats que la dels seus pares), el descrèdit del sistema polític i dels partits qualificats com a “tradicionals”, l'absència de diàleg i acord entre forces polítiques i territoris, un atur majúscul i un augment de la pobresa i de les desigualtats sense precedents en democràcia. Circumstàncies coincidents, també, en el nostre país. El mateix CIS anuncia que partits i polítics ja no són solució sinó problema, a més d'apuntar totes les situacions anteriors com a centre de les nostres preocupacions.

A partir d’aquí hi ha camí abonat per al sorgiments de tots tipus de Caudillos, Führers, Duces, Conductors, grans timonels, totpoderosos secretaris generals del partit o els líders carismàtics de torn d’extrema dreta i d’extrema esquerra. Novament vindran prometent solucions miraculoses i immediates als nostres problemes, atribuït totes les culpes i maldats divines i humanes als partits del “sistema” que seran presentats com a totalment “corruptes” del primer al últim militant, “amb un passat de cal viva”, “traïdors”, reencarnació de Belcebú i autèntics prínceps de les tenebres. Tot aquest populisme de nou encuny no pot evitar expressar un odi i un menyspreu no dissimulats cap a la socialdemocràcia i els valors que representa de democràcia, pluralisme, respecte de totes les opinions i defensa dels drets i prestacions socials de l’Estat del benestar (que són presentades, com el mateix Trump afirma, com a “antiqualles” que tan sols fomenten “la vagància” per part del “pare Estat” que “lamina l’emprenedoria i el talent”). Ni Milton Friedman havia anat tan lluny... Afegim a això un dosis de temor davant de “l’altre”, el que “ve de fora a robar-nos el nostre benestar i a furtar-nos els nostres llocs de treball.”

El líder (enviat per déu, per la providència o per les forces invisibles que escriuen la història, segons el cas), que ho veu tot, que vetlla pel benestar del “ciutadà anònim” i que mai s’equivoca, decidirà i ens conduirà cap a la terra promesa on plourà manà del cel. A EUA, Trump; però a Espanya i a Europa? No en va faig aquesta pregunta. Aquí concorren totes i cadascuna de les circumstàncies que propicien un altre Trump, espanyol, o europeu.

Quasi podem percebre el xiuxiueig: “quan escolto la paraula cultura (o socialisme) desenfundo el meu revòlver.”

SÍ ALS JOCS MEDITERRANIS!

A Tarragona i al conjunt de les comarques tarragonines mai ningú ens ho ha posat fàcil. Ningú ens ha regalat res però sempre hem estat capaços de superar les adversitats. Ha passat i tornarà a passar ara amb la gran oportunitat que suposen els Jocs Mediterranis que seran un èxit malgrat els pronòstics dels profetes del catastrofisme que es limiten a posar pals a les rodes sense plantejar absolutament res en positiu.

Fa poc vaig tenir l’oportunitat de seguir la conferència d’un periodista esportiu que recordava els entrebancs que van haver de superar els Jocs Olímpics de Barcelona 92. També aleshores grups minoritaris demanaven el “boicot als Jocs” adduint que serien els Jocs de la gana, de l’especulació, de la corrupció, i de totes les plagues bíbliques. Després dels Jocs la nèmesis, venien a dir. El mateix alcalde Maragall recorda a les seves memòries els insults i desqualificacions que va rebre. Malgrat tot, el projecte, amb el suport i implicació de la majoria de la ciutadania, va tirar endavant i va esdevenir un èxit col·lectiu. El periodista en qüestió va acabar la seva intervenció amb aquesta pregunta retòrica: “Algú s’imagina la projecció actual de Barcelona sense l’impuls que van suposar els Jocs Olímpics?” No! Va ser la resposta quasi instantània dels presents a la sala.   

Defensava un insigne tarragoní, Antoni Rovira i Virgili, que a la vida cal convertir les dificultats en noves oportunitats. La vida, deia, és un continu aprenentatge que s’enriqueix amb els obstacles i, fins i tot, amb els errors, els propis i els aliens. Amunt i endavant, amunt i endavant. Els Jocs Mediterranis de Tarragona no són un projecte d’una persona, ni d’una ciutat, ni tan sols només del conjunt de les comarques tarragonines. Són un projecte i una oportunitat de país. Així ho va entendre el Parlament de Catalunya quan va aprovar una resolució unànime de suport als Jocs. I remarco: unànime, amb el suport de CiU, ERC, PSC, ICV, PP, Ciutadans i la CUP.   

Aquest és el camí que hem de seguir. A la Diputació de Tarragona ho hem entès des del primer moment apostant per desenvolupar un seguit d’accions de millora a les instal·lacions esportives de les subseus olímpiques. Unes instal·lacions que romandran operatives després dels Jocs per a ús de la ciutadania d’aquestes 16 subseus olímpiques. El llegat, doncs, serà extraordinàriament positiu ja que guanyarem en projecció exterior, arribada de nous visitants amb el que això comporta pels nostres sectors comercial, turístic i de restauració, creació de nous llocs de treball i generació d’activitat econòmica. Vull, en aquest sentit, fer explícit el meu reconeixement al treball lleial i positiu que estan duent a terme tant l’alcalde de Tarragona com el president de la Diputació.

Finalment, un element que considero molt important i del que no se’n fa suficient ressò. Els Jocs seran una oportunitat per a què Tarragona lideri la necessària revitalització ètica i moral d’un Mediterrani que ha de ser un espai de pau, progrés i llibertat. Un Mediterrani que sigui una àgora d’intercanvi cultural i no una frontera que separa un nord benestant d’un sud en conflicte i on les persones perden la vida intentant arribar al somni europeu. Uns Jocs de valors, uns Jocs al servei de les persones, uns Jocs que suposin treball i noves oportunitats. Uns Jocs que tenim a tocar i que seran un èxit gràcies a la implicació de la Tarragona orgullosa de la seva identitat que mai ha fallat en el decurs de la seva mil·lenària història.  

EL PSC DEMANA AL CONGRÉS ALLIBERAR EL PEATGE DEL TRAM DE L’AP7 COMPRÈS ENTRE L’HOSPITALET DE L’INFANT I CABANES

El grup socialista al Congrés dels Diputats ha presentat una proposició no de llei en la què s’insta al Govern a alliberar el peatge de l’autopista AP7 en el tram comprès entre l’Hospitalet de l’Infant, a la demarcació de Tarragona, i Cabanes, ja a la província de Castelló, mentre no es construeixin els trams de la futura autovia A7 des de l’Hospitalet de l’Infant fins al municipi castellonenc de la Jana.

Segons ha destacat el diputat socialista per Tarragona Joan Ruiz, membre també de la Comissió de Foment del Congrés, “el Govern del PP ha deixat de construir nous trams d’aquesta autovia que recorre les comarques tarragonines fet que obliga a un gran nombre de camions a continuar emprant l’antiga N-340 ocasionant cues, retencions i, el que és pitjor, accidents de trànsit amb molta freqüència.”

“Cal tenir en compte que el mateix ministeri ha anat anunciant l’imminent alliberament de la N-340 del trànsit de camions via un sistema de bonificacions com el que s’ha adoptat a Girona. Un anunci però que mai s’ha convertit en realitat. Al contrari, s’han construït 11 rotondes que l’únic que han provocat és un augment del nombre de retencions. Així mateix s’ha dibuixat una doble línia continua en ambdós sentits de la marxa entre el Perelló i l’Hospitalet de l’Infant sense que cap d’aquestes mesures hagi suposat una millora ni del trànsit ni de la seguretat a la via.”

Per tot plegat el grup socialista ha presentat aquesta proposició no de llei al Congrés que tan sols recull una reivindicació que és un clam unànime al territori. Cal recordar que l’anterior Govern socialista va procedir a desenvolupar l’autovia A7 desdoblant trams, en alguns casos, i construint-ne de nous solucionant així els col·lapses de trànsit que es registraven i millorant la seguretat de manera notable. Aquests esforços van ser laminats amb les retallades que va impulsar el PP un cop va arribar al Govern el 2011.  

CINC SOCIALISTES DE LES COMARQUES DEL CAMP DE TARRAGONA FORMEN PART DE LA NOVA EXECUTIVA DEL PSC

Cinc socialistes de les comarques del Camp de Tarragona formen part de la nova comissió executiva nacional elegida al Congrés del PSC celebrat aquest cap de setmana a Barcelona.

En concret, formen part de la nova comissió executiva Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona i primer secretari de la federació del PSC del Camp de Tarragona, Josep Masdeu, alcalde de la Selva i vicepresident de la Diputació de Tarragona, que serà secretari nacional. Begoña Floria, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Tarragona i portaveu del grup socialista serà adjunta de comunicació, Rosa Maria Ibarra, portaveu del PSC a l’Ajuntament de Valls i diputada al Parlament, és la responsable de l’àrea de justícia i funció pública i Kenneth Martínez, tinent d’alcalde de l’Ajuntament del Vendrell, serà també secretari nacional.

Cal destacar que en la comissió executiva nacional elegida es reforça la veu del socialisme de les comarques tarragonines ja que és el Congrés en què més membres d’agrupacions socialistes del Camp de Tarragona han estat elegits per formar part del màxim òrgan de decisió del PSC.

El Congrés ha fixat els objectius del socialisme català per aquests propers quatre anys que són fer créixer l’economia, repartir la riquesa, generar nous llocs de treball amb un nou model productiu i una agenda per la igualtat que defensi els serveis públics i aturi la privatització de drets, regenerar la vida política institucional i democràtica i assolir un nou acord entre Catalunya i la resta d’Espanya que inclogui un pacte fiscal federal i la reforma constitucional.

Així mateix el Congrés ha aprovat impulsar una lluita política ferma per combatre el canvi climàtic, obrir el debat de la legalització del cànnabis i treballar per bastir una República federal apostant decididament per una societat laica.

RUFIÁN

L’ànima als peus! Aquesta és la sensació sincera que vaig tenir després d’escoltar el discurs –per anomenar-ho d’alguna manera- del portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, de dissabte passat a les Corts. Serà realment difícil superar una successió-reguitzell d’insults, insidies, menyspreus i vulgars prejudicis en seu parlamentària. I no és que no hi hagi exemples recents en aquest sentit, no, és que serà metafísicament impossible superar tanta prepotència i desdeny dirigits a partits que, amb els seus encerts i amb els seus errors, tenen una trajectòria democràtica immaculada.

Afirma el senyor Rufián que el Partit Socialista “lleva 40 años dando una de CAL y otra de arena” (les majúscules són seves). Les seves paraules són un insult intolerable als socialistes que van lluitar primer contra el feixisme de Franco, durant 40 anys, i després contra el feixisme d’ETA, uns altres 40 anys. Una lluita democràtica contra la barbàrie totalitària on els socialistes es jugaven la vida, literalment, una realitat que fins i tot el senyor Rufián hauria de conèixer.

I ara vull ser claríssim perquè el senyor Rufián es limita a seguir l’argumentari de les reprovables afirmacions també formulades al Congrés pel portaveu de Podemos, Pablo Manuel Iglesias, que va acusar presidents democràtics de “tener un pasado manchado de cal viva” (ras i curt: que eren uns assassins o còmplices o coneixedors d’assassinats.) Senyors Pablo Manuel Iglesias, Gabriel Rufián, portaveus de Bildu i els que vinguin al darrere: els crims als que fan referència van ser investigats per la justícia que va condemnar als culpables a presó amb una sentència que va ser avalada pel Tribunal Europeu dels Drets Humans (serà també aquest prestigiós tribunal internacional còmplice de “tenir un passat de CAL viva”?). Si han descobert alguna evidència o volen acusar algú de ser autor o còmplice d’assassinats tenen l’obligació de denunciar-ho a la justícia. En cas contrari, per estricte higiene democràtica, demanin perdó per les seves falses acusacions. Fins i tot la infàmia i la calumnia haurien de tenir un límit senyors meus...

Es dirigeix el senyor Rufián als diputats socialistes com a “señores del PSOE Iscariote.” I jo pregunto als dirigents d’ERC: a la nova república virtuosa qualificarem de Judes Iscariot a tots a tots aquells que discrepin de la nostra opinió? Quin serà el proper pas? L’escarni públic? És aquesta la societat que volem? Què pensarien vostès si nosaltres ens dirigíssim als seus diputats com a “ERC, sociedad anónima” quan, per exemple, van votar en contra de constituir una comissió d’investigació al Parlament per investigar l’escàndol Pujol? Per favor!

  

No senyor Rufián! Els insults mai poden ofegar les paraules, ni el menyspreu substituir als arguments. Els socialistes reiterem avui el nostre compromís de lluitar políticament per bastir una societat oberta, plural i respectuosa amb totes les veus democràtiques, tret de la dels feixistes intolerants. Amb molta humilitat suggerim al senyor Rufián que quan qualifica als socialistes de traïdors i d’estar venuts a l’IBEX-35 repassi que diuen les entitats del tercer sector del pressupostos de la Generalitat aprovats amb el vot entusiasta d’ERC. Per exemple, que consulti que diu la federació de familiars de discapacitats intel·lectuals de Catalunya sobre el rebuig dels grups de Junts pel Sí i la CUP a la resolució presentada pel PSC i per Catalunya Sí que es pot que demanava derogar el copagament de determinats serveis adreçats a les persones amb discapacitat.

I acabo amb les paraules d’un insigne diputat d’ERC formulades també en seu parlamentària, unes paraules per les que fins i tot el senyor Rufián hauria de mostrar un cert respecte. Deia, doncs, aquest diputat el 1932: “los diputados de ERC apoyaremos siempre a la mayoría republicano-socialista en su determinación por modernizar España y consolidar un gobierno de progreso.” O potser també Lluís Companys té “un pasado de CAL viva” i estava venut a l’IBEX 35, senyor Rufián?

El que deia a l’inici...l’ànima als peus! Vertaderament!

PER QUÈ EL PSC HA DE VOTAR NO A RAJOY?

Les últimes setmanes m’he trobat  molts coneguts, alguns militants o simpatitzants del PSC, d’altres que em diuen obertament que no són socialistes i que no ens voten, però que em demanen, igual que els primers que ens mantinguem ferms, que votem no a la investidura de Rajoy.

I els entenc, perquè a la seva manera tothom t’explica que més govern del PP seria un desastre, per Espanya, però sobretot per Catalunya. Evidentment comparteixo la seva visió.

No puc deixar de pensar, però, que tota la responsabilitat que se’ns transmet ara als socialistes, algú l’hauria d’haver fet notar a Podemos, quan després de les eleccions del 20D, va tenir a les seves mans la possibilitat de fer un canvi de govern a Espanya, i no ho va fer.

Cadascú ha d’assumir les seves responsabilitats, però que no ens falli la memòria.

Tot plegat, ha derivat en una situació complicada pels i per les socialistes. Una situació que ha tingut el seu punt crític en la voluntat de la majoria del Comitè Federal del PSOE  d’investir, no per activa, si no per passiva, a Mariano Rajoy com a President del Govern.

Aquesta situació s’ha emportat pel davant un Secretari General escollit per la militància, i qui sap si alguna cosa més.

El PSC davant d’aquesta decisió ha dit NO.

Ho vam expressar clarament en el Consell Nacional extraordinari del dimarts passat. I vam dir NO, perquè, com a socialistes no podem compartir les polítiques econòmiques i socials que els governs del PP han desenvolupat els últims anys.  Vam dir NO perquè el PP és un partit afectat per la corrupció, i no li veiem voluntat per superar-la. I vam dir NO perquè Rajoy representa la incapacitat i la negació al diàleg i la negociació tan necessàries per arribar a donar sortida a la crisi territorial plantejada entre Catalunya i Espanya.

Per totes aquestes raons els i les socialistes catalans vam votar NO a la investidura de Rajoy.

Però aquesta negativa no vol significar la ruptura del projecte federal socialista. Els socialistes catalans no ho volem, perquè com deia la proposta de resolució que vam aprovar , el futur depèn, en gran mesura de la nostra capacitat d’acceptar les diferències i de gestionar les discrepàncies, des de la convicció que hem de seguir caminant junts, socialistes catalans i el conjunt dels socialistes espanyols, per construir un projecte social i federal.

Si prenem aquesta decisió, la de dir NO a Mariano Rajoy, la de dir NO a una manera de fer regressiva, corrupta i d’enfrontament, és, tal com deia Miquel Iceta, per seguir essent un instrument útil per als ciutadans i ciutadanes que se sentin progressistes i catalanistes.

Fer una altra cosa seria un gravíssim error, que ens inhabilitaria per tendir ponts, buscar diàlegs  i plantejar solucions en el moment en què més falta fan.

UN SALT CAP AL DESCONEGUT

“Aleshores, és un salt cap al desconegut?”, va preguntar un periodista. La persona a qui es dirigia la pregunta es va girar ràpidament i va respondre mirant per damunt de les seves ulleres: “sí, és un salt cap al desconegut.”

És el 9 de maig de 1950 i Robert Schuman, ministre d’afers exteriors francès, acaba de fer una declaració històrica, tan històrica que avui dia el 9 de maig es commemora el dia d’Europa malgrat que tan sols un reduït nombre de ciutadans europeus conegui el motiu d’aquesta celebració.

I que va proposar Shuman aquell dia? Bàsicament una idea revolucionària: unir la part essencial de les economies de França i Alemanya sota una autoritat supranacional europea i convidar a la resta d’Estats europeus a sumar-s’hi. Per a què? Per evitar una nova guerra fratricida i eradicar-la d’Europa. D’aquí va néixer la comunitat europea del carbó i de l’acer, primer embrió de la Unió Europea actual.

Evitar una nova guerra, vet aquí la idea germinal que va impulsar el somni de la construcció europea. Va ser un projecte fàcil? En absolut. Les cròniques de l’època assenyalen que Shuman va acabar les seves paraules afirmant: “ignorem quina serà la sort de la nostra proposta. Li correspon ara a Europa donar una resposta”, enmig d’un murmuri general d’estupefacció dels presents a la roda de premsa per l’envergadura i la gosadia del projecte. “Està Rússia a Europa?”, va preguntar amb sorna un periodista. “Naturalment”, va respondre Shuman amb rapidesa. Som el 1950, en plena guerra freda, i Shuman ja somia amb una Europa solidària i federal que incorpora Rússia i el món eslau...      

66 anys després de les històriques paraules de Shuman novament ens trobem davant d’un salt cap al desconegut. Aquest cop, però, no es tracta d’un projecte suggerent sinó de la constatació que Europa ha traït els seus principis fundacionals ofegats a les platges on els refugiats de les guerres i de la pobresa del sud del Mediterrani intentaven arribar atrets per una esperança de vida amb pau i progrés que als seus països d’origen era impossible assolir. Un cop s’ha pagat a Turquia per tal que es quedés amb els refugiats de la guerra de Síria i impedir la seva arribada a territori europeu quin serà el proper pas? Barrar les fronteres amb murs impenetrables?

Shuman, un home políticament conservador però amb principis socials i cristians que hagués abjurat del neoliberalisme actualment imperant, va fixar magistralment els valors medul·lars que justifiquen la idea mateixa d’Europa: bressol de la democràcia, Europa ha de seguir sent la seva principal guardiana i exercir de guia de la humanitat prefigurant la solidaritat universal del futur.

Tarragona, una ciutat que ha demostrat durant la seva llarga història el seu compromís absolut amb la llibertat i la lluita contra qualsevol tipus de totalitarisme, s’identifica plenament amb l’essència ètica de la construcció europea, reivindica la seva vigència i exigeix la seva recuperació urgent. Europa no pot ser tan sols un mercat o un bloc econòmic de transaccions financeres. Europea és, sobretot, un somni de vocació universal de respecte escrupolós als principis democràtics el que incorpora indefectiblement el dret d’asil. No entendre això és naufragar en l’egoisme nacionalista que obrirà les portes a tota mena de moviments populistes d’extrema dreta i d’extrema esquerra que no senten més que menyspreu per la solidaritat supranacional que desitjaven Shuman i els pares fundadors de la Unió Europea.

Si donem l’esquena a la desesperació dels refugiats de la guerra de Síria, si el nacionalisme de base etnicista torna a reaparèixer amb força i si som incapaços de bastir un espai de progrés on el benestar social estigui garantit i que eradiqui la pobresa què podem esperar? Quin futur li espera a Europa? Quasi és pot escoltar el ressò de les paraules...És un salt cap al desconegut? Sí, és un salt cap al desconegut.       

EL SOCIALISME ÉS FUTUR

M’ha sorprès la carta signada per un senyor en la què se sostenia que el socialisme ja no té cabuda a la nostra societat. Amb tots els respectes senyor, difícilment el socialisme pot considerar-se com a “mort” quan la pobresa i les desigualtats socials s’han incrementat els darrers anys a totes les societats, també a Catalunya i Espanya.

Ans el contrari, amb un atur superlatiu i una taxa de persones en situació de pobresa que s’acosta perillosament al 25% dels ciutadans el socialisme, que en essència vol dir més i millor serveis, prestacions socials i oportunitats per a tothom, foment de la democràcia i posar fre els abusos del capital i la concentració de poder en mans d’unes poques grans corporacions econòmiques transnacionals, té més vigència que mai.

Afirma el senyor que l’acció del socialisme a Europa “ha estat perjudicial”. Segur? Considera el senyor que els serveis socials que garanteix l’Estat del benestar han estat perjudicials? És perjudicial el sistema públic de pensions? I l’educació i la sanitat públiques són la nèmesi? Miri, són tan “perjudicials” que fins i tot la dreta neoliberal quan es dedica a retallar drets socials afirma que ho fa amb la voluntat de “salvar-los”.

Diu el senyor que el socialisme ha quedat superat per un liberalisme corregit i caritatiu. Té, fins i tot la gentilesa d’il·lustrar-nos sobre alguns exemples d’aquest capitalisme liberal presumptament “humanitari”. Sabia el senyor que alguns dels països que cita com a exemple han estat denunciats per prestigioses organitzacions que defensen els drets dels infants com Save the Children per permetre l’explotació laboral dels nens i nenes? Sap que es tracta de països amb salaris misèrrims, sense horaris de treball ni regulació ninguna, sense drets laborals i on el capital fa i desfà al més pur estil Manchester del segle XIX?

No, senyor (a qui agraeixo, no obstant, una sinceritat ideològica que la dreta normalment no té). El socialisme té vigència i significat perquè novament la nostra societat es veu amenaçada per l’atur, la precarització i la pèrdua de drets socials i laborals. Davant d’això novament, com va dir un gran socialista, s’obriran les grans avingudes per on avançarà l’home lliure per construir una societat millor. I aquesta societat serà igualitària, solidària, democràtica, respectuosa i amb ocupació tal i com el socialisme sempre ha defensat.  

JUNTS PEL SÍ, PP I CIUTADANS

Sotmesos com estem a què el que en termes periodístics es coneix ja com el “monotema” aclapari i monopolitzi l’actualitat informativa, el debat públic i els interessantíssims anàlisis dels comentaristes professionals dels diversos canals de televisió digitals, va haver-hi diverses resolucions del recent debat de política general al Parlament de Catalunya que no van merèixer quasi ni ser citades malgrat la seva transcendència a nivell social. Que no existeixen en la realitat mediàtica publicada, vaja.

Em refereixo a les propostes dels grups de l’esquerra demanant al Govern incrementar l’impost de successions i els trams de l’IRPF a les rendes altes per obtenir recursos que permetessin fer front a la situació d’urgència social que es viu a peu de carrer. Unes propostes que van ser rebutjades amb els vot en contra de Junts pel Sí (l’antiga Convergència i ERC), PP i Ciutadans.

En la seva exposició un diputat de CSPQ va argumentar que el Govern tenia la gran oportunitat amb aquest vot de demostrar quina era “més enllà de la retòrica” l’orientació social de la seva obra de Govern. “Ha arribat l’hora de mullar-se.” A resultes del resultat està clar en quin sentit s’han mullat...

Així mateix, la diputada socialista Alícia Romero va demanar “coherència” als membres del Govern de CDC i ERC recordant les paraules que un Conseller de la Generalitat va dirigir a l’aleshores Govern de CiU quan era diputat socialista: “en nom de quin principi, de quina política, de quin model de país vostès diuen que una persona que hereta un milió d’euros no n’ha de pagar 10.000.” El Conseller, encongit i arremolinat al seu seient, va fer veure com que no escoltava la interpel·lació simulant que consultava no sé què al mòbil. S’ha d’entendre. D’ençà la seva meteòrica transició de diputat socialista a actual Conseller d’un Govern conservador, passant per l’etapa de tertulià radiofònic partidari del “procés”, han passat menys de sis anys.

Tampoc aquesta coincidència ideològica dels grups conservadors és nova. Junts pel Sí, PP i Ciutadans ja van coincidir al juliol rebutjant la proposta de la CUP que demanava que l’Institut Català de Finances, és a dir el banc públic català, es regís sota els principis de la banca ètica. Com a un dels símbols més significatiu de les anomenades “estructures d’Estat” que ens han de portar a la terra promesa els diputats de Convergència i d’ERC tenien l’oportunitat immillorable de demostrar la realitat transformadora d’aquest nou Estat que se’ns presenta com l’únic instrument que el destí posa a les nostres mans per aconseguir “que tot canviï”. No ha van fer. Van preferir rebutjar la proposta dels seus socis de Govern de la CUP i sumar els seus vots als dels tan injuriats PP i Ciutadans que són definits en els cercles independentistes com a “enemics de Catalunya”. Així, tal qual.

I els diputats de la CUP que presumeixen de “coherència” no s’han adonat encara que l’acció social del Govern al que donen suport no tan sols no és revolucionària sinó que ni tan sols s’acosta a uns mínims paràmetres assumibles per qualsevol executiu socialdemòcrata encara que sigui en la seva versió més “light”? Per cert, on estan els 250 milions de l’urgentíssim pla d’emergència social que la CUP va esgrimir com a gran argument per votar a favor de la investidura del senyor Puigdemont? Ofegat i oblidat, com tantes coses en aquest país, darrere de la paraula màgica “referèndum” que s’escolta a tot hora i per tot.

Enmig de la cridòria i de les proclames exaltades que apel·len a una falsa èpica els socialistes tornem a alçar la veu, amb humilitat però amb la convicció que ens dóna representar i ser la veu de la Catalunya social, per exigir accions concretes que aquí i ara ajudin als 1.737.000 catalans que es troben en risc de pobresa o d’exclusió (un 23.5% del total de la població) i als 380.000 ciutadans de Catalunya que fa més d’un any que busquen feina i que no en troben, per posar només dos exemples que fan esfereir.

Unes solucions que passen per garantir els serveis socials bàsics a tota la població de Catalunya, al marge del seu sentiment de pertinença nacional o del seu nivell d’ingressos, i que també passen per fer arribar els recursos i les ajudes públiques a aquells que més ho necessiten. Unes solucions, en definitiva, que, això sí, mai passaran per eximir d’impostos a aquells que hereten un milió d’euros o més.        

EL SOCIALISME DEMOCRÀTIC ARA I AVUI

“Què? Deveu estar passant el pitjor moment de la vostra història?” Això em comentava un conegut fent referència a la situació que es viu aquests dies a la direcció del PSOE.

No sé perquè, potser per la contundència de l’afirmació, vaig recordar un llibre que em va portar un amic d’Alemanya aquest passat estiu que explicava la vida d’Otto Buchwitz, un diputat del SPD, el partit socialdemòcrata alemany, que els anys 30 del segle passat va ser dels primers a denunciar i enfrontar-se a la barbàrie nazi. Quan ho va fer, i mentre els –diguem-ne- diputats de la dreta civilitzada es dedicaven a contemporitzar amb els hitlerians, Buchwitz es trobava cada dia en sortir de casa grups de desenes de membres de la milícia nazi, les SA, que el seguien insultant-lo i cantant una cançó especialment dedicada a ell que començava amb aquestes paraules “quan es disparin les nostres pistoles totes les bales seran per a Buchwitz”. Malgrat que els seus amics el van aconsellar reiteradament que fugís del país davant les reiterades amenaces de mort Buchwitz no ho va fer perquè sostenia que “milers de treballadors no poden marxar i jo no els puc abandonar. Nosaltres som la garantia de la defensa dels seus interessos”. No cal ni dir que quan els nazis es van fer amb el poder Buchwitz va ser un dels primers en ser detingut, torturat i tancat en un camp de concentració.

Em va colpir la biografia d’aquest company, ho reconec, com la de tants i tants companys i companyes que en el decurs de la història han demostrat una valentia i un coratge difícilment igualables en condicions extremes. Quan vaig acabar de llegir el llibre vaig experimentar dues sensacions: primera, la de sostenir la bandera d’una ideologia política, el socialisme democràtic, amb una llarga tradició heroica de lluita per la llibertat i la dignitat humanes. Ni la dreta amb un passat de justificació de dictadures reaccionàries ni l’extrema esquerra actual d’inspiració postcomunista tenen aquest bagatge històric. Segona, que cal reafirmar els nostres valors socialistes i el compromís ètic que traspuen amb la mateixa determinació que ho va fer Otto Buchwitz.  

Entenc que són paraules que mereixeran el menyspreu dels profetes del descrèdit polític. En efecte, actualment alguns diuen que les ideologies estan “mortes” o que la socialdemocràcia ha perdut la seva raó de ser. Honestament crec que és just el contrari. Precisament ara els valors del socialisme democràtic són més necessaris que mai davant l’hegemonia del lliure mercat i dels poders financers internacionals, buits –com sabem- de qualsevol mesura humana. No podem abandonar el combat, al contrari, cal rearmar-nos ideològicament per defensar des de les institucions democràtiques i a peu de carrer els interessos de les classes populars i treballadores.

Hi ha qui afirma que els partits socialistes s’han burocratitzat i han perdut identitat, s’han desdibuixat vaja, en relació al model liberal defensat per la dreta. Hi ha veritat en aquesta afirmació i negar-ho seria fer com l’estruç i amagar el cap sota l’ala. No hem perdut les nostres conviccions però la realitat històrica d’una globalització econòmica on el capital fa i desfà sense control ens ha fet perdre, com a societat, els instruments polítics que teníem per sostenir i expandir l’Estat del benestar amb uns drets i prestacions socials fortes i a l’abast de tothom. Aquest és el principal repte al que hem de fer front amb urgència.   

Com fer-ho? Defensant els nostres valors i les nostres conviccions i no sacrificant-los en l’altar del “pragmatisme” o de la “lleialtat institucional”. Ser socialista vol dir defensar que les necessitats de les persones han de estar garantides i satisfetes per l’Estat al marge del seu nivell d’ingressos o possibilitats econòmiques. Això vol dir sine qua non l’atenció sanitària pública i de qualitat, l’educació i la protecció social del col·lectius més vulnerables com els aturats, els nens, les persones grans o les persones amb discapacitat. Crec a més que satisfent aquestes necessitats es desenvolupa una major consciència comunitària entre les persones i, al mateix temps, es creen nous llocs de treball. Ser socialista vol dir eliminar la discriminació que encara pateixen les dones a la nostra societat, vol dir democratitzar tots els àmbits de vida i lluitar per assolir la plena ocupació com a objectiu irrenunciable. Volem treball per a tothom. Ser socialista també vol dir evitar que les grans empreses i corporacions transnacionals augmentin la concentració de poder en mans d’uns pocs i debilitin el poder popular democràtic en decisions econòmiques essencials que ens afecten a tots.     

Alguns diran que es tracta d’un programa “radical”. No! És un programa socialdemòcrata en la línia de la nostra millor tradició històrica, la defensada i encarnada per persones que són ja un patrimoni moral del conjunt de la humanitat com Salvador Allende, Willy Brandt o Olof Palme. Davant dels enterradors de projectes col·lectius jo afirmo que les idees de la socialdemocràcia tenen avui dia més força i més vigència que mai a Catalunya, Espanya i Europa.

Acabo amb una darrera reflexió. Malgrat el seu heroisme en la lluita contra el feixisme, després de la guerra Buchwitz va ser un dels defensors de l’aliança de l’SPD amb el Partit Comunista a l’Alemanya Oriental, que va derivar en una dictadura stalinista de 40 anys. Ho va fer ferit pel que considerava una “traïció d’alguns dirigents del partit” que van abandonar “el nostre programa de transformació i de canvi” quan van arribar al poder durant la República de Weimar. No podem ara repetir aquest error històric i deixar que les nostres contradiccions i equivocacions tàctiques portin a una part de les persones amb conviccions progressistes a sentir-se seduïdes per formacions radicals i intolerants que, com a mínim, manifesten simpaties per règims autoritaris i de partit únic (algunes d’aquestes formacions han arribat ja a la fase de defensar que cremar banderes i llibres és “una expressió democràtica”). No, l’alternativa a l’hegemonia actual del capitalisme liberal no vindrà per la via de l’extremisme dogmàtic populista sinó per la recuperació d’una identitat socialista orgullosa de la seva tradició i ferma en les seves conviccions, encara que sigui des d’enfocs diferents, i que aposti per un reformisme transformador en llibertat, democràcia i pluralisme. Ara bé, això tan sols serà possible si tots els que tenim la responsabilitat de militar en el Partit Socialista recordem que va haver-hi persones com Otto Buchwitz que van preferir la tortura i la persecució a fugir i trair la confiança dels treballadors.

AVINGUDA FELIX DZERZHINSKI

Hi ha dies que un sent vergonya aliena quan llegeix segons quines coses. Avui és un d’aquests dies ja que escric aquestes línies encara estorat després de llegir que la portaveu del PP a l’Ajuntament de Madrid, la senyora Esperanza Aguirre, crítica amb vehemència la decisió del consistori de canviar la denominació del carrer Millàn Astray per carrer de la intel·ligència.

Segur que a molts dels joves de la meva edat i els que venen darrera aquest nom de Millàn Astray no els sona absolutament de res per tant permeteu-me que us posi en antecedents. Bàsicament, Millàn Astray, un militar amic personal del dictador Franco, ha passat a la història per l’enfrontament dialèctic que va mantenir amb Miguel de Unamuno al paranimf de la Universitat de Salamanca el 12 d’octubre de 1936, és a dir, iniciada ja la Guerra Civil.

Aquell dia, fart d’escoltar crides histèriques que instaven a “l’extermini” de “rojos, bascos y catalanes” que eren definits com “la anti-españa” per part dels oradors precedents Unamuno es va aixecar per denunciar la barbàrie exterminadora dels franquistes ja que, segons va emfatitzar, “de vegades quedar-se callat equival a mentir”. En aquell moment el tan admirat, pels regidors del PP de Madrid, Millàn Astray va interrompre a l’escriptor bramant “¡viva la muerte! ¡muera la inteligencia!”. Malgrat els crits pertorbats dels falangistes presents a la sala Unamuno va acabar la seva intervenció proclamant “vencer no es convencer y no puede convencer el odio que no deja lugar a la compasión. Venceréis però no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta pero no convenceréis porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha.”

En aquell moment els guardaespatlles que acompanyaven Millàn Astray van habilitar el percutor de les seves metralletes disposats a assassinar l’escriptor allà mateix. No el van matar de miracle perquè la dona del dictador el va agafar del braç per treure’l viu de la Universitat. Disparar al tun-tun i ferir tan insigne senyora hagués estat massa fins i tot per algú com Millàn Astray...

Després de recordar aquests fets la polèmica no hauria de ser si l’Ajuntament de Madrid decideix treure a aquest senyor del nomenclàtor dels carrers  municipals sinó com és possible que Millàn Astray (i tot el que representa d’encarnació del pitjor patriotisme testicular i irracional), després de dècades de democràcia, encara tingués aquesta distinció immerescuda de donar nom a un carrer. Però, és clar, això seria raonable en un país on la dreta hagués fet la seva particular transició i hagués deixat de contemporanitzar o intentar contextualitzar règim autoritaris que haurien de merèixer el rebuig unànime de tots els demòcrates. No és normal en un país on el PP encara ara s’absté o vota en contra quan els Ajuntaments retiren les distincions municipals atorgades al dèspota Franco durant la seva dictadura.

Algú s’imagina l’escàndol internacional que suposaria el fet que la democràcia cristiana alemanya crítiques la retirada del nom, posem per exemple, del carrer Himmler o del carrer Goebbels de Berlin? Doncs la connivència amb el franquisme del PP és tan evident que al nostre país molts ni tan sols s’indignen quan el PP critica actuacions que són pura higiene democràtica. Afirma la senyora Aguirre que cal mantenir l’homenatge a Millàn Astray perquè “va participar en assumptes socials molt importants.” Seria interessant conèixer quina és aquesta presumpte tasca social per part d’algú que afirmava perles com aquesta: “hay que estimular el espíritu de la muerte. Morir en combate es el mayor honor. La muerte llega sin dolor y el morir no es tan horrible como parece”... en tot cas, sabia la senyora Aguirre que el fundador de la Cheka, la policia política del règim soviètic responsable de milions de morts, va fundar també diversos orfenats? Proposarà doncs, seguint aquesta singular i curiosíssima teoria del benestar social, el PP de Madrid dedicar una avinguda de la capital a Fèlix Dzerzhinski? No ho farà perquè Dzerzhinski era un fanàtic seguidor d’una ideologia que el PP menysprea però que ningú dubti de quin seria el posicionament de la senyora Aguirre si aquest mateix Dzerzhinski hagués estat cap de la brigada política-social del franquisme: seria un heroi social fundador de molts orfenats digne de donar nom a una avinguda de Madrid.