Pressupostos Generals de l’Estat: La despesa social!

Al donar un primer cop d’ull als pressupostos Generals de l’Estat (PGE) 2017 es desmunta el que Ciudadanos ha venut de que, gràcies al pacte amb el PP, s’augmenten 442 milions de despesa social, de fet l’increment és tan sols de 130 milions. Poca eufòria, un 0,8% més en despesa per als serveis Socials! En 2016, la despesa pública totals en serveis socials a Espanya ( incloent l’atenció a la dependència) va pujar a 16.700 milions d’euros. La distribució d’aquets esforç fou: CC.AA= 60,8 % (10.171 M€); Ajuntaments=25,5% (4.259,11M€); AGEstat=13,7% (2.296,22 M€).

Aquestes dades posen en evidència que l’aportació de l’Estat als serveis socials es significativament molt baixa. L’increment 2017 publicitat es distribueix en dos blocs: 342 milions per a un Pla contra la pobresa infantil, i 100 milions més per a la Dependència. Doncs bé la realitat d’aquetes xifres és una altra. Solament 30 dels 342 milions de la primera partida son un increment real respecte a l’any anterior.

102 milions provenen del programa FEAD, per ajuda alimentària no solament per als nens sinó per a tots els desafavorits. Estem parlant d’excedents alimentaris repartits per diferents organitzacions com Càritas, Creu roja o banc d’aliments, en la mateixa quantia que l’any passat. Vol dir que ara solament s’aplicaran a famílies amb menors? I la resta...?

140 milions es corresponen al Programa de reassentament dels refugiats, per a l’atenció a famílies amb menors. Partida existent l’any anterior i que no s’ha volgut o sabut gestionar. 100 milions es corresponen a un increment de 30 en la partida de “prestacions bàsiques de serveis socials” que el 2016 fou dotada en 70 milions. Aleshores tenim que solament 30 de 342 milions son l’augment.

Per últim incrementar 100 milions la partida de dependència no assegura res, ni tant sols que es transfereixin a les CC.AA. Ni molt menys que s’atengui l’enorme llista d’espera que necessitaria un mínim de 3.000 milions més per a eixugar-la. La pressió sobre els serveis socials municipals i autonòmics es insuportable i fa més necessària que necessària que mai d’una inversió intel·ligent i suficient. D’aquest govern del PP i “amics” no ho podem esperar!

Un 14 d’Abril, on tot fou possible!

Un dia com avui fa 86 anys començà un somni, uns dies, pocs, Catalunya fou un estat, una república catalana, que dona pas a la restauració de la Diputació del General, com a resultat d’una gran generositat, d’una generació que cauria anys després sota les bombes i els fusells dels que es negaren a perdre privilegis a Espanya i ací.  L'enorme deute amb els que varen morir o malviure a l’exili exterior o interior, ens porten avui a tornar amb esperances renovades a fer possible de nou aquest somni.

Dies confosos aquests del 14 al 17 d’abril. Amb una muntanya d’anècdotes. Aquesta cadena d’esdeveniments ha amagat sovint el fet que un home va ser capaç de ser prou clarivident per anar concretant dia a dia superant les incerteses dels esdeveniments, les dificultats que se li presentaren. Va ser obeït, perquè era el que tenia més clar que havia que fer: Francesc Macià.

Les ordres de Macià son clares, però res no estava preparat i si ho hagués estat hauria quedat inoperant al moment. Calia ser prudent, esperar i alhora decidir. La situació fou d’una dificultat extrema. És aleshores que apareix l’estadista. Envoltat de persones capaces, comença la batalla de la comunicació, jugant amb les paraules de les seves dues proclamacions –a l’Ajuntament i a la Diputació- , precisa el que està fent “ República catalana com a estat integrant de la federació Ibèrica”. La formula legal és magnífica es desmarca d’Espanya, parlant de federació ibèrica, i permet que tot sigui possible, doncs qui te ara la sobirania és l’estat català.

La negociació posterior consolidarà les repúbliques, amb una fase transitòria que les Corts republicanes posteriors, amb el centralisme de nou enfortit, no culminaran. Però el camí s’ha dissenyat i l’experiència permet albirar que tot es possible. Avui i ara en som els hereus. Si no defallim com a poble i qui te les responsabilitats actua amb paciència i fermesa. Visca la República Catalana, ahir i avui!

Hi ha una República possible...la Catalana!

Hi ha a Espanya un moviment popular majoritari que defensi la República? No, rotundament. Fins i tot Podemos i les seves confluències no en fan esment, malgrat algunes de les veus dels que la composen. Aleshores poc enténc el supeditar una República catalana a un règim, l’Espanyol, que difícilment deixarà de ser una monarquia, i no pas una qualsevol, doncs  te origen en la restauració per Franco en la “ley de sucesión” i consolidada en la constitució del 78 com un fet acomplert i sense possibilitat de tria.

Situar una possible república catalana - ací, a Catalunya,  és àmpliament majoritari l’esperit republicà- a un estat indefinit que difícilment ho pot acceptar al ser monàrquic, es un somni o una collonada? Possiblement tant com pensar que majoritàriament el poble espanyol avui acceptaria un referèndum, de separació de Catalunya. El 80 per cent a favor del referèndum a Catalunya esdevé -si li trèiem els electors catalans-  un 80% en contra a Espanya.

Serà que una part dels que ho diuen no el volen el referèndum i menys la independència, si més no ara i qui diu ara vol dir en els propers anys? Creuen que un canvi de govern autonòmic, on hi siguin ells, es suficient, per arreglar-ho tot! Ni recorden els límits dels passats tripartits, ni els que tenen els governs progressistes com el de València i Ses Illes. Inestable, mal finançats i amb el recurs constant del govern central al tribunal Constitucional paralitzant lleis.

Sense confrontació l’estat no cedirà en res i avui la única important i que fa tremolar les arrels del sistema és la catalana. Però hi ha revolucionaris que no ho volen veure...El que es veu clar en les corts de Madrid ací es dilueix en velles fòbies i amb rancúnies paralitzadores. Per canviar el món no es suficient canviar-se el nom! Cal una estratègia clara i sempre, sempre, una política d’aliances. Ho vaig aprendre al PSUC de dirigents que comparats amb els actuals eren gegants!

Dies irae!

De totes les tasques i iniciatives que hem estat fent aquets dies a Madrid em queda a la retina la compareixença del magistrat De Alfonso que ha fet empetitir la del ex-ministre de l’interior. Un format de comissió que el tripartit realment existent –PP, PSOE, Ciudadanos-  ha intentat controlar, al no tenir excusa per a negar-se a crear la comissió d’investigació sobre la utilització partidista del ministeri de l’interior.

La fatxenderia d’un magistrat no acostumat a donar explicacions, el va portar enterbolir el debat i esdevingué un cúmul de sortides de to en el que aquest personatge intentava sortir sempre per la tangent. La duresa de Gabriel Rufian era resposta amb sortides de pinxo i insultants que intentaven desconcertar-lo. No fou així i va quedar amb evidència la mesquinesa del personatge.  La claca dels diputats més hiperventilats del PP accentuava l’ambient sòrdid del moment.

Les evidències continuaren,  amb un altre to, en el desenvolupament de  la compareixença del ex-ministre Fernàndez Diaz: la col·laboració d’ambdós corrobora la implicació de l’executiu espanyol al més alt nivell en l’operació Catalunya. Per molt que els mitjans de la Cort intentin amagar-ho,  esdevé un fet incontrovertible.

Temps de confrontació, de tancament i de càstig a Catalunya i als seus representants. Solament cal veure les partides del pressupost estatal  2017 i la resolució llampec del nou TC anul·lant partides per eleccions al català. Temps de conflicte on caldrà tenir el cap molt clar i fermesa en les nostres accions.

Va de veres!

Anem de veres, farem el referèndum  i a Madrid s’ho comencen a creure. Aleshores perquè hi ha gent que es diu partidària de l’autodeterminació i ens diu que no s’ho creu que hi anem? Crec que el que fan és analitzar el present amb la desconfiança d’un passat recent en el que encara alguns creien que retallant com els primers arribaríem a bon port. Tot i que fa temps que els que creien amb allò del “govern dels millors”, la dura realitat els va desmentir, perquè l’autonomisme no permet tenir una política econòmica pròpia, alguns sembla que vivien més bé en l’oposició a aquests i la transposen ara a una realitat diferent.

Ni Puigdemont és Mas, ni encara menys Junqueras és Ortega! Els clàssics deien que cal fer un anàlisi concret de la situació concreta, però sembla que alguns prefereixen vells apunts a noves reflexions. Afortunadament en el treball diari al Congrés som capaços de transcendir aquests fets i treballar de valent contra el PP i el seu cunyat, Ciudadanos, i bastir alternatives. El referèndum a Catalunya per amplis sectors progressistes espanyols es veu com la baula per a transformar el sistema obsolet del 78.

Espanya no serà republicana si Catalunya no ho aconsegueix. Em deia un vell militant d’IU amb el que he conservat contacte i amistat. En l'homenatge als advocats de Atocha fa uns dies coincidia amb molts companys i companyes; Catalunya esdevenia un tema central. No estem sols, però el pas el farem de moment sols. Sempre ha passat això quan el que es vol fer és radicalment nou. No ens fa por i al aconseguir-lo, obrirem portes i finestres perquè altres aconsegueixin la llibertat.

I si som derrotats? I si en el moment decisiu ens manquen els “rondinetes” que s’ho miren confortablement? Si no ens tremolen les cames i no defallim davant els nostres adversaris, res serà igual i també guanyarem...”en diferit”. No hi ha res que ensenyi i mobilitzi més que l’exemple. En això estem, però guanyerem!

Educació i acció parlamentària.

Dies intensos al Congrés parlant d’educació, tot i que la multiplicitat de tasques en un grup petit t’obliga a fer altres papers de l’auca. A voltes tens dos i tres reunions a la mateixa hora. Has de fer tot el que pots i més. Però mai m’ha preocupat la intensitat en el treball, el límit el posa fer-ho bé. Esmerçar tots els esforços per aconseguir aprovar una proposició no de llei que afecta a la seguretat vial del baix Ebre i el Montsià, la 340, no es incompatible amb cantar-li al ex-ministre i a l’actual ministre d’educació les quaranta.

Intervenir en trobar mesures  per pal·liar el patiment que la política del PP ha produït entre els dependents i criticar alhora la tebior i subordinació del PSOE en polítiques socials és treball parlamentari. Tot forma part del que fem ací amb la brúixola en direcció cap a la sobirania i l’estat propi. Si estem en aquets espai és per a aconseguir fins a l´últim segon el millor per a la nostra gent i ser alhora una veu clara i potent de la independència com a camí i de la república com a solució.

Paraula, acció i gestos, també. El que hem fet aquest matí al absentar-nos del Ple com a protesta perquè la presidència no ha donat la paraula al portaveu del PDCat. Les explicacions del perquè al bell mig d’una sessió parlamentaria s’ha expulsat a un diputat no ha tingut resposta en el lloc que pertoca, que és la seu parlamentaria. Penseu que tot i que tenim Ple tres dies es considera un de sol.

Soc conscient de la responsabilitat que he adquirit amb els electors que han fet possible la meva presència al Congrés, la meva feina amb encerts i errors són l'únic que m’avala, espero que al final d’aquets període la nostra satisfacció sigui mútua. No defallirem!

Inhabilitacions i Congrés

Aquesta setmana que comença s’obrirà en el Congrés l’execució de la sentencia del tribunal suprem que ha inhabilitat al diputat Homs per un any i un mes. La maquinària de la mesa amb majoria PP-Ciudadanos y amb la col·laboració entusiasta del PSOE ho precipitarà, es flaire a l’hemicicle aquesta voluntat majoritària d’exclusió. Un cop més el “cierrra España!” s’imposarà.

Res serà igual, a Madrid ja no se sent allò de que sense violència tot és legítim. La indiferència amb la que intentaven difuminar el ampli moviment popular que des del 2012 remou la societat catalana s’ha anat transformant en hostilitat. No passa dia que en una o altre intervenció algú agiti la majoria amb crides a la unitat de España i contra el separatisme.

A voltes no reparen en adjectius  arribant a l’esperpent i al ridícul. En aquets cursa els diputats del PP i de Ciudadanos escollits a Catalunya fan un concurs de mèrits a veure qui la diu més grossa. Suposo que per a guanya punts i demostrar que son “cristianos viejos” no contaminats pels heretges independentistes. L’astracanada fins i tot tindria certa gràcia, si no fossin els seus caps els que tenen tot el poder que els hi dona governar un estat.

No se que farà el PDCat amb l’escó d’Homs, si el deixarà vuit, contravenint el reglament o l’ocuparà altri. Jo al menys penso usar el faristol per a recordar que hi mancarà un diputat escollit pel poble de Catalunya. No callarem, no atorgarem legitimitat a decisions polítiques que contaminen la independència judicial.