DIARI DE MIQUEL ICETA

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA A BARCELONA TRIBUNA, 4.12.2017

Molt bon dia, amigues i amics,

Agraeixo la invitació a aquest esmorzar-col·loqui “Barcelona Tribuna” organitzat per la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, amb el suport del Grupo Godó – La Vanguardia i l’Asociación Española de Directivos.

Agraeixo molt especialment les paraules d’introducció de Miquel Roca, pare de la Constitució i un dels més brillants exponents de la política catalanista i pragmàtica que aspiro a representar des de la socialdemocràcia catalanista i federalista del PSC, amb el suport dels amics i amigues d’Units per Avançar, i de persones independents procedents de l’esquerra catalana.

Senyores i senyors,

Aquesta nit comença la campanya electoral que voldria que em portés a esdevenir President de la Generalitat de Catalunya.

Avui estic més convençut que mai: vull i estic en condicions d’assumir la màxima representació institucional del nostre país. I sóc ben conscient que això constitueix una enorme responsabilitat en un moment excepcional.

Un moment en què la societat catalana ha patit una sotragada en la que es barregen sentiments d’indignació, tristor i incertesa. Uns sentiments que cal reconduir i transformar en un sentiment d’esperança.

Perquè és cert que hi ha motius per a estar indignats.

Els tenen aquells que han sentit l’angoixa de veure com es proclamava de forma unilateral i il·legal la independència, i el seu món trontollava.

Els tenen també els que la van rebre amb joia i van veure que aquesta proclamació no era més que una representació estèril i sense contingut, però amb unes conseqüències negatives molt rellevants en termes de divisió social, d’afebliment econòmic i també mesures judicials cautelars que he qualificat de desproporcionades, i que espero avui estiguin a punt de ser substituïdes per mesures més proporcionades que, a més, podrien permetre una campanya electoral més assossegada.

És normal que hi hagi tristor quan tots hem vist com la societat catalana s’ha fracturat; com les famílies i els amics han deixat de parlar de determinats temes per tal de no barallar-se.

I com no hi hauria d’haver incertesa davant del futur de cadascú per la seva feina, pel seu negoci i pel futur de la seva família, quan hem vist el sotrac que ha sacsejat la nostra economia en les darreres setmanes i les previsions d’organismes gens sospitosos com l’OCDE que ens alerten que si no es recupera de forma ràpida un clima d’estabilitat política i de seguretat jurídica estem posant en risc la nostra recuperació econòmica. I no només la nostra!

Però jo m’he proposat combatre aquests sentiments negatius i fer que s’imposi un sentiment positiu, un sentiment d’esperança.

Esperança perquè la nostra societat, la gent, Catalunya, té capacitat per fer les dues coses que necessitem fer col·lectivament i de forma ben urgent: la primera, i la més important, tancar la fractura que s’ha obert a la societat i iniciar el camí de la reconciliació que ens porti a respectar-nos a nosaltres mateixos, que ens respectem els uns als altres siguin quines siguin les nostres idees, que respectem també, tots, les nostres lleis i institucions, i que aquest recuperat respecte permeti també que tornem a ser respectats pels demés.

Quin dany ens estan fent alguns amb les seves actituds errònies i erràtiques!

I, la segona cosa, que no es que vingui després, sinó que s’ha d’anar fent també des del primer moment, és reconstruir el nostre teixit econòmic i el nostre estat del benestar que, malmès primer per la crisi econòmica i amenaçat després pel sotrac abans esmentat, ha generat un augment molt important de les desigualtats socials i ha situat un percentatge inacceptable de la població al llindar de la pobresa.

Sóc conscient que el repte és enorme. Sóc conscient que ens caldrà molt esforç i també sóc conscient que ningú no ens regalarà res però, malgrat tot, crec fermament en la capacitat del nostre país i de la nostra societat per a superar aquest moment.

Vull dedicar uns minuts a explicar-los dues coses.

Primer, voldria explicar com em comprometo a actuar des de la Presidència per a esdevenir un President de tots i per a tots. Com vull que els catalans i les catalanes vegin al seu nou President si sóc elegit per aquest càrrec.

I després, parlaré una estona del que crec que cal fer des del punt de vista de l’acció de govern.

Vull que els catalans vegin al seu President…

Primer: com una persona honesta.

I quan dic això no m’estic referint a l’honestedat de no robar, de no aprofitar-se personalment d’un càrrec institucional, que ho dono per descomptat. Em refereixo a l’honestedat de no enganyar.

Jo diré sempre la veritat. No diré una cosa en públic i una altra en privat. No diré als ciutadans que tot està per fer i tot és possible. Sobretot perquè sé que no és cert.

Com he dit abans, una part del sentiment d’indignació que té la societat està causat per la sensació d’haver estat enganyada.

Ja sigui perquè no ha passat el que uns volien, o perquè no ha passat el que d’altres temien i que els ha fet patir innecessàriament.

Segon: vull que els catalans vegin el seu president com una persona dialogant i capaç de teixir consensos i complicitats.

Com que aquesta és la meva especialitat, i crec que ho he demostrat especialment al Parlament de Catalunya crec que això no em serà gaire difícil. Vull dir, que no em serà difícil intentar-ho. L’èxit en aquest terreny mai està assegurat. Depèn també de l’actitud dels demés.

Si alguna cosa ha mancat a la política catalana els darrers anys és la cerca de consensos, que és la primera obligació de qui ostenta la màxima responsabilitat si vol que avancem tots junts i ningú es quedi enrere.

Si vol ser fidel al vell axioma del catalanisme: units, guanyarem; dividits, perdrem.

Molts de vostès m’han sentit dir en diverses ocasions que jo no vull la victòria d’uns sobre els altres; que no vull girar la truita, que no vull cap mena de revenja, que és millor avançar poc, però avançar junts una gran majoria, que anar molt lluny només uns quants. A Ítaca només hi va arribar un de sol. Mai no em plantejaria un viatge d’aquestes característiques. Com mai se m’acudiria fixar un rumb de col·lisió.

Hem d’abandonar els falsos i terribles esquemes de bons contra dolents, del bé contra el mal, de patriotes contra botiflers. Que s’abandoni la política de trinxeres. Vull establir ponts i no permetré ni trinxeres ni noves fronteres. No vull dogmes enfrontats, sinó escoltar les raons de tothom per cercar punts de trobada.

No em puc resistir de dir-los que en el nostre programa, ens plantegem més de 20 (crec que 22 si no m’he descomptat) pactes nacionals o grans acords de país que dotin d’estabilitat i predictibilitat l’acció del govern.

I això em porta a un tercer punt: com a president vull ser vist com algú que inspira tranquil·litat.

Portem uns anys en els que anem d’ensurt en ensurt. Quan hem pensat que ja ho havíem vist tot i que ja no es podia arribar més lluny, el procés sempre ha estat capaç de proporcionar-nos una nova fugida cap endavant incrementant la incertesa i la intranquil·litat.

I la tranquil·litat, la certesa, és el que ens permet avançar. És el que necessitem. És el que em proposo de recuperar,

No és el risc el que ens atura, perquè el podem mesurar i preveure, és la incertesa, que actua com la boira quan conduïm, és el que fa alentir el nostre avenç o, fins i tot, fa que ens aturem fins que escampi, per por d’estavellar-nos.

I quan ens aturem o alentim el nostre avenç, i els demés no ho fan, i no ho estan fent, correm el risc de quedar-nos enrere. Lluny, doncs, del meu plantejament introduir noves incerteses, quan ja en tenim massa d’incertesa.

A nivell econòmic quan hi ha incertesa no es prenen decisions d’inversió, en el millor dels casos; en el pitjor es pren la decisió d’invertir o de traslladar la inversió a d’altres llocs. Recentment hem tingut la mostra d’una decisió que s’ha pres i que no ens ha estat favorable, i en la que segur que ha tingut molt a veure la incertesa. Com volíem que vingués a Barcelona una agència europea, mentre empreses del país decidíem traslladar les seves seus socials fora de Catalunya?

A nivell personal i familiar tampoc no és bona la incertesa. Les decisions de despesa familiar també es veuen afectades per les incerteses.

Les dades ens diuen que, per exemple, la compra-venda d’habitatges de segona mà o de vehicles particulars, ha patit un estancament els darrers mesos.

I jo vull que la gent estigui tranquil·la, que les empreses estiguin tranquil·les. Que Catalunya sigui un destí que inspira confiança per a les persones i per a les inversions.

I haig de dir que el referèndum per a sortir d’Europa que va semblar que proposava Puigdemont o la desobediència social permanent que defensa Esquerra, o aquesta situació vodevilesca d’insistir en que passi el que passi a les eleccions hi haurà un president legítim i un altre investit i dos governs, són ocurrències que generen una incertesa que Catalunya no es pot permetre.

I el quart punt és que vull que els catalans vegin al seu president com una persona preocupada pel benestar social.

Com he dit abans, jo vull tornar a una política que doni prioritat a l’establiment de pactes i acords estratègics que sumin esforços.

Tots els pactes possibles que vagin articulant un nou “contracte social”, tal i com el defineix el professor Anton Costas en el seu darrer llibre, i cito: “aquell pegament que manté unida a la societat, afavoreix la cooperació entre els seus membres i actua com element de prevenció de conflictes socials extrems i caos polític”.

És a dir, amplis recolzaments socials per afer les reformes de tot tipus que la nostra societat necessita. Perquè tota reforma, per petita que sigui, necessita una àmplia base social que la sustenti ja que canvia els equilibris socials i/o econòmics i, per tant, genera resistències.

I, si se’m permet un comentari: si una reforma, per petita que sigui, necessita una àmplia base social, a qui se li pot ocórrer que separar Catalunya de la resta d’Espanya es pot fer sense la voluntat, pràcticament unànime, dels catalans i la complicitat de la resta d’espanyols?

I quins són els principis rectors que jo vull que orientin aquest “contracte social”?.

El primer principi rector, evitar que es consolidi una situació en la que un elevat nombre de ciutadans quedin permanentment enrere; ja sigui en atur o amb feines temporals de baixa qualitat.

El segon, incrementar la renda disponible de les famílies.

Per què és important que ningú no quedi enrere? Perquè com més gran és la desigualtat els indicadors socials de tot tipus són pitjors (fins i tot els resultats escolars).

Hi ha dades que són esfereïdores. Saben que la falta d’alimentació equilibrada en la infància afecta de forma permanent el desenvolupament intel·lectual? Saben que 1/3 de la població infantil a Catalunya està en risc de pobresa?

El segon principi rector, el d’incrementar la renda disponible de les famílies, passa, a més de per la creació d’ocupació de qualitat, per alleugerir les càrregues que les famílies tenen en determinats elements essencials: habitatge (el lloguer o la hipoteca), serveis relacionats amb l’habitatge (el cost de la llum i altres serveis), béns de consum bàsics, l’escolarització dels infants, etc.

En definitiva, jo vull que els catalans vegin un President que es preocupa per defensar els febles en front de l’amenaça de les desigualtats i els canvis que ens venen. I un President preocupat per preparar la societat en el seu conjunt per fer front als reptes de l’economia digital i automatitzada que s’apropa acceleradament.

Un President que lluiti perquè no existeixin perdedors de la recuperació econòmica com han existit perdedors de la crisi.

Senyores i senyors,

Fins aquí els hi he parlat de com m’agradaria ser vist pels catalans.

Ara vull dedicar uns minuts a dir-los què és el que penso que s’ha de fer per a merèixer la seva confiança.

Com que els he dit que volia governar mitjançant una política de grans Pactes i Acords, els diré què és el que crec que s’hauria de pactar i el que intentaré.

1. Vull que administració, empresaris i sindicats acordem com fer créixer l’economia, com repartir la riquesa i com crear ocupació amb creixement que no generi noves desigualtats, que sigui més respectuós amb el medi ambient i que estigui més atent a lluitar contra el frau i l’explotació laborals. I un pacte que allunyi la por que molts sectors, inclosos els que avui tenen feina i una alta formació, tenen a l’estancament econòmic i, fins i tot, a un possible retrocés davant la robotització i la intel·ligència artificial.

 

2. Vull que les forces polítiques i els agents socials pactem una Agenda per a la Igualtat capaç de rescatar els ciutadans víctimes de la dràstica disminució dels ingressos de les famílies amb menys recursos, i impulsar l’educació, defensar el sistema públic de salut i els serveis públics, capaç també d’aturar la privatització de drets i tornar als serveis socials d’accés universal.

 

3. Vull pactar, al Parlament i amb el món local, una agenda de regeneració institucional i democràtica que permeti que la política, la democràcia, s’imposi sobre els diners. És a dir, que el poder dels representants dels ciutadans estigui per sobre del poder dels mercats o dels interessos gremials de col·lectius afectats. Una agenda que contempli recuperar polítiques públiques de regulació que estableixin regles clares, establiment de límits i igualtat d’oportunitats per afavorir la competència, que és el que més afavoreix els ciutadans.

Aquests són els pactes que hem de fer a Catalunya, els pactes entre els catalans. Però també hem de fer un pacte amb la resta d’espanyols per aconseguir un clima de diàleg i acord entre Catalunya i la resta d’Espanya. Per assolir aquest objectiu he formulat la idea del Pacte d’Estat per a Catalunya.

Què vull dir quan parlo de Pacte d’Estat per a Catalunya?

En primer lloc, necessitem que la societat espanyola sigui conscient que cal donar-li a la qüestió catalana la categoria de tema d’Estat; no d’un tema menor, circumstancial o efímer.

Molts hem dit que el problema que tenim els catalans, a més de ser un problema entre nosaltres, de la necessitat de tenir un ampli acord sobre el que volem, és un problema d’Espanya i, fins i tot, en aquest moment, és “el” problema d’Espanya.

Cap altra vegada, des de 1981 s’ha trobat Espanya en una crisi institucional tan greu com aquesta.

Cap altre problema, des del 23F, havia provocat un missatge televisat específic del Cap de l’Estat.

En segon lloc, el pacte ha de reconèixer les característiques singulars de la societat catalana, la seva identitat nacional i la seva vocació d’autogovern. Sense privilegis, però amb un reconeixement explícit de la nostra personalitat nacional.

En tercer lloc, cal promoure la necessitat de parlar a Catalunya, de comptar amb els catalans, amb tots els catalans; no només amb uns o amb uns altres. El Pacte no ha de servir per acontentar a uns, sinó per beneficiar Catalunya i, com a conseqüència, beneficiar el conjunt d’Espanya.

No es tracta de fer un Pacte d’Estat per acontentar els independentistes. Es tracta de fer un Pacte per convèncer una àmplia majoria de catalans que no necessiten la independència perquè hi ha un projecte d’una Espanya més interessant i més beneficiós per a tots.

Es tracta, també, que no s’utilitzi el tema de Catalunya com a arma electoral.

El Pacte també ha de servir per abordar temes concrets que, malauradament, porten anys sense ser objecte d’una negociació assenyada. M’estic referint a set grans temes com:

1. Les 45 demandes plantejades des del Govern de la Generalitat al Govern d’Espanya en què jo veig moltes possibilitats d’arribar a acords.

 

2. Desenvolupar l’Estatut vigent i, fins i tot, i a partir de les oportunes reformes legals al Congrés, abordar algunes de les qüestions que el Tribunal Constitucional va considerar que s’havien de plantejar a través de les corresponents lleis orgàniques i no a través de la reforma de l’Estatut.

 

3. Abordar la negociació del finançament autonòmic. Ordinalitat, quitança parcial del deute, Consorci tributari contingut a l’Estatut,…

 

4. Impulsar un ambiciós Pla d’inversió estatal en infraestructures estratègiques per a Espanya en territori català que incorpori un disseny intel·ligent i una gestió compartida.

 

5. Aprofundir en el reconeixement de la llengua, la cultura i els símbols de Catalunya. El Pacte hauria de servir, entre d’altres coses, perquè s’aprovés una Llei Orgànica de Reconeixement i Promoció de la Pluralitat Lingüística a Espanya. O per assegurar la presència de les llengües i cultures catalana i aranesa a la UNESCO.

 

6. Reconèixer la importància estratègica i simbòlica de la ciutat de Barcelona com a gran capital catalana, espanyola i europea i seu de la Unió per la Mediterrània.

 

7. Finalment però no en darrer terme, impulsar la reforma de la Constitució en un sentit federal. Una reforma que ha de recollir el que jo anomeno les quatre R, quatre reivindicacions:

 

a) Reconeixement de les aspiracions nacionals de Catalunya.

b) Regles de repartiment competencial que millorin l’autogovern des del respecte i la lleialtat institucionals, reconeixent les competències recollides, singularitats i fets diferencials; amb especial atenció a les qüestions relacionades amb la llengua, l’educació i la cultura.

c) Recursos. Fixant els grans principis del sistema de finançament que ha de ser suficient, solidari, just i equitatiu i que reculli els conceptes d’esforç fiscal similar i ordinalitat; així com la figura dels consorcis Tributaris o solució equivalent.

Faig un incís, heu vist el rebombori que s’ha organitzat perquè diem això al nostre programa electoral? Heu vist com ens han criticat per demanar la mateixa cosa que demanàvem al programa electoral de 2015, una cosa que està a l’Estatut i no ha estat qüestionada pel Tribunal Constitucional?

Després de veure com els independentistes han renunciat a millorar el finançament de Catalunya i que PP i Ciudadanos no estan per la feina, els catalans que vulguin millorar el finançament de Catalunya farien molt bé de donar suport a la meva candidatura. Tanco l’incís.

d) Representació, a través d’un Senat o Consell Federal que faci de la cambra alta un veritable instrument d’integració i cooperació territorial.

Per cert, una reforma de la Constitució que haurà de ser votada en referèndum pels espanyols, i que és de desitjar que obtingui un suport massiu a Catalunya. Per aquesta raó cal treballar molt per arribar a un acord que pugui merèixer un suport majoritari dels catalans.

En definitiva, un Pacte d’Estat per a Catalunya impulsat amb la convicció que promoure el dinamisme de Catalunya és assegurar el progrés de tot Espanya.

Perquè si una cosa ha quedat clara és que la desestabilització política i institucional a Catalunya té una traducció immediata i negativa en l’evolució de l’economia espanyola.

Senyores i senyors,

Tot el que els he dit fins ara es pot sintetitzar en el següent:

Catalunya te avui tres prioritats, col·lectives, que podríem definir com convencionals o clàssiques.

Prioritat 1. Dotar el país d’estabilitat institucional i política.

Prioritat 2. Treballar plegats les administracions públiques, els empresaris i els sindicats per a establir els grans acords que permetin aprofitar la recuperació econòmica i reduir les desigualtats.

Prioritat 3. Aconseguir que Catalunya es trobi còmoda a Espanya.

Però, per a mi, existeix una altra prioritat, que no és convencional, que és filla del moment excepcional i dramàtic que estem vivint.

M’estic referint a curar la fractura social que s’ha obert a la societat catalana i que requereix que tots junts abandonem el rumb de col·lisió que hem portat i iniciem el viatge cap a la Reconciliació. Una reconciliació entre catalans, una reconciliació amb la resta dels espanyols, una reconciliació amb Europa i una reconciliació amb el món econòmic.

Un viatge en el que no hi hagi ni vencedors ni vençuts.

Un viatge en el que tots guanyarem alguna cosa si tots cedim una mica, en comptes de que uns ho guanyin tot i els altres ho perdin tot.

Fa unes setmanes a la conferència que vaig fer al Col·legi d’Advocats vaig dir una frase que avui vull repetir.

La frase era:

Fa uns mesos els hi hagués dit que volia ser president per aconseguir un clima de diàleg i acord entre Catalunya i la resta d’Espanya, i utilitzar tot el potencial del país al servei del progrés econòmic i la lluita contra les desigualtats que s’han incrementat durant la crisi.

Però, avui, en la situació en que ens trobem, els dic que vull ser President de la Generalitat perquè cal superar la divisió entre catalans i que tinc la convicció de que sóc la persona idònia per a fer-ho.

I que tinc la determinació de sacrificar-lo tot al servei d’aquest objectiu.

Senyores i senyors,

En un moment en què correm el risc d’abocar-nos a un conflicte permanent entre els que proposen una solució impossible i els que es limiten a negar el problema, jo començaré aquesta nit la campanya electoral formulant una proposta d’esperança en les nostres possibilitats i en les nostres capacitats de superar aquesta crisi política, institucional, econòmica i social.

Formulo una proposta catalanista, democràtica i reformista que interpel·la els catalans i les catalanes que vulguin deixar enrere aquest darrer temps d’indignació, ensurts i incertesa, i desitgin un govern que els hi transmeti esperança, tranquil·litat i progrés, per emprendre un viatge que ens ha de permetre a molts fer molt de camí junts fins arribar a la Catalunya somiada pels nostres avis i els nostres pares.

Vull passar de l’engany a la sinceritat, del ‘lío’ a les solucions, de la rauxa al seny, de la inestabilitat a l’estabilitat, de la trinxera als ponts, de la discòrdia a la concòrdia, de l’austericidi a la justícia social, de la frustració a l’esperança.

Jo els dic, tot això depèn de nosaltres. Catalunya tornarà a ser rica i plena.

És un horitzó que està al nostre abast.

Moltes gràcies.

 

DESAYUNO EUROPA PRESS
Madrid, 27 de noviembre de 2017

[enlace al video]

Buenos días.

Les agradezco a todos ustedes su presencia.

El proyecto que encabezo y con el que quiero llegar a la presidencia de la Generalitat, es un proyecto de cambio tranquilo. De reforma moderada pero constante en lo económico, de reconciliación en lo social y que se inspira, en lo que se refiere a la articulación de Catalunya con el resto de España, en las raíces del catalanismo político.

Un catalanismo que nos ha legado verdades contrastadas:

Unidos, ganaremos; divididos, perderemos.
La aspiración catalana para el autogobierno debe traducirse siempre en buen gobierno.
La unidad civil es el requisito previo a cualquier buena política. Y la cohesión social es la otra vertiente de la unidad civil. Una y otra han sido, son y serán la base de nuestro progreso como sociedad.

Lamentablemente, la mayoría independentista que ha gobernado estos últimos años ha ido en la dirección contraria y por eso esta legislatura ha sido un desastre y ofrece un balance pésimo.

A comienzos de la legislatura que acaba de finalizar, yo decía: “Del mismo modo que los socialistas creemos que la ‘cuestión catalana’ es un problema político que debe resolverse políticamente y no por vía judicial, también creemos que cuando las leyes democráticas se incumplen deliberadamente o cuando una institución -se llame Parlament de Catalunya o se llame Gobierno de la Generalitat- se propone desobedecer abiertamente la legalidad democrática, esto debe tener inevitablemente consecuencias jurídicas “.

E insistía entonces: “Ganar las elecciones habilita para gobernar, no para saltarse la legalidad democrática y llevar a Catalunya al precipicio” (…) Estoy convencido de que el panorama que he dibujado hace unos instantes conducirá a sus aventureros protagonistas a un gran batacazo y al fracaso, con un elevado coste para Cataluña”.

Me hubiera gustado muchísimo equivocarme. Pero, lamentablemente, no ha sido así. Y ahora nos encontramos en un momento excepcional.

Tan excepcional que, como ustedes ya saben, hemos hecho un pacto para incorporar a nuestra candidatura a personas procedentes de la antigua Unió Democràtica de Catalunya. La U de CiU.

Y lo hemos hecho porque ambas partes somos conscientes de la importancia y excepcionalidad del momento y porque compartimos la necesidad de encontrar soluciones acordadas. Compartimos el compromiso de no resignarnos a un empate de impotencias entre el independentismo y el inmovilismo. Compartimos la voluntad de levantar la bandera del diálogo, la negociación y el pacto para volver a cohesionar la sociedad catalana, para defender nuestro autogobierno y compartimos la voluntad de recuperar un marco de estabilidad y confianza que garantice el progreso económico y la justicia social.

Hemos hecho un pacto los que nos sentimos herederos de dos tradiciones políticas diferentes que fueron capaces de reconstruir Europa después de la segunda guerra mundial y se unieron en un momento, también excepcional, para impulsar la economía social de mercado y el pacto social que han promovido el periodo más próspero y justo de la historia europea. Por eso, en este momento excepcional de Catalunya ambas fuerzas nos hemos comprometido a trabajar conjuntamente para superar la crisis política, económica, social e institucional de nuestro país.

Pero la voluntad de sumar y de llegar a acuerdos no se ha detenido aquí. También hemos incorporado a nuestra candidatura a destacados representantes del pensamiento de izquierdas, a veces más a la izquierda que los socialistas, como Beatriz Silva y Carlos Jiménez Villarejo.

Y eso sucede porque la gente de izquierdas de verdad tiene claro que la nuestra es la única candidatura de izquierdas no nacionalista que se presenta en Catalunya. Que nuestra candidatura no es complaciente con el independentismo.

Como dice Beatriz Silva, la número 4 de mi candidatura: “Poner nuevas fronteras no es de izquierdas. Querer la independencia es insolidario porque se defiende el bienestar para uno mismo sin importar lo que les pase a los demás”.

Por eso, los estudios sociológicos dicen que la independencia es más deseada entre los que tienen rentas altas que entre los que tienen rentas bajas.

Hay quien no es capaz de acordar con otros, a menos que compartan al 100% sus ideas. Hay quien no quiere acordar, sino que quiere imponer. No es nuestro caso. Nosotros creemos en el acuerdo entre diferentes, el acuerdo desde el respeto mutuo y hemos querido demostrarlo ya antes de las elecciones. Seguramente por eso la capacidad de mi candidatura para sumar voluntades diversas ha levantado críticas entre nuestros adversarios.

Pero Cataluña en estos momentos necesita acuerdos y no enfrentamientos entre bandos irreconciliables. Porque hoy tenemos: crisis política, crisis institucional, crisis económica y crisis social.

En suma, una sociedad dramáticamente dividida, una economía debilitada, con más de 2.000 empresas que han trasladado fuera de Cataluña su sede social y más de 1.000 la fiscal. Y tantos y tantos que cambian las cuentas de sucursal bancaria o abren cuentas llamadas “espejo”. Una imagen dañada en el resto de España y en Europa. Unas instituciones intervenidas.

El anterior gobierno, cesado. Parte de sus miembros en prisión preventiva, debido a una decisión judicial desproporcionada, y parte de sus miembros y su presidente, en Bruselas, a la espera de que se resuelva la solicitud de entrega a la justicia española.

Habíamos advertido de los riesgos.

Trabajamos como nadie para evitar la Declaración Unilateral de Independencia y la aplicación del artículo 155.

Queríamos que las elecciones fueran convocadas por el presidente Puigdemont. Lo tuvimos muy cerca pero, finalmente, se echó atrás incapaz de soportar la presión de los sectores más radicales del movimiento independentista, empezando por Junqueras y ERC.

Los mismos que ahora van diciendo que proclamar la independencia y la república catalana fue un acto simbólico, que no hay para tanto. ¿Que cómo puede ser un delito lo que han hecho?

Miren, si hay delito lo dirán los jueces, pero yo, como ciudadano, lo que sí digo es que son responsables de causar un enorme daño a la sociedad en términos de división y de incertidumbre frente al futuro.

Y ese daño lo han sufrido tanto a los que no quieren la independencia como los que la deseaban y ahora ven como, sin ningún rubor, los miembros cesados del govern admiten que les engañaron. Que les engañaron a ellos y que, también, se engañaban entre sí.

Solo hay una palabra para describirlos: son unos irresponsables. Y espero y exijo que pidan disculpas al conjunto de la sociedad.

Que conste que no estoy eximiendo de responsabilidad al gobierno del PP. Ellos son responsables de no haber abierto ninguna puerta ni ventana a una solución política. Combatieron a capa y espada el Estatuto de 2006, y han sido incapaces de ofrecer una respuesta a un problema que el paso del tiempo no ha hecho sino agrandar.

Pero no quiero mirar al pasado. Quiero mirar al futuro y a lo que toca ahora. Y ahora es hora de soluciones.

Las elecciones del 21 de diciembre nos ofrecen la posibilidad de cambiar de rumbo.

El presidente Mas, primero, y Puigdemont y Junqueras, después, habían fijado un rumbo de colisión y yo quiero cambiar de rumbo, quiero fijar un rumbo de estabilidad, de cordura, de prosperidad, de justicia social y de sostenibilidad.

Quiero invitar a la sociedad catalana a un viaje muy diferente al que nos propusieron Mas y Puigdemont.

Una invitación a recuperar el respeto por todas las ideas.

Una invitación a dejar atrás actitudes sectarias.

Una invitación a abandonar proyectos que dividen la sociedad entre buenos y malos catalanes.

Una invitación a escuchar y a acordar. A transigir y negociar. A pactar.

Una invitación a reencontrar el catalanismo pragmático que hizo grande a Catalunya.

Una invitación a renunciar al radicalismo que pone en riesgo todos los avances logrados con tanto esfuerzo por muchas generaciones.

Una invitación a abandonar la búsqueda permanente de excusas y enemigos para justificar errores y fracasos.

Una invitación a ser dignos de nuestra historia, dignos herederos de nuestros padres y de nuestros abuelos.

Quiero cambio sin ruptura.

Quiero prosperidad sin dejar a nadie atrás.

Desconfío de verdades absolutas y de dogmas que pretenden ahogar discrepancias.

Cuando el argumento es insulto, no hay razón.

Cuando el sentimiento se impone sobre las razones, desaparece el pensamiento.

¿Qué estamos en condiciones de ofrecer en esta nueva etapa política?

Pasar del ‘lío’, a las soluciones.

Pasar del radicalismo, a la moderación.

Pasar de la inestabilidad, a la estabilidad.

Pasar de la improvisación, a la preparación

Pasar de la confusión, a la claridad.

Pasar de la incertidumbre, a la certeza.

Pasar del engaño, a la sinceridad.

Pasar del espejismo, a la realidad.

Pasar de la discordia, a la concordia.

Pasar de la desconfianza, a la confianza.

Pasar del fracaso, el éxito.

Pasar de la frustración, a la esperanza.

A esto me comprometo.

Es por eso que quiero ser presidente de la Generalitat.

Ciertamente me presento con un programa concreto. Pero en estas elecciones me parece más relevante subrayar los objetivos de país que mi programa con más de 700 medidas concretas.

Hace unos meses les hubiera dicho que mis objetivos eran dos: el primero, conseguir un clima de diálogo y acuerdo entre Catalunya y el resto de España, y, el segundo, utilizar todo el potencial del país al servicio del progreso económico y de la lucha contra las desigualdades que se han incrementado durante la crisis.

Ahora, la razón principal, casi me atrevería a decir la única, es otra.

Quiero ser presidente para superar la división entre catalanes.

Si soy elegido presidente lo sacrificaré todo al servicio de este objetivo.

Trabajaré para evitar la división y una política de bandos enfrentados.

Si soy presidente, nadie se sentirá excluido de la política catalana. Ni los que quieren que todo siga como está o incluso querrían retroceder, ni los que quieren romper con todo.

Mi primera obligación será encontrar la manera de que todos sean escuchados y que todos puedan hacer su contribución a un futuro mejor.

Yo no quiero la victoria de unos sobre otros. No quiero que la satisfacción de la mitad más uno implique la derrota de la mitad menos uno.

Por eso más que pactar una votación como nos dicen que quieren los independentistas y quienes les acompañan, quiero que los catalanes voten un acuerdo. Un nuevo acuerdo de entendimiento con el resto de españoles. No quiero una votación sobre si nos queremos ir, quiero una votación que sancione el acuerdo alcanzado para seguir viviendo juntos y mejor.

No quiero frentismos. Quiero amplios acuerdos. Quiero transversalidad. Debemos abandonar la división entre independentistas y españolistas, separatistas y unionistas, patriotas y traidores, campo contra ciudad, interior contra costa. Quiero reconciliación.

Creo que podemos estar todos unidos en torno a tres objetivos esenciales:

respetar la ley,
respetar la diversidad
y trabajar por el bien común.

Es hora de restablecer la confianza en el futuro.

Nuestra convivencia se ha resentido. Nuestro progreso se ha resentido. Se había presentado todo como fácil, sencillo, deseable. Pero lo que estaba por venir era el desastre. Un desastre que había que evitar y que ahora hay que remontar. Sin perder un instante.

Por miedo a la inestabilidad política, por miedo a la inseguridad jurídica, los dos bancos catalanes, seis de las siete empresas catalanas que cotizan en el Ibex, el sector asegurador, las empresas que concentran una facturación que equivale al 40% del PIB catalán han decidido trasladar su sede social fuera de Catalunya. Se han producido casos de boicot comercial.

Nuestra principal preocupación son las personas que viven de su trabajo, el mundo del trabajo. Y nos esforzaremos, codo a codo con los sindicatos y los empresarios, para asegurar el progreso económico del país, gravemente dañado por la deriva independentista.

Basta ya.

Yo les digo a unos, que vuelvan.

A otros, que no hagan boicots.

Dañar a Catalunya es dañar a España y, encima, colaborar a la campaña de los independentistas en favor de la separación.

Conmigo de Presidente todos tendrán las garantías de que nunca volverá a estar en riesgo la estabilidad política ni la seguridad jurídica.

He dicho hace un momento que quería utilizar toda la potencia del gobierno de la Generalitat para mejorar la economía y reducir las desigualdades que se han incrementado durante la crisis. Y quiero hacerlo cambiando de política. Yo quiero volver a una política que dé prioridad al establecimiento de pactos y acuerdos estratégicos que sumen esfuerzos.

Todos los pactos posibles, que vayan articulando un nuevo “contrato social” tal y como lo define el profesor Antón Costas en su último libro, y cito: “el compromiso entre todos los miembros y grupos de una sociedad para compartir un proyecto común de futuro y cooperar lealmente entre ellos para conseguirlo”.

Es decir, amplios apoyos sociales para impulsar las reformas de todo tipo que nuestra sociedad necesita. Porque toda reforma, por pequeña que sea, necesita de una amplia base social que la sustente ya que cambia inercias y equilibrios económicos y sociales y, por tanto, genera resistencias.

¿Qué es lo que creo que se debería pactar?

Habría que pactar cómo hacer crecer la economía, cómo repartir la riqueza y cómo crear empleo con un nuevo modelo económico en el que el crecimiento no genere nuevas desigualdades, que sea más respetuoso con el medio ambiente y que esté más atento a luchar contra el fraude y la explotación laborales. Y un pacto que aleje el miedo que muchos sectores, incluidos aquellos que hoy tienen trabajo y una alta formación, tienen al estancamiento económico e, incluso, a un posible retroceso.

Habría que pactar una Agenda por la Igualdad capaz de rescatar a los ciudadanos de las políticas actuales, que lo que han hecho es favorecer que se desplomen los ingresos de las familias con menos recursos, e impulsar la educación, defender el sistema público de salud y los servicios públicos, capaz también de detener la privatización de derechos y volver a los servicios sociales de acceso universal. Porque la desigualdad en nuestra sociedad está creciendo y debemos combatirla, no sólo por razones de justicia social, sino como garantía de eficiencia económica y prosperidad colectiva.

Habría que pactar una agenda de regeneración institucional y democrática que permita que la política, la democracia, se imponga sobre la economía. Es decir, que el poder de los representantes de los ciudadanos esté por encima del poder de los mercados o de los intereses gremiales de colectivos afectados. Una agenda que contemple recuperar políticas públicas de regulación que establezcan reglas claras, establecimiento de límites e igualdad de oportunidades para incentivar la competencia, que es lo que más favorece a los ciudadanos.

Cuando antes les hablaba de prioridades he mencionado la de conseguir un clima de diálogo y acuerdo entre Cataluña y el resto de España. Para alcanzar este objetivo he formulado la idea del Pacto de Estado para Cataluña.

¿Qué quiero decir cuando hablo de Pacto de Estado para Cataluña?

En primer lugar, necesitamos que la sociedad española sea consciente de que hay que darle a la cuestión catalana la categoría de tema de Estado; no de un tema menor, circunstancial o efímero.

Muchos hemos dicho que el problema que tenemos los catalanes, además de ser un problema entre nosotros, de la necesidad de tener un amplio acuerdo sobre lo que queremos, es un problema de España, incluso, en este momento es “el” problema de España.

Ninguna otra vez, desde 1981 se ha encontrado España en una crisis institucional tan grave como ésta.

Ningún otro problema, desde el 23F, había provocado un mensaje televisado específico del Jefe del Estado.

En segundo lugar, el pacto debe reconocer las características singulares de la sociedad catalana, su identidad nacional y su vocación de autogobierno. Sin privilegios, pero con un reconocimiento explícito al máximo nivel.

En tercer lugar, hay que promover la necesidad de hablar en Catalunya, de contar con los catalanes, con todos los catalanes; no sólo con unos o con otros. El Pacto debe servir no para contentar a unos, sino para beneficiar al conjunto de los catalanes y, como consecuencia, beneficiar al conjunto de España. No se trata de hacer un Pacto para contentar a los independentistas. Se trata de hacer un Pacto para convencer a una amplia mayoría de catalanes de que no necesitan la independencia porque hay un proyecto compartido más interesante y más beneficioso para todos.

Se trata, también, de que no se utilice el tema de Catalunya como arma electoral, como elemento para ganar votos en el resto de España.

El Pacto también debe servir para abordar temas concretos que, desgraciadamente, llevan años sin ser objeto de una negociación sensata. Me estoy refiriendo a temas como:

1. Las 46 demandas planteadas desde el Gobierno de la Generalitat al Gobierno de España en las que yo veo muchas posibilidades de llegar a acuerdos.

2. Desarrollar el Estatuto vigente e, incluso, y a partir de las oportunas reformas legales en el Congreso, abordar algunas de las cuestiones que el Tribunal Constitucional consideró que debían acometerse a través de la reforma de las correspondientes leyes orgánicas.

3. Abordar la negociación de la financiación autonómica.

4. Impulsar un ambicioso Plan de inversión estatal en infraestructuras estratégicas para España en territorio catalán, que incorpore un diseño inteligente y una gestión compartida.

5. Profundizar en el reconocimiento de la lengua, la cultura y los símbolos de Cataluña. El Pacto debería servir para que se aprobara una Ley Orgánica de Reconocimiento y Amparo de la Pluralidad Lingüística en España. O para asegurar la presencia de las lenguas y culturas catalana y aranesa en la UNESCO.

6. Reconocer la importancia estratégica y simbólica de la ciudad de Barcelona como gran capital catalana, española y europea y sede de la Unión por el Mediterráneo.

7. Y, por último pero no en último término, impulsar la reforma de la Constitución en un sentido federal. Una reforma que deberá recoger lo que yo llamo las cuatro R, cuatro reivindicaciones:

Reconocimiento de las aspiraciones nacionales de Cataluña.
Reglas de reparto competencial que mejoren el autogobierno desde el respeto y la lealtad institucionales, reconociendo las competencias recogidas, singularidades y hechos diferenciales; con especial atención a las cuestiones relacionadas con la lengua, la educación y la cultura.
Recursos. Fijando los grandes principios del sistema de financiación que debe ser suficiente, solidario, justo y equitativo y que recoja los conceptos de esfuerzo fiscal similar y ordinalidad; así como la figura de los Consorcios Tributarios o solución equivalente.
Representación, a través de un Senado o Consejo Federal que haga de la Cámara Alta un verdadero instrumento de integración y cooperación territorial.

Por cierto, una reforma de la Constitución que deberá ser votada en referéndum por todos los españoles, y que es de desear que obtenga un apoyo masivo en Catalunya. Por esta razón hay que trabajar mucho para alcanzar un acuerdo que pueda merecer un apoyo mayoritario de los catalanes.

En definitiva, un Pacto de Estado para Catalunya impulsado con la convicción de que promover el dinamismo de Cataluña es asegurar el progreso en toda España. Porque si una cosa ha quedado clara es que la desestabilización política e institucional de Catalunya tiene una traducción inmediata y negativa en la evolución de la economía española.

Señoras y señores,

Lo que proponemos se puede resumir en dos grandes conceptos; por una parte, restituir la centralidad de la política y, con ella, la vía del diálogo, la negociación y el pacto como única forma de encontrar una solución que, o es acordada, o no será solución.

Y, por otra parte, quiero poner fin a la incertidumbre, al temor sobre el futuro, que se ha adueñado de todos aquellos, trabajadores, autónomos, empresarios, estudiantes, que cada día se esfuerzan por aportar lo mejor de sí mismos para que la sociedad prospere. Quiero devolverles la confianza de que el Govern de la Generalitat no seguirá convocando huelgas, ni “de país” ni de ningún tipo, ni seguirá permitiendo que sectores minoritarios radicales de la sociedad, actúen sin control cortando las vías de comunicación poniendo en peligro la actividad económica y, por tanto, miles de empleos actuales y futuros.

El referéndum para salir de Europa que propone Puigdemont o la desobediencia social permanente que defiende Esquerra son riesgos que Catalunya no puede permitirse.

Yo quiero ser el candidato de todos los que quieren el acuerdo y el cambio. O debería decir los que quieren acuerdos para cambiar las cosas a mejor.

Yo no me limito a defender la legalidad. No me limito a señalar los riesgos de la independencia. Yo propongo un proyecto factible y estimulante de grandes acuerdos y transversalidad que resulte más eficaz que la reivindicación de la independencia.

Un proyecto que, como he dicho al principio, cuenta con el apoyo de mucha gente que antes nunca se había planteado apoyar a un candidato socialista.

Yo me comprometo a hacer una campaña y, más importante aún, a desarrollar una obra de gobierno inclusiva, de la izquierda al centro, del autonomismo al federalismo.

Miraré hacia España y seré tan exigente como dialogante con el gobierno español, sea del color que sea. Recuperaré el papel de impulso reformista e innovador que hasta 2010 ha desarrollado siempre Cataluña.

Y miraré hacia Europa. Quiero que Catalunya aporte soluciones al futuro de Europa, no que le traslade problemas. Ni queremos salir de Europa ni queremos desentendernos de ella.

En este momento difícil de la historia de Cataluña, en un momento que hubiera preferido que fuera muy diferente, me ofrezco a presidir la Generalitat para sustituir el actual laberinto por una nueva esperanza.

Una esperanza de acuerdo y de cambio. La esperanza de un futuro mejor que nos hemos de labrar nosotros mismos con esfuerzo y perseverancia.

Le debo esto a mi país. Llevo toda una vida en política preparándome para un momento como este en que necesitamos pasar del laberinto sin salida en que nos han metido, a un horizonte posible y mejor.

Hago una propuesta progresista, catalanista, y reformista que se dirige a los catalanes que quieren orden y progreso y que nos va a permitir, a muchos, hacer gran parte del camino juntos.

Quiero reconciliación entre los catalanes, reconciliación con el resto de los españoles, reconciliación con Europa y reconciliación con el progreso económico.

Quiero una Cataluña mejor en una España diferente y en una Europa más unida y más potente.

Esta es mi hoja de ruta.

Muchas gracias.

CONFERÈNCIA AL COL·LEGI D’ADVOCATS DE BARCELONA

9.11.2017

[enllaç al vídeo]

Bona tarda, amigues i amics,

Us agraeixo la vostra nombrosa i ben qualificada assistència.

Catalunya s’enfronta avui a la crisi institucional, política, econòmica i social més important des de la recuperació del nostre autogovern amb el retorn, fa quaranta anys, del president Tarradellas.

Vull recordar, com a petit homenatge a un gran president, una frase que inspira la política que vull desenvolupar en els mesos i anys a venir: “El nostre país és massa petit perquè es menyspreï cap dels seus fills, i prou gran perquè hi capiguem tots”.

Una altra frase admonitòria del vell president: “Mai més un sis d’octubre!”. Llàstima que alguns no l’hagin volgut recordar.

El projecte que vull descriure avui s’inspira en les arrels del catalanisme polític. Aquell que ens ha llegat veritats contrastades: units, guanyarem; dividits, perdrem. L’aspiració catalana per l’autogovern s’ha de traduir sempre en bon govern. La unitat civil del poble és el requisit previ a qualsevol bona política. I la cohesió social és l’altra vessant de la unitat civil. Una i altre han estat, són i seran la base del nostre progrés com a societat.

Fa tot just dos anys, el 29 d’octubre de 2015, feia una conferència aquí mateix sota el títol: “El catalanisme social i federal del segle XXI”. En aquella conferència vaig fixar la posició dels socialistes per aquesta legislatura. Deia llavors: no a dividir els catalans, no a sortir de la legalitat democràtica, no a un procés secessionista unilateral.

Lamentablement la majoria parlamentària independentista ha anat en direcció contrària i per això aquesta legislatura ha estat un desastre i ofereix un pèssim balanç. Ningú no pot negar que ha estat la pitjor legislatura del Parlament recuperat des de les eleccions de 1980.

Hi havia clars advertiments en aquest sentit. Enric Fossas, per exemple, qualificava la proposta que el Parlament havia d’aprovar en iniciar-se la legislatura, el 9 de novembre de 2015: “La proposta de resolució no és una declaració unilateral d’independència, és una declaració d’insurgència que situa el procés fora del món civilitzat”.

Segueixo amb el que jo mateix deia fa dos anys: “Catalunya som tots i totes. No ens resignarem a l’esquinçament de la societat catalana en meitats irreconciliables. Som hereus i defensors del caràcter central i integrador del catalanisme polític”.

I les meves paraules de llavors prenen, llegides avui, un cert to profètic. Deia: “De la mateixa manera que els socialistes creiem que la ‘qüestió catalana’ és un problema polític que s’ha de resoldre políticament i no per via judicial, també creiem que quan les lleis democràtiques s’incompleixen deliberadament o quan una institució -es digui Parlament de Catalunya o es digui Govern de la Generalitat- proposa obertament desobeir la legalitat democràtica, això ha de tenir inevitablement conseqüències jurídiques”.

I insistia: “Guanyar les eleccions habilita per governar no per saltar-se la legalitat democràtica i dur Catalunya pel pedregar” (…) Estic convençut que el panorama que he dibuixat fa uns instants conduirà els seus aventurers protagonistes a una gran patacada i al fracàs, amb un elevat cost per a Catalunya”.

No cal dir que m’hagués agradat moltíssim equivocar-me. Però no em vaig equivocar gens.

Molts vàrem advertir del risc de separar-nos del tronc central del catalanisme polític. Però els nostres advertiments no van ser atesos.

En aquella conferència de 2015 els avançava un objectiu polític: construir una “Aliança pel Seny i pel Catalanisme”.

Una Aliança que ahir mateix donava un gran fruit en forma de l’acord polític entre el Partit dels Socialistes de Catalunya i Units per Avançar. Un acord que ha estat possible entre d’altres coses per la feina de plataformes ciutadanes com La Tercera Via i Portes Obertes del Catalanisme.

Permeteu-me, doncs, que saludi de forma especialment afectuosa els amics i amigues d’aquestes plataformes ciutadanes i d’Units per Avançar. Farem molta feina junts!

El pacte subscrit pel PSC i Units per Avançar, que ha de ser definitivament aprovat pel Consell Nacional del PSC demà, és un acord polític. No és una coalició ni prefigura col·laboracions futures. És la resposta generosa i intel·ligent a una situació excepcional. Ni el PSC fa seu el programa d’Units per Avançar. Ni Units per Avançar fa seu el programa del PSC. Però estem d’acord en quelcom molt important: la necessitat d’enfortir el catalanisme no independentista, la urgència de trobar solucions acordades, el compromís de no resignar-nos a un empat d’impotències entre l’independentisme i l’immobilisme, la voluntat d’aixecar la bandera del diàleg, la negociació i el pacte per tal de tornar a cohesionar la societat catalana, defensar el nostre autogovern i recuperar un marc d’estabilitat i confiança que garanteixi el progrés econòmic i la justícia social. Aquest és el sentit del nostre acord.

Ramon Espadaler sempre em demana que recordi que els Socialistes i els d’Units representem dues tradicions polítiques diferents. Les que van ser capaces de reconstruir Europa després de la segona guerra mundial. Dues tradicions que van ser capaces d’impulsar l’economia social de mercat i el pacte social que han promogut el període més pròsper i just de la història. En aquest moment excepcional de Catalunya, aquestes dues tradicions es comprometen a treballar conjuntament per superar la crisi política, econòmica, social i institucional del nostre país.

És normal que aquest acord hagi aixecat crítiques dels nostres adversaris. Hi ha qui no és capaç d’acordar amb altres, a menys que comparteixin al 100% les seves idees. Hi ha qui no vol acordar, sinó que vol imposar. Hi ha qui pensa que només solucionarem el problema quan tothom li doni la raó. No és el nostre cas. Nosaltres creiem en l’acord entre diferents, l’acord des del respecte, l’acord des de la recerca apassionada del que ens uneix. Som així. I Catalunya en aquests moments necessita acords i no enfrontaments. És l’esperit que ens uneix avui aquí.

El nostre acord mostra també el camí que volem seguir: Catalunya necessita més acords i menys divisions. I aquest és el nostre compromís.

Quan parlava fa dos anys de l’Aliança pel Seny i pel Catalanisme fixava tres prioritats que segueixen tenint plena vigència.

Prioritat 1. Dotar el país d’estabilitat institucional i política.

Prioritat 2. Treballar plegats les administracions públiques, els empresaris i els sindicats per a establir els grans acords que permetin aprofitar la recuperació econòmica i reduir les desigualtats.

Prioritat 3. Aconseguir que Catalunya es trobi còmoda a Espanya.

Avui estem bastant pitjor que fa dos anys. Avui tenim:

Crisi política. Crisi institucional. Crisi econòmica. Crisi social.

Una societat dividida.

Una economia afeblida, amb més de 2.000 empreses que han traslladat fora de Catalunya la seva seu social. I tants i tants que canvien els comptes de sucursal bancària o obren comptes dites “mirall”.

Una imatge europea malmesa.

Unes institucions intervingudes.

L’anterior govern, cessat, part dels seus membres en presó preventiva, a causa d’una decisió judicial desproporcionada, i part dels seus membres i el seu president, a Brussel·les en espera que es resolgui la sol·licitud d’entrega a la justícia espanyola.

Havíem advertit dels riscos.

Vàrem treballar com ningú per evitar la Declaració Unilateral d’Independència i l’aplicació de l’article 155. Volíem que les eleccions fossin convocades pel president Puigdemont. Ho teníem a tocar de dits, però finalment es va fer enrere pressionat pels sectors més radicals del moviment independentista.

No estic eximint de responsabilitat el govern del PP. Són responsables de no haver obert cap porta ni finestra a una solució política. Varen combatre a peu i a cavall l’Estatut del 2006, i han estat incapaços d’oferir una resposta a un problema que el pas del temps no ha fet sinó engrandir.

I cal recordar quines han estat les causes del fracàs del projecte independentista. La primera, no comptar amb un majoria suficient per tirar endavant. Dos milions i escaig de catalans no poden imposar la seva visió a tres milions i escaig de catalans. Si per reformar l’Estatut calen 90 diputats, amb 72 no n’hi ha prou per fulminar-lo. La segona raó és que no hi ha possibilitats de secessió de forma unilateral i il·legal en un Estat democràtic membre de la Unió Europea. La tercera, és que no s’havien preparat bé les coses. N’hi ha prou en veure el desori produït només 24 hores després de declarar la independència. I la quarta raó és que no havien volgut reconèixer la dificultat del plantejament que feien. I per això s’ha produït una enorme frustració, que serà difícil i lent superar.

Però no és moment de retrets. Ara és hora de solucions.

Les eleccions del 21 de desembre ens ofereixen la possibilitat de canviar de rumb.

El president Mas havia fixat un rumb de col·lisió i jo els convido a canviar de rumb, els convido a fixar un rumb d’estabilitat, de seny, de prosperitat, de justícia social i de sostenibilitat. Vull canviar de full de ruta, jo no vull arribar tot sol a cap Ítaca, vull arribar amb tothom a un futur millor. Així, doncs, vull convidar-vos a un viatge ben diferent.

Els convido a recuperar el respecte per totes les idees.

Els convido a deixar enrere actituds sectàries.

Els convido a abandonar projectes que divideixen la societat entre bons i mals catalans.

Els convido a escoltar i a pactar. A transigir i a negociar. A pactar.

Els convido a retrobar el catalanisme pragmàtic que va fer gran Catalunya i ens assegurava el respecte a Espanya i a Europa.

Els convido a renunciar a la rauxa que posa en risc tots els avanços assolits amb tant d’esforç per moltes generacions.

Els convido a abandonar la recerca permanent d’excuses i enemics per justificar errors i fracassos.

Els convido a ser dignes de la nostra història, dignes hereus dels nostres pares i dels nostres avis.

Vull canvi sense trencadissa.

Vull prosperitat sense deixar ningú enrere.

Desconfio de veritats absolutes i de dogmes que pretenen ofegar discrepàncies.

Quan l’argument és insult, no hi ha raó.

Quan el sentiment s’imposa sobre les raons, desapareix el pensament.

Què estem en condicions d’oferir en aquesta nova etapa política?

Passar del ‘lío’ a les solucions.

Passar de la rauxa, al seny.

Passar de la inestabilitat a l’estabilitat.

Passar de la improvisació a la preparació

Passar de la confusió, a la claredat.

Passar de la incertesa, a la certesa.

Passar de l’engany, a la sinceritat.

Passar del miratge, a la realitat.

Passar de la discòrdia, a la concòrdia.

Passar de la desconfiança, a la confiança.

Passar del fracàs, a l’èxit.

Passar de la frustració, a l’esperança.

Vull que Catalunya guanyi i no quedi paralitzada en el record de jornades històriques que no ho eren, i en derrotes que no cal repetir.

Aquests són els meus compromisos.

És per això que vull esdevenir president de la Generalitat.

Certament em presento amb un programa concret. Però en aquestes eleccions em sembla més rellevant subratllar els objectius de país.

Fa uns mesos us hagués dit que els meus objectius eren dos: aconseguir un clima de diàleg i acord entre Catalunya i la resta d’Espanya, i utilitzar tot el potencial del país al servei del progrés econòmic i la lluita contra les desigualtats que s’han incrementat durant la crisi.

Ara, la raó principal és una altra. Vull ser president per superar la divisió entre catalans.

Si sóc elegit president ho sacrificaré tot al servei d’aquest objectiu.

Recordeu quan vaig oferir-me a acompanyar el president Puigdemont al Senat.

Recordeu les meves intervencions parlamentàries, crítiques, però sempre respectuoses amb els adversaris. Sempre cercant solucions i acords per sobre de titulars i desqualificacions.

Treballaré per evitar la divisió i una política de fronts.

Si sóc president, ningú se sentirà exclòs de la política catalana. Ni els que volen tot segueixi com està o fins i tot voldrien retrocedir, ni els que volen trencar amb tot.

Tots som Catalunya i la meva primera obligació serà trobar la manera que tots siguin escoltats i que tots puguin fer la seva contribució a un futur millor.

Jo no vull la victòria d’uns sobre uns altres. No vull que la satisfacció de la meitat més un impliqui la derrota de la meitat menys un.

Per això més que pactar una votació, vull votar un acord.

Hem d’abandonar els falsos i terribles esquemes de bons contra dolents, el bé contra el mal. Que s’abandoni la política de trinxeres. Vull ponts i no fronteres. No vull retrocedir a l’esperit de les croades. No vull dogmes enfrontats, sinó escoltar les raons de tothom per cercar punts de trobada.

Vull una Catalunya que no sigui el camp de batalla entre bons i dolents, siguin quins siguin els bons i siguin els que siguin els dolents. No vull frontismes. Vull amplis acords. Vull transversalitat. Hem d’abandonar la divisió entre independentistes i espanyolistes, separatistes i unionistes, patriotes i botiflers, camp contra ciutat, interior contra costa.

Crec que podem estar tots units al voltant de tres objectius essencials: respectar la llei, respectar la diversitat i treballar pel bé comú.

Restablir la confiança en el futur. No hi ha dret que els petits estalviadors hagin de patir. Que els pensionistes, després dels esforços de tots una vida, hagin de patir ara pel futur. Que les empreses hagin de marxar. Que els projectes de nova inversió vagin a d’altres llocs.

La nostra principal preocupació són les persones que han de viure de la seva feina, el món del treball. I ens esforçarem, colze a colze amb els sindicats i els empresaris per assegurar el progrés econòmic del país, malmès per la deriva independentista.

La nostra convivència s’ha ressentit. El nostre progrés s’ha ressentit. El que s’havia presentat com un camí de roses és un precipici pel que no hem de caure. S’havia presentat tot com fàcil, senzill, planer, desitjable. Està a tocar de dits. I el que estava a tocar de dits era el desastre. Un desastre que calia evitar i que ara cal remuntar. Sense perdre un instant. Sense assenyalar culpables. No tenim temps per això. No podem perdre energies en això.

Està clar que el rumb de col·lisió no ens era propici. Els dos bancs catalans, sis de les set empreses que cotitzen a l’Ibex, el sector assegurador, les empreses que concentren una facturació que equival al 40% del PIB català. Per por a la inestabilitat política, per por a la inseguretat jurídica han decidit traslladar la seu social. I després poden anar desplaçant els centres de decisió, la seu fiscal i fins i tot part de la seva activitat. Prou! Jo els dic: torneu! Us donarem garanties que mai no tornarà a estar en risc l’estabilitat política ni la seguretat jurídica.

He dit que volia utilitzar tota la potencia del govern de la Generalitat al servei de l’objectiu de millorar l’economia i reduir les desigualtats que s’han incrementat durant la crisi. I vull fer-ho canviant de política. Jo vull tornar a una política que doni prioritat a l’establiment de pactes, molts acords estratègics que sumin esforços. Tots els pactes possibles que vagin articulant un nou “contracte social” tal i com el defineix el professor Anton Costas en el seu darrer llibre, i cito: “el compromís entre tots els membres i grups d’una societat per compartir un projecte comú de futur i cooperar lleialment entre ells per aconseguir-ho”.

És a dir, amplis recolzaments socials per impulsar les reformes de tot tipus que la nostra societat necessita. Perquè tota reforma, per petita que sigui, necessita d’una àmplia base social que la sustenti ja que canvia inèrcies i equilibris econòmics i socials i, per tant, genera resistències.

Probablement això és el que no van entendre els membres de l’anterior govern de la Generalitat.

Què és el que crec que s’hauria de pactar?

Caldria pactar com fer créixer l’economia, com repartir la riquesa i com crear ocupació amb un nou model econòmic en el que el creixement no generi noves desigualtats, que sigui més respectuós amb el medi ambient i que estigui més atent a lluitar contra el frau i l’explotació laborals. I un pacte que allunyi la por que molts sectors tenen a l’estancament econòmic i, fins i tot, a un possible retrocés.

Caldria pactar una Agenda per la Igualtat capaç de rescatar els ciutadans de les polítiques actuals, que el que han fet és afavorir que es desplomin els ingressos de les famílies amb menys recursos, i impulsar l’educació, defensar el sistema públic de salut i els serveis públics, capaç també d’aturar la privatització de drets i tornar als serveis socials d’accés universal. Perquè la desigualtat a la nostra societat està creixent, i l’hem de combatre no sols per raons de justícia sinó com a garantia d’eficiència econòmica i prosperitat.

Caldria pactar una agenda de regeneració institucional i democràtica que permeti que la política, la democràcia, s’imposi sobre l’economia. És a dir, que el poder dels representants dels ciutadans estigui per sobre del poder dels mercats o dels interessos gremials de col·lectius afectats. Una agenda que contempli recuperar polítiques públiques de regulació que estableixin regles clares, establiment de límits i igualtat d’oportunitats per a afavorir la competència, que és el que més afavoreix als ciutadans.

Quan abans els hi parlava de prioritats he esmentat la d’aconseguir un clima de diàleg i acord entre Catalunya i la resta d’Espanya. Per a assolir aquest objectiu he formulat la idea del Pacte d’Estat per Catalunya. Ja veuen, un altre Pacte.

Què vull dir quan parlo de Pacte d’Estat per a Catalunya? L’exposaré breument.

En primer lloc necessitem, precisament, que la societat espanyola sigui conscient que cal donar-li a la qüestió catalana la categoria de tema d’Estat; no d’un tema menor, circumstancial o efímer. He dit varies vegades, i no he estat l’únic en dir-ho, que el problema que tenim els catalans, a més de ser un problema entre nosaltres, de la necessitat de tenir un ampli acord sobre el què volem, és un problema d’Espanya, fins i tot, en aquest moment és “el” problema d’Espanya. Cap altra vegada, des de 1981 s’ha trobat Espanya en una crisi institucional i social tan greu com aquesta.

Com a mostra, un botó. Cap altre problema, des del 23F, havia provocat un missatge televisat específic del Cap de l’Estat. Per això dic que la solució del problema necessita un Pacte d’Estat.

En segon lloc, el pacte ha de reconèixer les característiques singulars de la societat catalana, la seva identitat nacional i la seva vocació d’autogovern.

En tercer lloc, cal promoure la necessitat de parlar a Catalunya, de comptar amb els tots els catalans, amb tots els catalans; no només amb uns o amb uns altres. El Pacte ha de servir no per a acontentar a uns, sinó per beneficiar Catalunya i, com a conseqüència, beneficiar el conjunt d’Espanya. Dit en unes altres paraules: això no va de fer un Pacte per acontentar als independentistes. Va de fer un Pacte per a convèncer una àmplia majoria.

El Pacte també ha de servir per a abordar temes concrets que, malauradament, porten anys sense ser objecte d’una negociació sensata. M’estic referint a temes com:

1. Negociar les 46 demandes plantejades des del Govern de la Generalitat al Gobierno de España en les que jo veig moltes possibilitats d’arribar a acords.
2. Desenvolupar l’Estatut vigent i, fins i tot, i a partir de les oportunes reformes legals al Congrés dels Diputats, abordar algunes de les qüestions que el Tribunal Constitucional va considerar que no podien ser objecte de regulació per part del propi Estatut, però sí a través de les corresponents Lleis Orgàniques.
3. Abordar la negociació del finançament autonòmic.
4. Impulsar un ambiciós Pla d’inversió estatal en infraestructures estratègiques per a Espanya en territori català que, a més de diners, incorpori un disseny intel·ligent i una gestió compartida. Per exemple, el darrer govern socialista va dissenyar, però no va poder executar per l’avançament electoral, un pla per a dotar d’autonomia de gestió i de capacitat d’intervenció de les institucions catalanes a l’aeroport de El Prat.
5. Aprofundir en el reconeixement de la llengua, la cultura i els símbols de Catalunya. En aquest sentit, el Pacte hauria de servir per a que s’aprovés una Llei Orgànica de Reconeixement i Empara de la Pluralitat Lingüística a Espanya. O per assegurar la presència de les llengües i cultures catalana i aranesa a la UNESCO.
6. Reconèixer la importància estratègica i simbòlica de la ciutat de Barcelona com a gran capital catalana, espanyola i europea i seu de la Unió per la Mediterrània.
7. I, per últim però no en darrer terme, impulsar la reforma de la Constitució en un sentit federal. Una reforma que hauria de ser votada per la ciutadania i recollir el que jo anomeno les quatre R, quatre reivindicacions:
   • Reconeixement de les aspiracions nacionals de Catalunya.
   • Regles de repartiment competencial que millorin l’autogovern de la Generalitat des del respecte i la lleialtat institucionals, reconeixent les competències que recullen singularitats i fets diferencials; amb especial atenció a les qüestions relacionades amb la llengua, l’educació i la cultura.
   • Fixant els grans principis del sistema de finançament que ha de ser suficient, solidari, just i equitatiu i que reculli els conceptes d’esforç fiscal similar i ordinalitat; així com la figura dels Consorcis Tributaris o solució equivalent.
   • Representació, a través d’un Senat o un Consell Federal que faci de la Cambra Alta un veritable instrument d’integració i cooperació territorial.

Per cert, una reforma de la Constitució que haurà de ser votada en referèndum pels ciutadans, i que jo vull que obtingui un suport massiu a Catalunya. Per aquesta raó com a President treballaré per a assolir un acord que pugui merèixer un suport majoritari dels catalans.

En definitiva, els deia que cal un Pacte d’Estat per a Catalunya impulsat amb la convicció que promoure el dinamisme a Catalunya és assegurar el progrés a tota Espanya. Que el respecte a la singularitat de Catalunya és la millor garantia perquè sigui respectada la diversitat dels pobles d’Espanya.

Senyores i senyors,

Com hauran pogut observar, el que jo proposo es pot resumir en restituir la centralitat de la política i, amb ella, la via del diàleg, la negociació i el pacte com a única forma de trobar una solució que, o és acordada, o no serà.

La meva proposta

La meva proposta, tot el que avui els he explicat, s’adreça als catalans i les catalanes que saben que la unitat ens fa forts i que la divisió ens afebleix; als que saben que encara que pensem que tenim la raó, fora de la llei la perdem i posem en perill el més preuat que tenim, que és la convivència i les nostres institucions.

La meva proposta és una proposta catalanista.

• perquè catalanisme és autogovern i la meva proposta es caracteritza per la defensa aferrissada de les institucions d’autogovern. I la millor manera de defensar-les és no posar-les en risc!
• perquè catalanisme és federalisme i la meva proposta es caracteritza per la idea d’implicar-nos a fons en la reforma d’Espanya i d’Europa. Al pont de comandament, no pidolant que ens escoltin.
• perquè catalanisme és integració i justícia social i la meva proposta es caracteritza per la consecució d’aquests objectius a partir del diàleg, la negociació i el pacte, i la transacció, la transversalitat, i el mestissatge si volen, que és el que ha fet gran Catalunya.

Jo vull ser el candidat de tots els que volen l’acord i el canvi. O hauria de dir els acords i els canvis. O millor encara, els acords per canviar les coses a millor.

Jo no vull limitar-me a defensar la legalitat. No vull limitar-me a assenyalar els riscos de la independència. Jo proposo un projecte factible i engrescador perquè vol sumar primer per multiplicar després.

Un projecte que, com he dit al començament, compta amb el suport de molta gent que abans mai s’havia plantejat donar suport a un candidat socialista.

Jo em comprometo a fer una campanya i, més important encara, a desenvolupar una obra de govern inclusiva, de l’esquerra al centre, de l’autonomisme al federalisme. Vull desenvolupar un projecte amb fortes arrels de contingut social, ecològic i feminista en el que ens trobem còmodes molts ciutadans de diverses sensibilitats polítiques, socials, sindicals i culturals.

Vull que l’educació, la recerca i la innovació siguin els motors principals de la prosperitat i les palanques d’igualtat per a les persones i les empreses.

Catalunya endins potenciaré el molt i molt bo que tenim. La meva política serà la de respectar el que funciona buscant com millorar el que no va bé. Sempre amb una actuació gradual i acordada.

Miraré cap a Espanya i seré tan exigent com dialogant amb el govern espanyol, sigui del color que sigui. Recuperaré el paper d’impuls que fins a 2010 ha desenvolupat sempre Catalunya, cooperant amb la resta de Comunitats Autònomes per a construir una Espanya diferent, de baix a dalt. Treballaré perquè Catalunya torni a ser respectada i admirada en el conjunt d’Espanya i a Europa.

I, com he dit al començament, miraré cap a Europa. Reafirmaré i incrementaré l’europeisme del nostre país. Recuperaré el prestigi de l’acció exterior de la Generalitat, malbaratat els darrers anys i enfonsat les darreres setmanes. Estarem sempre presents en els fòrums en els que es discuteixi el futur d’una Europa més unida, més potent, més federal i més solidària.

Per acabar, tot i que no és el moment d’explicar un programa de govern, si que els demano uns minuts de paciència perquè vull dibuixar-los el país que vull.

Un país lector. Un país de biblioteques, mediateques i arxius del segle XXI. Un país d’editorials grans i petites. Un país d’escriptors i escriptores. Un país educat i educador. Un país de persones que llegeixen i animen a llegir. De persones cultes que tenen accés al teatre, el cinema, la música i l’art. Un país que estima el seu patrimoni cultural.

Un país de ciència. En el que la ciència i la recerca siguin les nines dels nostres ulls. En el que floreixin les universitats i es trobin a gust els investigadors.

Un país sà i ben alimentat. Que cuidi l’alimentació dels nostres fills i dels escolars. Amb més cura de l’alimentació, de la cuina i dels mercats. Un país que lluiti contra els trastorns alimentaris, cuidi la producció i no malbarati el menjar.

Un país per a nens i avis. Amb casals, llars d’infants i ludoteques. Que lluiti contra el fracàs escolar. Mai més un pressupost de la Generalitat amb zero euros per a les escoles bressol. Avançarem cap a una xarxa pública universal i de qualitat en l’etapa 0-3 anys. Vull un país que cuidi i estimi la gent gran i que lluiti contra la solitud i la tristor. Un país on ningú no tingui por d’anar envellint.

Un país per caminar i descobrir. Amb ciutats a la mida de les persones. Amb turistes, sí, molts, però amics de Catalunya. Que tornin, i que ho facin des del respecte i el civisme i amb serveis de qualitat. Un país que cuidi la terra i el territori, la costa, els rius i les muntanyes, la qualitat de l’aigua i de l’aire, la nostra qualitat de vida.

Un país digital. Capdavanter en economia digital, cooperativa i col·laborativa. Un país d’economia 4.0, capdavanter en innovació i sectors industrials i de serveis avançats.

Un país obert i participatiu. De voluntaris i persones compromeses. Un país acollidor i d’acollida, capaç d’aprofitar i potenciar totes les energies, tot el talent. Un país d’entitats, associacions i fundacions. Un país de mecenes petits i grans.

Un país que treballa. Que treballa pel futur. En el que a igual feina correspongui un igual salari. Que faci de la Formació Professional un factor d’esperança i competitivitat. Un país que persegueixi l’explotació laboral, amb un bon servei d’ocupació. Un país de treballadors autònoms i emprenedors que generen i redistribueixen riquesa.

Un país connectat. Amb ports, aeroports, trens i carreteres de primera. Amb gestió públic- privada dels recursos assegurant sempre l’interès general. En el que el dret a la mobilitat sigui un principi rector i la sostenibilitat i la transició ecològica siguin objectius permanents.

Un país segur. Per a les dones, els infants, pels més grans, per a les persones amb discapacitat, per a tothom. Amb menys accidents a la carretera i a la feina. Sense violència masclista. Amb habitatges rehabilitats des del punt de vista constructiu i també de l’eficàcia energètica. Un país que lluiti contra el frau i també més segur per consumidors i usuaris.

Comiat

Amigues i amics, en aquest moment difícil de la història de Catalunya, en un moment que, he de dir-los-hi, hagués preferit com tots vostès, que fos ben diferent, m’ofereixo a encapçalar la Generalitat per substituir l’actual laberint per una nova esperança.

Una esperança d’acord i de canvi. L’esperança d’un futur millor que ens hem de llaurar nosaltres mateixos amb esperança, esforç i perseverança. Jo segueixo aquella màxima que diu “el que li passi al país depèn del que nosaltres fem amb el que ens han deixat els que ens han precedit” (Robert Kennedy en el prefaci al llibre de JFK “Profiles in Courage”)

Li dec això al meu país. Porto tota una vida en política preparant-me per a un moment com aquest en que ens cal passar del laberint sense sortida en que ens han ficat, a un horitzó possible i millor.

Un moment en el que ens cal recuperar el pas i el temps perdut.

En un moment en que correm el risc d’abocar-nos a un conflicte permanent entre els que proposen una solució impossible i els que neguen el problema, jo formulo una proposta d’esperança en les nostres possibilitats, en les nostres capacitats de superar aquest moment. Formulo una proposta catalanista, democràtica i reformista que interpel·la als catalans que volen ordre i progrés i que ens ha de permetre a molts fer molt de camí junts fins arribar a la Catalunya somiada pels nostres avis.

Vull una Catalunya millor en una Espanya diferent i en una Europa més unida i amb més empenta.

És un horitzó que està al nostre abast.

Els proposo que ens hi posem des d’avui mateix.

Moltes gràcies.

INTERVENCIÓ EN LA JORNADA DE REFLEXIÓ SOBRE EL PROGRAMA ELECTORAL (Barcelona, 4.11.2017)

[enllaç al vídeo]

Companyes i companyes, amigues i amics,

Vull en primer lloc agrair Eva Granados, Carles Martí i tots els companys i companyes que han contribuït a l’elaboració de la nostra proposta programàtica.

Anirem a les eleccions amb un completíssim programa electoral.

Quan l’Eva em va enviar el darrer esborrany, el programa tenia 155 pàgines.

No cal dir que li vaig dir: enhorabona per la feina. I tot seguit li vaig preguntar si tindríem un manifest més resumit!

El cert és que tenir un programa complet és una mostra de rigor polític i de respecte a la ciutadania a la que volem servir. I, per tant, és un motiu d’orgull encapçalar una candidatura que té una proposta política sorgida de l’experiència i el debat de tants i tantes companyes i companys.

Els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya que dipositin la seva confiança en nosaltres podran estar ben tranquils, sabem què volem i com ho volem.

Volem un canvi de rumb de la política catalana.

Un canvi de formes.

Un canvi de polítiques.

Un canvi de govern.

Un canvi de president.

I quan demanem un canvi cal tenir bones raons.

I crec que les tenim sobrades.

Aquesta legislatura ha estat un desastre total i absolut. Quin és el balanç d’aquests dos anys?

Una societat dividida.

Una economia afeblida, amb dues mil empreses que han decidit traslladar les seves seus socials fora de Catalunya.

Un país aïllat, amb una Unió Europea que rebutja la via unilateral i il·legal de la majoria parlamentària independentista.

Membres del govern en presó preventiva i altres a Brussel·les intentant eludir l’acció de la justícia.

Un atur que creix, mentre baixa a València i el País Basc.

Unes perspectives econòmiques incertes.

És evident que cal canviar de rumb.

Com també ho és que haver arribat fins aquí no és només responsabilitat del govern sortint. Hi ha una responsabilitat del govern d’Espanya, que ho és des de l’any 2011. Sense diàleg i sense proposta política per resoldre el problema que tenim entre mans, s’han resignat uns i altres a que la única resposta de l’Estat sigui la del poder judicial.

No ens cansarem de dir-ho, la principal responsabilitat rau en aquells que van decidir emprendre una via unilateral i il·legal cap a la independència, conscients que no tenien un suport ciutadà ni parlamentari suficient. Dos milions no poden imposar la seva voluntat a tres milions. Si per reformar l’Estatut calen 90 diputats, 72 no poden liquidar-lo.

Situar les institucions catalanes fora de la legalitat no sols era un gravíssim error sobre el que vàrem advertir des de l’inici d’aquesta legislatura, el 9 de novembre de 2015, sinó que comportava uns riscos evidents pels que se’n fessin responsables.

No volíem ni Declaració Unilateral d’Independència, ni aplicació de l’article 155 de la Constitució. Volíem eleccions convocades legalment pel president Puigdemont. Al final hem tingut, DUI, 155 i eleccions, finalment convocades pel president Rajoy pel proper 21 de desembre.

Vàrem advertir dels riscos, vàrem parlar amb uns i altres de forma incansable, vàrem estirar les converses fins a l’extenuació. Vaig anar a Madrid a explicar la proposta d’un Pacte d’Estat per a Catalunya, en la línia apuntada per la Declaració de Barcelona subscrita entre el PSC i el PSOE. Em vaig oferir a acompanyar el president al Senat per demanar i oferir diàleg.

Dimecres 25 teníem una solució a tocar de dits. Dijous 26 els nostres esforços, i els de moltíssima altra gent, es van esvair.

I la realitat va aparèixer de forma ben crua.

Com revertir els acords del vergonyós ple parlamentari celebrat els dies 6, 7 i 8 de setembre?

Com aturar la imposició d’una minoria nombrosa però insuficient per trencar amb la resta d’Espanya?

Com retornar les institucions catalanes a la legalitat?

Amb la convocatòria immediata d’eleccions a partir de l’article 155.

Ara ens toca afrontar aquest procés electoral amb tanta lucidesa com fermesa.

Criticant el frau, el fracàs i la frustració que han definit aquesta legislatura.

Oferint una alternativa a l’estèril dicotomia entre independentisme i immobilisme.

Recuperant amb força l’ideal i l’empenta del catalanisme social.

Restituint la centralitat de la política i, amb ella, la via del diàleg, la negociació i el pacte com a única formula per trobar una solució acordada.

Volem tendir ponts, no cavar trinxeres ni aixecar fronteres.

Ara, seny. Ara, diàleg. Ara, acord. Ara, solucions.

És una manera molt adequada de descriure el que ens proposem de fer.

En una situació excepcional, no podem fer el de sempre.

I per això i més que mai ens adrecem al conjunt de la ciutadania. No només als votants socialistes de pedra picada. Volem convèncer molta gent que no ens ha votat mai i que potser mai s’ho havia plantejat que ens facin costat.

Volem obrir una nova etapa política. Volem un canvi de rumb.

Del ‘lio’, a les solucions.

De la rauxa, al seny.

De la discòrdia, a la concòrdia.

De la inestabilitat, a l’estabilitat.

De la improvisació, a la preparació.

De la confusió, a la claredat.

De la incertesa, a la certesa.

Del frau, a la sinceritat.

De la frustració, a l’esperança.

Del fracàs, a l’èxit.

De la marxa d’empreses, a l’atracció de projectes empresarials.

Del malbaratament d’energies, al millor aprofitament possible dels recursos del país.

Aquest és el meu compromís com a candidat.

Vull evitar la divisió entre els catalans.

Vull evitar el trencament entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Vull utilitzar totes les energies, tots els recursos i tot el talent per millorar la situació econòmica, crear riquesa i reduir les desigualtats.

Vull estendre la mà a l’esquerra i al centre, a autonomistes i federalistes.

Vull un gran acord que impliqui una gran victòria per a Catalunya.

Necessitem àmplies majories per a l’acord i el canvi.

Per un Pacte d’Estat per a Catalunya que ha d’implicar:

Més autogovern.

Millor finançament.

Una Espanya federal en la que una Catalunya estimada i respectada se senti còmoda.

I un mecanisme perquè la ciutadania pugui acceptar o rebutjar aquesta proposta.

Com diuen José Andrés Torres Mora i Daniel Innerarity, “el que és raonable, a l’hora de construir el marc de convivència en una societat plural, no és acordar una votació, sinó votar un acord”.

Espero que aquest esperit impregni el nostre programa, que també hauria de recollir, i aquí acabo, els deu compromisos que vaig prendre en la meva intervenció quan em vàreu elegir com a candidat.

Un país que llegeixi.

Un país de ciència.

Un país sà i ben alimentat.

Un país per nens i avis.

Un país per caminar i descobrir.

Un país digital.

Un país obert i participatiu.

Un país de treball.

Un país connectat.

I un país segur.

Moltes gràcies a totes i a tots.

I molt bona feina!

INTERVENCIÓ DEL PRESIDENT DEL GRUP PARLAMENTARI SOCIALISTA, MIQUEL ICETA, EN EL PLE SOBRE L’APLICACIÓ DE L’ARTICLE 155
Parlament de Catalunya, 26 d’octubre de 2017

[enllaç al vídeo]

Senyora Forcadell. Senyor president.

Avui vostè ha dubtat i potser encara dubta. I vull felicitar-lo per la valentia de dubtar. Només vostè pot prendre una decisió transcendent. I ha de calibrar, i només pot fer-ho vostè, quina opció és la millor.

Vostè té la clau per acabar la legislatura d’una determinada manera que preservi les institucions d’autogovern que són de tots. Vostè ha de pensar si acabar aquesta legislatura amb una declaració d’independència ens les actuals circumstàncies no seria altament perjudicial per a Catalunya.

Vostè ha de pensar si desactivar el 155 és el millor que es pot fer.

I, per tant, vull reconèixer-li la valentia de dubtar, de dubtar entre convicció i responsabilitat, entre el confort dels partidaris i la millor defensa dels interessos de tots.

Sóc conscient, o crec ser-ho, de la solitud, la incertesa, i les pressions de tota mena que està patint. I precisament per això vull fer-li aquest reconeixement abans d’iniciar una intervenció que en alguns moments pot ser dura, però que no voldria en cap cas que fos injusta.

No ho podem saber del tot, però aquest podria ser el darrer ple de la legislatura i, per tant, abans d’entrar en matèria volia fer alguns comentaris sobre el balanç de la tasca del govern.

Amb la mà al cor, des del nostre punt de vista i amb nostre respecte. Aquesta legislatura ha estat un desastre total i absolut.

Van començar malament. El candidat a la presidència anava amagat en el quart lloc de la candidatura per Barcelona. La CUP es va negar a investir-lo com a president, i tenia tot el dret a fer-ho. I, llavors, vostè, com a segona opció, va esdevenir president, i era el tercer a la llista per Girona.

Van dir que les eleccions eren plebiscitàries però molts pocs de vostès, jo només en recordo un, van gosar admetre que havien perdut el plebiscit en els termes en què vostès mateixos l’havien plantejat. I perdut el plebiscit mantenir l’objectiu que s’havien proposat era impossible. En negar-se a acceptar que no tenien prou suport per fer el que s’havien compromès a fer varen cometre l’error que ha marcat la legislatura.

I amb aquests inicis el fracàs era previsible.

Tenim avui una societat més dividida, una economia afeblida i un país més aïllat internacionalment.

Tot plegat a causa d’un objectiu legítim però equivocat i una estratègia també equivocada.

Objectiu i estratègia continguts en aquella resolució del 9 de novembre de 2015, que ja va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional, en un dels molts episodis fracassats de la legislatura.

El que comença tan malament és impossible que acabi bé.

Hem acabat anomenant estructures d’Estat el que són instruments d’administració i de govern, pensant que un nom més solemne donaria més prestància. Hem celebrat tantes jornades històriques que ja n’hem perdut el compte. I som on érem. Perdó, ara mateix estem a punt de caure al precipici.

Per no saber vostès no saben si han declarat o no la independència. Si ho faran avui o demà. Si ho faran votant o cantant. A l’hemicicle o a l’auditori. Si ho faran de debò o que només ho sembli. Sabem que tenen el text preparat, net i polit. Fins i tot signat per setanta-dos membres de la Cambra.

Però com tot el que han fet vostès en aquesta legislatura, agafat amb pinces, fet de pressa i corrents, mal pensat, pitjor executat i mal acabat.

Semblen haver oblidat aquell antic eslògan que deia “la feina mal feta no té futur”. I també han oblidat que la feina ben feta no té fronteres, perquè vostès estan obsedits en crear-ne una de nova de frontera. Gravíssim error.

Cap àmbit de govern ha suposat cap innovació o cap avenç tangible. Potser ho serà, i així ho esperem, la renda garantida de ciutadania. Però res més.

El procés ha absorbit temps i energies, ha malbaratat recursos i no ens ha fet avançar ni un mil·límetre ni com a país ni com a societat.

I el país, i tots nosaltres, senyor president, fem cara d’esgotats.

Tant que ens agradava llegir premsa estrangera parlant bé de Catalunya, i ara abaixem els ulls per no haver de llegir editorials de Le Monde o del Wall Street Journal que ens avergonyeixen.

Sé que alguns ja estaran pensant que m’han de retreure que no faci crítiques al govern del PP. Però és que el nostre país no millorarà en res si no som capaços de fer primer el nostre propi examen de consciència. Els pecats del PP, com tothom sap, no tenen perdó de Déu. Però nosaltres hem de centrar-nos en el que és la nostra responsabilitat.

Tenim un gran país, però hem tingut un pèssim govern.

I això es paga. Un pèssim govern que es va equivocar en la tria de prioritats, que ha estat incapaç de corregir errors que resultaven del tot evidents, que cercava el xoc de trens fins que l’ha trobat, deixant d’obtenir millores i resultats concrets que tant haguessin pogut beneficiar la ciutadania.

President, jo li demano que compleixi almenys una de les seves promeses electorals. Van dir que només s’hi estarien divuit mesos. Ja han passat amb escreix. Convoqui, doncs, les eleccions i que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin triar un altre rumb i un altre equip.

Però, certament, avui hem vingut a parlar de la possible aplicació de l’article 155 de la Constitució. Aquell article que ha de permetre obligar a una Comunitat Autònoma a retornar a la legalitat quan de forma conscient o inconscient l’ha vulnerat. I pel que fa al nostre cas, sortir de la legalitat ha estat una actuació premeditada. De fet, la resolució del 9 de novembre de 2015 així ens ho indicava.

I vostès avui volen que parlem de les conseqüències d’aquest article. Però voldrien que oblidéssim les causes.

I jo no penso fer-ho.

Saben perfectament perquè existeix avui el risc que s’apliqui l’article 155.

L’origen no és altre que l’aprovació els dies 6 i 7 de setembre de la llei del referèndum d’autodeterminació i de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república.

Dues lleis aprovades de pressa i corrents, vulnerant el reglament de la Cambra, trepitjant els drets de l’oposició, liquidant l’Estatut d’Autonomia, incomplint la Constitució i desobeint el Tribunal Constitucional.

Ho van dir els lletrats de la Cambra. Avui sembla que se’ls tornin a escoltar perquè han fet un dictamen molt crític sobre el contingut de la proposta concreta d’aplicació de l’article 155 que el govern del Partit Popular ha fet per tal que el Senat l’autoritzi.

Ja m’hagués agradat a mi que haguessin fet cas dels lletrats en aquell ple de trist memòria. Ara tot són facilitats per accedir a l’informe sobre el 155, llavors tot eren dificultats per conèixer el criteri dels lletrats sobre l’abús que vostès van perpetrar. Tampoc van voler conèixer el parer del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya sobre les dues lleis. I el Consell de Garanties davant d’aquesta vulneració del reglament de la Cambra i davant de l’atropellament dels drets de l’oposició, ens va assenyalar el camí de recórrer al Tribunal Constitucional. També ho ha fet el Síndic de Greuges en resposta a un escrit sobre aquesta qüestió que li hem adreçat.

Mai hagués pensat que els meus drets com a diputat estarien millor defensats per una institució d’àmbit estatal que no pas per les pròpies institucions catalanes.

Vostès van aprovar dues lleis que sabien perfectament que escapaven a les competències d’aquest Parlament.

I, per cert, van liquidar l’Estatut amb 72 vots, quan per reformar-lo en calen 90. Que també és la manera que tenen d’esquivar una gran veritat. El problema no només el tenim amb el govern espanyol, el problema és que entre nosaltres mateixos, els catalans, no tenim prou acord per afrontar grans reformes, i encara menys la independència.

Aquestes dues lleis han estat lògicament suspeses pel Tribunal Constitucional i, la primera d’elles, definitivament anul·lada. I l’altra ho serà també sens dubte, com vostès saben perfectament.

En aquesta sentència el Tribunal manifesta de forma contundent tres tipus de problemes: substantius, competencials i procedimentals. És obvi que la llei que pretenia regular un referèndum d’autodeterminació atemptava contra la pròpia substància de la Constitució. Ni més ni menys que contra el seu article segon. És obvi que un Parlament autònom no pot regular un referèndum, com ja sabíem d’anteriors sentències del Tribunal Constitucional, i fins i tot ens ho havia dit el Consell de Garanties Estatutàries amb motiu de l’aprovació dels pressupostos d’enguany. És obvi que per assolir el seu objectiu van saltar-se de mala manera els procediments. Un conseller es va atrevir a dir: “no es va fer prou bé”. I vostè mateix va dir: “no teníem altra manera de fer-ho”.

I malgrat la llei del referèndum havia estat suspesa, vostès van voler organitzar la jornada de l’1 d’octubre. Una jornada que en cap cas era el referèndum efectiu, vinculant i amb garanties al que vostès s’havien compromès. Fins i tot els seus convidats internacionals així ho van fer constar. El que no pot ser, no pot ser, i a més és impossible. Era una jornada viciada d’origen i dificultada per l’acció dels poders de l’Estat que van tractar d’impedir la seva celebració. En aquest sentit vàrem lamentar i condemnar accions policials desproporcionades contra persones en l’intent d’evitar que poguessin participar en aquell acte de votació.

I després vostès han volgut extreure de la jornada de l’1 d’octubre un pretès mandat democràtic que els habilitaria a declarar la independència i obrir un procés constituent. Sense cap reconeixement internacional, sense cap suport.

No era legal, no. No podien fer-ho, no.

Però des del meu punt de vista la raó fonamental per la qual no poden procedir com pretenen fer-ho és que no tenen una majoria de la societat que ho avali.

Poden mirar vostès els resultats de la consulta del 9 de novembre de 2014. I veure com els que van votar Sí-Sí, sumen 1.861.753. Com els votants de Junts pel Sí i la CUP de les eleccions de setembre de 2015 sumats són 1.966.508. O com segons les dades proporcionades per vostès mateixos els votants del sí de l’1 d’octubre són 2.020.144 persones.

Són molts. I els respectem absolutament. Però no són majoria. El cens electoral a les eleccions del 2015 era de 5.510.853. El si a la independència no assoleix el 50%.

Una minoria, per nombrosa que sigui, no pot imposar-se a la majoria. I més en el cas d’una decisió que requeriria en opinió de molts i també en la meva opinió una majoria àmplia, per la gran transcendència que té la decisió i pel seu caràcter irreversible.

Quan vostès feien alegres i feliços els seus fulls de ruta, ens prometien a tots, independentistes o no, gairebé el paradís a la terra. Una república. Un nou país. Quan algú els deia que els bancs i les grans empreses es veurien obligats a marxar, vostès alçaven el crit al cel i deien que fèiem el “discurs de la por”.

Que Santa Llúcia els conservi la vista i, a ser possible, els hi augmenti.

Quin desastre!

Els dos bancs. Sis de les set empreses catalanes que cotitzen a l’Ibex 35. I més de 1.300 empreses més. El vicepresident ens diu que no patim, que al cap i a la fi, se n’han quedat moltes més i que aquestes potser tornaran. A qui volen enganyar?

Estem parlant de les 40 empreses més grans que han marxat, que facturen per valor de 65.000 milions d’euros, la qual cosa representa el 30% del PIB català. Si us plau els demano, no ho minimitzin. No insultin la intel·ligència dels catalans.

Certament han canviat les seus socials, però no l’activitat i l’ocupació. Però sabem que després de moure la seu social, moltes poden acabar movent la seu fiscal i més endavant part de la seva activitat. Qualsevol responsable polític sap que cal tenir activitat real al lloc en el que es té la seu social. Hisenda vigila aquest aspecte. I el procés en aquest cas si que és conegut: primer la seu social, després l’alta direcció, després els serveis centrals i qui sap què més. En definitiva, els millors llocs de treball, els millors remunerats, els que prenen les decisions estratègiques.

Sabem que a d’altres països processos similars han estat irreversibles. Com ho mostra l’exemple de les empreses amb seu a Montreal que van marxar a Toronto i ja no van tornar. Quebec no és independent, però ha perdut pes econòmic.

No és una bona manera de reduir el dèficit fiscal sobre la base d’empobrir la nostra economia.

Per tant, li dic que és millor que marxi aquest govern i que no marxin les empreses!

També ens van dir que el món ens mirava i ens esperava. Però des de que el procés es va radicalitzar i es va accelerar hem pogut observar com les institucions europees i els governs dels països europeus desaconsellaven amb fermesa moviments unilaterals i il·legals, tot considerant que el progrés d’Europa necessita més integració o no desintegració, més connexió i no més desconnexions. I encara menys assentar un precedent.

També ens van dir que el procés assegurava la convivència i que el referèndum que volien organitzar era la màxima garantia. Vostè mateix, senyor president, ha fet públiques reflexions sobre la necessitat de mantenir la convivència, d’evitar la fractura social. Són reflexions que compartim. Però, malauradament, avui no podem negar la divisió i l’esquerda. S’ha iniciat un camí de fractura. I una ferida social és difícil de guarir.

La realitat pot ser tossuda, però és la realitat. El disseny d’un món sense gravetat és possible, però en el nostre món la llei de la gravetat és ineluctable.

Vostès volen que parlem de les conseqüències de l’article 155 però volen escamotejar-ne les causes.

I tampoc semblen disposats a que parlem de com impedir l’aprovació per part del Senat de l’autorització demanada pel govern de l’Estat.

President, avui vostè no hauria de ser aquí. Aquest ple no s’hauria d’haver celebrat avui, i potser tampoc demà.

Ens hagués agradat veure’l avui, i potser acompanyar-lo, al Senat.

Des del primer debat de la legislatura, el 9 de novembre de 2015 ens venim advertint sobre els riscos de posar les institucions catalanes fora de la llei, i normalment ho fem recordant que les institucions són de tots. Catalunya som tots. La Generalitat és de tots.

I és per això que vostè hauria d’haver anat al Senat a defensar les institucions d’autogovern i també a demanar i oferir un diàleg polític.

Em podrà dir que l’ambient no és el més propici. I no tindria arguments per rebatre’l. Però això no és raó suficient per defugir la seva responsabilitat com a president de la Generalitat de Catalunya. Com va dir Lincoln: encara que sigui probable que perdis la batalla, això no et pot dissuadir de recolzar una causa que creus justa.

I, per cert, president, recordeu que us vaig demanar per carta que ens rebés als presidents dels grups parlamentaris abans de respondre per segona vegada el requeriment que li feia el govern d’Espanya abans de demanar l’autorització del Senat per aplicar l’article 155?

Ho vaig fer perquè creia que vostè tenia l’obligació de compartir amb nosaltres informació i criteris sobre una qüestió tan transcendental. La presidència de la Generalitat és una institució en si mateixa i ha d’assegurar la representació política i institucional del conjunt de la ciutadania. I, per tant, jo creia que abans de respondre a aquell requeriment vostè estava obligat a conèixer les nostres respectives opinions. La decisió final era seva, mai no li he discutit. Però en un tema que posava en risc les nostres institucions d’autogovern, el nostre model econòmic i la convivència valia la pena que vostè ens hagués consultat. Però vostè no ho va fer.

El requeriment no semblava, en principi, tan difícil de respondre. Es tractava de dir per escrit de la forma més clara i entenedora possible, si vostè o el govern o el Parlament havien declarat la independència en la sessió del passat 10 d’octubre.

Recordo clarament el debat. He llegit les transcripcions i fins i tot he consultat l’acta de la sessió: allà no es va prendre cap acord. I per tant el 10 d’octubre no es va declarar la independència. Ni aquell dia ni els dies que han seguit.

Pels motius que sigui vostè va evitar respondre clarament. I en la segona carta va tenir la sinceritat de dir que no s’havia proclamat la independència, però que podria fer-ho en el moment que considerés oportú.

Com vol, en aquesta circumstància, que no s’apliqui l’article 155?

Perquè vostè, en les seves cartes, deduïa un mandat democràtic d’un referèndum il·legal convocat d’acord amb una llei que havia estat suspesa pel Tribunal Constitucional i que, torno a dir, ningú en el món ha avalat.

Com vol, en aquesta circumstància, que no s’apliqui l’article 155?

Però vostè encara té l’oportunitat d’evitar l’aplicació de l’article 155.

Pot fer dues coses.

Una, convocar eleccions al Parlament de Catalunya d’acord amb la legalitat vigent. Entre d’altres coses, perquè si convoca eleccions al Parlament d’acord amb la legalitat vigent, tal i com han fet tots els seus predecessors, estaria deixant clar que no considera que les previsions de la suspesa Llei de Transitorietat Jurídica estiguin vigents. El procés electoral seria supervisat per la Junta Electoral Central i no per la Sindicatura Electoral recollida per la Llei de Transitorietat. Per tant, vostè, de forma indirecta hauria demostrat que les institucions catalanes es mantenen en la legalitat.

La segona opció és, des del meu punt de vista, més interessant. Vostè podria haver anat al Senat a dir tot el que tingués per convenient i, a més afegir, dos elements: el primer, reiterar que la independència, tot i ser el seu legítim objectiu, no ha estat ni declarada ni proclamada, afegint que vostè i el govern que presideix estan disposats a iniciar un diàleg polític per resoldre el problema que tenim entre mans sense cap mena d’apriorisme. En aquestes condicions és molt probable que el Senat accedís a no posar efectivament en marxa el mecanisme del 155 en benefici del diàleg polític. Els socialistes ja hem dit que abonaríem aquesta possibilitat. I fins i tot hem presentat una esmena en aquest sentit.

De la mateixa manera vostè hauria d’accedir a no fer passes cap a la independència mentre el diàleg estigués obert.

Rectifico el temps verbal. He dit, vostè podria. I m’he equivocat. Vostè pot anar al Senat. Pot anar-hi demà. M’ofereixo, i estic segur que altres presidents de grup s’oferirien també, a acompanyar-lo si és per obrir una possibilitat real de diàleg polític que tindria, com a primer benefici, l’allunyament de la perspectiva de l’aplicació efectiva de l’article 155 i no aprofundir en la ferida de la convivència.

No em resigno al 155. Ningú diu voler-ho. Si ningú no el vol, perquè no fem per manera que no s’hagi d’aplicar?

Ara bé, no fem jocs de paraules. El 155 serveix per restaurar la legalitat, per restituir l’Estatut, per recuperar el normal funcionament de les institucions. I això requereix que vostès renunciïn a activar les previsions de les dues lleis, una anul·lada i l’altra suspesa pel Tribunal Constitucional. No és tan difícil fer cas al Tribunal Constitucional. Precisament per fer cas al Tribunal, no vàrem celebrar el ple del 9 d’octubre i sí el ple del 10 d’octubre, canviant de data i enunciat de la seva darrera compareixença en el Ple. Un ple que, per cert, s’ha reunit molt poc darrerament.

Vostès amb el Tribunal Constitucional hi tenen una relació ben estranya. El critiquen constantment, i tenen dret a fer-ho, però hi recorren constantment, i també tenen dret a fer-ho i fan bé de fer-ho. La meitat dels recursos pendents al Tribunal Constitucional presentats per les Comunitats Autònomes corresponen a Catalunya.

Exemples ben recents: el que va portar a la decisió de restituir al PDeCAT el seu grup parlamentari al Senat. O ara mateix quan anuncien actuacions davant del Tribunal Constitucional precisament per intentar frenar la posta en marxa del 155.

Les decisions que el Tribunal Constitucional ha pres en relació al procés polític català des de la declaració de sobirania de 2013 han estat preses per unanimitat. El Tribunal Constitucional l’integren 12 magistrats de sensibilitats ideològiques diferents, i dos d’ells catalans, un d’aquests anomenat a proposta de Convergència i Unió. Els dic això perquè la desqualificació total, absoluta i sistemàtica del Tribunal no té gaire sentit.

Per cert, ara me’n recordo també que els dos acords del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya sobre l’aprovació de la llei del referèndum i la llei de transitorietat, van ser presos per unanimitat, i ignorats olímpicament per vostès.

Sr. President, l’opinió del grup parlamentari socialista es que si vostè, el seu govern i la majoria parlamentària que li dóna suport no accepten ja la legalitat constitucional i estatutària, l’aplicació de l’article 155 és inevitable.

Podem donar-hi les voltes que vulguem, però els Estats democràtics tenen el costum d’assegurar la vigència de les respectives constitucions en el conjunt del seu territori. I tenen mecanismes jurídics per assegurar que aquesta vigència prevalgui sobre d’altres consideracions. En alguns països li diuen coerció federal. És un mecanisme que incorporen entre d’altres les Constitucions d’Àustria, Alemanya, Portugal, Itàlia, Suïssa i Estats Units.

No m’atreveixo a entrar en el detall ni en l’anàlisi jurídica de l’autorització concreta sol·licitada pel govern d’Espanya. Serà un tema sobre el que finalment s’haurà de pronunciar el Tribunal Constitucional. Certament l’article 155 està pensat per obligar al retorn a la legalitat en supòsits de vulneracions concretes. Com va ser el cas de Canàries per obligar aquella Comunitat a respectar alguns acords europeus en matèria de fiscalitat.

Però aquí estem davant d’un cas ben diferent. A partir dels dies 6 i 7 de setembre, el Parlament es va situar fora de la legalitat, com ho va fer el govern en organitzar la jornada de l’1 d’octubre malgrat la suspensió de la vigència de la llei del referèndum per part del Tribunal Constitucional. Com seguiríem fora de la legalitat si pretenguéssim ara que la llei de transitorietat, també suspesa, és vigent.

No ens fem trampes al solitari. O respectem la legalitat vigent o no la respectem. Si la respectem de paraula i en fets, no té sentit aplicar el 155. Si no la respectem, l’aplicació del 155 és inevitable.

Acabo. President, evitar l’aplicació de l’article 155 està en les seves mans. I pot comptar amb nosaltres per fer-ho. Anant al Senat a demanar i oferir diàleg o convocant eleccions al Parlament en aplicació de la legalitat estatutària i de la LOREG.

President, acabo amb una cita de John Kenneth Galbraith que va dir: encara que tot el demés vagi malament, sempre ens podem assegurar la immortalitat cometent algun error espectacular.

Espero que ningú no cometi un error espectacular que pagaríem tots els catalans i les catalanes.

President vostè té la potestat de convocar i fent-ho pot preservar les institucions del nostre autogovern. Li prego.

Moltes gràcies.

INTERVENCIÓN DE MIQUEL ICETA EN EL CLUB SIGLO XXI (24.10.2017)

UN PACTO DE ESTADO PARA CATALUÑA

Quisiera decirles muchas cosas pero no tenemos mucho tiempo.

Voy al grano.

Nos estamos enfrentando a una gravísima crisis de Estado.

Una crisis que viene incubándose desde hace muchísimo tiempo.

Fue en 2007 cuando el president José Montilla alertó por vez primera del riesgo de desafección entre Cataluña y el resto de España.

Era el tiempo en que de forma irresponsable se pretendía liquidar el Estatuto de 2006.

La Sentencia del Tribunal Constitucional de 2010, no lo liquidó, pero lo dejó muy tocado. De hecho, Cataluña es hoy la única Comunidad Autónoma que está regida por un Estatuto que no fue ni el que sus ciudadanos ni su Parlamento quisieron. Y esa es una anomalía grave de la que venimos alertando desde 2010.

Una anomalía que solo podemos corregir a través de un proceso de diálogo, negociación y pacto que culmine en un referéndum en el que los ciudadanos puedan aceptar o rechazar un nuevo acuerdo. Referéndum estatutario, referéndum constitucional, o consulta en los términos en que se acuerde.

La anomalía que tiene su origen en 2010 no ha hecho más que agravarse desde entonces.

Se ha agravado a causa de la radicalización independentista y a causa de la ausencia de diálogo entre los gobiernos de Cataluña y España.

Desde el inicio de la presente legislatura del Parlament, los socialistas advertimos de los graves riesgos y los altos costes de situar a las instituciones catalanas fuera de la legalidad.

Permítanme dos autocitas.

La primera, del 12 de noviembre de 2015 en la investidura fallida de Artur Mas: “Las instituciones nos representan a todos y por lo tanto, nadie, en ninguna circunstancia, puede arrastrar a nuestras instituciones fuera de la legalidad, por muchos diputados o ciudadanos que lo pidan, precisamente porque las instituciones son de todos, la única forma de garantizar que las instituciones son de todos y han de representarnos a todos, es respetar la legalidad democrática de la que deriva su autoridad representativa”.

La segunda, del 10 de enero de 2016 en el debate de investidura de Carles Puigdemont: “La mayoría que han obtenido les habilita para gobernar, pero no para perseguir la independencia exprés, y menos aún si quieren hacerlo por la vía de desconocer la legalidad. En este camino no nos encontrarán, mejor dicho, nos opondremos a ello de forma extremadamente firme en defensa del interés de Cataluña y de toda su gente”.

El clímax de esta grave crisis de Estado se alcanzó los días 6 y 7 de septiembre en los que se consumó la ruptura de las instituciones catalanas con la legalidad.

Se aprobó en esos días, de la peor manera posible, la ley del referéndum y la ley de transitoriedad jurídica y fundacional de la república.

Digo de la peor manera posible pues se incumplió el propio reglamento del Parlament, se pisotearon los derechos de la oposición, se vulneró la Constitución y se liquidó el Estatuto de Autonomía de Cataluña. Nunca tanto disparate tan concentrado en tan poco tiempo.

No solo lo dijimos los partidos de la oposición. Advirtieron sobre ello con carácter previo los letrados del Parlament, el Consell de Garantías Estatutarias de Cataluña y el Tribunal Constitucional.

El Tribunal Constitucional, como no podía ser de otro modo, suspendió de inmediato la vigencia de esas dos leyes por razones sustanciales, competenciales y procedimentales. A pesar de ello el gobierno de Cataluña siguió adelante con el empeño de celebrar el referéndum del 1 de octubre.

La jornada del 1 de octubre, que no pudo ser impedida por el Estado incluso a pesar de algunas actuaciones policiales desproporcionadas, no constituyó el referéndum efectivo, vinculante y con garantías al que se había comprometido, aunque no tuviera competencias para ello, el gobierno de Cataluña.

El president Puigdemont, el gobierno de la Generalitat y la mayoría independentista que lo sustenta, dan plena validez a los resultados de la jornada del 1 de octubre y extraen de ella un mandato democrático que según ellos pone en marcha las previsiones tanto de la ley del referéndum como de la ley de transitoriedad.

Permítanme un breve paréntesis. Los datos proporcionados por los propios organizadores de la jornada del 1 de octubre demuestran que un 38,47% de los catalanes con derecho a voto están a favor de la independencia, dato similar al 36% del censo que apoyó a las candidaturas de Junts pel Sí y de la CUP. Digo esto porque demasiado a menudo se presenta al independentismo como mayoritario, y si bien lo es en el Parlament, no lo es en la sociedad. La mayoría social no es independentista. Y en ningún lugar una minoría, por importante que sea, debe imponerse a la mayoría. Por lo tanto, no estamos solo frente a un problema Cataluña/España, sino que sobre todo tenemos un problema de división interna en Cataluña.

Cierro el paréntesis.

Ciertamente, ni el president, ni el govern, ni el Parlament han declarado formalmente la independencia. Pero han manifestado su disposición a hacerlo en cualquier momento y 72 diputados han firmado un documento que así lo recoge.

Es evidente para cualquier persona que conserve un mínimo de objetividad que las instituciones catalanas se han situado fuera de la legalidad.

Eso es lo que explica la decisión de los bancos y de muchas grandes empresas catalanas de trasladar sus sedes sociales fuera de Cataluña.

Eso explica también la reacción europea, contraria al proceso unilateral e ilegal de secesión impulsado por el gobierno independentista de Cataluña. Entre otras cosas por el grave precedente que supondría.

Y es obvio para muchos que las instituciones catalanas deben volver a la legalidad cuanto antes, bien voluntariamente, bien a través de los mecanismos legales oportunos.

Por cierto, y por si alguien tiene alguna duda al respecto, los socialistas catalanes y el conjunto del socialismo español defenderemos siempre la legalidad y la vigencia del Estado de derecho, así como la integridad territorial y la soberanía que reside en el conjunto del pueblo español.

El gobierno de España, para garantizar la vigencia del Estado de derecho en el conjunto del territorio, ha decidido activar el artículo 155 de la Constitución, para lo que ha solicitado la preceptiva autorización del Senado, que podría producirse este mismo viernes.

El artículo 155 de la Constitución es un mecanismo de coerción federal, como el que existe en muchas constituciones democráticas (Alemania, Suiza, Austria, Italia, Portugal, Estados Unidos) que nadie quisiera ver aplicado. Y desde luego no lo sería si no se hubiese producido una flagrante vulneración de la legalidad constitucional y estatutaria (y subrayo esta última) por parte de las instituciones catalanas.

Por eso el PSC ha emplazado al president Puigdemont a recuperar la legalidad cuanto antes y por su propia decisión. Puede hacerlo, al menos, por uno de estos dos caminos: o bien convocando elecciones al Parlament de Cataluña a partir de sus competencias y de lo establecido en el Estatuto de Autonomía y la Ley Orgánica de Régimen Electoral General, o bien acudiendo al Senado para comparecer en el trámite previo a la activación definitiva del artículo 155 para pedir y ofrecer un diálogo político.

Porque, amigos y amigas, estamos frente a un problema político que solo puede encontrar solución en la política.

Me gusta ser muy directo: más de dos millones de catalanes quieren separarse de España porque no conciben que España pueda ofrecer un mejor acomodo a las aspiraciones de Cataluña. Y otros muchos catalanes desearían un nuevo acuerdo que permitiese renovar el pacto constitucional de 1978. Yo entre ellos.

Y por eso he venido hoy aquí para pedirles ayuda en el establecimiento de un Pacto de Estado para Cataluña.

Y antes de que nadie se asuste: no pretendo reclamar privilegio alguno, ni romper la igualdad de derechos entre todos los españoles, ni quebrar la soberanía nacional. Pero sí busco resolver un problema político que en estos momentos nadie puede soslayar.

Permítanme una referencia antigua.

¿Fue un privilegio el retorno del Molt Honorable President Tarradellas a Barcelona? El era el depositario de las instituciones catalanas en el exilio. Y el presidente Suárez, verdadero hombre de Estado, vio en el retorno de Tarradellas una forma de iniciar el camino para que muchos catalanes pudieran comprometerse en la transición democrática que él estaba impulsando. Del retorno de Tarradellas se cumplieron ayer 40 años.

Sé que la expresión Pacto de Estado por un lado asusta y por otro a veces se banaliza. Pero permítanme que acuda a la wikipedia. Pacto de Estado es la denominación que se da en la práctica política a los pactos políticos entre partidos políticos de tendencias opuestas para enmarcar la acción del Estado a largo plazo en asuntos de trascendencia, sin consideración de qué partido ocupa el gobierno en cada momento.

¿Alguien duda de qué la relación entre Cataluña y el resto de España es un asunto de trascendencia?

¿Debemos resignarnos a que el único acuerdo de Estado sea la aplicación del artículo 155, que si bien permite el retorno a la legalidad no resuelve el tema de fondo?

¿Cuál podría ser el contenido de ese Pacto de Estado?

Podría acabar aquí pidiéndoles que comprasen mi libro “La tercera vía. Puentes para el acuerdo” publicado este mismo año por Los Libros de la Catarata.

Podría decirles que recuperasen los acuerdos de Granada elaborados por el PSOE en 2013. O la declaración de Barcelona, suscrita entre PSC y PSOE antes del verano.

Brevemente les enunciaré algunos elementos que podrían contribuir a ese Pacto de Estado.

La primera cuestión es, precisamente, dar a esta cuestión un carácter de Estado, no de problema menor, circunstancial o pasajero.

La segunda cuestión es reconocer las características singulares de la sociedad catalana, su identidad nacional y su vocación de autogobierno.

La tercera cuestión es ser conscientes de la necesidad de hablarle a Cataluña, de contar con ella, con toda ella, no con unos o con otros, dirigirse a todos. No pensar en contentar a unos u otros, sino en beneficiar a todos, y con ello beneficiar también al conjunto de España. Esto no va de contentar a los independentistas, sino de seducir a una amplia mayoría.

Y a partir de aquí, abordar temas concretos que por desgracia llevan demasiado tiempo sin ser objeto de una negociación sensata. Al menos desde 2012.

Primero: habría que negociar a fondo las 46 demandas planteadas por el president Puigdemont al Presidente Rajoy. Salvo la demanda relativa al referéndum, los socialistas vemos posibilidades de acuerdo en una gran mayoría de ellas.

Segundo: habría que desarrollar el Estatuto de Autonomía vigente, e incluso, a través de las oportunas reformas legales, abordar algunas de las cuestiones que el Tribunal Constitucional consideró que no podían ser objeto de regulación por parte del propio Estatuto de Autonomía.

Tercero: abordar la negociación del sistema de financiación autonómica.

Cuarto: acordar un ambicioso plan de inversión estatal en infraestructuras estratégicas para Cataluña. No pido más que un trato justo, un diseño global inteligente y una gestión compartida. El corredor mediterráneo y el servicio de cercanías son dos relevantes piedras de toque.

Cinco: profundizar en el reconocimiento de la lengua, la cultura y los símbolos de Cataluña. Y concretamente creo necesario aprobar una Ley Orgánica de reconocimiento y amparo de la pluralidad lingüística de España, y asegurar la presencia de Catalunya y de las culturas catalana y aranesa en la UNESCO, a través de la representación española en dicho organismo internacional.

Seis: reconocer la importancia estratégica y simbólica de la ciudad de Barcelona, como gran capital catalana, española y europea, y sede de la Unión por el Mediterráneo.

Siete: impulsar la reforma federal de la Constitución española.

En una anterior conferencia organizada por el Club Siglo XXI me extendí en el contenido de esa reforma que, como algunos de ustedes recordarán, debe recoger, desde el punto de vista territorial, y vista desde el catalanismo federalista que represento, lo que denominé “las cuatro erres”:

1. la “erre” de reconocimiento de las aspiraciones nacionales de Cataluña y de los derechos históricos hoy recogidos en nuestro Estatuto de Autonomía;
2. la “erre” de reglas de reparto competencial que mejoren el autogobierno de la Generalitat desde el respeto y la lealtad institucional, reconociendo las competencias que recogen singularidades y hechos diferenciales, con especial atención a las cuestiones relacionadas con la lengua, la educación y la cultura;
3. la “erre” de recursos, fijando los grandes principios del sistema de financiación que debe ser suficiente, solidario, justo y equitativo, y que recoja los conceptos de esfuerzo fiscal similar y ordinalidad, así como la figura de los Consorcios Tributarios; y
4. la “erre” de representación, a través de un Senado o un Consejo Federal que haga de la cámara alta un verdadero instrumento de integración y cooperación territorial. Saben ustedes que el federalismo aúna autogobierno y gobierno compartido, que debe ser posible a través de un Senado federal.

No me extiendo más. Pero les emplazo a empezar desde ahora mismo para crear la conciencia sobre la necesidad de este Pacto de Estado para Cataluña y trabajar sobre sus posibles contenidos. Un Pacto de Estado bueno para Cataluña y para España y que, además, proporcione confianza, argumentos y esperanza a quienes queremos combatir políticamente el secesionismo.

Y, desde luego, seguiré comprometido desde Cataluña a proponer soluciones, evitar frentismos y construir una alternativa inclusiva.

Muchas gracias.

DECLARACIÓ DEL PRIMER SECRETARI DEL PSC, 19.10.2017

1. Avui hem conegut la segona resposta del President Puigdemont al requeriment del Govern d’Espanya.
2. En la nostra opinió, no és la resposta que esperem i mereixem els catalans.
3. Certament el President Puigdemont reconeix, finalment, que el 10 d’octubre el Parlament no va declarar la independència.
4.  Ho hagués hagut de dir així de clar des del primer moment, però comet, en la nostra opinió, un error gravíssim: amenaça amb declarar la independència en qualsevol moment.
5. Ningú no pot apreciar sinceritat suficient en la seva apel·lació al diàleg mentre formula per escrit una amenaça de secessió.
6. Ningú no pot oblidar l’origen recent de l’actual crisi. L’aprovació al Parlament de Catalunya els dies 6 i 7 de setembre de les lleis del Referèndum i de Transitorietat Jurídica.
7. Des d’aquest precís moment les institucions catalanes, de forma plenament conscient, es van situar fora de la legalitat.
8. Els socialistes hem advertit en tot moment dels greus riscos de la vulneració de la legalitat vigent. Ens han donat la raó els Lletrats del Parlament, el Consell de Garanties Estatutàries i el Tribunal Constitucional.
9. La majoria independentista, en triar un camí unilateral i il·legal, està perjudicant greument els interessos dels catalans i posa en perill l’autogovern.
10. No ens cansarem de dir-ho: una minoria, per important que sigui, no es pot imposar sobre la majoria. Mirem les dades del:  9 novembre de 2014, del 27 setembre de 2015 i, fins i tot, de l’1 octubre de 2017.
11.  S’està fracturant el país. El procés independentista no té ni l’aval ni el suport de la Unió Europea. Els bancs i les grans empreses catalanes ja han optat per canviar les seves seus socials fora de Catalunya.
12. Torno a exigir, a demanar, a implorar: abandoneu una via que ens perjudica greument a tots. No demano una renúncia a un objectiu democràticament legítim, pero sí m’oposo frontalment a una via il·legal per assolir-lo.
13. L’amenaça de declarar en qualsevol moment la independència fa inevitable que l’Estat inciïi els tràmits per aplicar l’article 155 de la Constitució que vàrem votar de forma molt majoritària.
14. L’article 155 té com a objectiu assegurar que totes les comunitats autònomes compleixen la legalitat i dóna al govern d’Espanya l’autoritat per requerir-les a que ho facin i, fins i tot, a adoptar mesures per tal d’obligar-les a fer-ho.
15. La decisió definitiva sobre l’aplicació concreta de l’article 155 correspon al Senat.
16. Demanem, doncs, al govern de Catalunya i al Govern d’Espanya, als Presidents  Rajoy i Puigdemont, que esgotin fins al darrer moment totes les posibilitats de diàleg per evitar mals majors. Per iniciar un camí per trobar una solució política a un problema polític. En el marc de la llei i dels mecanismes per canviar-la.
17. Reitero el nostre convenciment que la convocatòria de noves eleccions al Parlament seria la millor sortida a aquest atzucac.

 

 

 

 

Intervenció del president del Grup Parlamentari Socialista, Miquel Iceta en el debat parlamentari sobre les conseqüències de l’1 d’octubre

Parlament de Catalunya, 10 d’octubre de 2017

[enllaç al vídeo]

Gràcies senyora Forcadell,

President, els debats són per debatre, per parlar i per escoltar. Jo ara estava maldant perquè algú em fes la transcripció literal del que heu dit per veure si ho he entès bé. Vostè assumeix un mandat, que jo discuteixo, i al mateix temps diu que proposa suspendre una declaració no feta. És complex, però les situacions polítiques de vegades ho són, i tots hem d’admetre que en la complexitat el diàleg pot fer-se més difícil si no ens entenem prou, però també ofereix marges en els que hem de treballar tots plegats.

No es pot suspendre una declaració que no s’ha pres. I quan vostè ens diu ‘proposo suspendre’, perquè realment estaríem arribant al límit, de que són les paraules del president de la Generalitat les que donen validesa o no a les lleis i ens situen en un terreny molt i molt complex.

Jo li he de dir que aquests dies estic entre la gent angoixada, que com vostè bé ha dit en la seva intervenció són gent que pensen molt diferent. Són gent que probablement coincideixen en dues grans coses: s’estimen el seu país però volen la prosperitat de la seva família i els seus fills. Els hem de servir bé a tots i encertar molt bé.

Jo pensava que en algun moment vostè diria que trasllada uns acords, uns resultats, però que no és una funció que li correspon a vostè. Perquè la llei del referèndum estableix amb molta claredat que dins els dos dies següents a la proclamació dels resultats per part de la Sindicatura Electoral, se celebrarà una sessió ordinària per efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, els seus efectes i acordar l’inici del procés constituent. No és aquesta sessió, o jo em confonc molt? Algú ens ho hauria de dir.

Jo volia avui en la meva intervenció reiterar l’advertiment que sovint hem fet els socialistes en aquesta cambra i jo particularment com a president del meu grup. Ja el 9 de novembre del 2015 en l’inici d’aquesta legislatura els deia si havien pensat bé en els costos i conseqüències de situar les institucions catalanes fora de la llei. Vaig tenir ocasió de reiterar-ho en els dos debats fallits d’investidura d’Artur Mas, vaig reiterar-ho en el seu propi debat d’investidura, en el debat de la qüestió de confiança, en moltes ocasions.

Des del nostre punt de vista, les institucions catalanes es van situar fora de la llei els dies 6 i 7 de setembre. Des del nostre punt de vista van incomplir el reglament, van trepitjar els drets de l’oposició, van fulminar l’Estatut i van vulnerar la Constitució. Per la nostra “tranquil·litat” no era una opinió només nostra; era una opinió dels lletrats del Parlament, del Consell de Garanties Estatutàries, del Tribunal Constitucional i fins i tot algun membre del seu govern va dir que no es van fer les coses prou bé.

Des d’aquest punt de vista i per aquestes raons li he de dir que l’1 d’octubre no es va celebrar el referèndum efectiu, vinculant i amb garanties al qual es van comprometre. Malgrat això l’Estat va cometre l’error gravíssim d’ordenar o d’emparar accions policials violentes contra les persones que pretenien participar en aquell acte de votació, per il·legal o irregular que alguns el volguessin considerar. Vàrem condemnar aquelles actuacions i vàrem demanar la retirada immediata de les forces de seguretat el mateix matí del dia 1.

Però vull dir-li president: no es pot desprendre cap mandat democràtic de l’acte de votació organitzat el dia 1. Ja sé que és una opinió política i que, com totes les opinions polítiques, és discutible, però és que aquí estem parlant en termes gruixuts o, si es vol, molt sòlids, de mandat democràtic, que vostès avui han volgut recollir o fer-se’n ressò.

Des del nostre punt de vista, va ser un acte de votació sense garanties. Ho han dit fins i tot els seus convidats internacionals. Sense una sindicatura electoral, per les raons que tots coneixem, amb la dimissió de tots els seus membres, afectats per resolucions ben dures del Tribunal Constitucional, que pogués donar per bo aquell procés i que pogués proclamar oficialment els resultats. Per tant, des del nostre punt de vista, de cap de les maneres i no perquè vostè ho suspengui des de la tribuna, sinó perquè no s’han complert els supòsits de la llei del referèndum i de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república, avui no estem davant del que vostè ha dit. Vostè no pot suspendre un acord no pres.

Vostè va prometre el seu càrrec, i cito literalment perquè va introduir una novetat en aquell moment ben emocionant per qualsevol català de prendre possessió de la màxima magistratura va introduir una expressió que no s’havia utilitzat: “amb plena fidelitat al poble de Catalunya”. Senyor Puigdemont, el 38,47% no és el poble de Catalunya. Amb aquest suport no es pot fer el que volien fer. Vostè no pot acabar el seu mandat permetent que una minoria, per més respectable que sigui, s’imposi a la majoria. Un 38,47% no pot imposar-se al 61,53%, almenys no en el nostre nom.

I com aquests dies efectivament el món ens mira, reitero:

Una minoria no pot imposar-se sobre una majoria.

A minority cannot impose itself upon a majority.

Une minorité ne peut pas s’imposer sur une majorité.

Una minoría no puede imponerse sobre una mayoría.

El desig de dos milions no pot imposar-se sobre tres milions. Per això jo ahir des del respecte li deia, per patriotisme, no declari la independència. Per patriotisme diguem-nos tots la veritat. El procés independentista que ha tingut, sens dubte, alguna virtut, desvetllar il·lusió, mobilitzar, fer vibrar la gent. No em sentirà mai criticar aquest aspecte, al contrari, Però objectivament ha dividit la societat, l’ha polaritzat. En pretendre el trencament amb la resta d’Espanya ens ha separat de la Unió Europea. I, fins i tot, abans de produir-se materialment, ha generat una inestabilitat institucional, una inseguretat jurídica, que ha rebut una resposta d’allò que en diuen els mercats, de forma molt clara.

Vostès ens van dir, ‘el referèndum unirà els catalans’, i no ha estat així. Ens van dir ‘el procés ens aproparà a Europa’, i ha passat el contrari. Ens van dir ‘la independència ens impulsarà econòmicament’, i no és cert. Jo espero que les mesures que hem conegut d’algunes entitats financeres importants i grans empreses del país siguin absolutament temporals i signifiquin un gest per assegurar la seguretat jurídica que fa imprescindible o que exigeix el tràfic econòmic en el nostre temps.

No es poden mai establir paral·lelismes, però molts dels que van marxar de Montreal cap a Toronto, no van tornar. Estem molt preocupats. El desplaçament només de centres de decisió ni que sigui a efectes formals: el Banc Sabadell a Alacant, CaixaBank a València, Criteria a Palma, Gas Natural, Aigües de Barcelona, Gaesco i Cellnex a Madrid, MRW a València, Abertis, Adeslas i Catalana Occidente a Madrid.

Pensi president que segurament, sense voler-ho, havent-ho negat, s’està generant una incertesa que no es podem permetre. L’aplaçament sine die de no se sap ben bé què, no farà res més que incrementar aquesta incertesa. I és incertesa per les empreses però també per les famílies. Aquests dies tots coneixem històries de famílies, a la Franja, a Vinaròs, de visites i cues als bancs, problemes amb els caixers… per què? És fruit d’una conspiració internacional de poders ocults, o el neguit de molta gent, bona gent que no sap això on ens portarà? És l’angoixa de molta gent amb independència del que hagi votat!

I jo crec que algun dia, i avui pot ser el dia bo, ens hem de dir on està el problema. I el problema no és Espanya, ni Europa, ni la legalitat, el problema el tenim entre nosaltres. El dia 6 i 7 de setembre 52 diputats no vàrem participar en la votació; la llei del referèndum i la de transitorietat es van aprovar sense el suport dels dos terços que nosaltres mateixos ens vàrem fixar com a límit mínim per a la reforma de l’Estatut o per l’adopció d’un règim electoral. Perquè sempre hem volgut garantir que cap decisió rellevant que alteri el nostre sistema institucional es prengui sense assegurar-se de que té un consens ampli a la cambra i, per tant, a la societat.

Hi ha una vella màxima catalanista que diu ‘Units vencerem, dividits serem derrotats’. President, el camí de la divisió és un camí de derrota. Ho hem dit moltes vegades, no volem resoldre un empat. No volem que la meitat més un s’imposi sobre la meitat menys un. Volem cercar un acord que pugui aplegar un 80% dels catalans. Més autogovern, millor finançament, i reformar l’Estat. I volem tenir l’oportunitat de votar, en un sentit o en un altre, aquest acord.

Nosaltres no volem tornar enrere 300 anys, però tampoc 38 ni 40. Jo crec que la sortida al problema que tenim són unes eleccions al Parlament, que permetin votar tothom, amb igualtat, amb garanties, i la possibilitat d’optar per projectes polítics diferents que puguin tenir la legitimitat democràtica profunda de futur.

Ara és absurd queixar-nos tots plegats de les conseqüències d’actes que només de nosaltres depenien. I, ho dic des d’un gran respecte per totes les institucions i noms que citaré. Jo no li puc demanar responsabilitats a Òmnium, ni a l’Assemblea Nacional Catalana, només li puc demanar responsabilitats a vostè. I en aquesta hora greu, president, li demano la responsabilitat de dir que aquest Parlament no ha declarat la independència. Que la Sindicatura Electoral no ha proclamat els resultats del referèndum. Que no estem posant en marxa les previsions ni de la llei del referèndum ni de la llei de transitorietat.

I acabo amb tres flaixos. Un primer és una cita de Raimon Obiols: “La política pot ser servidora dels sentiments, però no és admissible servir-se dels sentiments per enganyar-se o enganyar”.

La segona és una cita de Josep Tarradellas: “El nostre país és massa petit perquè es menyspreï cap dels seus fills, i prou gran perquè hi capiguem tots”.

I aquesta cita del president Tarradellas em permet donar pas a la coda final. Nosaltres avui no volem ni assenyalar ni escombrar ningú. Tots i totes, en una mesura o altra, hem format part del problema i tots i totes, si ho volem, hem de formar part de la solució.

Moltes gràcies, senyor president.

 

DECLARACIÓ DEL PRIMER SECRETARI DEL PSC (1.10.17)

 

El fracàs de la política que els socialistes hem denunciat des de fa temps ens ha portat als fets lamentables d’avui en una jornada ben trista.

La incapacitat pel diàleg dels governs presidits per Carles Puigdemont i Mariano Rajoy, i la decisió temerària de la majoria parlamentària independentista de celebrar un referèndum unilateral i il·legal, que tampoc ha rebut una resposta política del govern d’Espanya, han estat la causa del xoc de trens sobre el que hem advertit  fa temps.

La irresponsabilitat d’uns i altres ens ha portat fins aquí, i no volem que actuacions policials amb ús de la força puguin malmetre la convivència que, malgrat tot, segueix absolutament vigent a Catalunya.

Ho hem dit des del primer moment: avui no s’està produint un referèndum efectiu, vinculant i amb garanties. Qualsevol intent de donar validesa jurídica a la mobilització d’avui no té cap mena de sentit.

No estem, doncs, davant d’un referèndum que pugui legitimar decisions polítiques rellevants. És per això que considerem inacceptable qualsevol acció policial desproporcionada. Demanem, per tant, el cessament immediat dels intents d’impedir per la força una important mobilització ciutadana en un simulacre de votació.

Ara mateix, els presidents Rajoy i Puigdemont estan obligats a dialogar per evitar mals majors. Ara mateix han de posar les bases perquè es produeixi el diàleg i la negociació que han estat incapaços de mantenir al llarg dels darrers cinc anys.

Ni Rajoy ni Puigdemont han estat a l’alçada. Han de reflexionar sobre si són les persones més adequades per impulsar el diàleg. Si no es veuen capaços de restablir la normalitat i d’obrir la porta a una negociació seriosa, el millor és que renunciïn a les seves responsabilitats en favor de qui pugui fer-ho, o de procedir a convocar eleccions avançades a Catalunya i Espanya.

Ni Catalunya ni el conjunt d’Espanya no es mereixen això. Hi ha un altre camí. Els partidaris del diàleg hem de ser capaços d’ajudar, des de dins o des de fora dels governs, a una negociació que ha de culminar en un pacte que ha d’incloure l’instrument que permeti votar als catalans amb totes les garanties i, si el contingut del pacte inclou una reforma constitucional, al conjunt dels espanyols. Els socialistes ho hem demanat des de fa molt de temps. Hem proporcionat voluntat pel diàleg, instruments pel diàleg amb la creació d’una Comissió al Congrés dels Diputats, i propostes concretes.

Reiterem la nostra mà estesa a tots els que vulguin sincerament dialogar, sense excloure res i sense prefigurar el resultat de la negociació. Estem disposats a donar estabilitat als governs que s’impliquin de forma activa en la recerca d’una solució.

Fem una crida a la calma i la serenitat. El problema que tenim entre mans i les tensions desfermades avui tenen solució a través d’un diàleg sincer al que ens comprometem i al que emplacem a totes les institucions i totes les forces polítiques.