Inici
La Bíblia prohibida
Article de Josep-Lluís Carod-Rovira a El Món:
Durant segles, la inquisició espanyola i el poder reial van perseguir les edicions de les escriptures en les llengües nacionals. El 1551, l’inquisidor G.Miranda, localitza a València obres herètiques, com ara 21 bíblies contenint errors. Set anys després, es persegueixen les bíblies llatines impreses a Lió, gran centre editorial de l’època, mentre les llibreries de Barcelona tenen les lleixes plenes de llibres publicats a França. I el papa Pau IV, el 1564, estableix l’obligatorietat d’un permís escrit per a llegir les escriptures en llengua vulgar, sigui del bisbe o de l’inquisidor. El 1569, A.Ferrer, jurista barceloní, és arrestat en ser sorprès amb un Nou Testament en la versió de Luter i se’n disculpa dient que desconeixia el caràcter herètic del reformador alemany, afirmació que irrita els repressors atesa la seva condició de persona il·lustrada. Fins a 1583, a València, entre els llibres prohibits per la Inquisició, s’hi localitzen diversos exemplars de bíblies en llengua romanç, editades a Basilea.
El 1600, la Inquisició de Mallorca, veu la causa contra el francès J.Esthephano, acusat de luterà i relacionat amb una altra persona que tenia una Bíblia en vulgar. Deu anys més tard, als inquisidors de Barcelona se’ls encomana de controlar la importació de bíblies d’Holanda, Alemanya i Anglaterra, que, sovint, apareixien camuflades entre l’equipatge. El zel d’alguns oficials de la Inquisició fa que, el 1611, un comissari d’aquesta, a Barcelona, requisi bíblies usades d’un vaixell anglès, per la qual cosa és renyat per la institució, advertint-lo que cal retirar tan sols els llibres nous destinats a la venda. Atès el caràcter litoral dels Països Catalans, tots els ports, fins a finals del segle XIX, seran un dels punts d’arribada habitual de les escriptures. Molts mariners embarcats en vaixells atracats als diferents ports, constituïen una nova escletxa d’entrada de la dissidència cristiana a l’ortodòxia de Roma i a la unitat catòlica d’Espanya.
A la Menorca de 1713, llavors de sobirania britànica, Olga Montserrat denuncia que el franciscà valencià J.Escrivà freqüenta la casa d’oficials anglesos, protestants, amb qui manté converses, en llatí, sobre la Bíblia. El papa Benet XIV, el 1757, autoritza les versions de la Bíblia en llengua vulgar, sempre i quan tinguin permís de la Seu Apostòlica o vagin acompanyades amb notes dels sants pares i doctors de l’església. L’edicte, però, no es promulgarà a l’estat espanyol fins 25 anys més tard.
Encara que una reial ordre del 1838 prohibeix la circulació i venda de bíblies protestants, aquestes van entrant al país, com les que són utilitzades com a llibres de text per a l’aprenentatge de la lectura en algunes escoles d’Alacant o venudes al Cafè del Lleó, cèntrica fonda de la ciutat. Una dècada després, el pedagog i propagador bíblic escocès James Thompson distribueix una Bíblia a un mestre a Andorra la Vella i a un estranger a Sant Julià de Lòria, però topa amb una gran hostilitat a la seva tasca d’apostolat, tant al Principat pirinenc com a la Seu d’Urgell, on és retingut per la policia.
El bisbe de Menorca, M.Jaume i Garau, el 1869, combat, en una pastoral, el “caduc protestantisme”, els seus cultes i la difusió de bíblies. El juny de l’any següent, Joan Canals, vicari de Viella, crema en públic i trepitja, repetidament, un exemplar del Nou Testament adquirit a un protestant. C.Bonet, bisbe de Girona, el 1874, ordena la crema del material protestant arribat a les rectories, entre el qual figuren els Evangelis segons sant Marc i sant Mateu. Alhora, l’ajuntament de Perpinyà autoritza la celebració d’un culte protestant a la sala Sant Joan del mateix edifici municipal, esdeveniment que és durament criticat pel periòdic conservador Roussillon, que acusa els protestants de “deixebles de l’error i sectaris d’una religió falsa”, escandalitzat per la desfilada de cristians reformats camí de l’ajuntament, cadascun dels quals amb la seva Bíblia a la mà. El 1883, 1.200 exemplars d’un Ensayo metódico de Lectura y Aritmética, preparat pel protestant gal·lès G.Lawrence, amb l’evangeli segons sant Mateu com a text de pràctica, són cremats a la duana de Barcelona per l’autoritat governativa. Les accions d’integristes contra els punts de distribució de bíblies seran habituals, com ara el 1886, amb l’incendi de la caseta bíblica a la Fira del Ram de Palma, acció que es repetirà el1914 i el 1918, fins que, el 1927, el governador en prohibirà la parada. El 1899, l’empordanès R.Anglada és amenaçat per seminaristes catòlics a punta de pistola, mentre fa difusió de la Bíblia, des de dalt d’un carro carregat de llibres.
El protestant E.Mir, el 1910, és detingut a la Seu d’Urgell i escorcollat de mala manera per cinc oficials de policia, els quals li diuen: “Fa estrany que no dugui armes”, frase a la qual respondrà: “Aquestes són les meves armes”, tot assenyalant-los la seva Bíblia. A Bellvís, on hi ha una petita comunitat protestant, un correligionari és agredit i li cremen la majoria de bíblies que transportava. I a Manresa, dos anys més tard, uns fanàtics calen foc a la parada de venda de bíblies de la fira anual i en persegueixen els venedors pels carrers, amb insults i amenaces, fins que els socorren des del Cercle Republicà local. El 1915, el protestant Josep Francès és apedregat per vendre bíblies a Preixens, en una acció instigada pel jutge i el capellà locals. Ha de refugiar-se en secret, durant uns dies, a casa de Joan Solà i Ferrando, a qui ha venut una Bíblia i que acabarà convertint-se.
A la Mallorca ocupada pels franquistes, el 1936, la neboda del predicador metodista de Capdepera B.Alou, la socialista M.Coll, també protestant, és detinguda i ha de patir mig any de presó en haver-se-li trobat una Bíblia no catòlica . Tres anys més tard, la capella baptista de la Riera de Sant Miquel, 54, de Barcelona, és assaltada per falangistes i destruït el mobiliari i els llibres de la biblioteca, bíblies, nous testaments i himnaris. Al llarg de la dècada dels 40, saqueigs similars tindran lloc a Dénia, Granollers, Rubí, València i als temples barcelonins del carrer Ripoll, Paral·lel i Nou de la Rambla. Cap a 1940, la policia interroga un protestant resident al carrer Nàpols de Barcelona, un cop llegida la correspondència enviada des de l’exili argentí, interessant-se per la identitat real de Mateu, Marc, Lluc i Pere, repetidament esmentats a les cartes, desconeixent-ne la condició de redactors del Nou Testament. El gener següent, es produeixen represàlies governatives contra els assistents a un culte en un domicili particular, a Vilafranca del Penedès, que comporten pena de presó d’un mes per al fill de la casa, el pastor Benjamí Santacana, que s’adreçava als assistents amb la Bíblia a la mà, la qual li fou requisada.
La repressió del culte protestant i, en particular, la difusió de les escriptures, van ser permanents durant la dictadura, si bé els anys immediatament anteriors a la democràcia no van conèixer la duresa implacable del primer franquisme. El 1942, a partir d’una denúncia sobre reunió il·legal en el domicili particular de F.Garcia Lahueta, a Manresa, la policia interromp el culte que s’hi celebra, durant la predicació de S.Martínez, a qui confisquen la Bíblia que utilitzava, com a prova del delicte. El 1958, l’impressor barceloní À.Estrada és multat per imprimir 5.000 exemplars del Nou Testament, mentre que el gerent de la Societat Bíblica, J.Flores, és processat per haver editat porcions de la Bíblia a Barcelona. Dos anys després, a Tarragona, les autoritats deneguen al pastor B.Suárez l’autorització per a retirar tres paquets de correus, contenint 300 exemplars de l’Evangeli de sant Joan procedents dels Estats Units. I el 1961, l’autoritat franquista s’apropia de cinc mil exemplars de l’Evangeli de sant Joan, a la frontera de La Jonquera.
El 15 de febrer de 2018, les autoritats de la presó espanyola d’Estremera impedeixen que el Vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, que hi és reclòs com a pres polític, pugui rebre la Bíblia en català, editada pels protestants amb motiu dels 500 anys de la Reforma, que li ha estat enviada per un antecessor seu en el càrrec, de nom Josep-Lluís Carod-Rovira. Per què era en català? Per què l’havien editada els protestants? O per totes dues coses alhora i alguna més, encara? Tant se val, però cal reconèixer que la repressió espanyola manté, les coses com siguin, una gran fidelitat a pràctiques ancestrals i una enorme coherència amb la seva pròpia història.
Davant les detencions de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez
La IBEC va néixer en temps de manca de llibertats. No érem persones grates ni per ser catalans ni, molt menys, per protestants. Però hem aguantat, hem lluitat, i seguim fent-ho pel nostre país.
Quan veiem a presidents d'entitats germanes, amb sensibilitats afines i companys de lluita empresonats... mai no ens ho haguéssim cregut dins un marc democràtic.
Avui denunciem la manipulació que fa l'estat espanyol de la legalitat (que no Justícia), i ens solidaritzem amb els presidents empresonats pel fet de ser sensibles a les inquietuds del poble català. Ells, com tampoc nosaltres, no el representem, ans en formem part, i treballem per ell.
Avui, l'estat espanyol ha traspassat una línia molt sensible, i és la dels desitjos, esperances i necessitats del poble català que s'ha expressat de forma pacífica i il·lusionada per donar a conèixer la seva voluntat i decisió expressada a unes urnes que, si no foren prou vàlides, no fou pels esforços del govern català, sinó per les males arts del govern espanyol, que les ha boicotejades amb tot el seu aparell repressor.
Avui, exigim l'immediat alliberament d'en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez, i la disculpa dels estaments que han intervingut en el seu captiveri.
I seguirem al costat del poble català defensant la justícia, la llibertat i els drets humans i civils.
Declaració postreferèndum
Arran dels esdeveniments del passat diumenge 1 d’octubre, constatem que s’han fet realitat les pitjors temences sobre l’actuació de les policies espanyoles, però també hem pogut contemplar l’exemplaritat de la ciutadania catalana i les seves forces de l’ordre i, fins i tot, crec que d’una forma molt merescuda (altra vegada, des del 17 d’agost) els sanitaris i els bombers.
Rebutgem i denunciem contundentment aquelles actuacions i tots els agents implicats, ja sigui per activa com per passiva (com la Casa reial d’Espanya, que no ha sabut defensar una part dels seus súbdits quan s’han vist linxats per unes forces abassegadores). I el nostre reconeixement a la societat catalana amb tots els seus agents, que han sabut gestionar de la manera millor que els ha estat possible a causa de la situació excepcional en què va transcórrer la jornada del diumenge.
Ara toca defensar la decisió presa amb les urnes; pot ser de forma mediada o de forma unilateral, però el diàleg i l’acció només es poden centrar en la transició de la pertinença a l’Estat espanyol a la proclamació de la República catalana. Continuem treballant per construir el nostre país i espolsar-nos el jou autoritari, implacable, antidemocràtic (o, com s’ha vingut a expressar “demofòbic”) d’un Estat espanyol ancorat en una època històrica anterior als drets humans i civils.
Declaració sobre els esdeveniments relacionats amb l’1 d’octubre de 2017
La Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya (IBEC) vol expressar el seu parer sobre els esdeveniments més recents que estan esdevenint a Catalunya. Considera que és la seva obligació, tant moral com social. Perquè, d’ençà de la seva fundació, ha estat fidel a les seves conviccions i als objectius marcats.
La IBEC no fa política, i menys es pronuncia en termes de jurisprudència. És una institució nascuda al si del poble evangèlic de Catalunya com a reacció a la repressió dels governs (llavors, franquista, després amb UCD, PSOE i avui el PP) i el menyspreu de polítics, juristes i altres institucions i organismes –algun cop, fins i tot del nostre camp– que busca:
A.) Dotar el poble evangèlic de Catalunya de les eines necessàries per normalitzar la vida dels creients fent ús dels recursos adients en català: Pregària, Càntics, Lectura bíblica (devocional i acadèmica), etc. I des del seu naixement, ha dut a terme aquesta tasca tan àrdua a contracorrent de tots els actors socials; i
B.) Servir d’altaveu, d’òrgan de comunicació del poble evangèlic català, envers les autoritats polítiques i culturals del país i, per extensió, a tota la societat catalana, de la qual els cristians evangèlics en formem –i ho reivindiquem– part important des dels temps de la Reforma, de la que enguany en commemorem els 500 anys. Per això disposem de la revista Presència Evangèlica, l’única en català i de les més antigues al país.
En aquest sentit, ens avala la concessió de la Creu de Sant Jordi. Primer, al president que fou, Àngel Cortès (1986), i més endavant, a la pròpia Institució (1997).
Per això és que no ens hem pronunciat amb anterioritat; perquè considerem que no és l’àmbit d’actuació d’una institució que pretén donar sopluig a tantes sensibilitats diverses com hi ha al poble evangèlic català.
Tanmateix, els esdeveniments darrers ens fan témer que s’ataquin els drets fonamentals de la ciutadania i, qui sap si tal vegada els drets humans i civils. I això, serà sense distinció de raça, condició social, creença o color polític.
Certament, estem revivint la situació política i social que va provocar la fundació de la IBEC.
No ens enganyem, està en joc la cultura, la identitat i la societat catalanes tal i com la coneixem i tal i com la voldríem construir, amb totes les seves singularitats o amb tota la seva diversitat. I, per què no, amb tota la riquesa que pot i vol aportar a la societat internacional.
Hem de ser conscients que el món mira Catalunya, mira “el procés”. De com ens vegin, depèn exclusivament de nosaltres. Per tant, independentment del posicionament de cadascú, exhortem la ciutadania a “exportar”, a fer ben visible, ara més que mai la “Catalan Way”: una manera de fer en què prima el diàleg, el consens i la pau. Però que és ferma en la defensa dels drets civils, polítics, econòmics i humans. Els quals estem constatant que s’estan conculcant sistemàticament per l’aparell governamental i jurídic espanyol. I, des de la nostra sensibilitat, proclamem que, en tant que part integrant de l’Església de Jesucrist, o Cos de Crist, hem de defensar la llibertat; la de l’individu i la de la comunitat. Però, sempre des de la pacificació, el diàleg i l’entesa.
Malauradament, les respostes “proporcionals” que l’Estat espanyol ha promès no estan sent així en absolut, i s’està excedint i s’està produint un abús d’autoritat i força sobre la població que considerem que hem de rebutjar i hem de posicionar-nos en contra de l’actuació del Govern Espanyol i denunciar els abusos que s’estan perpetrant, no només contra les institucions catalanes, sinó contra els individus, contra tota la població, altra cop de forma indiscriminada a Catalunya.
Les forces de l’ordre estan per mantenir l’ordre, no per trencar-lo. I quan es produeix una divisió entre la població, no són ningú per dirimir sobre qui té raó; s’han de limitar a garantir l’ordre i no posicionar-se ni a favor ni en contra de ningú.
Si l’Estat obliga aquests cossos a posar-se al servei d’una facció o bàndol, el responsable n’és l’Estat. Perquè, per definició, un poble, una nació, no pot ser sediciosa.
Llavors, un govern que traspassa la responsabilitat al poder judicial i policial es desqualifica automàticament com a representant de tota la població, per discriminar i no dirimir en cap qüestió política ni social. Es converteix en un govern que fa desistiment (dejación) del compromís adquirit per les urnes i promès a la màxima autoritat, el Cap d’Estat d’Espanya. Per tant aquest govern i qualsevol actuació derivada queden deslegitimades.
Legalitat i moral o justícia no són sinònims. En aplicació de la legalitat vigent s’han comès crims atroços, com deportacions massives, genocidis, tortures, esclavitzacions... Com bé s’ha dit, el mateix Jesús va ser condemnat a tortura i mort en creu segons la legislació vigent. I també com s’ha volgut fer entendre als juristes espanyols, l’Home no va ser fet per al dissabte, sinó el dissabte per a l’Home. La llei està feta per als homes i cal respectar-la fins aquell extrem en que es fa impossible de complir. Llavors, cal adaptar-la a les noves situacions per restablir la convivència dels pobles, encara que en una nova relació. Doncs, en el moment que s’exerceix coerció sobre la ciutadania amb la llei, s’està vulnerant la llibertat de l’individu i la col•lectivitat. Quan un estat es tanca i es nega a canviar la legislació, perd tota legitimitat: La Llei ha de defensar la llibertat i sotmetre-s’hi.
Finalment, quan el govern espanyol titlla de “manifestaciones callejeras” o “tumultuosas”, està mentint i menyspreant la lliure expressió d’un poble.
La IBEC ho denuncia i es compromet a seguir lluitant per la normalitat del català als Països Catalans a despit de les interferències que es puguin produir a casa nostra i independentment de com es resolgui la situació en que ens han ficat aquests governants falsaris, intolerants, sords, impositius i desposseïts de tota autoritat legal, jurídica i moral.
I demanem al poble evangèlic que així ho entengui, que es mobilitzi en favor de la llibertat d’expressió i de vot (que és una manera d’expressió ben democràtica) i de la llibertat d’elecció del nostre camí com a societat diferenciada, és a dir, com una nació reconeguda per l’Estatut d’Autonomia que és una llei orgànica reconeguda per la Constitució i votada i aprovada per l’Estat. Els cristians no hem estat cridats a la passivitat, sinó a implicar-nos en la societat que ens toca viure i, amb els nostres mitjans col•laborar a millorar-la aportant-hi allò que tenim –i que no és poc– i, sobre tot, a ser agents pacificadors, però també garants de les llibertats i la veritat, denunciant tot acte o persona que els conculqui. Som un actiu, i no un passiu, molt valuós per al nostre país.
La Paraula ens commina a “pregar per les autoritats” d’aquest món. Això deu ser perquè Pau no les devia tenir totes amb els governants. I nosaltres ho fem nostre i ho fem extensiu a tothom perquè Déu posi seny allà on no n’hi ha, perquè la pau estigui per damunt de l’enfrontament i perquè les autoritats sàpiguen escoltar el poble. I no oblidem els mitjans de comunicació –el quart poder, com va encunyar-ho Burke ja al s. XVIII– que tenen un impacte enorme en la societat i en la presa de decisions. Avui dia, se’ls considera creadors d’opinió, més que expositors de la realitat. I davant del que es vol definir amb l’eufemisme de “postveritat”, i que no vol dir res més que un “bluf”, tergiversació o, fins i tot, invenció de la realitat–, cal que també preguem per ells; perquè compleixin amb la seva tasca de forma sincera i honesta, donant la veu a tots els actors en el conflicte i procurant no abrivar els ànims; i denunciant aquells mitjans que s’aprofiten de la seva influència per manipular o tergiversar la informació.
I per damunt de tot, demanem a la població que mantingui la calma i serenor, i que no cedeixi ni reaccioni a provocacions malintencionades, ja que això ens faria passar a ser part del conflicte. S’ha vingut a anomenar aquest moviment la “Revolució dels somriures” i volem que així sia. Així sia!
Caldes de Montbui, a 28 de setembre de 2017
La junta:
Noemí Cortès
Benjamí Planes
Salvador Salvadó
Benjamí Roca
Samuel Sais
Rafael Badia