Diumenge què?
Les eleccions ja son aquí. Diumenge durant tot el dia es votarà i al vespre la gent sortirà de dubtes. Hi haurà un canvi? Hi haurà continuïtat? Hi haurà un aiguabarreig? Aquestes eleccions venen després d’un intens temps de crisi econòmica i política i són les primeres de caràcter ampli -a tot l’estat i a cada poble- que es fan després de les europees on la irrupció d’una força política nova va fer trontollar més d’un grup, i després de les d’Andalusia on no es feu cap tomb substancial i on el diàleg està encallat.
No sabem doncs si hi haurà sorpreses... A Catalunya, tot sigui dit, les eleccions tenen un afegit de primàries de les autonòmiques anunciades i com que aquestes són substancials pel que se’n diu procés sobiranista els resultats es llegiran també en la clau sobiranista. D’aquí l’obsessió d’alguns grups contra l’estelada. I d’alguns comentaristes amb els resultats de Barcelona. Quanta simplificació!
Signes de canvis n’hi han i per això tots els partits que es presenten -els de sempre més dos o tres...- usen elements que poden sorprendre en el context del que proposen. Així, agafant imatges de debats televisius, podem veure recuperat el meta llenguatge dels colors: jerseis femenins vermells o verds; blaus i grisos en les americanes dels homes, corbates poc estridents o no porten corbata... A Penedès TV, aquest “llenguatge” icònic del vestit tenia un punt de divertit. El presentador era el qui anava mes mudat -americana i corbata, en la millor expressió del vilafranquí correcte- els altres van optar per desprendre’s de peces de roba. Més d’un la corbata, i qui en portava va deixar l’americana (Ramon del PP), i el qui anava amb americana anava sense corbata (Romero del PSC). En Regull (CiU), ni una cosa ni l’altre, amb mànigues de camisa. Les camises eren llises, però dos candidats portaven camisa de quadres (Arnabat-En Comú i Martínez-CUP). La única dona (Hill- ERC) anava amb un jersei granat i el complement d’un vistós collaret. Tot això vol dir res? Superficialment són canvis. I en profunditat?
També els cartells tenen el seu “follet” que cal descobrir (mirades, rerefons, tipus de lletra, impacte,... La Rambla de Vilafranca -com totes les altres rambles del Penedès- és un excel·lent mostrari. Hi predomina la imatge de l’alcaldable. “Tot són homes...” que cantava Porter Moix glossant la taverna. Els menys personalistes usen fotos de grup. En els colors predominen blancs, vermells i grocs. Algun verd. Com que temps enrere els colors tenien ideologia, alguns l’han recuperat. S’observa en el vermell.
Els eslògans són de lectura més complaent. Només en un es proclama “el teu alcalde”, els altres s’ofereixen. Vilafranca (o el nom de la localitat) hi abunda. “La que vols”, “Progrés per a...” “En comú”. Altres proposen: Treballar, fer , créixer, i més enllà n’hi ha que no volen cap pedaç: “Ajuntament nou de baix a dalt”, diuen ras i curt, oblidant que la proporcionalitat no és el tot o res.
La lectura dels programes i de les propostes sintetitzades en cartells i proclames són les que aporten més riquesa i diferencien un grup de l’altre. Perquè encara que en el terreny de la propaganda es tendeixi a barrejar elements és en el discurs profund on s’aprecien les diferències reals. I n’hi han. Hi ha dreta, centre i esquerra, fins i tot amb matisos i extensions.
I hi ha també una corrent de fons -un vent suau...- que creua el país aportant canvis fins i tot de paradigma. Els més seriosos serien el de la transparència, la netedat, l’honestedat, la participació, la força emancipadora,... Caldrà veure com apareixen i quina força tenen. Això ho decideix diumenge cada persona amb el seu vot. I mentre aquest no es diposita, les enquestes i els àugurs ens entretenen. L’èxit casteller de diumenge a Vilafranca diu alguna cosa?
Afegeix un comentari