Una finestra al món de la Bàrbara

L’octubre
de 2006 vaig començar a escriure aquest bloc, passats més
de tres anys tanco la meva particular finestra. Ara bé, la
meva activitat blocaire continua. Fa temps que volia remodelar el
bloc, però en comptes de fer-hi obres finalment he decidit
traslladar-me. En ser escollida cap de llista d’Esquerra-Viladecans
tenia la possibilitat de disposar d’un bloc del partit, i vaig creure
que era interessant les opcions que m’oferia.

Així
doncs, us animo a seguir-me en aquesta nova adreça:
http://blocs.esquerra.cat/barbara-lligadas

Tweet

M’he
adonat que no he parlat mai del cau i és imperdonable. Si sóc
qui sóc és perquè he anat al cau, al Sant Joan,
concretament. Tot ens influencia per a ser qui som i per a seguir el
camí que seguim… però hi ha experiències que
condicionen més que altres, i per a mi el cau va ser una
d’aquestes experiències, una gran experiència.

Així
que si a l’altre escrit sobre racons de la meva ciutat feia una mena
d’homenatge als amics i amigues de l’EGB, avui l’homenatge és
per als amics i amigues del cau. Aquelles persones que per molt que
faci temps que no es posen el fulard, segueixen sent escoltes
d’esperit.

Físicament
el cau és una casa atrotinada del carrer Muntanya, però
quan hi entres te n’adones que és un espai amb milers de
possibilitats. Un espai on nens i adolescents creixen aprenent a ser
millors persones, a tenir consciència social i mediambiental,
a ser crítics amb allò que els envolta. Un espai on
succeeixen un munt d’anècdotes i on s’estableix un vincle molt
especial entre la gent que l’ocupa. Però el millor del cau és
que aquesta essència es trasllada a l’espai obert, es fan
excursions i s’aprèn a estimar el ric i divers país que
tenim.

Per
a mi records ben especials són els darrers campaments com a
noia guia, l’ambient que es respirava quan es preparava carnestoltes
—de forma especial la carrossa del quarantè aniversari—,
la superació del raid de la Val d’Aran, la construcció
de la cuina i la taula dels meus primers campaments, l’ascens a
l’Aneto, l’excursió de trucaires a Banyoles, els jocs de nit,
les castanyades…

Però
sobretot… bons amics i amigues, que tot i que sovint només
hi parles quan te’ls trobes per casualitat pels carrers de
Viladecans, saps que sempre tindreu quelcom que us uneix. Per això
us animo a dur els vostres fills i filles al cau, com jo faré
tan aviat com l’Ariadna tingui 6 anys. Serà la tercera
generació Lligadas.

Tweet

Quan
jugava al pati de l’escola jo era de les que de tant en tant
m’apuntava a jugar a futbol, no era cap gran jugadora, però
m’agradava sentir que jo també podia fer el que feien els
nois, que podia ser tinguda en compte en aquell grup del sexe oposat.
Amb els anys he anat prenent consciència de l’existència
dels gèneres d’una forma més racional, més
reflexiva i més madura; però sovint penso en aquella
reivindicació que jo feia des de ben petita.

De
manera inconscient sabia que la societat es dividia en dos, i no
volia ser exclosa d’enlloc. Per què per ser nena només
podia jugar a la corda ―per sort, a la meva escola, també hi
havia nens que hi jugaven―? Però anem més enllà,
parlem una mica més dels patis de les escoles. Aquells i
aquelles que hageu anat a escoles mixtes, feu un croquis mental de
la divisió de l’espai. Segurament, la majoria de vosaltres
obtindreu quelcom semblant a un gran espai reservat per al futbol
dels nois, i les noies mirant d’esbargir-se al perímetre del
pati mentre rebien cops de pilota acompanyats de comentaris com
“t’haguessis apartat!”. Algú em podria dir… doncs que
aquestes noies facin com tu feies, que juguin a futbol. Però…
per què han de jugar a futbol? I si no els ve de gust? No
seria més just que l’espai es distribuís d’una altra
manera o què es fessin rotacions?

Aquest
és per a mi un feminisme mal entès. Per a mi no és
vàlida aquesta concepció de pèrdua de valors
femenins per adaptar-se al món masculí. Trobo una
llàstima que les dones masculinitzin els seus patrons per
prosperar professionalment. Que Carme Chacón faci campanya
electoral embarassada és una imatge de normalització
molt potent, però que renunciï a gaudir de tota la baixa
de maternitat és un pèssim exemple a seguir. El que
hauria d’haver fet és aprofitar la seva condició de
“mare pública” per reivindicar una baixa de maternitat més
àmplia, un mínim de sis mesos, que és el temps
mínim que la OMS recomana que les mares haurien de donar el
pit.

Per
a mi la diversitat és riquesa. Les dones i els homes som
diferents, i això és riquesa, per què destruir
riquesa? Hem de treballar perquè les dones i els homes tinguem
igualtat d’oportunitats i les dones puguem arribar allà on ens
mereixem arribar, sense que la nostra condició de dones sigui
una limitació. Hem de tenir clar que el gènere és
una construcció cultural, i que com a tal es pot deconstruir i
tornar a construir. No és hora de redefinir els rols de
gènere? No hauria de ser el s.XXI el segle de l’arribada de la
dona al poder? El segle de la corresponsabilitat? El segle de la
feminització del món? Doncs, posem-nos-hi a treballar.
Fem-ho des de la nostra quotidianitat, des del nostre dia a dia. Si
ens ho creiem, ho farem!

Publicat
a la revista local “Punt de trobada”. Si la vols rebre al teu
correu electrònic, envia un correu a
puntviladecans@telefonica.net

Tweet

El
mapa electoral es mou. Llegeixo aquest titular al dossier de
premsa que miro cada dia per motius de feina i entro a la notícia.
Parla, bàsicament, dels possibles escenaris que es poden
esdevenir si Reagrupament treu representació parlamentària.

Recordo
la breu conversa que vàrem tenir ahir en el marc d’una reunió
d’Esquerra Viladecans sobre l’Assemblea de Reagrupament i decideixo
escriure al bloc la meva opinió sobre aquest fenomen. Em
sembla genial que el tema de la independència estigui a sobre
la taula, trobo que és important per al país. Sembla
que la crisi ha accelerat els esdeveniments i la gent comença
a veure amb clara perspectiva que aquest estat no mira per nosaltres.
Per això celebro que aparegui un nou actor que defensi la
independència dels Països Catalans sense cap mena de
complexe.

Ara
bé, jo tinc la percepció que molta gent que està
al capdavant de Reagrupament tenen un atac de banyes. Com no han
aconseguit protagonisme dins d’Esquerra es munten la seva pròpia
plataforma per satisfer egos personals. Per desgràcia, això
pot dividir l’independentisme, perquè s’aprofiten d’aquella gent
que la il·lusió d’un país nacionalment lliure
els ennuvola la realitat, una realitat que consisteix en que encara
queda camí per córrer i la independència no
s’aconsegueix amb un picar de dits.

Però
anem una mica més enllà, Reagrupament només
defensa una idea, la independència. Sabem que no aconseguiran
la majoria absoluta, per tant, si finalment es constitueixen com a
partit i treuen representació, què votaran en temes
d’educació? I en temes d’impostos? I sobre emprenedoria
industrial? O sobre l’avortament? Em temo que no es posaran d’acord,
perquè em consta que allò és una olla de grills
pel que fa a anar més enllà de l’eix nacional, ja que
hi ha gent completament marxista i n’hi ha que són
democratacristians. Imagineu-vos quina combinació.

Jo
vull un país nacionalment lliure, sí, però si
això no va acompanyat del “socialment just”, per a mi
l’esforç no compensa.

L’article
el vaig escriure dimarts

Tweet

Tweet

El
passat 15 de maig vaig rebre un correu electrònic que portava
per títol La Tornaboda de Gavà i Viladencans opta al
premi “10 tresors del patrimoni immaterial de Catalunya”. La
notícia em va sorprendre i alegrar per parts iguals, ni tan
sols sabia que s’havia presentat a la pre-selecció. Rara
vegada reenvio correus, però en aquest cas era important
fer-ne difusió, la nostra tornaboda havia quedat seleccionada
dins del centenar de candidatures que optaven a ser escollides per
votació popular entre els deu tresors del patrimoni immaterial
de Catalunya!

Sabia
que era difícil que la tornaboda guanyés a candidatures
com Sant Jordi o els Correfocs, però hem quedat en una
dignísima 28a posició, per davant de candidatures com
el Cagatió o els Jocs Florals. Quina és la meva
reflexió? Doncs que la nostra ciutadania —sense oblidar els
companys i companyes de Gavà— s’ha mobilitzat per dignificar
el nostre patrimoni immaterial, sense cap més recurs que el
correu electrònic.

Ens
hem de sentir orgullosos del nostre patrimoni, porti l’adjectiu que
porti —arquitectònic, immaterial, cultural, etc. Hem de ser
conscients que la nostra ciutat té molts valors que cal
defensar i col·locar allà on els pertoca, n’hem d’estar
satisfets, ja que són els elements que ens fan ciutat. Són
aquells factors que uneixen una població, que la cohesiona i
la transforma en quelcom més que gent que comparteix espais.

Per
últim només em queda animar-vos a baixar al centre de
la Vila el proper diumenge de carnestoltes i participar de la
Tornaboda, com també us animo a que feu difusió
d’aquesta meritòria 28a posició.

Publicat
a la revista local “Punt de trobada”

Tweet

                 

Gaurdir d’un bon concert a l’aire lliure, d’aquells que hi ha arreu del país en motiu de festivals i festes majors diverses

Enganxar-se
a la saga de Larsson, molt més que llibres d’intriga
detectivesca. Una profunda crítica social al sistema suec. Una
lectura fresca d’estiu, però que va més enllà de
quelcom superficial

Tweet

Dilluns
vaig estar a l’homenatge que els sindicalistes del Baix Llobregat van
fer a Santiago Carrillo a l’Àtrium de Viladecans. Abans de
res, vull criticar la mala difusió que es va fer de l’acte, ja
que considero que una personalitat com Santiago Carrillo és de
gran interès i moltes varen ser les persones que no es van
assabentar de l’acte. Un cop més es demostra la gran
ineficiència de l’Ajuntament per publicitar temes d’interès
general.

Un
cop dit això, també vull aclarir que mai he estat
comunista, jo em definiria com una socialdemòcrata del s.XXI
que defensa com a principis fonamentals la llibertat, la igualtat
d’oportunitats i de drets i els valors de la ciutadania republicana.
Ara bé, això no treu que sigui capaç de
reconèixer la importància històrica d’una figura
com la de Santiago Carrillo i que sigui capaç de reconèixer-hi
punts comuns. No entenc aquella gent que només és capaç
d’escoltar i reconèixer els mèrits d’aquella gent que
té el seu carnet.

Quan
em vaig assabentar, gairebé per casualitat, que Santiago
Carrillo venia a Viladecans, vaig mirar d’organitzar-me el millor
possible per escoltar-lo encara que només fes mitja hora. Em
feia il·lusió poder escoltar una peça clau de la
nostra història, algú que creia que mai tindria
l’oportunitat d’escoltar.

Un
cop iniciada la seva intervenció, em vaig emocionar, vaig
recordar aquella vegada que al meu yayo Manolo li van brillar els
ulls quan em va veure entrar a l’habitació amb la biografia de
Carrillo sota el braç. Jo havia de fer no sé quin
treball per a la facultat i recordo que per documentar-me vaig agafar
aquest llibre de la biblioteca. El meu yayo sí que era
comunista, ell era d’una família d’Andalusia molt pobra i amb
molts fills, i durant la Guerra (In)Civil van cridar al seu pare
perquè es presentés al poble. La família li deia
que no hi anés, que tenien por, i ell els va contestar que no
havia fet res, que no el podien voler per res dolent. Mai més
el van tornar a veure.

Són
aquesta mena de coses les que mai s’han d’oblidar, un país
sense memòria pot caure malalt en qualsevol moment. Per això,
m’agrada escoltar i aprendre de qualsevol persona que treballa en
aquest sentit i aposta per una societat més justa, sigui quin
sigui el model de societat que defensi, de ben segur, que alguna cosa
en podré treure.

Tweet

Tweet

L’altre
dia, m’emocionava mentre veia les celebracions de Copa i Lliga veient
com un gran Barça compartia il·lusionat amb l’afició
unes fites aconseguides per tot l’equip. Es palpava el bon ambient
entre els companys, el bon humor i la complicitat. I mentre veia
aquelles imatges recordava el primer cop que vaig anar al Camp Nou.
Recordaré tota la vida aquella sensació… quan el meu
avi i el meu oncle Jordi em van dur a veure un partit i per primer
cop vaig intuir la immensitat del camp entre les grades mentre
pujàvem al seient que ens corresponia.

Sempre
m’ha agradat veure un bon partit del Barça, i així vaig
contagiar al meu germà i vaig fer que el meu pare reprengués
l’afició. Sempre he saltat quan Pizzi, Ronaldo o Beletti han
fet grans i decisius gols. Però aquesta temporada el gaudi ha
sigut molt gran. No només perquè el Barça està
assolint títols i pot fer història assolint el triplet,
sinó perquè aquest equip està fent història
gràcies a l’aplicació de grans valors com l’esforç,
la prioritat del col·lectiu davant del lluïment personal,
la cohesió, el treball en equip, la constància, el joc
nét… i tot això, a més, amb un gran
protagonisme dels “canterans” i orquestrat per algú que
estima els colors no només de la samarreta sinó també
de la bandera del seu país.

Espero
que aquest equip no només passi a la història per haver
aconseguit el possible triplet, que esperem que aconsegueixi, sinó
que passi a la història com un veritable exemple per als nois
i noies que prenen referents. Esperem que els valors que han dut
l’èxit blaugrana siguin un model i s’abandoni la idea d’èxit
fàcil i ràpid que programes “tele-escombraries”
contribueixen a construir.

Tweet