L’edifici de les tres histories

Un edifici esparreguerí entre dos segles de historia:

d’Ajuntament franquista a Escola de Musica.

Una fotografía que vaig fer exprofès per aquest artícle..

Avui recordaré quatres pinzellades d’un edifici prou conegut de la nostra vila. Situat al cèntric carrer de Cavallers d’Esparreguera. Molts pares i mares actualment hi porten els seus fills, puig en Ell tenim Escola de Musica d’Esparreguera.

Un edifici singular de la nostra petita ciutat que ha acollit dins d’ell -per diverses circumstancies- el pas de varies generacions d’esparreguerins.

Certament amb l’actual construcció del nou edifici destinat a Escola de Musica al “Castell”, aquest equipament te els seus dies de vida contats...

Però l’anècdota no seran les genialitats dels nostres músics locals o les seves desafinades, ni els ideals espirituals que pot tenir l’antic art de la dansa. Aquest tema el deixarem per altre moment, si us sembla.

L’anècdota que vull recordar es lligada a aquest edifici i al dia d’avui, dissabte 24 d’abril de 2010. Te, això si, el seu origen al segle passat...

Corrien pels carrers de la nostra la vila els aires de canvis culturals i polítics. Principalment entre determinats grups de joves de caràcter inquiet, desitjosos de fer canvis dins d’aquella vella estructura heretada d’anteriors generacions.

Això seria al carrer. Al nostre encarcarat Ajuntament es seguia la dinàmica de sempre. Malgrat la rutina, teníem un batlle jove i això es notaria puix s’anaven fent coses i millores a la vila.

Tot però, dins de la única estructura política existent dins del regim franquista.

Va ser un dia 16 de maig de l’any 1972 -davant l’estat ruïnós de l’edifici que feia d’Ajuntament- el senyor batlle d’Esparreguera exposaria al Ple Municipal la necessitat d’enderrocar l’edifici i bastir-ne un de nou, pel perill que ja suposava per les cases del voltants i les persones, en el cas d’enfonsar-se l’e difici.

Es passava a donar llur verda al projecte de la construcció d’un nou Ajuntament, encarregant-lo als Serveis Tècnics municipals.

Enderroc de l'Ajuntament d'Esparreguera.

Uns mesos mes tard, en un acte informatiu celebrat el dia 28 de gener de 1973, es detallava les despeses de l’exercici anterior de l’any 1972, s’esmentaria que les depeses de enderrocament

del nostre vell Ajuntament -i apuntalament de les cases dels voltants- havien costat un total de 200.311 pessetes del pressupost. I que les obres per bastir el nou edifici es preveia que comencessin durant aquell 1973...

Un fet polític important tindria lloc durant aquest trasllat i nova edificació de la nostra Casa de La Vila: El 20 de novembre de 1975 moria el dictador Francisco Franco.

El dia 22 tenia lloc una solemne Missa Funeral celebrada a l’església parroquial de S

anta Eulàlia per la mort del que havia estat el Cap d’Estat. L’Ajuntament en ple i el Consell Local del “Movimiento”, voltats de les demés autoritats locals ocupen les primeres files. Darrera, fent un ple de gom a gom, la gent ja de peu en els laterals per manca de seients buits, s’apinya en viure aquells moments històrics que marcaria un abans i un després.

La premsa del moment treu edicions especials. La radio i la televisió aboquen constantment informació sobra la figura del finit. La exaltació del moment ens portaria a veure per televisió avies madrilenyes recordant com el “Caudillo” va establir el sistema de pensions per a la vellesa, i altres entrevistats, que ens recorden els anys de pau i com en el seu moment, el país es lliurarien d’entrar dins de la segona Guerra Mundial...

Les obres continuarien.

A l’any 1976 es tenia ja bastida l’estructura bàsica que comprenia el soterrani, la planta baixa i els dos pisos superiors. I es continuava aixecant l’edifici.

Pot semblar “pitorreo” però, va estar aquest mateix any de 1976 que estant com estaven les obres del nou Ajuntament, que es va fer un acte polític de la col·locació de “la primera” pedra del nou Ajuntament.

L’acte va estar presidit per el nostre batlle Ignasi Oleart Comellas, i d’acord amb el protocol del moment s’efectuaria la lectura solemne de l’acte per part del Cronista Oficial de la Vila

en Francesc Subirana i Ollé. El grupet present no va estar massa nombrós, autoritats polítiques, autoritats civils, membres de la policia local, alguns funcionaris de l’ajuntament, i poqueta cosa mes.

El lloc de la col·locació de la primera pedra va ser el soterrani de l’edifici, a la sala destinada primerament a sala de conferencies i exposicions, i molts anys mes tard feta servir a partir de diverses divisions. La data de la singular primera pedra -i única que Jo sàpiga- portaria per data la de 1 de mars de 1976.

La inauguració del nou Ajuntament tindria lloc durant la Festa Major d’hivern de la nostra ciutat, un 12 de febrer de 1977. Per be que va tenir mes d’un protagonista, puig el mateix dia que s’inauguraria el nou Ajuntament, també s’inauguraria la Plaça del Rei. Tot en una Diada en que vàrem tenir diverses personalitats voltant per Esparreguera. Una d’elles Joan Antoni Samaranch -mort fa pocs dies- el popular membre del COI, que llavors era el President de la Diputació de Barcelona. També tindríem per aquí la tota

litat de batlles dels voltants, i un seguit d’actes culturals que no ve al cas recordar en aquest article

Durant tot aquest esdevenir de l’enderrocament i aixecament de l’actual Ajuntament d’Esparreguera, els Serveis Municipals no s’aturarien. L’Ajuntament va llogar una casa pairal al actual carrer dels Cavallers, on instal·laria de manera mes o menys provisional les dependències i oficines municipals durant aquells anys de les obres.

Com que els treballs en si durarien els darrers anys de la dictadura, i també uns anys dins d’allò que anomenem la transició democràtica, podem dir d’aquest edifici llogat, -que actualment es l’Escola de Música-, que va estar el darrer Ajuntament franquista i el primer Ajuntament democràtic d’Esparreguera.

La curiositat dona encara mes suc per ficar-lo dins el mon de les anècdotes locals. Puig com sabeu tots la plataforma ciutadana “Esparreguera decideix” la convertiria avui en un dels sis col·legis electorals, on democràticament, la veu del nostre poble participa en la Consulta Popular en la que se’ns pregunta: “Està d’acord que la nació catalana esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?”

Potser tots els edificis de la nostra petita ciutat tenen la seva petita o gran historia. Però sens dubtes, alguns edificis en tenen mes que altres.

Com el que avui parlo. Que ha estat centre polític local franquista, centre polític durant la transició, i lloc de consultes sobiranistes. A cavall de dos segles de política i cultura serà ja part de la nostra memòria col·lectiva...

Felicitacions Nadalenques..

Desitgem a tots els nostres amics, lectors, simpatitzants i internautes en general, que tingueu un Bon Nadal, unes felices Festes en família, i un pròsper Any Nou 2010…

Naixement instal•lat a l’església de Santa Eulàlia d’Esparreguera, aquest Nadal del 2009.
[Fotografia LL.A.J.]

En moments de complexitat política

Un mateix Editorial en 12 diaris catalans diferents.
La resposta de la Societat Civil arriba a les llibreries d’Esparreguera.

Els esparreguerins que varen anar a comprar el Diari amb la seva tradicional rutina han vist amb sorpresa com un mateix Editorial ha estat publicat en dotze diaris catalans diferents. Un fet inèdit dins la premsa catalana. Més quant cada diari te legítimament diferents punts de vista, i diferents àmbits i zona geogràfica.

Una anècdota per explicar aquí uns anys als mes menuts de casa. Reproduiré l’Editorial tot seguit perquè el guardin íntegrament:

La dignitat de Catalunya

L'opinió del diari s'expressa només als editorials. Els articles exposen posicions personals.
Aquest editorial que publica EL PERIÓDICO en defensa de Catalunya ha estat redactat conjuntament pels 12 diaris les capçaleres dels quals figuren al peu.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.

.

L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort.

Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador.

El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). Els pactes obliguenL’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana.

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen també aquest text La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

Havaneres i canons...

El canó de Palamós,

El canó d’Esparreguera

El Canó de Palamós

El canó de Palamós
ben mirat que n’és d’hermós
ja fa temps que està callat.
Ja fa temps que mira el mar
amb el ventre rovellat.
Quatre rodes i un forat.

De la boca del canó
només surten els records
de les guerres d’aquell temps.
Quan la gent de l’Empordà,
de la Selva i el Vallès,
es mataven per no res.

Escolteu la seva veu
Oh canons de tot el món!
i la gent de tot arreu.
No més guerres ni més morts,
no més bombes ni més foc,
sóc el canó de Palamós.

Si els canons de tot el món
fossin com el vell canó
que tranquil està dormint.
blancs i negres dins el pit
portarien una flor,
la rosa de Jericó.

Escolteu la seva veu
Oh canons de tot el món!
i la gent de tot arreu.
No més guerres ni més morts,
no més bombes ni més foc,
sóc el canó de Palamós.

Una de les coses divertides de tota ciutat és veure allò de fer projectes que mai acaben de realitzar-se. Veure aprovar coses que finalment ningú viurà prou anys per veure-ho realitzat.

He triat expressament aquesta popular Havanera del Mestre Josep Lluís Ortega Monasterio que parla d’aquell vell canó que resta mut a Palamós, com a càntic a la Pau a les nostres terres, per portar a aquestes pagines una anècdota que parla també de coses militars, de canons d’artilleria.

.

Eren aquells dies dels anys setanta del segle passat. Dies d’esperances i frustracions en una dècada que avançava a una velocitat vertiginosa. El poble d’Esparreguera vivia immers en els coneixements nacionals i participava també d’aquell ambient del moment.

.

A Esparreguera el fotògraf de cal Puig al carrer Gran, renovava sovint la seva cartellera de fotografia que, com ritual religiós, aplegava curiosos i nostàlgics d’èpoques passades.

Aquelles vidrieres -tan concorregudes de públic- esdevenia un veritable confessionari de records i també un lloc de trobada, on reviure les nostres entitats, els nostres esports, els esdeveniments locals i les persones...

.

Amb les fotografies dels comiats dels “Quintos” d’Esparreguera o d’aquells joves que complien amb els seus deures militars obligatoris, començarien a reviure moments, anècdotes i experiències de joventut. A veure’s també que molt sovint, els nostres joves eren enviats a terres africanes.

[Val a dir que l'entitat "Agrupació de veterans soldats catalanas a Melilla" te la seva seu al mateix lloc, el carrer Gran 35-37 d'Esparreguera, éssent responsable de la mateixa en Josep Puig i Jorba.

El seu origen cal situar-lo a l'any 1947, per bè que com entitat va ser legalitzada l'any 1986].

.

A la fi, sorgiria la idea de posar un canó d’artilleria en algun lloc d’Esparreguera per tal de recordar a tots aquells esparreguerins que al llarg de la història havien tingut que servir a l’exèrcit espanyol d’Àfrica.

El projecte seria tirat endavant.

.

L’alcalde Ignacio Oleart i Comelles feia lectura en el ple ordinari de l’Ajuntament d’Esparreguera del dia 24 de setembre de l’any 1974, d’un escrit signat per 28 esparreguerins -en representació d’uns 300 esparreguerins que en diferents lleves varen complir el Servei Militar en terres africanes- en el que comunicaven el seu desig "...d’instal·lar en una plaça o lloc de la població un canó com a símbol permanent de record d’Àfrica i de tot l’Exèrcit Espanyol i tanmateix fer un seguit d’actes patriòtics i populars per la seva inauguració...".

.

Les gestions realitzades anaven per bon camí, puig Capitania donava plenament suport a aquets projecte, subministrant la peça d’artilleria i el transport. No obstant, a l’Ajuntament franquista del moment, no tot eren flors i violes. Les coses no anaven tant bé.

.

El jove Joan Serra Alert capitanejava els regidors anomenats del “Terç Familiar” i no estaven disposats a cedir un mil·límetre a qualsevol acte militarista.

Així, fidels al populisme que seguien en aquells moments, faran constar que "Els Regidors del Terç Familiar Srs. Mestre, Serra i Sardá, coneixent la proposta d’uns esparreguerins sobre l’aixecament d’un monument a l’Exèrcit d’Àfrica i d’altres manifestacions vinculades amb la mateixa, manifesten la seva simpatia pels testimonis que en la mateixa es recorden, presidits por la nostàlgia d’una joventut animosa i entusiasta. No obstant creuen que la posada en marxa dels esmentat projectes no entren dins de la configuració del temps ni del moment actual...". La seva posició seria doncs, en contra d’aquella petició.

.

Amb tot, després del corresponent debat la proposta del canó d’Esparreguera seria aprovada per majoria, per be que "fent constar la seva disconformitat els esmentats regidors del “Terç familiar” per les raons de l’escrit anteriorment mencionat".

.

Amb el vist i plau aconseguit, les gestions seguirien el seu curs.

Com també seguiria el seu curs la història del país i de la vila d’Esparreguera.

.

El pesat canó seria carregat cap a la Península amb destinació a la nostra vila, i un d’aquells regidors de l’Ajuntament franquista del “Tercio Familiar”, el Joan Serra i Alert, acabaria d’Alcalde socialista d’Esparreguera...

.

Que com acaba aquesta història?

Doncs amb els tradicionals nassos de la gent dedicada a la política. Malgrat l’aprovació en el ple de l’Ajuntament, els nous aires instal·lats a la Casa de la Vila, evitarien la seva instal·lació...

.

Avui podem parlar d’aquell canó que ningú veié. De canons que, com el d’Esparreguera, sempre esdevindran silenciosos allí on siguin instal·lats o en lloc on es projecti de fer-lo i no s’acabi finalment realitzant. En la Pau eterna...

Escolteu la seva veu
Oh canons de tot el món!
i la gent de tot arreu.
No més guerres ni més morts,
no més bombes ni més foc,
sóc el canó de Palamós.

Qui sap. Si algun Mestre algun dia escriurà una havanera al nostre canó....

Una nova realitat local

Parets amb pintades. El clam del silenci.

De tant en tant trobem alguna que altre pintada en parets de cases o edificis públics en les quals se’ns transmetien alguna queixa o petició. El Mercat Municipal, les parets de les escoles, entre altres, esdevenen les víctimes propiciatòries d’aquests escriptors de llapis gros, que de vegades, ni s’entén allò que diuen o volen dir.

Avui he recollit aquesta pintada que situem al carrer Barcelona. Un pintada que demana la llibertat d’un tal Franki.
I ens preguntarem ... Qui caram és aquest Franquí? Algun alumne sortit de voltes que l’han expulsat?. Doncs es veu que no.

Transcriuré allò que he trobat:

Font: Viquipèdia [17.05.2009]. Link: cric aquí.

Francesc Argemí i Anglada.
Francesc Argemí i Anglada, més conegut com a Franki, és un jove de Terrassa empresonat actualment a la presó de Can Brians sota l'acusació d'ultratge a la bandera espanyola.

Franki fou detingut el 28 d'abril de 2008, en aplicació de la sentència que el condemnà a 2 anys i set mesos de presó, acusat de despenjar i estripar la bandera espanyola de l'Ajuntament de Terrassa durant una petita concentració el 2002, a més d'agredir a dos policies locals. El seu cas ha generat un gran ressò social i diversos col·lectius de diferents àmbits han donat suport explícit a l'alliberament del jove, en considerar que tant la sentència com el comportament de les diferents autoritats han estat desproporcionats.

Se'n destaquen diverses accions de suport que es dugueren a terme durant els primers dies de maig de 2008, com per exemple la penjada que van protagonitzar diverses persones a la Sagrada Família, en un pont sobre la B-23, o davant la seu d'Institucions Penitenciàries (Barcelona) o la manifestació davant la seu del PSC, entre d'altres.
També hi ha hagut manifestacions i concentracions per exigir-ne la seva llibertat a Terrassa, Sabadell, a la UAB (Vallès Occidental), Institucions Penitenciàries, Brians 2, UB Raval, Gràcia, Barcelona, Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), La Garriga, Sant Esteve de Palautordera (Vallès Oriental), Mataró (Maresme), València (Horta), Palma (Mallorca), Valls (Alt Camp), Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), Igualada (Anoia), Alacant (l'Alacantí), Vic (Osona), etc. També s'han presentat (normalment per part de les CUP) mocions per exigir-ne la llibertat. S'han votat a favor de manera majoritària a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), Llinars del Vallès (Vallès Oriental), Tortosa (Baix Ebre), Vilanova i la Geltrú (Garraf) i no s'han aprovat però s'han discutit a Manresa (Bages). Així mateix es va fer un concert solidari a Celrà (Gironès).
Destaca també el fet que el Col·legi d'Advocats ha qüestionat públicament els delictes d'injúries a la corona i d'ultratge a Espanya.
El dia 10 de juny, en Franki va rebre el tercer grau penitenciari que li va permetre sortir de les presó de Can Brians-II. Amb aquest tercer grau en Franki gaudeix de llibertat durant el dia, però ha de tornar a dormir a la presó

Video de Chals128 "LLibertat Franki// Reskat-Destral de guerra"

Font: Kaosenlared.net [10.06.2008]
El Franki ha sortit en llibertat!!

El Franki, Francesc Argemí, ha sortit en llibertat aquest matí de la presó Can Brians 2, després que li hagin concedit el tercer grau en règim obert. Es tracta d'una llibertat parcial i vigilada, ja que haurà de dormir algunes nits a la presó que se li assigni (amb tota probabilitat a la presó Model de Barcelona). La seva advocadessa Montserrat Salvador, ha explicat que el Franki dormirà a la presó i però durant el dia podrà reemprendre els seus estudis i la feina. El Franki ha agraït les mobilitzacions per la seva llibertat.
A hores d'ara es troba llibertat, però encara ha de formalitzar tràmits sobre la seva situació de captiveri. El Franki ha agraït públicament la lluita de totes les persones i col.lectius que han fet possible aquest alliberament.
El Franki va ser detingut i empresonat fa un mes i mig, quan el Tribunal Suprem espanyol va denegar el recurs presentat el 2005. L'empresonament obeïa a una condemna per uns fets de l'any 2002, quan en una cercavila algú va intentar despenjar una bandera espanyola i una de la UE de la casa de la vila de Terrassa.
Les mobilitzacions per la seva llibertat, esdevingudes un clam contra la repressió i contra els símbols del poder (contra la bandera espanyola, l'element sagrat que va motivar la seva condemna a mans d'un ex-fiscal militar) han superat totes les expectatives i s'han covertit en les més nombroses i eficaces dels darrers anys. Les accions mediàtiques continuades han posat a la palestra la greu injustícia i les motivacions polítiques espanyolistes d'aquest empresonament. Un fet que ni la premsa del règim ha pogut ocultar com voldria.

Que caram, les histories passen.... però les pintades, si més no algunes, es queden...

Dues unces de nacionalisme espanyol....

Ja no és recorda avui dia l'existència d'un nacionalisme espanyol omnipresent -que posat en un pedestal per alguns- esdevé com el perfecte exemple de tot allò de bo que pot haver-hi, mentre que els nacionalismes petits, els perifèrics, aquells que defensen les seves arrels, poc més que se'ls satiritza i se'ls acusa de tots els mals presents, passats i futurs.
Els poders mediàtics han arribat a inculcar amb èxit la idea d'associar el mot nacionalisme a coses considerades negatives: a catalans, bascos i gallecs.
Com si Ells, d'això, no en tinguessin gens ni mica...

Ahir llegia un article que tractava del Tribunal Constitucional i la revisió de l'Estatut Catalunya i com es volien carregat del text allò de "símbols nacionals" de Catalunya, referint-se a La Senyera o a l'himne dels Segadors.
És ben compressible tractant-se d'un tribunal ja dividit entre juristes conservadors i progressistes.
Possiblement, si parlessin de coses de Castellà no passaria res de res. Però no tractant-se del "toret i la truita de patates" semblant incomoditat deixar fora de lloc a tant acreditats juristes que sembla, estan per sobre de la llei i del poble de Catalunya.

Ja veurem com acaben els malabarismes jurídics per continuar mutilant el text sense donar l'aparença de seguir la dinàmica dels darrers 300 anys, i, els malabarismes que hauran de fer polítics de nostre govern a la Generalitat per salvar la cara, davant la retallada efectuada per els seus padrins ideològics de Madrid.

No deixa d'ésser curiós que de vegades, aquests sentiments tant contraposats acumulats des de segles, siguin explotats econòmicament. I aquí ve l'anecdòtica per aquesta web.

Si entreu al portal d'internet anomenat e-bay, especialitzat en la venda d'article de segona ma, podreu trobar un cas curiós que associa la nostra ciutat d'Esparreguera amb la simbologia nacionalista espanyola.

És venen unes escombretes de ratolí d’internet que ben segur faran les delícies dels més espanyolistes. Amb el nom de la nostra ciutat. És a dir, la bandera espanyola amb el nom d'Esparreguera.

És tant sols qüestió de diners....
Ha! L'anècdota és doble, puix l'empresa ni tant sols és del país dels espanyolets...

Show off your local pride with this mousepad of your favorite city!!! We have thousands of cities listed from all over the world. Use store search box on the left to find other cities. If your city is not listed in our store, please contact us as we can do custom work.
Visit our Store
New custom made high quality mouse pad imprinted using the latest sublimation technology. It is 8 1/2" x 7" in size and 1/8 thick. It has a non skid backing to prevent slipping. It will work with any type of mouse: ball, optical, laser.
PAYMENT OPTIONS: We accept Paypal worldwide. USA customers ONLY can also pay with a Check or Money Order.
FAST SHIPPING
Our products are shipped out WORLDWIDE within 48 business hours after receiving full funds. Most times, it will be within 24 hours. We are not responsible for custom delays or custom fees on international orders.
Returns: If the product was damaged or in the highly unlikely event we sent you a wrong item, we will gladly exchange it for you. Returns must be sent back within 7 days and buyer is responsible for the cost of shipping the item back to us>>.

Felicitacions als nostres lectors...

Es desitja a tots els nostres lectors
unes bones festes de Nadal i de cap d'any,
i que l'Any Nou 2009
resulti ple d'Amor, Pau i Prosperitat.