Les sales d’espera dels centres de salut són llocs on s’arriba de la mà del dolor, del malestar, de la sospita o de la certesa que alguna part del cos comença a fallar. Asseguts en una cadira de plàstic incòmoda, sense perdre de vista mai la pantalla que reflectirà el número imprès en un paperet que dona voltes entre els dits, la gent intenta no pensar en res, jugant amb el mòbil o girant els fulls d’un llibre o d’una revista. N’hi ha, però, que només miren a l’infinit o, amb el cap cot, el paviment brillant. De tant en tant, hi ha mirades que es creuen com un acte de solidaritat de qui es reconeix en els ulls dels altres. Uns ulls que és l’únic que es pot veure dels rostres encara amagats darrere mascaretes.

L’espera es fa eterna. Hi ha gent gran que demana al seu acompanyant, en un to de veu massa alt, si encara hi falta molt perquè els cridin. Criatures que els pares intenten entretenir i que resten assegudes amb una calma que no és habitual. De tant en tant, se sent alguna queixa, algun lament, algun plor. Fins que arriba el moment en què la pantalla canvia amb un so estrident i la gent es remou a les cadires. En sentir el seu nom,  s’alcen amb rapidesa, impacients, com si fos possible recuperar el temps de l’espera. S’obre la porta darrere la qual hi ha la salvació. I el pacient s’asseu disposat a explicar, de la millor manera possible, el que sent, el que el fa patir, tots els temors i tots els dubtes, que són molts.

Les paraules per explicar el dolor i la por no són mai fàcils perquè s’han d’anar a cercar dels espais més íntims i profunds. Per açò, quan el pacient sent que, amb duresa, no el deixen parlar en la llengua del seu país, en la que pensa des que té memòria, es revolta. Qui l’escolta, va aprendre que hi ha una part d’art i una part de ciència en la medicina, i que la simpatia, la calidesa i la comprensió poden ser més poderoses que el millor bisturí o el millor medicament. Així, saber la llengua dels pacients que han dipositat la vida a les seves mans, hauria de ser molt més que un requisit: hauria de ser una obligació moral perquè forma part de l’ètica mèdica més elemental.

(ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SERRA D’OR DE MAIG DE 2023)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Encara que hi faltin unes setmanes perquè l’estiu astronòmic s’acabi, el meu estiu ho fa sempre amb el retorn a les aules i amb la partida dels fills a Barcelona.  També enguany, malgrat haver viscut un juliol i un agost tan diferents a tots els altres. Un estiu que, per primera vegada, no ha passat com un alè. La intensitat de cada hora ha allargat el temps i ha confitat les paraules, els gestos, les emocions. La vida ens posa a prova sempre i el patiment no sap d’estacions. Acompanyar la malaltia de qui més estimes és un exercici complex en què transites per tots els estat de l’ànima. I no pots renunciar a cap perquè tots són teus i tots són necessaris.

Ha arribat el setembre. El temps avança sempre, malgrat les percepcions. I prest arribarà el fred i, sense saber com, un dia els carrers s’ompliran de llums i de música. I arribarà el moment en què aquest estiu etern es transformarà en un record que durem per sempre fixat a la memòria. L’estiu del 23. L’estiu en què vam confirmar tot el que ja sabíem. Que hi ha coses importants i coses que, malgrat que hi dediquem massa temps, no ho són gens. Que la vida té, també, una cara fosca. Una cara que fa, però, que l’altra sigui encara més lluminosa. I, sobretot, l’estiu en què hem tocat amb tots els sentits que els camins difícils no ho són tant si els fas acompanyat de la gent que t’estima. I que, de gent que t’estima, n’hi ha molta.

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris

No podem viure sense ficció, sense la capacitat de pensar realitats que no han existit mai, perquè amb la imaginació ens hi va la vida. Una criatura que juga està construint un món imaginari que, a imitació del real, el pot ajudar a protegir-se del seu o a fer-l’hi més comprensible. Una criatura que menteix ho fa moltes vegades més per avorriment que per maldat, per fugir d’una veritat massa previsible que adorna amb històries que ningú no es creu però que sovint el fan perdonar. De grans, jugam a crear-nos muralles que volem protectores encara que, en el fons, sabem que sempre són fràgils perquè és impossible fugir de la condició humana. O ens mentim a nosaltres mateixos quan la vida ens deixa les costures al descobert i no tenim més remei que amagar-nos-les per salvar la pell.

Llegir forma part d’aquest procés vital que ens enfronta, constantment, amb la nostra realitat més íntima. Històries que ens interpel·len directament encara que ens parlin des d’èpoques i des de llocs remots. Ficcions que tenen la capacitat de fer-nos posar a la pell dels altres o d’enfrontar-nos a les nostres cares més ocultes; ficcions que ens fan oblidar el dolor o que ens recorden tots els dolors de la nostra vida. Perquè entram dins els llibres amb tot un bagatge personal que els fa diferents segons qui els té entre les seves mans. Un lector que recrea una història a partir de la seva experiència. Un escriptor que l’explica cercant la complicitat de l’altre. En qualsevol cas, lector i escriptor comparteixen la necessitat d’intentar donar sentit a l’existència a través de mons imaginaris que, tanmateix, com els reals, plantegen més interrogants que respostes.

L’escriptor Jaume Cabré, al llibre El sentit de la ficció, va escriure que “l’art és, entre moltes altres coses, la corroboració de la insatisfacció humana.” Som éssers insatisfets perquè la vida és sempre incertesa des del moment que l’única veritat que se’ns ha concedit és la de la mort. I, potser, només és a través de la imaginació que, ingenus, ens atrevim a desafiar-les. A la incertesa de la vida i a la certesa de la mort.

(ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SERRA D’OR D’BRIL DE 2023)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris