El Bloc d'en Lluís Pérez

(Per llegir aquest post, és recomanable haver llegit abans aquest altre)

Parlava l'altre dia amb una noia de les JSE sobre les banderes. Ella em va comentar que a ella no li agraden, bé, que en realitat no li agrada cap símbol patriòtic perquè no s'identifica amb ells i, a mes, creu que l'únic que acaben aconseguint és crear enfrontaments entre les persones.

Tanmateix, jo li vaig preguntar que si no li agradaven les banderes en general, com podia tenir la tricolor (la bandera republicana espanyola) a la paret de la seva habitació. Ella m'ho va intentar explicar i crec que la vaig entendre. Per això, he decidit escriure aquest post, per a explicar el que per a mi representa la bandera que tinc penjada de la meva habitació: la bandera estelada, la bandera independentista catalana.

Per un munt de casualitats que es van donar al llarg del temps, jo vaig néixer i créixer a Catalunya. Aquí voto i aquí tinc la majoria de les meves amistats. Crec que és intrínsec a les persones desitjar el major benestar possible perquè som inconformistes per naturalesa. I com s'ha donat la casualitat de que jo visc a aquest lloc sobre la Terra, doncs vull que sigui el mes democràtic possible.

Des del meu punt de vista, és imprescindible per a que un país sigui democràtic que no hi hagi institucions que estableixin privilegis davant la llei abans que una persona neixi. No m'entra al cap, per exemple, com en ple segle XXI a un lloc com Catalunya la llengua pròpia (el català) sigui cooficial amb el castellà mentre que aquesta és oficial a la resta de l'Estat on Catalunya està inserida, l'Estat espanyol, de manera que un madrileny té dret a ser atès en castellà a Barcelona per l'administració pública però jo no tinc el mateix dret a ser atès en català a Madrid per la mateixa administració pública. L'Estat-Nació centralista està obsolet i se suposa que el Regne d'Espanya va reconèixer la seva inherent diversitat cultural fa molts anys.

És per això que una de les banderes amb les que em sento identificat és amb l'estelada (també em sento identificat amb la bandera roja, com a socialista que sóc, per exemple). Quan veig una estelada, el primer que se'm pasa pel cap és "independència" i "llibertat", més que no pas "Catalunya" o "Països Catalans". La bandera estelada no és mes que un símbol que reivindica el desig d'instaurar una República catalana independent. Un somni que molts compartim però que, tanmateix, no se'ns permet realitzar.

En el moment en que visquéssim a una Catalunya republicana i independent, jo segurament despenjaria aquesta bandera de la meva habitació. En el moment en que visquéssim a una Catalunya republicana i independent, no m'importaria massa com fos la bandera oficial. En el moment en que visquéssim a una Catalunya republicana i independent, l'estelada deixaria de tenir per mi un significat especial, com no fos el del record de velles lluites passades i feliçment acabades en victòria.

Espero que arribi aviat el dia en el que la bandera quatribarrada amb el triangle i l'estel ja no hagi de tornar a estar mai mes adornant les parets del meu dormitori. Com he dit moltes vegades, i en això coincideixo amb molts companys de militància, jo sóc un nacionalista amb moltes ganes de deixar de ser-ho.

Si us fixeu, les diferencies entre l'article de la Sara i el meu son mínimes. O sigui que una de dues: o jo no soc gaire mes nacionalista que ella, o ella no es gaire mes no-nacionalista que jo. I probablement es tracta d'una barreja entre ambdues coses.

Posted by Lluís at 2:32 PM | Permalink | Comments  

No pensava pronunciar-me sobre els fets d'abans d'ahir a Martorell perquè pensava que els meus lectors habituals ja devien imaginar-se la meva opinió al respecte, però atesa la rellevança mediàtica i política que han agafat aquests fets i les noves informacions que han anat apareixent, diré la meva. La meva dividida en punts, estil Pérez Lozano:

1) Tothom ha de veure garantit el seu dret a dir la seva a qualsevol indret del mon sense tenir motius per a patir per la seva integritat física. Sempre que un no caigui en delictes contra l'honor o contra la intimitat o en calumnies, la llibertat d'expressió és un dret que no pot ser negat ni per l'Estat ni per ningú, i que ha de ser garantit. Garantit també a aquells que no pensen com nosaltres. I, fins i tot en aquells casos en que hi han delictes de calumnies o coses per l'estil, la solució legítima no son les clatellades justicieres sino els judicis justos.

2) El Partit Popular té dret a parlar on i quan li surti dels genitals. Sento ser així de barroer però crec que així queda prou clar que penso que la gent a la que considero mes terriblement equivocada també te dret a dir la seva.

3) Els ciutadans (siguin joves independentistes, peixateres sociates o regidors del PSC) tenen dret a protestar on i quan els hi surti dels genitals, i contra qui els surti dels genitals. Qualificar una escridassada, una casserolada, una pitada o fins i tot un insult com a "acte contra la llibertat d'expressió" és no tenir ni idea del que vol dir "llibertat d'expressió": la llibertat d'expressió implica la llibertat de crítica.

4) La violència només és justa quan s'utilitza en defensa pròpia i només com a últim recurs, especialment si estem parlant de violència de caràcter polític. Fora d'aquest supòsit, utilitzar la violència manca de justificació, en especial quan es tracta d'utilitzar-la per a aconseguir que una altra persona no pugui exercir el seu dret a la llibertat d'expressió, sigui quin sigui el subterfugi utilitzat per a encobrir aquest propòsit ("és que son uns opressors", "es que son uns feixistes", "es que son unos radicales", "es que son unos liberticidas").

5) A conseqüència del punt 3, no puc sinó lamentar i condemnar el fet de que l'actitud d'una part, no se quanta, dels manifestants que a Martorell protestaven contra el PP fes que aquests haguessin de sortir escortats per agents de diversos cossos de seguretat. A mi, personalment, no em semblaria just trobar-me en aquesta situació a Burgos (posem per cas). Tothom ha de tenir garantit el seu dret a dir la seva sense patir per la seva integritat física.

6) A conseqüència, també, del punt 3, no puc sinó lamentar i condemnar el fet de que un dels membres del PP allà presents agredís a un dels manifestants sense que hi hagués cap motiu de defensa pròpia (si no m'equivoco el jove simplement estava donant-li cops a una casserola, i al meu barri això no és un signe d'amenaça física, vaja). Com també lamento i condemno que es vulgui estendre a tots els manifestants una actitud violenta que només era patrimoni d'uns quants, no se si molts o pocs.

7) A priori, i sense tenir molta informació al respecte, em sembla injusta l'actitud del PSC amb el responsable de la seva secció juvenil a Martorell. Que jo sàpiga, ni aquest jove es va veure implicat en cap agressió contra ningú, ni va legitimar en cap moment aquestes possibles agressions, ni va negar-li el dret a ningú a venir a parlar a Catalunya: el que va dir va ser que "és una vergonya que Acebes vingui a parlar a Catalunya", que no és el mateix. A mi em sembla una vergonya que La Vanguardia només estigui en castellà, però això no és el mateix que dir que "La Vanguardia no té dret a publicar només en castellà".

8) Mes enllà de totes aquestes qüestions ètiques, he de dir que cada dia li trobo menys utilitat a les protestes contra el PP a Catalunya, i això ho estenc a les protestes contra Ciutadans i en general contra qualsevol grup o grupuscle espanyolista. A Catalunya aquesta gent és sortosament minoritària i marginal, i muntar-lis una pitada o una protesta equival a donar-lis un ressò mediàtic que de fet estan buscant desesperadament i que d'una altra manera no tindrien. Això pel que fa a les protestes pacífiques i per tant legítimes. Les protestes violentes contra aquests grups espanyolistes, a mes de ser il·legítimes i condemnables, son encara mes contraproduents, perquè a mes de donar ressò mediàtic a aquests grups també els hi dona la possibilitat de fer victimisme, tot presentant un fals quadre d'una Catalunya totalitària i intolerant.

9) Finalment, resulta molt però que molt interessant l'actitud dels mitjans de comunicació en tot aquest afer. En un primer moment, quan no se sabia qui havia convocat i assistit a aquella manifestació, la versió va ser la de sempre: radicales independentistas contra demócratas. Ja des del principi la cosa cantava perquè entre els "radicales independentistas" es veia a mes d'una senyora amb pinta d'anar a missa els diumenges, però de moment la versió va ser, com dic, la de sempre. A mida que anaven passant les hores i s'anava coneixent l'autèntica composició de la manifestació, els mitjans mes propers al PSOE anaven canviant de discurs i anaven canviant l'expressió "agresiones" per "presuntas agresiones". Ah, i els manifestants ja no eren "radicales" excepte per a Antena 3. Finalment, quan Tele 5 ha mostrat les imatges d'un dels membres del PP agredint a un jove manifestant, el discurs de "radicales contra demócratas" s'ha abandonat ja quasi completament per part dels mitjans mes sociates i àdhuc convergents. Tot plegat, em recorda moltísim al que en Saül Gordillo explicava sobre les peixateres "demòcrates" i els maulets "nazis". I és que al mon dels mitjans tothom s'atreveix amb els independentistes.

Posted by Lluís at 1:53 PM | Permalink | Comments  

És just reconeixer a que a CiU hi han tres ànimes. Hi ha una primera que, amb totes les seves miseries, és sincerament nacionalista i aspira al desenvolupament de l'autogovern de la Catalunya central. Hi ha una segona que, també amb les seves miseries, és sincerament nacionalista però te el seu nord en la sobirania de la Catalunya central i, àdhuc, de la Catalunya completa o Països Catalans (cadascú que li digui com vulgui, m'és igual). I hi ha, finalment, allò que se sol anomenar el "sector negocis" i que jo en to de conya anomeno la Cosa Nostra: aquells que s'han ficat a CiU sense tenir cap sensibilitat nacional real, per mínima que sigui, moguts únicament per les perspectives de futur que obre el fet de tenir el carnet de Convergència.

That's the problem, my friend. Avui dia, qui indiscutiblement controla Convergència és el sector negocis. Que el líder del partit sigui Artur Mas és un fet que canta per si sol. Un senyor que en plena ebullició antifranquista a la UB es va guardar de no ficar-se en cap merder reivindicatiu, per petit que fos. El mateix senyor del que els companys de Facultat recorden que parlava castellà a tot arreu tot i tenir el català com a llengua primera. Un burgés de mena que no va descobrir que era "nacionalista" fins que va entrar a CiU per trapicheos amb la familia Pujol. Si partim de la base de que existeixen dues menes de polítics, el que volen pillar i a més es creuen al menys una part del que diuen i els que únicament i exclusiva volen pillar, Artur Mas és juntament amb Eduardo Zaplana un representant clàssic d'aquesta entranyable espècie de la fauna política.

El que mes em preocupa com a nacionalista, però, és el compa d'en Mas, en Duran Lleida. Poques vegades a la vida he vist un polític mes obtusament oportunista que en Duran. I és aquest oportunisme el que l'ha portat, de cara a aplanar el seu camí cap el seu desitjat ministeri de Madrid, a oposar-se a la oficialitat de les seleccions catalanes. Una actitud totalment impropia del número 2 d'una federació que, mal que ens pesi a molts, és tan important pel nacionalisme català.

El problema és que no hi ha res a fer: el sector negocis controla Convergència i continuarà utilitzant-la com una plataforma de promoció personal. Insisteixo en que no m'enganyo i que se que a tots els partits els dirigents, per unes raons o per altres, busquen tocar cuixa. En això no son diferents de qualsevol altra persona. El problema és quan només busquen això. I en Mas i en Duran, quin dubte hi ha, només busquen tocar tanta cuixa com puguin. Per això, desconfio profundament de les veus que, sens dubte amb bona intenció, advoquen sense conèixer el resultat de les eleccions per un "Pacte Nacional" d'ERC amb CiU, confiant en que un pacte com aquest faria avançar les reivindicacions nacionals catalanes. Desenganyin-se, senyors: CiU no és el PNB i Mas i Duran no son ni Arzalluz, ni Imaz, ni molt menys Ibarretxe. Mai s'arriscaran a enemistar-se amb qui sigui que mani a Madrid. I em remeto a les paraules d'en Duran contra les seleccions catalanes com a evidència de que el que dic no és cap tonteria.

Posted by Lluís at 11:38 AM | Permalink | Comments  

Iniciativa per Catalunya - Verds, el partit amb gust de tomàquet "de debò", acaba de demostrar una vegada mes que un servidor no és pas exagerat quan els qualifica d'"eco dels socialistes". Llegiu el post que publica avui en Narcís Sastre i mireu sobre tot el darrer paràgraf. Mireu, mireu.

Mes que "esquerra transformadora", jo crec que hauriem d'anar pensant en anomenar-los esquerra transformer.

Posted by Lluís at 11:15 AM | Permalink | Comments  

Llegeixo a aquest post del José Rodríguez alguns dels èxits mes notoris de tres anys de govern d'esquerres a Catalunya, comparats amb els respectius "èxits" de 23 anys de govern de la dreta regionalista catalana. Cito textualment afegint-ne alguna ampliació:

- Despesa pública: La Generalitat al 2006 ha consolidat una despesa pública de més de 29.000 milions d'€. En comparació, el darrer any de govern de CiU, el 2003, la despesa no arrivava als 19.000 milions d'€, molt enrera dels pressupostos de despesa consolidada del 2004, 2005 i aquests darrers del 2006.

- Educació: Mentre els dos darrers anys de govern de CiU l'educació va passar de representar poc més del 8% del pressupost de la Generalitat a poc més del 7%, des de l'entrada del govern tripartit la despesa en educació va passar el 2004 a superar el 12% del pressupost, el 2005 va superar el 14% i el darrer curs 2005-2006 ha superat el 16%. Més de dos cops en importància que durant l'època convergent. Per primera vegada, d'altra banda, s'ha impulsat un Pla Nacional d'Educació per a oferir una solució integral als diversos reptes que es plantegen des de l'àmbit de l'educació de cara als propers anys.

- Escoles: En els dos darrers anys del govern de CiU no es va invertir ni 180 M€ per any, en canvi ja en el 2005, només en un any, s'han destinat a escoles més de 420 M€, en un any, només en un ja s'ha invertit més que en els darrers dos anys de l'època convergent.

- Professorat: CiU només va oferir al 2002 poc més de 500 places de professor, i al 2003 va caure per sota dels 500. Al primer any del govern del tripartit es van convocar gairebé 1000 places de professorat, xifra que va arribar al 2005 als més de 3.500 nous professors. L'aplicació de la sisena hora en aquest 2006 ha significat fer crèixer la plantilla de professorat en 5.275 mestres nous.

- En R+D, societat de la informació i universitats, el govern de CiU va terminar el mandat invertint 700 M€/anuals, el govern d'esquerres ha deixat aquesta despesa ja en més de 950 M€/anuals.

- Nova Llei de Serveis Socials, de la que es preveu que en només dos anys a partir de l'entrada en vigor (2007 - 2009) se'n beneficiaran mig milió de persones mes de les que ja gaudeixen de la cartera de serveis socials de la Generalitat.

- Sanitat: CiU no va arribar a invertir 5000 M€ anuals en despesa sanitària, el govern d'esquerres ha augmentat aquesta despesa a més de 7.800 M€ anuals. Un increment en 3 anys de més del 50%.

- Despesa farmacèutica: Gairebé tot el creixement en despesa sanitària que feia CiU els darrers anys anaven a la despesa farmacèutica, feien crèixer un 12% anual aquesta despesa, mentre el creixement de la despesa sanitaria era menor. En canvi amb un creixement del 50% en tres anys aquesta despesa s'ha mantingut prop del 4% anual, molt per sota del creixement en despesa sanitaria. El govern d'esquerres ha posat un contrapés al poder de les farmacèutiques.

- Llistes d'esperes: Amb el govern d'esquerres s'han atés més de 150.000 operacions, amb una llista d'espera de 58.700. CiU va deixar en herència un ritme d'operacions més lent (141.000 anual) i una llista d'espera més llarga (66.570 persones). A més s'han reduit els mesos en llista d'espera de 5,64 mesos a 4, 52.

- Gairebé s'ha doblat la inversió en equipaments sanitaris: CiU va deixar prop de 120M/€ anuals destinats a equipaments sanitaris enfront dels gairebé 240M/€ anuals que deixa el govern d'esquerres.

- Protecció del territori: CiU només va deixar com a protegits el 19% del territori, el govern d'esquerres ha fet crèixer la cobertura de la Xarxa Natura 2000 a més del 29% del territori. A més va salvar més de 200 km. de costa de la construcció desenfrenada que va potenciar el govern de CiU durant tants anys.

- Salut laboral: Les campanyes de prevenció de riscos, el Pacte de competitivitat, l'acord amb els agents socials que han treballat desde la Generalitat amb el govern d'esquerres ha reduit el nombre d'accidents laborals a poc més de 6000 l'any 2005, quant el govern de CiU ens va deixar l'herència per manca de dinamisme i d'interés de més de 8000 accidentats a l'any 2002.

- Ajuts a les famílies: El darrer govern de CiU, el conseller en cap amb molta propaganda va anunciar ajuts a tort i dret. Aquests ajuts no van arribar als 700 M€ per any. El govern d'esquerres sense tant de soroll i propaganda ha fet crèixer aquests ajuts a gairebé 1.300 M/€.

- Gent gran: El govern d'esquerres ha fet crèixer les residències per a gent gran de les 13.700 que va deixar CiU a les 17.400. Va integrar 5.800 persones més al servei de telealarma i va elevar l'atenció domiciliaria de les 20.900 del govern de CiU a les 25.600.

- Persones amb discapacitat: CiU només va crear prop de 900 places a centres per a persones amb discapacitat. El govern d'esquerres en 3 anys ha elevat aquesta xifra a més de 2.600 places.

- Reducció del Dèficit de la Generalitat, heredat de Ciu, en un 83,5 % en 3 anys.

- 57 M€ per a cooperació amb el desenvolupament (més del doble que amb CiU)

Només amb aquest llistat ja hi han motius suficients per a sostenir que cal que les esquerres tornin a governar. Independentment de si és a través d'un nou tripartit d'esquerres i catalanista o si és a través del pacte d'un o més dels partits d'esquerres catalans amb CiU, és molt important que el proper 1-N quedi completament vedada qualsevol possibilitat de que les dretes catalanista i espanyolista tornin a aconseguir posar a la Presidència de la Generalitat un polític de dretes (Artur Mas, en aquest cas) recolzat en una majoria de dretes (CiU + PP). Per això, més enllà de la meva particular adscripció electoral i política a ERC, em sumo a la crida que fa en José: l'1 de novembre vota el que vulguis, però vota esquerres.

Posted by Lluís at 12:39 PM | Permalink | Comments  

Llegeixo el que en Saül Gordillo escrivia ahir al seu bloc: que ERC hauria de proclamar sense embuts la seva intenció de "respectar el guanyador" de les eleccions del proper 1 de novembre. Crec que es podrien resumir els seus arguments en els següents punts:

1) Mas serà, si no hi ha contratemps, el guanyador de les eleccions.

2) ERC té dos problemes a afrontar: primer, fidelitzar els vots prestats per CiU i, després, resoldre possibles tensions internes entre els sectors propers a en Carod i els sectors propers a en Puigcercós.

3) La manera més senzilla i eficaç de resoldre aquests problemes és assegurant que ERC no s'oposarà a que el cap de la llista guanyadora en vots i escons sigui nomenat President.

Bé, comencem per dir que aquesta estratègia, lluny de fidelitzar els vots prestats de CiU, podria servir per a que més d'un ex-convergent actualment republicà tornés a les files de Convergència. Ho dic perquè si un ha d'optar entre dues opcions que tenen el mateix candidat de facto, és bastant lògic que se'n vagi amb l'opció més forta o que s'abstingui. Poden haver-hi altres mecanismes que operin en el sentit contrari (per exemple, el desig de tenir un govern nacionalista amb un sector independentista fort), però no son necessàriament més importants. I, en tot cas, crec que el votant de CiU que les passades eleccions va votar ERC és un tipus de votant orientat cap el sobiranisme que no deu haver vist amb gaire bons ulls la rebaixada de l'Estatut aconseguida per Artur Mas per a major gloria de Zapatero. Jo crec, sincerament, que aquest flanc els republicans el tenim bastant ben cobert.

Així doncs, la fidelització del vot "prestat" de CiU no crec que estigués mes clara si ERC possés en pràctica el que recomana en Saül . Amb una proclama d'en Carod del tipus que suggereix en Saül el que si que s'esdevindria amb tota probabilitat, en canvi, seria una fugida en massa de votants esquerranosos cap el PSC i especialment cap a ICV, seguint en el primer cas un mecanisme bastant lògic també: si en Carod diu que no intentarà evitar l'accés a la presidència del cap de llista guanyador, i un vol un president d'esquerres, la única manera de garantir-ho és votant en Montilla, per més que ens haguem de tapar el nas per a fer-ho. I cal no oblidar una cosa: entre l'electorat que prendria aquesta decisió hi hauria segurament una part gens menyspreable de vot jove, que és precisament el vot que amb més decisió ha de fidelitzar ERC, perquè és el sector on el vot republicà està creixent més i on en definitiva té les seves esperances de futur. Als joves, ja se sap, no ens solen agradar les dretes, per més laca nacionalista que es posin quan hi ha partit de la selecció catalana.

Seguint amb el tema electoral, caldria remarcar que l'estratègia que han anat seguint els dirigents republicans des d'aquest estiu els hi ha anat fent remuntar en un "ranking" electoral on fins fa res tothom preveia una desfeta. De la pregunta "quants escons perdrà ERC?" hem passat a la pregunta "amb qui pactarà ERC?". Respondre aquesta pregunta abans d'hora seria comprometre una estratègia que, a més de ser la més representativa de l'estat d'opinió de la militància, també s'està mostrant com la més efectiva: no casar-se amb ningú fins que no ens ensenyin qui ens regala el millor anell.

Tampoc no crec que la proposta d'en Saül condicioni massa el ritme intern d'ERC. Primer de tot, perquè jo no tinc la impressió de que les diferencies entre Puigcercós i Carod siguin el preludi de cap guerra civil. A part de que no em sembla que aquestes divergencies siguin tan profundes com es diu, cal tenir en compte que el fracàs estrepitós de l'escissió del PI i l'ostracisme al que s'ha vist condemnat en Joan Carretero després d'haver intentat enfilar-se cap a dalt aprofitant les escletxes obertes per la desfeta del referèndum han ofert una lliçó important a tothom: que ERC pot patir divisions però que no pot ser dividida, perquè el primer en ficar-hi el ganivet serà el qui es quedarà sense pastís. No se quins mecanismes operen per a que això sigui així, però el cas és que és així. D'una manera o altra, els hi agradi o no, el clan de l'avellana i el sector Puigcercós estan condemnats a entendre's, per a interès de tots dos. I això serà així sigui quin sigui el resultat de l'1-N.

Així doncs, em sembla que les apreciacions electorals i estratègiques sobre les que en Saül fonamenta la seva proposta a ERC no son gaire sòlides. El més criticable de l'article, i alhora el més comprensible, però, és que utilitza un llenguatge que no s'adequa gaire a la realitat del sistema parlamentari que feliçment funciona a Catalunya. Tot i que ens puguem prendre la llicència de parlar de coses com "el guanyador de les eleccions" a l'hora de fer anàlisis, el cert és que estrictament parlant a Catalunya no existeix tal cosa perquè Catalunya no té un sistema presidencialista on un dels candidats guanya i l'altre es queda amb les mans buides. A Catalunya no escollim el President sinó el Parlament, de manera que en realitat no hi ha manera de que un partit "guanyi" i l'altre "perdi", sinó únicament que uns guanyin escons i/o vots i els altres en perdin. Res mes. Així les coses, escollir un President que no sigui el de la llista amb més escons està lluny de representar un "torçament de la voluntat suprema de les urnes" (una altra expressió confusa que no es pot aplicar a l'elecció del President), perquè l'únic que legítimament podem interpretar del que diuen les urnes és que els ciutadans han fet confiança a tal quantitat de membres de tal llista electoral per a que els representin al Parlament. Si la llista de CiU és la més votada i la que més escons obté però ERC, PSC i ICV sumen suficient com per a formar govern; si passa això, dic, el que no podem fer és interpretar alegrement que la ciutadania ha decidit que Mas sigui el President de la Generalitat, perquè d'entre els votants del PSC, ICV i ERC hi haurà una bona part, no sabem quanta, que desitjaran que això no sigui així i que preferiran un pacte d'esquerres. L'únic que sabem del cert és que aquests votants han legitimat aquests partits per a representar-los i per a escollir el President de la Generalitat. El que facin a partir d'aquí no podrà ser cap "torçament" de la voluntat de les urnes perquè trobarà la seva legitimitat precisament a les urnes. Convindria que no ho oblidéssim: som a un sistema parlamentari.

De tota manera, i en això crec que coincideixo amb en Saül, convindria tenir present també una altra cosa, i és que el pacte post-electoral més probable continua sent el de CiU-PSC. Ho dic perquè sobtadament tots els mitjans han anat veient desaparèixer de les seves pàgines i les seves emisions la paraula "sociovergència", tan en alça fins fa no res. Convindria que no oblidèssim que el senyor Mas va signar un pacte amb el senyor Zapatero i què és dubtós que ho fes per pur i entregat patriotisme (entre d'altres coses perquè equivaldria a dir que el concepte de patriotisme d'en Mas consisteix en acabar amb les il·lusions de tot un poble a cop de retallada). La gran pregunta no és, doncs, si ERC donarà suport a en Mas. Les grans preguntes son dues: 1) qui acabarà de President; i 2) qui l'haurà possat allà. Especialment important és aquesta darrera. I és que segons qui hagi sigut podem dubtar del que passarà, entre l'esperança i la incertesa, o podem tenir clar que viurem una llarga temporada d'immobilisme a Catalunya, a Barcelona i al Regne d'Espanya. De "gestió sense política", eufemisme recorrent a l'hora de descriure la política deliberada de no tocar (ni deixar tocar) l'status quo.

Convindria, doncs, que no oblidèssim aquestes petites cosetes.

Posted by Lluís at 3:36 AM | Permalink | Comments  

He d'admetre que m'agrada bastant la precampanya que està duent a terme Esquerra. Em fa una mica de grima dir això perquè és fàcil que algú digui "normal, és el teu partit". I la sospita no mancaria de bones raons: la gent que estem a dins dels partits tendim de vegades a no ser gaire objectius a l'hora d'analitzar que fa la nostra pròpia formació. De tota manera, demano als meus fidels lectors (aproximadament tres) que em facin confiança quan els hi dic que he intentat prendre distància i analitzar les coses fredament.

Comencem per dir que, en part, l'actualitat està jugant a favor nostre: un cop ERC ha sigut fora del Govern, les coses no han anat precisament a millor, i les relliscades del Govern del PSC (perquè, no ho dubtin, aquí ICV no hi pinta gaire) no han fet més que continuar, cosa que ha contradit el mantra mediàtic de que "els fracasos del tripartit es deuen als defectes d'ERC". La decadència accelerada de l'Aeroport del Prat, les topades amb el Govern espanyol pel tema de les adopcions al Congo i l'ensarronada d'uns presupostos de l'Estat que no compleixen el que estava previst a l'Estatut han anat confirmant un per un els principals arguments del vot negatiu a l'Estatut que va provocar l'expulsió d'ERC del Govern.

En un escenari així, ERC podria optar per la via fàcil de la crispació, del frontisme en contra dels partits del "sí". Per contra, ERC està oferint a aquests partits la possibilitat de fer front comú a Madrid per a frenar segones retallades a l'autonomia catalana, amb la vista posada en dos objectius: 1) facilitar possibles pactes post-electorals, tant amb el PSC com amb CiU (repetim, aquí ICV no hi pinta res perquè farà el que manin a can PSC); i 2) aparèixer com un partit responsable i amb sentit de Govern, allunyat d'aquell quadre de partit escandalós que van fabricar a mitges uns dirigents de vegades ingenus i uns mitjans de comunicació permanentment hostils. Alhora, els missatges d'ERC s'estan dirigint menys a criticar el que fan els altres i més a explicar què és el que ells han fet bé (convenientment ocultat pels mitjans de comunicació), i què és el que faran si tornen a formar part del Govern de Catalunya. Humiltat i orgull per la bona feina feta son les dues característiques, aparentment contradictories però en realitat complementaries, que estan caracteritzant la precampanya d'ERC.

I és que el que més m'agrada d'aquesta precampanya republicana son dues coses, i ambdues denoten humiltat (sincera o de pega) per part del partit republicà. Una, la intenció de que sigui una campanya de xarxes, centrada en parlar cara a cara amb la gent: els ciutadans només donen suport actiu a aquells projectes que fan seus, una idea que per cert te un innegable pedigrí republicà (republicà en el sentit de pertanyent a la tradició republicana occidental, la dels Aristòtil, els Robespierre o els Jaurès). I dues, un dels lemes: "som humans, amb virtuts i, clar, amb defectes". En un país on tothom guanya totes les eleccions, on no dimiteix ni Cristo i on ningú admet responsabilitats de res, trobar un partit que fa campanya dient "ei, d'acord, tenim defectes" és certament reconfortant. Fins a quin punt és una actitud sincera o de cara a la galeria, en podriem parlar. Però el fet és que, es tracti d'una o d'altra, el cas és que cap altra precampanya té aquesta actitud.

I bé, la prova de que efectivament tothom té defectes és que aquesta campanya també els te. Trobo que s'estan descuidant notablement les possibilitats que atorguen les tecnologies de la web 2.0. No em cansaré de repetir-ho: ERC hauria de parar més atenció al mon dels blocs, dels wikis i dels podcasts. Cert és que s'ha impulsat un directori de blocs dels candidats d'Esquerra, però... com és que a ningú se li ha acudit començar una campanya de "Blocs pro-ERC", igual com existeixen els "Blocs pro-Rajoy"? Per què no una campanya "Jo també votaré ERC", similar a la que en Xavier Mir va iniciar amb el seu "Jo també vull un Estat propi", que va arribar a sortir a alguns diaris? Com és que el bloc del cap de llista per Barcelona s'assembla tan poc al que és un bloc de debò, amb un blogroll propi, amb possibilitat de comentaris i amb tota la pesca? Sembla que a ERC es comencen a adonar del potencial dels blocs a l'hora d'estendre les propostes republicanes, però que encara no entenen de debo quina és la filosofia de l'emergent blocsfera política. Bé, una cosa si que s'ha de dir: tant el bloc d'en Puigcercós com el d'en Carod tenen un ritme d'actualització força bo, i el mateix es pot dir de la resta de blocs del directori d'ERC, alguns dels quals son realment bons quant a continguts. Malgrat tot, encara queden lluny del bloc d'un Miquel Iceta, per exemple. Bé, que hi farem. Com diu la mateixa campanya d'ERC: son humans... amb virtuts i defectes.

Posted by Lluís at 5:59 PM | Permalink | Comments