El Bloc d'en Lluís Pérez

Aquest és el video del discurs del Puigcercós, en "Putxi", a l'Onze de Setembre d'enguany. Veritats com punys que espero que serveixin a més d'un indecís per a votar ERC. Veritats com punys que acaben en una crida desacomplexada a la construcció d'una Catalunya lliure, independent i socialista.

Posted by Lluís at 11:36 AM | Permalink | Comments  

Vaig tenir ocasió de debatre amb en Xavier Sala i Martín fa una pila d'anys. En aquella època no estava d'acord amb les seves idees però el tenia per un científic seriós i rigorós. El debat venia al cas de que en Sala i Martín havia donat a entendre en un article seu que l'expressió "complexe militar-industrial" era de factura marxista. Jo li vaig recordar que l'expressió la va crear el president republicà Eisenhower, que no era precisament comunista. He de reconèixer que el meu mail estava escrit en un to bastant sarcàstic (sense tampoc faltar a ningú al respecte), però atesa la mala educació i la prepotència exhibida normalment pel meu interlocutor, la veritat és que vist en perspectiva em sembla un pecat menor. Ell em va respondre, al seu torn, que Eisenhower havia creat l'expressió però en un sentit completament diferent al que li havien donat els marxistes, que havien sostingut una teoria errònia sobre l'economia nord-americana en base a aquesta expressió. Va citar com a exemple el llibre Monopoly Capital de Paul Sweezy i Paul A. Baran com a reforçament del que deia, i va penjar el nostre intercanvi de mails amb la intenció, penso, de ridiculitzar-me i demostrar com de llegit és ell. Lamentablement per ell, jo ja m'havia llegit aquell llibre, i li vaig demostrar punt per punt que s'equivocava. M'esperava una resposta... i vaig rebre un silenci que va durar un mes. Finalment, li vaig enviar un altre mail preguntant-li com és que no m'havia respost i, en especial, com és que no havia penjat el meu mail tal i com havia fet amb els altres. La seva resposta va venir a ser que "jo a la meva web penjo el que em dona la gana". I la meva resposta va ser que m'havia caigut al terra com a intel·lectual, que ja sabia de quin peu calçava el seu rigor i que ja ens tornaríem a veure. A això últim, per cert, el tio va contestar en plan paranoic, dient que l'estava amenaçant i que era un violent i tal i qual. La típica tècnica de "liberal mentider llençant pilotes fora".

La manera d'argumentar d'en Sala i Martín és la següent. Vosté li dirà "la pobresa al mon ha augmentat". Ell li respondrà "no, no és cert. Les persones pobres son les que sobreviuen amb menys d'un dolar al dia, i miri aquests gràfics que he preparat jo mateix: el nombre de persones que sobreviuen amb menys d'un dolar al dia s'ha reduit en els últims 10 anys". Lògicament, un es pot preguntar que passa amb el fet de que un dolar valgués mes fa 10 anys que no pas ara. "Si però que diuen els gràfics?", contrapreguntarà ell. "Si, sr. Sala, els gràfics diuen això, però..." i abans que hagi acabat, ell li dirà "no és cert que s'ha reduït el nombre de persones que sobreviuen amb menys d'un dolar al dia?", i vostè intentarà dir "si, però això..." i novament no li deixarà acabar i li dirà "doncs això". I si segueix insistint, mirarà de llençar pilotes fora de les mes variades maneres: "jo a la meva web publico el que em dona la gana", "vostè és un intervencionista", o en el cas de la polèmica entrevista amb en Montilla, "l'entrevista no me l'estan fent a mi".

I és que en el cas d'en Montilla en Sala i Martín va fer el que fan molts periodistes quan realitzen entrevistes: debatre sense debatre, afirmar coses i protegir-se darrere del seu estatus d'entrevistador per a no haver de respondre crítiques a les seves afirmacions. Estil Iñaki Gabilondo, vaja. Una actitud lamentable que tanmateix no sorprèn venint d'un home com en Sala i Martín, l'arrogància i la prepotència del qual no ens donen precisament la mesura de la seva honestedat i valentia intel·lectuals. El problema és que una cosa és afirmar això i una altra defensar l'actuació d'en Montilla. No només és que les seves respostes fossin disperses i mal argumentades, és que a mes a mes ¡el tio va marxar de l'entrevista! Entenc els seus motius, i coincideixo amb ell en que en Sala i Martín és un sectari de mena, però un candidat a la Presidència de la Generalitat no pot marxar d'una entrevista perquè l'entrevistador li està fent la punyeta. A part de que és una actitud contraproduent per part d'en Montilla: en Sala i Martín s'ha sortit amb la seva i ha deixat malament en Montilla, que és el que buscava des del començament de l'entrevista.

En realitat, si en Montilla s'hagués preparat una mica per a ser entrevistat per un tio com en Sala i Martín, no li hauria sigut massa difícil respondre els atacs disfresats de preguntes que l'economista li anava llençant. Per exemple, quan en Sala i Martín li diu això de que si als funcionaris se'ls hi exigeix el nivel C de català al President també se li hauria d'exigir, "porque al jefe se le tiene que exigir tanto o mas que al empleado", Montilla haura pogut respondre: "el directiu d'una empresa d'informàtica no té per què saber programar. L'enginyer en cap de la mateixa empresa, si. Heus ací un exemple de com diferents llocs de treball requereixen diferents nivells formatius sobre diferents matèries".

Però el mes absurd és que Montilla marxés quan va marxar. Reprodueixo el fragment:

Xavier Sala-i-Martín: Els últims mesos, l'últim any, vostè, o el seu partit, han aconseguit que Esquerra deixés el Govern, que hi hagués eleccions anticipades, és a dir, que es desfés el Tripartit, que marxés el President de la Generalitat i que el President de la Generalitat anterior no es presenti a la reelecció, i finalment que Clos deixés l'Ajuntament. Darrere d'aquesta cara de bona persona hi ha un polític fred i calculador? O no?

José Montilla: No, hi ha una bona persona.

Xavier Sala-i-Martín: Hi ha una bona persona.

José Montilla: Hi ha una bona persona, si. I tot això són afirmacions absolutament fora de lloc, carregades de prejudicis i falses, les que fa vostè. Vostè no pregunta, vostè afirma. Vostè afirma, no pregunta. I ho fa des del desconeixement, des dels prejudicis i des del sectarisme. Senyor Sala Marín.

Xavier Sala-i-Martín: Sala Martín.

José Montilla: Martín, perdó.

Xavier Sala-i-Martín: No és veritat que Esquerra ha estat expulsat del Govern?

José Montilla: Esquerra ha estat expulsat del Govern després de votar en contra del Estatut.

Xavier Sala-i-Martín: No és veritat que el Tripartit s'hagi acabat abans d'hora?

José Montilla: El Tripartit ha acabat abans d'hora perquè el President ha decidit convocar eleccions, l'únic que podia fer-ho, no jo.

Xavier Sala-i-Martín: No és veritat que el President Maragall no es presenta a la reelecció?

José Montilla: Sí, però vostè ha formulat la pregunta d'una altra manera, abans.

Xavier Sala-i-Martín: No és veritat que el President Maragall…

José Montilla: El President Maragall ha decidit, ha decidit… Mira, marxem, Toni, marxem. Adéu. Eres más sectario!!! Ets un impresentable!!

Xavier Sala-i-Martín: Però, a veure...

José Montilla: No, no. Vull una cinta del que he gravat, o una còpia. Ets un sectari! Però què et creus! Ets un sectari, ple de prejudicis! Però tu que t’has cregut! Però tu que t’has cregut, tio! Estiguis o no estiguis a Columbia!

A veure, jo crec que no era tan difícil articular paraula i dir "si, totes aquestes coses que vostè diu que han passat, han passat. El que no és cert és que les haguem 'aconseguit' jo o el meu partit. Ni les hem buscades, ni hem sigut els únics ni els principals responsables de que hagin passat. Tot això son afirmacions seves fruit dels seus prejudicis i la seva imaginació, però jo pensava que aquí vostè venia a preguntar-me coses i no a afirmar-les. Si les afirma i em demana que em pronunciï sobre la seva validesa, això ja no és una entrevista, sino un debat. I si debatem, debatem, però debatem els dos i contestem preguntes i crítiques els dos. Vostè també". Ja està. Això tan senzill no és capaç de dir-ho el candidat a la Presidència del segon partit del país? Perquè en fi, una cosa és dir que Montilla és una persona de fets mes que de paraules, i una altra que no tingui paraules per a respondre un periodista malintencionat. Que lluny que queda en Montilla d'en George Galloway, que en una entrevista va desmuntar un per un cada un dels supòsits (falaços) a partir dels quals l'entrevistadora l'inquiria sobre la seva posició respecte del conflicte entre Hezbollah i Israel...

Posted by Lluís at 1:31 PM | Permalink | Comments  

El PSC ha iniciat una campanya d'enviaments d'SMS on demanen als ciutadans què llencin a les escombraries el DVD que aquest diumenge han distribuït diversos diaris amb el pseudodocumental ConfidencialCAT, idea original del conegut autor de ciència-ficció David Madí. No se qui ha donat l'ordre d'iniciar aquesta campanya, però està clar que no te ni idea del que li convé al PSC. Jo, com a militant de les JERC, estic recomanant amb entusiasme a tothom qui conec que el vegi, com mes vegades millor. Per què? Perquè és un pseudodocumental que només serveix per a fer arribar a l'orgasme als convergents mes hooligans, però que em fa l'efecte que al català d'a peu, votant o no de Convergència, li deu produïr mes d'una inconfesa reacció alèrgica.

ConfidencialCAT, i ho dic després d'haver vist ja gairebé mig film (via YouTube), ens presenta una pel·lícula de terror anomenada tripartit. La música de fons, les imatges en blanc i negre... tot molt sinistre. Massa sinistre com per a que coli. En fi, fins i tot si ens atenem al soroll dels mitjans de comunicació i deixem de banda les xifres fredes de l'obra de Govern d'esquerres, la única conclussió a la que arribem és que el tripartit ha sigut un Dragon Khan mediàtic que ha sacsejat la vida política catalana de manera dissortada. Però poca cosa mes. David Madí ens presenta, en canvi, un tripartit sorgit d'una conspiració per a treure del poder a Convergència, conspiració que va concloure en un engany que els convergents, que a la pel·lícula surten amb cara de nens bons i a tot color, no coneixien perquè per descomptat son uns innocentots. Be, ens presenta això i una continua serie de manipulacions audiovisuals com ara el moment

Vaja, que no hi ha qui s'ho empasi. Ni el tripartit ha sigut el dimoni, ni Artur Mas es una Heidi política que no ha trencat un plat. Això la gent, mal que be, ho sap, i el problema és que és aquesta la impressió que dona el film, la d'una Catalunya de bons boníssims i de dolents perversos on els bons, casualment, son els que produeixen la pel·lícula. Total, que espanta el ciutadà apolític perquè recorda massa a la COPE, crema ponts amb ERC i el PSC, anima els votants d'aquests partits a no deixar-se seduïr per Convergència i en definitiva aconsegueix que els signants del tripartit tanquin files entre ells i a l'interior de cada partit. I és això el què el PSC no vol que vegin els seus simpatitzants? Que ho vegin, que ho vegin! Si ConfidencialCAT és una benedicció per a les esquerres d'aquest país!

No és per a portar-me la reflexió a les meves, però m'agrada molt contrastar la forma i el contingut d'aquest documental amb la forma i el contingut de la campanya d'ERC que tot just acaba de començar. Després d'una precampanya de proximitat, mes centrada en el porta a porta que no pas en les grans aparicions mediàtiques, va venir una segona precampanya centrada en reconèixer que ERC és com és, amb virtuts i amb defectes, i ara, finalment, arriba la campanya: "som com tu". Si, clar, ERC continuarà presentant-se a si mateixa com la millor opció electoral (lògic), i també continuarà criticant les altres opcions (lògic), però sembla ser que el missatge que volen transmetre és el de que ells son els primers que son conscients dels errors comesos i, a la vegada, de que no son tan dolents com els han volgut pintar els mitjans durant aquests tres anys. ConfidencialCAT va per una altra via: per la via de dir "som els millors, ho hem fet genial, no hi han hagut errors tret de la nostra innocència i en canvi les esquerres no han fet mes que ficar la pota". Massa losantià com per a funcionar a Catalunya. A Madrid potser funcionaria, però aquí no. Be, millor dit: funcionarà a la contra de CiU. De fet, ja ho està fent: només cal veure el silenci de la blocsfera convergent a l'entorn de la pel·lículeta.

Algunes recomanacions:

- Víctor Alexandre, amb una lògica esclafant, analitza els arguments dels no-nacionalistas en el debat sobre la presència d'autors de lletres espanyoles a l'espai de lletres catalanes a la Fira de Frankfurt.

- El socialista José Rodríguez i el republicà Xavier Peytibi han construït un interessant observatori de la política 2.0 a les presents eleccions catalanes.

Posted by Lluís at 12:17 PM | Permalink | Comments  

(Per llegir aquest post, és recomanable haver llegit abans aquest altre)

Parlava l'altre dia amb una noia de les JSE sobre les banderes. Ella em va comentar que a ella no li agraden, bé, que en realitat no li agrada cap símbol patriòtic perquè no s'identifica amb ells i, a mes, creu que l'únic que acaben aconseguint és crear enfrontaments entre les persones.

Tanmateix, jo li vaig preguntar que si no li agradaven les banderes en general, com podia tenir la tricolor (la bandera republicana espanyola) a la paret de la seva habitació. Ella m'ho va intentar explicar i crec que la vaig entendre. Per això, he decidit escriure aquest post, per a explicar el que per a mi representa la bandera que tinc penjada de la meva habitació: la bandera estelada, la bandera independentista catalana.

Per un munt de casualitats que es van donar al llarg del temps, jo vaig néixer i créixer a Catalunya. Aquí voto i aquí tinc la majoria de les meves amistats. Crec que és intrínsec a les persones desitjar el major benestar possible perquè som inconformistes per naturalesa. I com s'ha donat la casualitat de que jo visc a aquest lloc sobre la Terra, doncs vull que sigui el mes democràtic possible.

Des del meu punt de vista, és imprescindible per a que un país sigui democràtic que no hi hagi institucions que estableixin privilegis davant la llei abans que una persona neixi. No m'entra al cap, per exemple, com en ple segle XXI a un lloc com Catalunya la llengua pròpia (el català) sigui cooficial amb el castellà mentre que aquesta és oficial a la resta de l'Estat on Catalunya està inserida, l'Estat espanyol, de manera que un madrileny té dret a ser atès en castellà a Barcelona per l'administració pública però jo no tinc el mateix dret a ser atès en català a Madrid per la mateixa administració pública. L'Estat-Nació centralista està obsolet i se suposa que el Regne d'Espanya va reconèixer la seva inherent diversitat cultural fa molts anys.

És per això que una de les banderes amb les que em sento identificat és amb l'estelada (també em sento identificat amb la bandera roja, com a socialista que sóc, per exemple). Quan veig una estelada, el primer que se'm pasa pel cap és "independència" i "llibertat", més que no pas "Catalunya" o "Països Catalans". La bandera estelada no és mes que un símbol que reivindica el desig d'instaurar una República catalana independent. Un somni que molts compartim però que, tanmateix, no se'ns permet realitzar.

En el moment en que visquéssim a una Catalunya republicana i independent, jo segurament despenjaria aquesta bandera de la meva habitació. En el moment en que visquéssim a una Catalunya republicana i independent, no m'importaria massa com fos la bandera oficial. En el moment en que visquéssim a una Catalunya republicana i independent, l'estelada deixaria de tenir per mi un significat especial, com no fos el del record de velles lluites passades i feliçment acabades en victòria.

Espero que arribi aviat el dia en el que la bandera quatribarrada amb el triangle i l'estel ja no hagi de tornar a estar mai mes adornant les parets del meu dormitori. Com he dit moltes vegades, i en això coincideixo amb molts companys de militància, jo sóc un nacionalista amb moltes ganes de deixar de ser-ho.

Si us fixeu, les diferencies entre l'article de la Sara i el meu son mínimes. O sigui que una de dues: o jo no soc gaire mes nacionalista que ella, o ella no es gaire mes no-nacionalista que jo. I probablement es tracta d'una barreja entre ambdues coses.

Posted by Lluís at 2:32 PM | Permalink | Comments  

No pensava pronunciar-me sobre els fets d'abans d'ahir a Martorell perquè pensava que els meus lectors habituals ja devien imaginar-se la meva opinió al respecte, però atesa la rellevança mediàtica i política que han agafat aquests fets i les noves informacions que han anat apareixent, diré la meva. La meva dividida en punts, estil Pérez Lozano:

1) Tothom ha de veure garantit el seu dret a dir la seva a qualsevol indret del mon sense tenir motius per a patir per la seva integritat física. Sempre que un no caigui en delictes contra l'honor o contra la intimitat o en calumnies, la llibertat d'expressió és un dret que no pot ser negat ni per l'Estat ni per ningú, i que ha de ser garantit. Garantit també a aquells que no pensen com nosaltres. I, fins i tot en aquells casos en que hi han delictes de calumnies o coses per l'estil, la solució legítima no son les clatellades justicieres sino els judicis justos.

2) El Partit Popular té dret a parlar on i quan li surti dels genitals. Sento ser així de barroer però crec que així queda prou clar que penso que la gent a la que considero mes terriblement equivocada també te dret a dir la seva.

3) Els ciutadans (siguin joves independentistes, peixateres sociates o regidors del PSC) tenen dret a protestar on i quan els hi surti dels genitals, i contra qui els surti dels genitals. Qualificar una escridassada, una casserolada, una pitada o fins i tot un insult com a "acte contra la llibertat d'expressió" és no tenir ni idea del que vol dir "llibertat d'expressió": la llibertat d'expressió implica la llibertat de crítica.

4) La violència només és justa quan s'utilitza en defensa pròpia i només com a últim recurs, especialment si estem parlant de violència de caràcter polític. Fora d'aquest supòsit, utilitzar la violència manca de justificació, en especial quan es tracta d'utilitzar-la per a aconseguir que una altra persona no pugui exercir el seu dret a la llibertat d'expressió, sigui quin sigui el subterfugi utilitzat per a encobrir aquest propòsit ("és que son uns opressors", "es que son uns feixistes", "es que son unos radicales", "es que son unos liberticidas").

5) A conseqüència del punt 3, no puc sinó lamentar i condemnar el fet de que l'actitud d'una part, no se quanta, dels manifestants que a Martorell protestaven contra el PP fes que aquests haguessin de sortir escortats per agents de diversos cossos de seguretat. A mi, personalment, no em semblaria just trobar-me en aquesta situació a Burgos (posem per cas). Tothom ha de tenir garantit el seu dret a dir la seva sense patir per la seva integritat física.

6) A conseqüència, també, del punt 3, no puc sinó lamentar i condemnar el fet de que un dels membres del PP allà presents agredís a un dels manifestants sense que hi hagués cap motiu de defensa pròpia (si no m'equivoco el jove simplement estava donant-li cops a una casserola, i al meu barri això no és un signe d'amenaça física, vaja). Com també lamento i condemno que es vulgui estendre a tots els manifestants una actitud violenta que només era patrimoni d'uns quants, no se si molts o pocs.

7) A priori, i sense tenir molta informació al respecte, em sembla injusta l'actitud del PSC amb el responsable de la seva secció juvenil a Martorell. Que jo sàpiga, ni aquest jove es va veure implicat en cap agressió contra ningú, ni va legitimar en cap moment aquestes possibles agressions, ni va negar-li el dret a ningú a venir a parlar a Catalunya: el que va dir va ser que "és una vergonya que Acebes vingui a parlar a Catalunya", que no és el mateix. A mi em sembla una vergonya que La Vanguardia només estigui en castellà, però això no és el mateix que dir que "La Vanguardia no té dret a publicar només en castellà".

8) Mes enllà de totes aquestes qüestions ètiques, he de dir que cada dia li trobo menys utilitat a les protestes contra el PP a Catalunya, i això ho estenc a les protestes contra Ciutadans i en general contra qualsevol grup o grupuscle espanyolista. A Catalunya aquesta gent és sortosament minoritària i marginal, i muntar-lis una pitada o una protesta equival a donar-lis un ressò mediàtic que de fet estan buscant desesperadament i que d'una altra manera no tindrien. Això pel que fa a les protestes pacífiques i per tant legítimes. Les protestes violentes contra aquests grups espanyolistes, a mes de ser il·legítimes i condemnables, son encara mes contraproduents, perquè a mes de donar ressò mediàtic a aquests grups també els hi dona la possibilitat de fer victimisme, tot presentant un fals quadre d'una Catalunya totalitària i intolerant.

9) Finalment, resulta molt però que molt interessant l'actitud dels mitjans de comunicació en tot aquest afer. En un primer moment, quan no se sabia qui havia convocat i assistit a aquella manifestació, la versió va ser la de sempre: radicales independentistas contra demócratas. Ja des del principi la cosa cantava perquè entre els "radicales independentistas" es veia a mes d'una senyora amb pinta d'anar a missa els diumenges, però de moment la versió va ser, com dic, la de sempre. A mida que anaven passant les hores i s'anava coneixent l'autèntica composició de la manifestació, els mitjans mes propers al PSOE anaven canviant de discurs i anaven canviant l'expressió "agresiones" per "presuntas agresiones". Ah, i els manifestants ja no eren "radicales" excepte per a Antena 3. Finalment, quan Tele 5 ha mostrat les imatges d'un dels membres del PP agredint a un jove manifestant, el discurs de "radicales contra demócratas" s'ha abandonat ja quasi completament per part dels mitjans mes sociates i àdhuc convergents. Tot plegat, em recorda moltísim al que en Saül Gordillo explicava sobre les peixateres "demòcrates" i els maulets "nazis". I és que al mon dels mitjans tothom s'atreveix amb els independentistes.

Posted by Lluís at 1:53 PM | Permalink | Comments  

És just reconeixer a que a CiU hi han tres ànimes. Hi ha una primera que, amb totes les seves miseries, és sincerament nacionalista i aspira al desenvolupament de l'autogovern de la Catalunya central. Hi ha una segona que, també amb les seves miseries, és sincerament nacionalista però te el seu nord en la sobirania de la Catalunya central i, àdhuc, de la Catalunya completa o Països Catalans (cadascú que li digui com vulgui, m'és igual). I hi ha, finalment, allò que se sol anomenar el "sector negocis" i que jo en to de conya anomeno la Cosa Nostra: aquells que s'han ficat a CiU sense tenir cap sensibilitat nacional real, per mínima que sigui, moguts únicament per les perspectives de futur que obre el fet de tenir el carnet de Convergència.

That's the problem, my friend. Avui dia, qui indiscutiblement controla Convergència és el sector negocis. Que el líder del partit sigui Artur Mas és un fet que canta per si sol. Un senyor que en plena ebullició antifranquista a la UB es va guardar de no ficar-se en cap merder reivindicatiu, per petit que fos. El mateix senyor del que els companys de Facultat recorden que parlava castellà a tot arreu tot i tenir el català com a llengua primera. Un burgés de mena que no va descobrir que era "nacionalista" fins que va entrar a CiU per trapicheos amb la familia Pujol. Si partim de la base de que existeixen dues menes de polítics, el que volen pillar i a més es creuen al menys una part del que diuen i els que únicament i exclusiva volen pillar, Artur Mas és juntament amb Eduardo Zaplana un representant clàssic d'aquesta entranyable espècie de la fauna política.

El que mes em preocupa com a nacionalista, però, és el compa d'en Mas, en Duran Lleida. Poques vegades a la vida he vist un polític mes obtusament oportunista que en Duran. I és aquest oportunisme el que l'ha portat, de cara a aplanar el seu camí cap el seu desitjat ministeri de Madrid, a oposar-se a la oficialitat de les seleccions catalanes. Una actitud totalment impropia del número 2 d'una federació que, mal que ens pesi a molts, és tan important pel nacionalisme català.

El problema és que no hi ha res a fer: el sector negocis controla Convergència i continuarà utilitzant-la com una plataforma de promoció personal. Insisteixo en que no m'enganyo i que se que a tots els partits els dirigents, per unes raons o per altres, busquen tocar cuixa. En això no son diferents de qualsevol altra persona. El problema és quan només busquen això. I en Mas i en Duran, quin dubte hi ha, només busquen tocar tanta cuixa com puguin. Per això, desconfio profundament de les veus que, sens dubte amb bona intenció, advoquen sense conèixer el resultat de les eleccions per un "Pacte Nacional" d'ERC amb CiU, confiant en que un pacte com aquest faria avançar les reivindicacions nacionals catalanes. Desenganyin-se, senyors: CiU no és el PNB i Mas i Duran no son ni Arzalluz, ni Imaz, ni molt menys Ibarretxe. Mai s'arriscaran a enemistar-se amb qui sigui que mani a Madrid. I em remeto a les paraules d'en Duran contra les seleccions catalanes com a evidència de que el que dic no és cap tonteria.

Posted by Lluís at 11:38 AM | Permalink | Comments  

Iniciativa per Catalunya - Verds, el partit amb gust de tomàquet "de debò", acaba de demostrar una vegada mes que un servidor no és pas exagerat quan els qualifica d'"eco dels socialistes". Llegiu el post que publica avui en Narcís Sastre i mireu sobre tot el darrer paràgraf. Mireu, mireu.

Mes que "esquerra transformadora", jo crec que hauriem d'anar pensant en anomenar-los esquerra transformer.

Posted by Lluís at 11:15 AM | Permalink | Comments